EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

divendres, de maig 30, 2008

Bridal Week i més

Em vaig casar pel civil en temps de Franco, és a dir, quan aquest percentatge de casaments era baixíssim i a més, no vam fer acomiadaments de solter/a, ni llista de noces i anavèm vestits exactament com quan ens vam conéixer l'any abans.
.
Encara que econòmicament no sigui decisiu crec que és un despropòsit queixar-se i al mateix temps llençar en un dia una xifra substancial de diners. Per descomptat que estic a favor que ho facin tots aquells que això no els representa un daltabaix econòmic perquè tothom té dret a guanyar-se la vida i no hi ha cap dubte que al voltant de la moixiganga del casori hi ha un munt de negocis que fan bullir l'olla a moltes cases.
.
Així que quan la núvia no és reina per un dia, sinó que l'endemà les seves despeses no es veuran afectades per l'interès de l'euríbor, aleshores em sembla fantàstic que llueixi un dels vestits que han desfilat al certàmen Bridal Week.
.
Suposo que és perquè sóc fill i germà de modistes que la moda sempre m'ha atret i, per tant, sempre m'he fixat en la manera de vestir de les dones.
.
Tot i que, per les raons que he posat al principi, el món de les cerimònies nupcials em resulta totalment aliè, he fet una visita al certàmen per a veure que s'hi despatxa.

.
Per una banda hi ha col.leccions que tenen un línia clàssica, però que introdueixen elements nous per donar un aire de vaporositat i, per descomptat, de luxe. Encara que pel meu gust m'ha semblat més interessant la col.lecció que poso en primer lloc.
.
Com es pot veure és una línia més agosarada i que no resta feminitat, elegància i color perquè, al contrari dels homes, la principal qualitat del vestuari de la dona és el color, el color dona vida i si molts casaments es fan a la primavera el millor ritu que es pot retre a la primavera és posant-hi color.
.
No dic els noms de les col.leccions perquè no vull que es consideri aquesta entrada publicitat.

dimarts, de maig 27, 2008

REY LEAR

de William Shakespeare. Versió de Juan Mayorga. Direcció de Gerardo Vera amb Alfredo Alcón, Lear, Rey de Britania Chisco Amado, Oswald, caballero de Gonerill Luis Bermejo, Bufón Juanjo Cabrera, Criado, caballero, soldado, médico Carme Elias, Gonerill, hija de Lear Miryam Gallego, Cordelia, hija de Lear Marc Garcia Coté, Rey de Francia Alberto Huici, Duque de Cornwall Cristina Marcos, Reagan, hija de Lear Tino Martínez, Médico Ignacio Medina, Curan, criado de Gloucester Pablo Menasanch, Criado, caballero, soldado, médico Juli Mira, Conde de Gloucester Jesús Noguero, Edmond, hijo bastardo de Gloucester Humberto Orozco, Criado Víctor Pi, Duque de Albany Andrés Ruiz, Criado Chema Ruiz, Conde de Kent Sergio Sánchez, Duque de Borgoña Juan Pedro Schwartz, Capitán Albert Triola, Edgar, hijo legítimo de Gloucester Abel Vitón, Kerrigan, caballero de Lear Antonio de la Fuente Arjona Criado. Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya.
.
El públic del T.N.C. ha d'estar molt agraït de la visita del Centro Dramático Nacional perquè ens ha portat un bon Shakespeare, vull dir una versió respectuosa amb l'original que a més és la peça de Shakespeare considerada com la més bella i de les més dures.
.
Val a dir que l'actriu Laura Blanco fa un bon paper sobretot si a sobre afegim que per indisposició de la titular ha hagut de preparar-se'l en 24 hores. Segons he llegit el paper de Cordelia el farà en català en una producció que arribarà dirigida per Oriol Broggi.
.
D'una manera especial m'ha agradat el magnífic treball de Alfredo Alcón en el paper de Lear, un actoràs de setanta-vuit anys amb una manera de dir que m'ha recordat el gran Carlos Lemos.
.
Val la pena no pedre's aquesta obra.

dilluns, de maig 26, 2008

"Què va passar quan la NORA va deixar el seu home"


o "Els pilars de les societats" de Elfriede Jelinek. Traducció Ramon Farrés i Theres Moser. Direcció Carme Portaceli. Intérprets Weygang Manel Barceló, Nora Lluïsa Castell, Eva Gabriela Flores, Anne Marie/Secretària Carme Gonzàlez, Krogstad Llorenç Gonzàlez, Rita Carlota Olcina, Linde Montse Pérez, Helmer Alert Pérez, Capatàs/Ministre Xavi Sàez, Paula Cristina Sirvent. Sala Petita Teatre Nacional de Catalunya.
.
Una peça de teatre escrita per una dona que té el Premi Nobel de Literatura i que està inspirada amb l'obra d'Ibsen reuneix, d'antuvi, totes les garanties per a passar una bona estona assegut comfortablement al T.N.C.
.
I això es va aconseguir en part, si més no pel meu gust. El text resulta excessivament polititzat pels temps que vivim i si tenim en compte que és una autora actual doncs és nascuda el 1946 i és viva podem dir que és una obra ja fora del context actual.
.
Aquest fet condiciona força la peça i fa que pel cap baix li sobri més d'un quart d'hora i que si l'espectacle se salva és gràcies a la magnífica direcció, així com a la interpretació de tots i molt especialment a Lluïsa Castell.
.
La direcció i també el vestuari són excel.lents. Com també fa un treball meritori la banda que acompanya en directe. Carme Portaceli dona un dinamisme, ja des del començament, que si be alguns troben que es nota massa la figura de Brecht opino que aquesta referència no és negativa quan serveix a la representació, és més quan la salva.
.
I és que el ball, la posta en escena, el vestuari i la música són d'allò més ben trobat que lliga a la perfecció amb el que es diu.

diumenge, de maig 25, 2008

JA PLOU !


El vi a la blogosfera


El dia 20 de Maig em referia a les vicissituds d'una família californiana dedicada al negoci del vi, doncs ara animo els blogaires que visiteu un blog nou que parla i seguirà parlant del líquid més màgic que ha creat l'home: el vi.

Aneu-hi

dissabte, de maig 24, 2008

Demano ajuda blocaire

A l'entrada del 20 de maig l'amic Francesc Puigcarbó em va fer adonar que en el meu blog es cola publicitat del Real Madrid, amb himne inclós. Al marge de l'abús indecent que representa el fet, s'afegeix que el producte anunciat no gaudeix de la meva preferència perquè encara que no m'agradi el futbol sóc de nissaga barcelonista i de jove havia defensat els colors del Barça com atleta.

Demano, doncs, ajuda sobre que puc fer per poder aturar aquesta pirateria.

Gràcies per endavant

divendres, de maig 23, 2008

THE HOUSE OF MONDAVI, The rise and fall of an American wine dynasty



de Julia Flynn Siller. Gothamm Books. New York June 2007. 449 pàgines. L'adagi castellà poco dinero, poco jaleo es confirma a cada pas que un dona per la vida.
.
D'una manera indirecte, no com treballador, sinó com client, és a dir, des de fora vaig viure el lamentable ensorrament de l'única casa de transports que ha existit a Espanya amb centenars de camions propis: Mateu & Mateu. L'escriptor viatger Josep Pla havia comentat la universalitat d'aques transportista perquè era normal trobar per les carreteres d'Europa un camió en la que la vela hi digués Mateu & Mateu. Doncs els germans Mateu van barallar-se a cops de puny davant del personal... Incidentalment diguem que ahir va sortir de la presó el fill d'un Mateu.
.
Fa pocs anys vaig llegir també un llibre sobre la família italiana Gucci en la que enlloc d'acabar a hòsties va haver un assassinat...
.
La història exposada en aquest llibre és interessantíssima perquè comença amb els orígens. Els recents casats Cesare Mondavi i Rosa Grassi deixen Sassoferrato per Virginia, Minesota, on obren un hostal, com porten d'Itàlia la tradició del vi, serveixen vi en els àpats car la majoria dels clients són també italians. Més endavant Cesare descobreix la vall de Napa, a California, a on hi ha vinyes i el matrimoni s'hi estableix.
.
Els Mondavi van pujant i pels 50 la revista LIFE en fa esment com el millor vi blanc de California i també a poc a poc es va posant de manifest la diferència entre germans. Robert és l'emprenedor amb tot el que implica, com poc considerat amb els altres, va a la seva. Robert és invitat a una dina a la Casa Blanca i els altres no. El pare ja és mort i el negoci esdevé en un matriarcat de Rosa Mondavi i per protegir a Peter encén les ires de Robert. I tenim els germans Mondavi fent el mateix que els Mateu: a cops de puny.
.
El resultat de tot plegat és que la mamma fot fora el germà gran i Robert porta la seva família als tribunals i guanya, mentre que crea el seu propi negoci de vins. Robert és ambició en tots els àmbits: diners, prestigi social, vi de màxima qualitat, dones. I com totes les persones així, no sap delegar encara que els seus fills es fan grans.
.
Evidentment els vins de Robert Mondavi és servit, junt amb els millors francesos, als millors restaurant de Nova York i alguns de França. S'associa amb el Baró Philippe de Rotschild per fer un vi a la vall de Napa en condicions de 50% cada part: Opus One.
.
També cal dir a favor de Robert Mondavi que pagava els seus treballadors un 10% més que els altres i els pagesos un 100% més que els altres.
.
El senyor Miguel Torres, junt amb altres, va crear una organització internacional en la que formaven unes poques de les grans famílies del ram, Primum Familiae Vini, i per descomptat el nostre personatge també hi formà part perquè això de fer-se amb l'aristocràcia del Vell Món tenia el seu encant. La darrera trobada va ser a Catalunya.
.
El cas és que Robert Mondavi no va saber delegar en el seus fills i quan ho va voler fer ja era tard. Sense voler va caure en el mateix error afavorint e germà petit malgrat que no d'una manera tant dura i directe com sa mare. Quan ja era vell el germà petit li va dir al gran que el pare et vol veure i va anar-hi, després de parlar els dos una mica el pare li va dir T'estimo fill meu i el fill que també, però les distàncies eren marcades.
.
Robert Mondavi com hem dit era ambiciós i importava vi de Xile i del Llenguadoc, però no va saber gestionar-ho i com era perfeccionista volia tenir vins de gamma baixa, però també volia fer el millor vi del món o, com a mínim, de California.
.
Per raons financeres una part del capital va sortir a borsa i encara que durant un temps anava bé al final va ser un desastre i el negoci es va vendre.
.
El 2004 la República Francesa va atorgar a Robert Mondavi la Legion d'Honneur i no deixe de ser casual que mentre llegia el llibre ha mort: el divendres passat, tenia 94 anys.
.
Llibre interessant per fer una àmplia exposició dels vins californians, com funciona la indústria del vi, la importància de l'enologia i -com sempre- el factor humà i el factor financer, que és el menys humà de tots.

dimarts, de maig 20, 2008

Teatre, performances i "Trampling Faces"



Possiblement l'obra de teatre més important que es va fer a Espanya durant el franquisme, i potser tambés després, va ser Marat-Sade, així és com se l'anomenava, encara que el títol era Persecución y asesinato de Jean Paul Marat representado por el grupo escénico del hospicio de Charenton bajo la dirección del Marqués de Sade, de Peter Weiss i dirigida per Adolfo Marsillach. Aquesta obra es va estrenar el 1968 i jo en vaig veure la darrera representació al Teatre Poliorama i cal dir que la vaig veure quasi de carambola.
.
Aquesta obra tenia una rerafons polític i en aquelles data, crec que va ser Fraga Iribarne, el govern va decretar l'estat d'excepció i, com a forma de protesta, Peter Weiss va ordenar que no volia que es representés la seva obra en un país sota aquella situació. El cas és que aquell diumenge per la tarda estava xerrant amb la germana d'Adolfo Marsillach i em va dir que aquella nit es feia la darrera representació i, clar, vaig anar corrent cap al Poliorama.
.

D'aquesta obra teatral hi ha una pel.lícula que està dirigida per Peter Brook.
.
El fet però és que per les característiques escèniques d'aquesta obra es considerava que tenia una certa semblaça amb el performance que en aquelles dates naixia pels carrers de Nova York perquè, en contra del que molts savis d'avui diuen, els performaces no van originar-se en un lloc tancat, sinó que es feien carrer perquè eren o pretenien tenir un cert aire d'improvització.
.
Tot això ve a tomb perquè el dissabte passat, al Palau de la Virreina, lligat amb una exposició de fotografies de la Xina fetes per xinesos, es va fer un performance que duu el títol de Trampling faces, l'artista és Cang Xin.
.
El fet curiós és que l’art del performance no va arribar a Xina fins a finals dels anys vuitanta.
.
A Trampling faces Cang Xin reprodueix nombroses i idèntiques màscares de guix de la seva pròpia cara, posades al terra, ell passa davant del públic trepitjant unes guantes i després deixa que el públic trepitgi totes les altres.
.
Com no sóc crític d'art m'he de creure que el que vaig veure és un performance, però si m'atenc els comentaris que sentia del públic que amb mi va col.laborar eficaçment a trencar les màscares amb els peus ningú no va entendre el sentit de tot plegat. Deixo de banda els organitzadors que van dir que és un artista emblemàtic. I admeto que ho és, n'hi prou clicant el seu nom al Google.
.
He de dir que remenant pel Google llegeixo que aquesta obra la va crear el 1994 i des d'aleshores no ha deixat de representar-la, tot i que ha fet altres coses.
.
Segons llegeixo doncs aquest performance va combinat amb la instal.lació que es fa en el lloc específic, on després es trepitjaran les màscares, la qual cosa és certa perquè hem de considerar que la tasca de posar les màscares va començar a dos quarts de set de la tarda i que després d'enllestir aquesta feina es va deixar exposada aquesta instal.lació una bona estona per permetre el públic apreciar-la i a les vuit va començar el performance, aquesta participació del públic i art conceptual, conté un original concepte de crítica simbòlica de la forçada uniformitat de la societat industrialitzada i la rereproducció en massa de la cultura. Malgrat que la forma havia estat decidida amb anterioritat, moltes parts no conceptuals d'aquest treball. com la qualitat experimental de la vida, les reaccions espontànies del públic i el sentit espiritual únic del treball supera de fet el concepte quan el treball ha quedat enllestit.
.
L'exposició de fotografies que hi ha a dalt és molt més interessant i és del tot recomenable.

dijous, de maig 15, 2008

A les meves dones


Fa just quatre anys que em vaig jubilar i des d'aleshores, a més d'assumir més tasques domèstiques, he fet un assortit de cursets al Xalet Golferichs (Centre Cívic), des de shiatsu a història de l'art; també he fet uns mesos de llengua xinesa, m'he tret els certificats de Daodejing i de Tècnic en Informació Turística; tanmateix l'estiu passat em sentia insatisfet perquè a Golferichs no hi havia res que m'omplís i em sentia sense cap objectiu.
.
La meva dona em va suggerir que mirés de fer el Curs d'accés a la universitat per als més grans de 25 anys, que em recolzaria. El fet doncs és que tal com vaig anunciar el 2 Juliol 2007 el setembre vaig començar l'esmentat curs -en l'opció Ciències Socials, durant aquest temps el blog ha estat força aturat, algunes vegades, em limitava a fer un resum de les meves activitats a les Golfes i alguna vegada he deixat algun comentari en un blog amic. He comprovat, al mateix temps, que la blogosfera és com un mercat -tant dones, tant reps- i com jo he minvat la meva activitat blogaire les poques coses que jo he posat al blog han estat ignorades, malgrat que sabien que jo estava fent un curs.
.
Un curs que ha estat més fort del previst perquè enlloc de ser, com jo creia, de cultura general calia passar unes assignatures concretes, que conformen el que se'n diu la Prova específica, per altra banda un s'havia de posar les piles en gramàtica per passar la Prova comuna (anglès, castellà i català). El fet doncs és que des de setembre fins l'exàmen a prou feines he anat al teatre, al cine, exposicions, etc. , la qual cosa ha estat un sacrifici adicional per la meva dona que s'ha quedat a casa amb mi. Com es diu en anglès la meva dona ha estat cent per cent supportive fins al final, tot fent broma que volia ser la dona d'un estudiant.
.
Quan fet l'exàmen jo tenia els meus dubtes i pors, que des del dia 26 d'abril ho he passat malament, nervis, ella em dia que tenia confiança i que treuria un 6,5. No es va equivocar de gaire, he tret una mica més, tot i que per mi amb el 5 ja tenia prou. Admeto que eren unes pors infundades perquè en aquest exàmen no m'he jugat el futur, sinó un pur plaer, però l'amor propi ha estat per sobre l'objectivitat.
.
El fet doncs és que m'ha ajudat tot aquest temps i que la meva satisfacció és també la seva. Per descomptat que mentre jo he estat estudiant ella ha estat llegint i si jo he memoritzat noms i dates històriques ella, que és una gran lectora, s'ha cruspit la tira de llibres.
.
Si aquesta entrada està dedicada a les meves dones, la principal a dedicar el resultat de l'exàmen ja està fet; tanmateix vull també dedicar el resultat de l'exàmen a la meva mare (1900-1987) perquè encara que no ho vegi ella em va transmetre l'amor els llibres. A casa seva hi havia un bona biblioteca, la foto és una petita mostra, i quan son pare havia tancat l'entrada del gas per dormir ella, d'amagatotis, s'aixecava del llit, encenia de nou el llum de gas i es passava la nit llegint i apagava el gas abans que els altres s'adonessin. A casa seva no hi faltaven els diaris tampoc, era doncs una gran lectora. Així que en temps de Franco es queixava que tots els diaris deien el mateix, però li agradava comentar amb mi les cròniques que des d'EUA enviava pel Diario de Barcelona el gran perdiodista Josep Maria Massip. Els dos ens agradava comentar alguna cosa interessant que havíem llegit.
.
Encara que no era llegir, les nits del diumenge els dos escoltàvem el radioteatre, potser d'aquí ve la meva afició al teatre. Com també em va transmetre l'amor a la humanitat i que res humà m'és aliè, ella ho va fer amb l'exemple i al final de la guerra incivil va ajudar a persones dels bàndols enfrontats.
.
La tercera dona és, òbviament, la meva filla. Ella té una llicenciatura de números, però em plau que ara que ja no sent la pressió d'estudiar coses del seu ram, comença a tenir el cuc de la lectura i a més, també m'ha plagut comprovar que des del principi m'ha animat amb els meus estudis de manera que quan els diumenges trucava a casa i parlava amb sa mare li preguntava, com de passada, si jo estudiava. Ahir per la tarda, li vaig dir posar un email per dir-li que havia aprovat; poc després em va trucar per felicitar-me i dir-me que tots els seus companys de feina també em felicitaven.
.
En aquest moment no sé quina carrera començaré. Potser Història? o potser Humanitats?. Tampoc es pot saber si l'acabaré o no, però en qualsevol cas avui, amb seixanta quatre anys, començo mentalment una nova etapa de la vida i el setembre serà més que mentalment. En el fons no té excessiva importància el que faré perquè només es tractarà de passar-m'ho bé estudiant, aprenent allò que m'agrada.
.
Tampoc sé ara com acabarà al blog. Sospito que no recuperarà l'embranzida que va tenir abans de començar el curs.

dimecres, de maig 14, 2008

Democràcia i no

A Ciudad de Juárez, Chihuahua, Mèxic, hi ha una comunitat encerclada amb parets de ciment i fils ferro amb púes. Es tracta de la colònia Granjas Lomas del Poleo, en la que hi viuen més de cent famílies, les quals pateixen un setge de 24 hores al dia i estan vigilades des d’una torre de control com si es tractés d’un camp nazi, però es tracta de Mèxic, un país suposadament democràtic, i la vigilància amb guàrdies suposadamente privats, pagats per la familia més rica, la tristament cèlebre, Familia Zaragoza Fuentes.

Tot amb la finalitat d’apropiar-se dels terrenys en litigi amb els colons. Per això aquesta família juga amb el cansament dels colons i amb l’apatia de la comunitat de Juárez i d’altres parts de Mèxic i del món.

Entre altres coses la Familia Zaragoza, mitjançant guardies privats, nega l’accés a amics i familiars dels colons de Lomas. També fa impossible el pas de materials de construcció per a la reparació dels habitatges, així com el menjar de subsistencia, tot violant les garanties constitucionals que procuren el lliure moviment de les persones pel territori de Mèxic i la vexació als Drets Humans per qualsevol persona que vulgui transitar per aquests llocs. No deixa de sorprendre que en ple segle XXI hi hagi una familia que es pugui permetre no deixar circular per uns terrenys que no són seus.

A on és el resò d'aquesta injustícia? En sap alguna cosa això que se'n diu la comunitat internacional? Moltes vegades he llegit i sentit sobre la dictadura cubana, i és cert que a Cuba no hi ha demopcràcia, com també és cert que cada fet antidemocràtic per part del govern de Cuba és conegut arreu del món.

Per altra banda fets com aquest a Mèxic i tants d'altres que es produeixen a Mesoamèrica i Amèrica del Sud no circulen i no circulen perquè la premsa fa ús de la llibertat d'expressió d'una manera interessada.

Per descomptat que em refereixo a la premsa internacional, la mateixa que ens informa sobre les injustícies que es produeixen a Xina.

dimarts, de maig 13, 2008

The LAST LECTURE


Randy Pausch, Professor, Carnegie Mellon with Jeffrey Zaslow. Hodder & Stoughton. London 2008. 266 pàgines.

És un llibre força peculiar i al mateix temps té una característica que jo en dic que el fa rodó. És rodó perquè un aspecte central de l'obra està al principi i al final.
.
El títol de l'obra significa la darrera lliçó magistral i és el resum de la darrera lliçó universitària que va fer Randy Pausch a la Carnegie Mellon University, “The last lecture”. Científic de computadores, creador del projecte Alice, va treballar com a Imagineer a la Disney, autor de varis llibres.
.
El septembre del 2006 se li va diagnosticar un càncer pancreàtic. Després de passar per una cirurgia severa per tractar-li aquest càncer, se li va extendre al fetge i els metges li van donar vida fins a sis mesos.
He llegit que aquest mes de maig del 2008 la metàstasi s’ha extès a altres parts del cos. Aquesta conferència la va dedicar als seus fills de 18 mesos, 3 anys i 6 anys. Randy és un paio high tech, especialitzat en human-computer-interaction i ha creat un curs anomenat Building Virtual Worlds (BVW).
.
Jeffrey que és qui ha fet la tasca de tot plegat fer un llibre perquè com a columnista del Wall Street Journal és un home que òbviament domina la tècnica d'una escriptura àgil, clara i sense perdre la substància del pensament i dels coneixements de Randy.
.
Pel lector anglès el llibre aporta una conjunt de reflexions sobre la vida i la mort o, més ben dit, sobre la joia de viure, reflexions com a marit, pare, col.lega, professor i expert en la creació virtual, així com consells als estudiants en general.
.
Pel lector no anglès, per mi, aporta un conjunt de mots o combinacions de paraules que no coneixia i com estem entrant en un món en el que cada vegada més destaca tot allò relacionat amb les noves tecnologies doncs aquest llibre n'és una font. Per descomptat que en un llibre en anglès sempre aprenc perquè encara que les consultes les faci al final, per no perdre el fil de la lectura, sempre ho remato amb el diccionari.
.
Una expressió bonica que he descobert és frugal to a fault, que vol dir no gastar diners en superficialitats. Podem dir doncs que Randy va tenir uns pares que no encaixen amb el que entenem com típics americans perquè duien als seus fills al cine unes sis vegades l'any. Una vegada el pares van dur a Randy i la seva germana al circ, uns anys deprés Randy va demanar de tornar a-anr al circ i els pares li van dir que no perquè ja hi havia anat. Tanmateix aquests pares gasius van comprar la World Encyclopedia i cada any el volum de complement.
I és que va tenir uns pares que estimaven els seus fills, però no els mimaven, així una vegada que Randy estava preocupat per uns problemes dels estudis sa mare li va dir que a la seva edat el seu pare estava lluitant contra els alemanys.
.
Com deia també té consells de tipus psicològic com There's a lot of talk these days about giving children selfesteem. It's not something you can give; it's something they have to build.
.
En el conjunt del llibre és essencial què vol dir head fake. En el futbol és, per exemple, l'engany que fa el que xuta el penalty per a què el porter es llenci al costat equivocat, però també vol dir allò que s'aprèn sense saber perquè estàs aprenent una altra cosa, per exemple, students think they're using Alice software to make movies or video games... when they're actually learning how to become computer programmers (http://www.alice.org/)
.
Curiosa la manera de dir que no es volia casar: I felt no compulsion to settle down. Per dir que era una escena espectacular: What a Kodak moment! Recent casats: newlyweds.
.
Randy diu els seus alumnes Build a virtual world, sense sexe i violència perquè ja s'ha fet un zilió de vegades i diu You'd amazed at how many nineteen-year-old boys are completely out of ideas when you take sex and violence off the table.
.
Com bon americà no pot faltar l'estil Dale Carnagie quan diu als alumnes Guys, that was pretty good, but I know you can do it better.
.
El llibre és rodó perquè comença que ha de fer la conferència el dia que la seva dona farà anys i ella no està d'acord perquè aquell dia serà la darrera vegada que farà anys amb ell viu, però al final, quan ha acabat la conferència diu al públic que és l'aniveresari de la seva dona, mentre entra un pastís a l'escenari, demana al públic que li canti Happy birthday...
.
No cal dir que tot allò relacionat amb els seus pares, la dona i els fills té el seu aspecte emotiu i com obtenir el sí de qui s'havia enamorat no va ser cosa fàcil, per això s'hi referia com el Brick wall, una paret que va acabar tombant, però és que a la vida a tots se'ns presenten molts brick walls. Qui és la meva dona també va ser un brick wall.
.
Al final del llibre se'ns demana visitar http://www.thelastlecture.com/ i qui llegeixi aquest blog també li recomano la visita i veurà amb quin ànim, energia i alegria Randy s'adreça a l'auditori, sembla que no tingui els dies comptats. Trist? Entusiasta?

dilluns, de maig 05, 2008

HISTORIAS DE PEKIN


de David Kidd. Traducció de Marta Alcaraz. Editorial Random House, Barcelona 2007. 220 pàgines.
.
David Kidd, professsor d’anglès americà treballant a Pekin, casat amb una xinesa de classe alta abans de la revolució de Mao. Ens explica els costums i les litúrgies dels darrers membres d’aquesta classe, que va quedar esborrada per la nova Xina. De la més alta sofisticació a la degradació, aquesta devallada és la que van viure els rics de l’època que malgrat tot van escapar a la revenja popular. Molts van morir a bastonades i els que van sobreviure es van veure degradats a treballar en feines humiliants per reeducar-se d’acord amb la nova doctrina maoista.
.
Per raons òbvies l'autor pren partit a favor de la classe que va adquirir mitjançant el matrimoni; tanmateix això no li resta, al contrari, li serveix per ser molt crític amb el sistema comunista i li aplaudeixo la sensibilitat que hi mostra en valorar l'art xinès en totes les seves vessants, com pugui ser la cuina i la fabulació.
.
Tots sabem de la bellesa del jardí japonès perquè la cultura japonesa ha viatjat molt més que la xinesa que per diverses raons ha estat tancada o Occident l'ha tinguda tancada. Doncs el jardí japonès està concebut per a la seva contemplació, mentre que el xinès està per ser viscut, per passejar-s'hi, per estar-s'hi.
.
I posat a què he fet referència a Occident val a dir que el 1900 les forces d'ocupación occidentals se sentien fartes de tanta bellesa i es varen dedicar a convertir els budes en blanc per a les pràctiques de tir. Aquí ens podem imaginar el que es diria si altres haguessin fet el mateix amb sagrats cors o mares de déu. Sense oblidar que una familiar d'aquesta famíla era muda des que petita, durant la Rebel.lió Boxer, un anglès va matar la seva mare amb baioneta davant d'ella.
.
Mentre alguns aquí i avui fan mofa dels ecologistes quan l'ecologia no és altra cosa que fer les coses amb seny, em permeto assenyalar que al Beijing o Pequín d'abans de Mao ja tenia una doble xarxa d'aigua, una de potable i una altra pels jardins. De fet no ha de sorprendre aquesta dada si tenim en compte l'enginyeria hidràulica xinesa té mils d'anys d'història.
.
Es tracta doncs d'un bon llibre, sense moltes pretensions, però amb el mèrit de l'autor d'apropar-nos al que va ser la cultura xinesa, aquesta gran desconeguda. Un llibre que es llegeix bé perquè tots els aspectes culturals estan posats en un context, gràcies al fet que la família xinesa amb la que va conviure l'autor era de les més importants de la capital, així sabem que a principis del segle XX hi havia una cremadors d'incens que portaven quatre-cent anys cremant sense parar. O la pena de les filles de la casa que considera que no es pot endur les peònies sense endur-se els crisàntems o la velleta que ha aconseguit que un vellet li expliqui les qualitats de les herbes i què fer per conrear-les i de qui herederà una magnífica col.lecció de llibres (rotllos) sobre plantes medecinals.