EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dissabte, de novembre 23, 2013

Pi i Margall, Pasqual Maragall i Pere Navarro





(Ramón Cotarelo, Catedràtic de Ciències Polítiques, i "nacionalista espanyol" deixa amb la boca oberta als seus tertulians en una televisió de Madrid...no te pèrdua... inverteix uns minuts en aquest vídeo. Sembla extrany pero en gaudiràs)

Com és notícia els socialistes catalans amb col.laboració amb els de la resta d'Espanya volen fer una campanya d'uns cinc actes per tot Catalunya com a resposta de la campanya sobiranista endagada per l'A.N.C. La campanya dels socialistes consistirà a enaltir els valors del federalisme.
El fet, però, és que la història del federalisme en aquest país és plena de desastres per les divisions internes del federalisme català i també per l'escàs resultat del federalisme a la resta d'Espanya. A Espanya el sufragi universal masculí per als majors de vint-i-cinc anys es va decretar el 9 de novembre de 1868 i la primera contesa electoral va ser el desembre del 1868. El resultat a Catalunya va ser 21 federals, 13 monàrquics i 3 carlins, però els que eren majoria a Catalunya, és a dir, els 21 federals es van haver d'integrar a Espanya formant una minoria consistent en 85 republicans, mentre que els altres eren 236 monàrquics i 20 carlins.

Tenim, doncs, un quadre que en el fons no és gaire diferent al d'avui en que mana a Espanya un partit que a Catalunya va quedar en tercer lloc i, per altra banda, els federals catalans es van haver de fondre amb els republicans espanyols perquè el federalisme a la resta d'Espanya no era atractiu. Un podria dir que el català, federalista, socialista i president de la Primera República podria haver fet grans coses, però és que la seva presidència va ser molt curta, com curta va ser la durada d'aquella llunyana república perquè al cap i a la fi les dretes espanyoles no li van deixar, com va passar després a la primera meitat del segle XX, que va acabar amb guerra.
          En essència, amb els noms canviats, hi ha una línia política que separa com es veu Espanya des de Catalunya i la resta d'Espanya que es manté des del 1868 fins als nostres dies, que ja es va manifestar quan a Catalunya es va aprovar l'Estatut de Núria (1931) i l'estatut que en paraules d'Alfons Guerra va ser "cepillado" per a deixar-lo d'acord amb els desitjos de l'extrema dreta que governa Espanya.   
El que evidencia la hipocresia o la feblesa d'idees del socialisme actual, sia el català o l'espanyol, és que, com qui diu fa quatres dies, que uns i altres se n'enfotien -no es pot dir d'altra manera- de la principal maragallada, és a dir, la proposta de Pasqual Maragall d'anar cap un federalisme asimètric.
          Certament, Pasqual Maragall la va encertar, si a la resta d'Espanya no ha interessat mai el federalisme, no hi ha cap necessitat d'entestar-s'hi i, per tant, la millor via és un federalisme exclusiu per a Catalunya.
          Algú que em llegeixi es deu preguntar perquè no faig esment del País Basc i Galícia. La resposta és simple. Que ho estan demanant?
          Té credibilitat Rubalcaba quan diu que proposarà modificar la Constitució per a posar en marxa una Espanya Federal? Potser sí que ell ara s'ho creu, però el tema no és aquest, sinó que és prou evident que el partit en el seu conjunt no hi està d'acord i la prova és que els seus dirigents, com l'actual dirigent del socialisme andalús, ataquen més a Catalunya que no pas defensar el federalisme.
          En conseqüència, aquesta capanya de cinc cents actes hauria de fer-se a nivell d'Espanya, és a dir, que si a Catalunya volen fer 500, caldria fer uns 3000 a tota Espanya a fi i efecte es visualitzi què vol dir una Espanya Federal donat que es pretén modificar la Constitució de tots els espanyols.
Malgrat sigui ademocràtic és un fet que d'acord amb la lletra de la Constitució tots els ciutadans espanyols tenen dret a decidir sobre el futur de la nació catalana.
          Si al principi he recomenat visionar el video que he afegit en aquesta entrada, ara recomano la lectura de l'entrevista amb Antoni Castells. 

diumenge, de novembre 10, 2013

EL POLICÍA DE LAS RATAS



Adaptación y dirección: Àlex Rigola a partir de un cuento de Roberto Bolaño.
Intérpretes: Andreu Benito i Joan Carreras

Escenografia Max Glaenzel y Raquel Bonillo / vestuario Berta Riera / iluminación August Viladomat
ayudante de dirección Jordi Puig "Kai" / producción ejecutiva Jordi Puig "Kai", Titus Andrònic S.L. i Trànsit Projectes / distribuciós MOM/El Vivero
coproducciós Teatre Lliure i Heartbreak Hotel
con la participación del Festival Temporada Alta
con la colaboración del Teatro de La Abadía
, La Biennale di Venezia y Trànsit Projectes

Teatre Lliure, de Gràcia

Es la primera vez que escribo en castellano en este blog. La razón es a modo de gradecimiento a una amiga chilena, que le deseo muchos años de felicidad y que no se vaya de Barcelona, puesto que ella me regaló el libro "Llamadas telefónicas" de Roberto Bolaño. Naturalmente, al saber que había en la escena barcelonesa una pieza con palabras de Bolaño quise verla.

Es un autor enigmático y absurdo, como puedan ser Kafka y Borges, Cortázar, Bioy Casessis, Mark Twain o Nicanor Parra, que son los más citados por el propio Bolaño y los que comentan su obra.

Una figura recurrente del autor es la del policía, pero la cuestión es que el autor convierte al lector y, en este caso al espectador, también en policía. El protagonista de la obra es Pepe el Tira, es decir Pepe el Tirano, que vaga vigilando por las alcantarillas de su pueblo, unas donde corre el agua y otras donde sus congeneres cavan tuneles en busca de comida, para escapar o comunicar laberíntos que tienen sentido, dice Pepe: “en el entramado en el que mi pueblo se mueve y sobrevive”. Los personajes, pues, son ratas y cuando Pepe está buscando al asesino de una rata recién nacida y forense le dice varias veces que "las ratas no matan a las ratas". 

Esta obra es pues una alegoría de lo que realmente sucede con los humanos. Lo que sucede en las alcantarillas no es otra cosa que un reflejo de la sociedad en que vivimos,donde “lo raro es lo normal, la fiebre es la salud, el veneno es la comida”, cosas de risa.


Si en la obra de Harold Pinter manda el leguaje, en la de Roberto Bolaño es la palabra. 

Como puede verse por la foto de la izquierda la escenografía no puede ser más simple, por lo que la palabra no puede ser más eficaz.


dijous, de novembre 07, 2013

UN AIRE DE FAMÍLIA, d'Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri


Traducció d'Alejandra Herranz i Pau Durà. Intèrprets: Cristina Genebat, Jacob Torres, Francesc Orella, Maife Gil, Ramon Madaula i Àgata Roca. Escenografia: Joan Sabaté. Ajudant escenografia: Núria Llinarès. Vestuari: Leo Quintana. Regidoria i sastreria: David Segú i Raul Gallegos. Il·luminació: Sergio Lobaco. Espai sonor: Jordi Bonet. Caracterització: Toni Santos. Ajudant direcció: David Segú. Direcció: Pau Durà. 

Teatre Romea

El principal mèrit d'aquesta peça teatral és la naturalitat, com se sol dir, tot és pura vida, encara que també tot és pur teatre. Efectivament és molt teatral i hi passen coses gairebé inversemblants, tanmateix, sense filar prim és un bon mostrari de les relacions humanes en el si d'una família normal. Perdoneu, no hi ha cap de família normal, però aquesta és la gràcia d'aquesta obra de teatre.

Aquí hi tenim tots els tòpics, una mare vídua amb els seus fills que es fa la màrtir perque se sent responsable de la felicitat dels deus fills. El fill que a ulls de la mare és el fill perfecte perquè està casat i té un càrrec tant important a l'empresa que treballa que fins i tot ha sortit a la tele i a més ha enxufat a la seva germana que, a ulls de la mare, és un desgraciada perquè té més de trenta anys i no té nòviu. Per altra banda, també té el fill tonto, que com diu la mare sempre ha estat curtet i això ho sap des que va néixer.

Amb tots aquests ingredients aquest drama és d'allò més divertit perquè els tòpics són tòpics, però quan estan portats a l'escenari amb gràcia, enginy i un punt de versemblança doncs fa que ens ho passem bé a costa de la família perquè, per drames purs, quasi tràgics, ja vam tenir prou amb l'anterior obra de Harold Pinter, per tant, ja està bé desdramatitzar i divertir-se una estona que és el que tos volem.

Per descomptat que els actors i actrius ho fan la mar de bé i l'escenografia és perfecte.

dimarts, de novembre 05, 2013

TERRA DE NINGÚ, de Harold Pinter

Traducció de Joan Sellent. 

Intèrprets: Lluís Homar, Josep Maria Pou, Ramon Pujol i David Selvas. 
Escenografia: Lluc Castells. Vestuari: María Araujo. Il·luminació: Xavier Albertí i David Bofarull. Ajudant direcció: Albert Arribas.
Direcció: Xavier Albertí. 
Teatre Nacional de Catalunya

Les dues característiques que té aquesta obra són, per una banda que és plena d'influències, especialment de Dante, Virgili i, sobretot, de T.S. Eliot; per l'altra banda, que és una introspecció a la vida.

En el programa de mà hi ha un text de Ronald Knowles que diu "que Pinter rebutja la base de l'escriptura d'Eliot, la recerca de l'espiritualitat en el món modern que troba la màxima expressió als Quatre Quartets". El cas és que Pinter evidencia una preocupació espiritual quan el propi Knowles escriu: "En un moment donat, Spooner (Lluís Omar) diu "No m'han estimat mai... I vostè? L'han estimat mai a vostè?" A la qual cosa Hirst (Josep Maria Pou) replica: "Doncs... no, no ho crec".

Aquest diàleg, que podríem dir que és un diàleg interior del propi Pinter, reflecteix una preocupació espiritual que és la de ser estimat i que és l'element que més preocupa a tota criatura humana. La por a no ser estimat és el veritable drama de la nostra existència. Com cal admetre la influència de T.S. Eliot val a dir que al principi de Four Quartets llegim:
"Go, go, go, said the bird: human kind
Cannot bear very much reality"
També a Murder in the Cathedral Thomas diu més d'una vegada
"Human kind cannot bear very much reality"

No hi ha dubte que no ser estimat és una por que no es pot aguantar i la distància que es prenen els dos principals personatges per no ser estimats amaga la cruesa de l'obra perquè evidentment és plena de picades a l'ullet de l'espectador que no tenen altra finalitat que fer-nos sentir incòmodes a la butaca que ocupem.

Malgrat doncs sigui una introspecció de l'autor, ens porta a què aquesta introspecció la faci l'espectador. En aquest sentit és també alliçonador Knowles quan Spooner diu vàries vegades que "Això ho he viscut abans" i la influència la tenim de nou amb T.S. Eliot a The Love Song of J. Alfred Prufrock:
  "For I have known them all already, know them all-
Have known the evenings, mornings, afternoons,
I have measured out my life with coffee spoons;
I know the voices dying with a dying fall
Beneath the music from a farther room.
   So how should I presume"

Queda clar doncs que Pinter i Eliot "ho han viscut tot, ho saben tot". Aquesta és la realitat, la cruesa de la vida que tots hi hem de fer cara.

Una obra de teatre que és una lliçó de la vida, però de les lliçons d'aquesta mena no tenen solució, per això a molts els agraden més els llibres d'auto-ajuda que el teatre, la novel.la o la literatura en general. 

La posta en escena és d'un gran sobrietat si ens atenem que estem al TNC, a on fins no fa gaire els diners anaven a dojo, per tant, des del meu punt de vista, aquesta sobrietat m'encanta. El que sí també cal aplaudir és el treball dels artistes. Si per una banda hi ha dos monstres de l'escena catalana, Pou i Homar, els altres dos, David Selvas i Ramon Pujol, fan un magnífic paper, tot i reconeguent que tampoc els tenien fàcil.