EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dilluns, de març 23, 2015

El Testamento de María, Colm Tóibin





Teatre Lliure de Montjuïc
Adaptació i direcció: Agustí Villaronga
Traducció de l'anglès: Enrique Juncosa
Escenografia: Frederic Amat
Intérpret: Blanca Portillo

Del programa:
"La actriz Blanca Portillo protagoniza una audaz revisión de la figura de María, convertida en una simple campesina a quien han robado su único hijo por una decisión divina que no comprende. El irlandés Colm Tóibín nos ofrece este sorprendente monólogo teatral con una María pagana que pasa sus últimos días en Efes, atormentada por el terrible odio que se ha desatado contra Jesús y vigilada por los discípulos de su hijo. Ella sabe que alguno de ellos escribe mentiras, por eso nos quiere contar qué ocurrió realmente.
El director Agustí Villaronga lleva a escena la historia en un montaje que recupera el rostro más humano de la virgen, una mujer que, a las puertas de la muerte, nos presenta un caleidoscopio de emociones mientras revive los fantasmas del pasado.
El artista Frederic Amat firma la escenografía del montaje, que cuenta con música de la compositora y cantante australiana Lisa Gerrard, de Dead Can Dance."

Anys després de la mort de Jesús, la seva mare viu d’alguna manera segrestada a Efes pels seguidors del seu fill, que volen que expliqui com va anar tot plegat, però ho volen com a forma de propaganda, però ella no vol fer això, ella voldrfia dir la veritat. Des de la ciutat grega Efes (Turquia) Maria manifesta la seva advocació a Àrtemis. Aquí cal fer un parèntesi per a assenylar que Àrtemis era la deessa de la castedat i va ser tota la seva vida verge i jove; tanmateix a Efes era la deessa de la fecunditat i se la representa amb diadema i moltes mamelles. En el transcurs de l’obra, en un moment mostra l’estatueta d’Àrtemis amb les característiques d’Efes.

Maria explica en la seva soledat i pobresa de que quan el seu fill començava a tenir visites, i diu “Al principio mi hijo atraía a los inadaptados, aunque él no era uno de ellos”, com passa ara, els que se senten socialment malament busquen la solució des de dalt. Es tracta doncs d’una mare, res més que mare, que es queixa amb dolor com el seu fill se li escapava de les mans a causa del reclam que tenia dels de fora de casa.

Maria no és aquí la mare de Déu, sinó una dona dolguda perquè les masses li han pres el fill. Tampoc es presenta com a verge, sinó com esposa i mare d’un fill de qui no gosa dir el seu nom perquè per damunt de tot porta el dol. L’obra no és altra cosa que un crit de dolor que va en augment, és a dir, és un crescendo que arriba fins l’esclat del final. I és que Maria té por, dubte, plora i fuig. Efectivament Maria fuig de Jerusalem, d’Israel, un cop el seu fill ha mort i va a parar a Efes a on troba la protecció d’Àrtemis, és a dir, va fer apostasia d’allò que representava pels altres el seu fill. Aquesta apostasia no és demostrable, però sí que és pensable.  

És doncs un monòleg amb un gran exigència interpretativa, que explica l’han fet també grans actrius de l’escena mundial com Meryl Streep i Fiona Shaw. Aquí, a Montjuïc, el paper de Maria l’ha defensat de manera extraordinària l’actriu Blanca Pôrtillo, que com se sol dir l’hem vista en estat de gràcia i ha aconseguit que tot el públic l’aplaudeixi dempeus.

Cal dir, però que no tot el mèrit és per aquesta gran actriu, també cal aplaudir la direcció teatral de Villaronga i el treball de Frederic Amat.

Aquesta novel.la ha estat doncs duta al teatre i interpretada per grans actrius, aquest fet significa que és una obra d'èxit i com queda palès té una repercussió social que afecta d'una manera negativa al discurs cristià, per tant, no falten veus que no estiguin d'acord amb el que es diu al teatre.

El diari La Vanguàrdia d'avui diumenge publica un article a la secció de religió sota el títol "I si Maria fos la Verge?" signat per A. Puig i Tàrrec, degà-president de la Facultat de Teologia de Catalunya. En temps de dogmatismes val a dir que el text està escrit amb elegància i per tant el que s'hi fa és respectar el dogma catòlic de la virginitat de Maria de forma aparentment acadèmica sense el tuf de la intransigència. Times are changing. 

Em crida l'atenció quan diu: "Tóibín escriu una novel.la de Maria sense preocupar-se gaire de què va passar en realitat, és a dir, deixant al marge el capítols 1 i 2 dels Evangelis de Lluc i de Mateu. Els Evangelis, com els altres documents antics, són història interpretada -i quina història no ho és?-. Per tant, s'han de llegir amb l'instrumental propi de la crítica, sabent que combinen història i teologia".

Malament quan cal combinar la història amb la teologia perquè encara que el mot "teologia" té una aparença científica de fet és religió i, per tant, l'objectivitat queda absolutament en entredit. Admetre aquesta combinació seria admetre que el cristianisme és més veritable que el judaisme o l'hinduisme. L'articulista fa referència als Evangelis que, de fet, són part del Nou Testament, que vol dir el nou pacte entre Déu i la Humanitat, per oposició a l'antic pacte entre Déu i el poble d'Israel que era l'Antic Testament o la Bíblia; tanmateix, aquests pactes són una i.lusió.

En aquest sentit seria més convenient la lectura del llibre La Biblia desenterrada. Una nueva visión arqueológica del antiguo Israel y de los orígenes de sus textos sagrados d'Israel Finkelstein y Neil Asher Silberman, que es rfefereixen a la Biblia com un recull magistral de “escritos sagrados dotados de un genio literario y espiritual sin parangón, un relato épico entretejido a partir de un conjunto asombrosamente rico de escritos históricos, memorias, leyendas, cuentos populares, anécdotas, propaganda monárquica, profecía y poesía antigua”[1].Val la pena apuntar que Finkelstein és professor d'arqueologia de la Universitat de Tel-Aviv i Silberman és professor d'arqueologia a la Universitat Hebrea de Jerusalem. Convé doncs dir que el resultat de les troballes arquelògiques, que s'han beneficiat de les noves tecnologies, fa que la lectura d'allò que mostren els jaciments, com el de Megido, no ha sofert les manipulacions interessades que s'han fet en el que l'articulista diu "altres documents antics", és a dir, la Bíblia.

Personalment no tinc cap interès en entrar en la bizantina discussió de si Maria era o no verge, de si Jesús era o no fill de Déu. Només em permeto apuntar que és egocèntrica la pretensió cristiana d'universalisme o de pacte entre Déu i la Humanitat. Com totes aquelles religions més interessades en la seva expansió que no pas en aprofundir en la religiositat com a fet trascendent de la persona. El fet que el cristianisme arribés a les Amèriques després d'un suposat descobriment és un argument suficient de la manca d'universalitat i que explicaria que durant molt de temps es va debatre a Europa, cristians inclosos, si els indígines del Nou Món eren humans o no. El debat tenia una lògica fonamental: no eren humans perquè no estaven batejats, el missatge universal del cristianisme no l'havien rebut.

Insisteixo, la Maria que hem vist i sentit al Teatre Lliure de Montjuïc és únicament el plany d'una mare que no entén perquè han matat el seu fill. 

"No hay desorden más grande en la naturaleza que una madre que ve morir a su hijo"[2]


[1] FINKELSTEIN, Israel y SILBERMAN, Neil Asher: La Biblia desenterrada. Una nueva visión arqueológica del antiguo Israel y de los orígenes de sus textos sagrados. Siglo XXI. Madrid. 2005. p.1
[2] CHIRBES, Rafael: Crematorio. Anagrama. Barcelona. 2012, p. 209

dimecres, de març 18, 2015

El reportaje, de Santiago Varela



Teatre Lliure de Gràcia

Direcció: Hugo Urquijo
Intèrprets:
Federico Luppi
acompanyat per Juanjo Andréu i Susana Hornos

Del programa:
"El reportaje, de Santiago Varela, ens acosta al moment de preparació d'una entrevista televisiva a un exgeneral de la Nació Argentina, que s'ha de fer a la presó on compleix condemna per haver participat a la brutal dictadura genocida que va assolar l'Argentina a partir del 1976.
L'interès del programa rau en el fet que aquest militar expliqui com va participar en activitats de censura en l'àmbit cultural i, més concretament, en l'incendi del teatre El Picadero de Buenos Aires, que es va cremar una nit de finals de juliol del 1981.
En aquest teatre, un grup d'autors, directors, escenògrafs i tècnics acabava d'estrenar un cicle de peces, de mitja hora cada una, que es feien en sèries de tres cada dia de la setmana, fins a un total de vint-i-una peces. El cicle es va anomenar Teatro Abierto i anys després va acabar essent una icona de la resistència cultural durant la dictadura.

En homenatge a aquest cicle, la Secretaría de Cultura de la Presidencia de la Nación va organitzar, el 2013, el concurs de dramatúrgia Nuestro Teatro. Les obres guanyadores, agrupades també de tres en tres, es van programar durant sis mesos al nou El Picadero, inaugurat el 2012, amb el mateix esperit de llibertat creativa que el de Teatro Abierto. El reportajeacompanyava Padre e hijo, contemplando la sombra de un día, de Luis Gabriel Cano i El cruce, farsa sindicalista, de Fabricio Rotella."

Sota l'aparença d'una entevista el que realment tenim davant és d'un monòleg en el que el gran actor Federico Luppi, amb prop de 80 anys, fa un paper magnífic defensant el seu personatge, no pas el que representa, perquè a parer meu l'essència de l'obra és un retrat del que significa o ha significat en molts països ser militar, és a dir, el monopoli de la violència acompanyat del convenciment de tenir el monopoli de la raó o de la veritat, cosa que explica la proximitat, en molts casos, de l'alt clergat amb l'estament militar. De tota manera com la funció del teatre és també entertainment, dit aquí amb un sentit noble del terme, perquè aquest entretenir no està rernyit amb la fina ironia, la qual cosa fa que malgrat la tragèdia que va viure Argentina i que en l'obra queda prou dibuixada, no treu que el cinisme del general fa que el públic rigui, encarfa que sigui com una mena de compensació per estar una hora i vint minuts davant la supèrbia del general.

dimarts, de març 10, 2015

Quan un blog es tanca, un altre s'obre


Aquesta entrada no la faig des del meu ordinador habitual perquè des de fa un temps, no puc entrar al meu blog des del meu ordinador. Crec que és a causa de la competència entre Yahoo i Google. Tinc correu de Google, però vaig crear el blog el 2005 amb una adreça Yahoo.
M'he vist, doncs obligat, a abandonar aquest blog, encara que em potser servir per consultes, i fer-ne un de nou, que es pot trobar a
heraldeixample.blogspot.com.es
O sigui que hi sou invitats, moltes gràcies,

A continuació hi podeu veures les entrades fetes en aquest nou blog, que es diu



Per raons personals, de no dominar prou aquest mitjà es pot veure a internet més d'un blog amb aquest nom, per tant, el que va ara és el de Blogger


8 març 2015
Dia Internacional de la Dona a la Universitat Pompeu Fabra

6 març 2015
L’ART DE LA COMÈDIA al TNC

4 març 2015
ANIMALS DE COMPANYIA al Club Capitol

3 març 2015
FEDRA al Teatre Romea

27 febrer 2015
SOMNI AMERICÀ al Teatgre Lliure de Gràcia

20 febrer 2015
JOC DE MIRALLS al Teatre Lliure de Montjuïc


divendres, de març 06, 2015

L'art de comèdia, d'Eduardo de Filippo




Teatre Nacional de Catalunya
Direcció: Lluís Homar
Traducció: Xavier Albertí
Intérprets: Andreu Benito Joan Carreras Roger Casamajor Lluís Homar Eduard Muntada Victòria Pagès Quimet Pla Mar Ulldemolins Oscar Valsecchi Lluís Villanueva Pau Vinyals  

No hi ha dubte que Eduardo de Filippo (1900-1984), premi Nobel de Literatura, és un dels autors teatrals més importants del segle XX i la seva obra no ha perdut actualitat.

L'obra que m'ocupa no se l'hauria de perdre cap persona interessada pel teatre, sigui com actor, director o simplement espectador perquè el conjunt de l'obra no és altra cosa que una mena de lliçó de teatre, una classe magistral.

L'essència de l'obra està amb la paraula "postís" perquè efectivament els actors, disfressats amb un postís poden sortir a l'escenari representant cada vegada allò que els convingui de forma que mai no hi ha engany perquè cada postís és una persona, o personatge, diferent i sota aquesta convenció el públic està conforme, però com aquests personats disfressats se les tenen amb uns que no, aquí es genera un joc de malentesos. Tanmateix cal dir, que no és la típica obra que juga i abusa amb els malentesos. Tal com he dit més amunt és una lliçó de teatre i poca lliçó seria si la ficció es basés amb els malentesos.

Des del punt de vista de la interpretació cal dir que està magníficament treballada i que l'estimat Lluís Homar fa també una lliçó de com dir. Una lliçó que a vegades la trobem a faltar.  

dijous, de març 05, 2015

Animals de companyia, d'Estel Solé





Tatre Club Capitol

Intérprets:
Eduard Buch
Mercè Martínez
Jacob Torres
Miriam Tortosa
Martina Tresserra

Amb aquesta obra m'he estrenat teatralment al Capítol. Un espai que quan era cine se'l coneixia per "Can Pistoles", pel tipus de cinema que s'hi feia. Ara és, per sort dels treatrers, un palau de la comèdia perquè "Animals de companyia" és una comèdia en la que el públic es diverteix, però que a poc a poc la comèdia es va passat al drama i acaba amb ser una tragèdia, però és clar, una tragèdia del segle XXI amb personatges tant desvergonyits que parlen de sexe amb tota naturalitat.

En aquest sentit l'aportació del Capitol és un aire fresc que s'agraeix. No tant perquè hagi de marcar una línia nova, però sí que dintre del gran ventall de situacions possibles, s'agraeix que determiants aspectes de la vida real sigui tractats d'acord amb la varietat de situacions que hi ha la vida.

dimecres, de març 04, 2015

Fedra, Jean Racine


Teatre Romea

Direcció/Versió:Sergi Belbel 
Intérprets 
Emma Vilarasau (Fedra)
Mercè Sampietro (Enona)
Lluís Soler (Teseu)
Xavier Ripoll (Hipòlit)
Jordi Banacolocha (Teràmenes)
Queralt Casasayas (Aricia)
Gemma Martínez (Ismene / Panopa)


Sinòpsi:: 
Fedra, enamorada del seu fillastre Hipòlit i empesa per la seva confident, Enona, confessa la seva passió. Ferida pel rebuig d’Hipòlit, ella no pot amagar el seus sentiments davant del seu espòs i rei d’Atenes, Teseu.
Colpida per un profund sentiment de culpa, Fedra s’endinsa en un infern personal. La seva passió desbordant i irrefrenable la conduirà, a ella i a la resta de personatges, a un tràgic destí.
Racine compon en aquesta tragèdia un retrat profund, apassionant  i colpidor del desig i de la sexualitat femenines.
Sergi Belbel

Crec que d'un clàssic no hi ha molta cosa per dir perquè ja està tot dit i val la pena saber que la revista NÚVOL n'ha publicat la traducció, que és el text que s'ha sentit al Teatre Romea.