EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dilluns, d’octubre 17, 2005

"Casa" i "Jardí", teatres Bartrina i Fortuny a Reus








Com a nét d'un reusenc i aficionat -en qualitat d'expectador- del teatre, fa anys que tenia ganes de visitar els dos teatres que té Reus perquè es tracta de dues veritables joies. Al marge de Barcelona no hi ha en tot Catalunya una altra ciutat que tingui dos teatres tan magnífics i ben mantinguts. Naturalment la meva visita havia d'estar justificada amb un contingut teatral que s'ho valgués.

I tant que s'ho ha valgut perquè resulta que s'ha posat en marxa una iniciativa teatral magnífica que es concreta en el Centre d'Arts Escèniques de Reus (C.A.E.R.), la qual té per abast tot Catalunya, però de moment és un fet que en els darrers anys els equipaments teatrals públics de Reus, els històrics i recuperats Teatre Fortuny i Teatre Bartrina, han posat la llavor d'aquest projecte.

Així doncs l'esmentat C.A.E.R. presenta els seu primer espectacle amb l'estrena de Casa i Jardí, d'Alan Ayckbourn, dues obres teatrals traduïdes per Joaquim Mallafré i dirigides per Ferran Madico, director artístic del C.A.E.R.

Es tracta de dues comèdies peculiars que tenen lloc simultàniament en dos escenaris: la Casa, que es representa al Teatre Bartrina, i el Jardí, al Teatre Fortuny. Dues representacions simultànies, cadascuna amb un argument propi, que compten amb gairebé els mateixos actors que va d'un teatre a l'altre.

No hi ha cap dubte que els reusencs es poden sentir orgullosos perquè a més cal dir que l'autor de l'obra, Alan Ayckbourn és el més representat a la Gran Bretanya deprés de William Shakespeare, que el director, Ferran Madico és també de Reus, que té els aplaudiments del públic junt amb els magnífics actors i actrius que defensen l'obra a l'escenari perquè amb noms com Rosa Novell, Anna Güell, Pep Tosar, Andreu Benito i els que em deixo per no posar-los tots, què es pot dir? que l'èxit és segur. També val a dir que la traducció és estupenda, no solament que es nota al seguir l'agilitat i naturalitat dels diàlegs, sinó el fet que Joaquim Mallafré sigui també el traductor de l'anglès al català de l'Ulyses, de James Joyce, li fa de certificat de garantia.

L'obra en conjunt, vull dir Casa i Jardí, tracta del de sempre, l'amor, del que n' hi ha totes les parts afectades, l'home adúlter, la venjança de la dona enganyada, l'adúltera enganyada amb un marit que no s'entera de res i un fill enamorat d'una noia que es fa la interessant. Tot això amanit amb unes escenes en què un es peta de riure i d'altres d'una tendresa emocionant.

La primera fotografia és l'entrada al Teatre Bartrina pel carrer Major, seguida de dues de l'interior. Aquí la funció començà el dissabte a les sis de la tarda.

La quarta fotografia és la plaça Prim on es pot veure l'estatúa eqüestre del General Prim al darrera l'edifici il.luminat a on hi ha el Teatre Fortuny, seguida de dues de l'interior. En una es pot veure el treball d'escenografia. Aquí la funció el dissabte a dos quarts de deu de la nit.

O sigui, una visita teatral a Reus de primera marca que si fa dècades els reusencs feien la fanfarronada de dir "Reus, París, Londres i el carrer de Monterols" pel fet que era una de les tres places des de les que es controlava el mercat de l'avellana; ara, per uns dies és la capital del teatre perquè aquesta obra s'ha estrenat només a Londres i Nova York.

dijous, d’octubre 13, 2005

Dos còctels: MOJITO i MINT

Alguns en diuen el Día de la Hispanidad i uns altres en diem el Dia del Pilar i tots vam coincidir en fer festa, una festa que sona a trágala, però com va ser festa no cal mirar gaire prim.

La Vanguardia ens recordava ahir que això de la hispanitat ve de quan es va perdre Cuba i Filipines.

Així doncs jo, sense saber-ho, vaig encertar-ho perquè vaig fer un Mojito que com tothom sap és un invent de Cuba.

El Mint és un combinat sense alcohol a base de ginger ale i, com el Mojito, menta fresca perquè aquí tot s'aprofita.

dimecres, d’octubre 12, 2005

"GUÍA del usuario DE ARTE actual", de Rocío de la Villa


Acabo de llegir "GUÍA del usuario DE ARTE ACTUAL", de Rocío de la Villa, editat per TEcnos, Madrid 1998.

Efectivament el títol del llibre no enganya, es tracta realment d'una guia en la que fa una pinzellada a tot allò que en podríem dir "el món de l'art", que va des de l'artista, passa per les acadèmies, les galeries, els marxants, les fundacions i la seva legislació, tot allò que en diem patrimoni, com les catedrals, el robatori de l'art, les falsificacions, les subhastes, els col.leccionistes, els museus fins a les ciutats museus.

Tot això sempre amb la doble vessant, la situació internacional i la situació a Espanya.

És un llibre doncs prou interessant i que a més fa una mica d'introducció a aspectes teòrics de l'art.

Una de les afirmacions interessants és on es refereix a la mort de l'art, que diu: La historia del arte del siglo XX como la historia de la tradición de las vanguardias, relato válido hasta hace bien poco, hoy se ve como lectura monolítica y simplista, y se compensa con períodos y movimientos en los que se han mantenido algunos valores combatidos por la tradición vanguardista, como la figuración, y varios neoclasicismos y realismos; cuando no se diluye en la historia psicologista y formal de las individualidades. Además, se somete el juicio sobre las vanguardias a su descontextualización histórica, acentuando no qué intentaron hacer estos movimientos para cambiar la historia del arte y de la humanidad, sino subrayando cómo fueron determinados y prácticamente destruidos por los grandes acontecimientos históricos, en especial la II Guerra Mundial; con lo que se testifica el funeral del arte de la primera mitad del s.XX, materia muerta perfectamente digerible y dirigible como cualquier arte del pasado".

Sobre els artistes m'ha semblat força interessant aquesta observació: Los artistas contemporáneos, cuyo mayor capital no es la técnica (como antiguamente, mas hoy recluida a artesanías), sino la fe en sus propuestas (y eso abre un abismo entre la vanidad y la avidez en alejar inseguridaddes), suelen reaccionar con acritud ante el distanciamiento de los críticos...

dimarts, d’octubre 11, 2005

Obres davant de casa




En aquest moment voldria tenir la ploma o, més exactament, el teclat de la Tina Vallès amb el seu blog "L'Aeroplà del Raval" perquè em faria falta la gràcia que a ella li sobra i a mi em manca. Què hi farem!

El cas és que davant de casa tinc obres per duplicat. La 1ª foto està feta des del meu balcó que es veu tot el carrer París i que aquí el travessa el carrer Calàbria.

A la banda esquerra tenim el començament de les obres per fer pisos a on hi havia una d'aquestes petites cases de dos pisos amb un estil de les acaballes del modernisme, senzilla, però tenia la seva gràcia. Clar que han tingut més gràcia els diners que han tret els besnéts dels qui van aixecar la casa. Per tant, per aquesta banda, pujará la densitat d'habitants del barri.

A la banda dreta, tenim el començament d'enderrocament d'on es feien les famoses aspirines. Per descomptat aquest és un enderroc de primera categoria. A la 2ª foto tenim la façana, relativament nova. que dona al carrer Calàbria i a la 3ª foto tenim la façana antiga de la Bayer, que segons m'han dit correspon a l'edifici que la Bayer va comprar a una empresa tèxtil. O sigui que no es va construir per fer aspirines, sinó per teixir.

A la gent del barri, els arquitectes ens van dir que la part nova anirà tota a terra i que la part antiga en salvaran una part junt amb la xemeneia perquè és part ja del patrimoni industrial de la ciutat.

Evidentment es tracta de fer pisos, però els que faran aprofitant les pedres antigues seran lofts; o sigui que els qui estiguin interessats en un loft xulo ja poden fer guardiola.

No cal dir que aquí l'augment de la densitat serà fenomenal.

De moment a casa ja tenim les seqüeles d'aquestes obres: a la terrassa s'hi diposita una capa blanqueta.

FOTO-DENUNCIA avui al diari QUÉ!


Quan fa tres setmanes que he estat a Sant Sebastià, on he vist com es respecte i s'estima l'obra d'Eduardo Chillida; veig aquí, a la meva ciutat, a la plaça del Rei, una plaça que té dues estrelles a la guia Michelin i que hi ha una digníssima obra de Chillida, em revolta veure que és víctima del que en podríem dir incivisme light.

dilluns, d’octubre 10, 2005

"Historia contemporánea de Europa, 1789-1989", d'Asa Briggs i Patricia Clavin


Com qui escriu aquestes ratlles no ha passat per la universitat, ha tingut una educació franquista i a més ha estat administratiu a Catalunya i cambrer a Anglaterra; ara intento posar-me una mica al dia en humanitats, que sempre m’ha agradat.

El cas és que sóc un assidu a algun curs dels molts que es fan al Centre Cívic del meu barri, la Casa Golferichs.

El professor d’història ens ha dit moltes vegades que el que som avui, a Catalunya i a Espanya, ve tot del segle XIX i que en aquest segles és quan es va fer això que en diuem “les dues Espanyes”. Com també ens ha insistit molt que la nostra història no es fa en el buit, sinó en tot un context europeu doncs li vaig demanar que em recomanés algun llibre d’història.

Així doncs fa poc he llegit HISTORIA CONTEMPORÀNEA DE EUROPA, 1789-1989, d’Asa Briggs i Patricia Clavin, editat per CRITICA, Barcelona, 2000.

He vist per internet que aquest llibre realment sembla ser molt important perquè sembla que a la Universitat de Barcelona es treballa molt amb ell, però jo no he quedat satisfet, potser no he trobat el que esperava trobar.

El cas és que és una història d’Europa molt centrada en Alemanya, Austria, Hongria, França i Gran Bretanya i després Itàlia.

Al final ho concretaré amb xifres que indiquen el nombre de pàgines en què s’esmenta un nom propi.

De tota manera cal dir que sota l’epígraf de “La guerra civil española” hi ha poc més de dues pàgines i que el segle XIX espanyol és pràcticament inexistent, així, per exemple, s’esmenta dues vegades a la reina Isabel II perquè un rei de França volia que un fill seu es casés amb ella , però cap en clau de política espanyola.

Tot això no treu que el llibre sigui força interessant, però qui, com jo, buscava per Europa fets que podessin tenir un lectura espanyola doncs ha sortit decebut. Clar que potser això que jo busco és el que explica el professor a classe.

Alemanya......................................42
França..........................................38
Austria..........................................33
Gran Bretanya.................................30
Bèlgica...........................................29
Itàlia..............................................29
Hongria..........................................25
Irlanda...........................................18
Catalunya.........................................2
Churchill..........................................24
Bismarck..........................................18
Gladstone.........................................13
General Franco.................................... 9
F. Engels........................................... 7
Picasso.............................................. 4
General Primo de Rivera..................... 3
Kafka................................................ 3
T.S. Eliot............................................ 2
Alfons XIII.......................................... 1
Fernando VII...................................... 1
Adolfo Suárez...................................... 1

Evidentment noms com Prim, Cambó, Azaña i Companys no s'esmenten

diumenge, d’octubre 09, 2005

Víctor Pérez-Porro a Galeria M.J. Castellví


La Galeria María Castell, Consell de Cent, 278, Barcelona, exposa des del 14 de setembre el pintor Víctor Pérez-Porro.

No cal ser gaire entès, cosa que no sóc gens, per a adonar-se que en aquest artista el color és essencial i que fa uns traços que tenen certa geometria, però amb certa liberalitat pel que fa a la forma, cosa que jo l'hi agraeixo, d'aquesta manera les peces em resulten de molt bon gust i es deixen mirar.

dissabte, d’octubre 08, 2005

"Un matrimoni de Boston"

Com molts d'altres sóc un enamorat del Teatre Lliure de Gràcia i he seguit la trajectòria de l'inoblidable Fabià Puigserver (pre-Teatre Lliure) des dels temps heroics quan es va fer l'estrena de l'"Adefesio", de Rafael Alberti, amb l'Emma Cohen. Ha plogut molt des d'aleshores i ara, coses de la modernitat, o potser de la postmodernitat, per a anar al Lliure, hem d'anar a l'Espai Lliure, de la Ciutat del Teatre, que ens han muntat a Montjuïc, una mica abans d'arribar al Teatre Grec.

El nou Lliure doncs ocupa un espai restaurat que ha quedat molt bonic i la sala és un clon de la de Gràcia. Esperem que tot sigui per bé. Vull dir pel bé de l'escena catalana, que tant necessita d'autors del país i, sobretot, de públic. No n'hi ha prou de tenir el teatre a la sang perquè la sang del teatre som el públic.

Com podem llegir, "Un matrimoni de Boston" és una peça més de David Mamet, dirigida per Josep Maria Mestres i traduïda per Joan Sellent. Tot té un 10. D'entrada preciso que el títol duu a l'engany perquè no és que l'obra passi a Boston, sinó que un matrimoni de Boston és com en la societat victoriana es deia a una parella de dones, és a dir, d'aquella cosa inpronunciable aleshores, lesbianes. Com diu l'Empar Moliner en un article, en el Vaticà encara no saben que les lesbianes existeixen.

Aquesta obra està defensada per dues dames de l'escena com són Anna Lizaran, que es menja l'escenari i que representa la veu de l'experiència, l'Emma Vilarasau està magnífica i representa la il.lusió de la joventut. De la tercera, Marta Marco, és molt jove per dir-li que ja és una dama, si més no en el sentit anglès que jo aplico a aquest mot en el teatre, però jovenesa no està renyida amb la bonesa de la seva actuació i que representa una encertada mescla de picardia i ingenuïtat; suposo que ha après molt de teatre al menjador de casa perquè és la filla d'un cavaller de l'escena del país, Lluís Marco.

Es tracta d'una comèdia d'època, però que podria ser molt bé d'ara. L'obra és el que en diem teatre de text, text de veritat, compromès, farcit de frases enginyoses i que en forma de comèdia, tot fent esclatar el riure, es diuen coses dures i cruels sobre la vida, els prejudicis, la moralitat, convencionalismes, doble moral, i, ai las, l'amor.

divendres, d’octubre 07, 2005

Arnold Newman fotografia Marilyn Monroe




Val a dir que a l'entrada que vaig fer el dia 5 d'agost ja em refereixo a la Marilyn Monroe.

Ara podríem dir que d'una manera simbòlica aquesta actriu està fent una llarga visita a Barcelona perque a la GALERIA HARTMANN, de Barcelona, hi ha una exposició de fotografies de Marilyn Monroe fetes per Arnold Newman, que fins ara han estat inèdites. La gràcia d'aquestes fotos és que ella no posa perquè està en una petita festa a casa del productor de cine Carl Sandburg i es veu que es mou amb la mateixa naturalitat com si estigués a casa seva.

Són poques les fotografies exposades, però si un no passa lluny, val la pena la visita.

L'actriu se la veu un xic trista, però crec que no és una tristesa d'infelicitat...

dijous, d’octubre 06, 2005

Museu CHILLIDA LEKU























A sis quilòmetres de Sant Sebastià hi ha la casa museu d'Eduardo Chillida rep el nom de CHILLIDA LEKU, que significa el lloc de Chillida. Un aspecte curiós és que es tracte d'un gran espai dividit en dues parts separades per una tanca amble. Una part és la particular on viu la família i l'altre és el museu, però des de la part de museu es poden veure també les peces grans de la part particular.

L'obra de Chillida està doncs escampada pel camp entre arbres, en paraules de Chillida es tracte d'un espai escultòric on l'obra de l'autor es "plasma d'una manera perfecta la seva visió de la forma, l'espai i el temps acumulat"

Un dels aspectes que els catalans hem d'agrair a aquest gran basc és que el petit programa de mà està en diversos idiomes entre els quals hi ha el català.

Em permeto detallar a continuació el nom de les peces:
1.- Lottura XXXII 1998
2.- Lo profundo es el aire IV 1987
3.- Gora Bera III 1991
4.- Consejo al espacio VI 1996
5.- Homenaje a Balenciaga 1990
6.- Arco de la Libertad 1993
7.- Las Jaulas de la Libertad
8.- (no vaig anotar el títol)

Com es veu les dues darreres són dins del museu, es tracta del Caserío Zabalaga, del segle XVI.

Em fa l'efecte que a Can Michelin no els entusiasme l'obra de Chillida perquè aquest museu li posen una estrella mentre que la Fundació Tàpies i la Fundació Miró a Barcelona, tenen dues i tres respectivament

dimecres, d’octubre 05, 2005

L'obra de Chillida a Sant Sebastià







No puc pas negar que sóc un enamorat de l'obra de l'escultor basc Eduardo Chillida, així doncs vaig fotografiar-li tot el que vaig poder del que hi ha a Sant Sebastià, indepentment que un altre dia hi posaré unes poques fotos de la seva casa museu que hi va fer als afores d'aquesta capital basca.
Les primeres fotos són del grup escultòric anomenat "El Peine del Viento"La Plaza del Tenis i el Peine del Viento es tracta d'una obra constructiva entre arquitectònica i escultòrica, va ser projectada per l'arquitecte Peña Ganchegui i per Eduardo Chillida. Es tracta d'una composició plenament integrada a l'entorn i enmarcada morfològicament amb l'abrupte orografia que l'envolta. El conjunt (veure la 1ª foto) està format per una sèrie de grades, plataformes i espais de granit rosat. volcats envers el mar, essent l'element unificador de la composició. Les plataformes creen successius ambients i perspectiveses fins arribar a l'espai escultural El Peine del Viento (2ª foto). Tres escultures de ferro massís de deu a dotze tones de pes, que conformen la transició des de la zona urbanitzada fins a l'abrupte costa cantàbrica.El passeig es divideix en tres parts. La primera és l'accés i la diferència de cotes ajuda a percebre el canvi de caràcter d'aquest espai. La segona (1ª foto) és la intermitja que consta de grades. La tercera o darrera és l'escenari propi de les escultures (2ª, 3ª i 4ª), que en dies de mar brava l'aigua passa amb força per unes perforacions que ho fa especialment espectacular i reforça la idea de la força de la natura en una zona urbanitzada.
Personalment, considero aquest conjunt, les tres escultures i l'entorn que se li ha fet, és una de les meravelles urbanes que considero he vist, com puguin ser la Fontana de Trevi (Roma) o la plaça del Rei (Barcelona), però que injustament no té cap estrella de Michelin

Homenaje al Pintor Rafa Alberdi (5ª foto). Escultura situada en un lloc conegut pel Pico del Loro, que es considera un punt estratègic entres les platges de la Concha i la d'Ondarreta. En aquest lloc hi havia hagut una capella a la Verge del Loreto -els tarragonins en diuen del Lluritu. Aquest lloc en basc se li diu Loretopea, que vol dir a sota de Loreto.

En una mena de balconada de cara a la platja de la Concha tenim el Monumento a Fleming, 1955, (6ª foto) pel Jardí de Ategorrieta

En el frontis de la porta principal de la Iglesia del Buen Pastor, la catedral, tenim Camino hacia la Paz, (darrera foto)

dimarts, d’octubre 04, 2005

"EL LLIBRETER ASSASSÍ DE BARCELONA"


Acabo de llegir el llibre EL LLIBRETER ASSASSÍ DE BARCELONA. Es tracta d’un llibre peculiar en el sentit que l’autor del llibre és Ramon Miquel i Planas (1874-1950), però no és l’autor de la història del llibreter assassí. Edició a cura de Josep Sarret, Editorial Montesinos, Barcelona 1991.

Val a dir que si he encepegat amb aquest llibre és perquè la Biblioteca Joan Miró, la del meu barri, té a l’entrada uns llibres sobre llibres o la lectura en virtud que som a l’Any del Llibre i la Lectura. I com és un tema molt barceloní m’ha interessat.

Ramon Miquel i Planas era un expert en textos medievals i va ser membre de la Cambra del Llibre i de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona.

Així doncs va fer una recerca aprofundida i total de la Llegenda del Llibreter Assassí de Barcelona. Queda clar doncs que és una llegenda i el llibre no és altra cosa que el que en podríem dir l’expedient de la seva recerca.

No explicaré la llegenda car això ho deixo per a qui llegeixi el llibre, però val a dir que com totes les llegendes té diversos autors. D’acord, de tota manera, amb l’autor del llibre, hem de creure –i certament és credible amb els arguments exposats- que l’autor va ser Charles Nodier, un bibliòfil parisenc que va venir a Perpinyà i va fer una escapada a Barecelona per veure si trobava algun llibre interessant.

Aquest home culte va veure bé l’ambient cultural i polític de Barcelona i Catalunya, com les guerres carlines i la crema de convents. Això i la seva necessitat de guanyar uns calerons, va ser el motiu d' inventar la història, la llegenda.

Una llegenda que sembla un fusellatge d’un conte d’E.T.A. Hoffman i que per altra banda va ser fusellat per Gustave Flaubert quan tenia catorze anys, com exercici d’escola.

dilluns, d’octubre 03, 2005

L'eclipsi de lluna vist des de l'Eixample


L'eclipsi de lluna vist a quarts de dotze des dels Jardins de Montserrat, a l'Esquerra de l'Eixample, Barcelona.