EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dijous, de febrer 28, 2019

LA TENDRESA, d'Alfredo Sanzol


Teatre Poliorama

Autor i Director: Alfredo Sanzol
Traducció: Joan Lluís Bozzo

Intèrprets: Laura Aubert, Elisabet Casanovas, Javier Beltrán, Marta Pérez, Jordi Rico i Ferran Vilajosana.
Música original: Fernando Velázquez
Una producció de Dagoll Dagom i T de Teatre en col·laboració amb el Teatro de la Ciudad  i amb el suport de l’ICEC de la Generalitat de Catalunya.
Sinòpsi
T de Teatre i Dagoll Dagom coprodueixen la versió catalana de l’aclamadíssima comèdia d’Alfredo Sanzol La ternura. Sanzol ha estat guardonat amb el Premio Nacional de Literatura Dramática 2017 i el XII Premio Valle-Inclán de Teatro per aquesta mateixa obra.
L'autor s'ha inspirat en l'univers de les comèdies de Shakespeare per dirigir una enginyosa comèdia romàntica que ens parla de la impossibilitat de protegir-nos del mal que ens pot fer l'amor. Si volem estimar hem d'arriscar-nos a patir.
La tendresa narra la història d'una reina una mica maga i les seves dues filles, que viatgen en l'Armada Invencible, obligades per Felip II a casar-se en matrimonis de conveniència amb nobles anglesos després d'haver envaït Anglaterra. La reina Maragda odia els homes perquè sempre li han condicionat la vida i li han robat llibertat, així que no està disposada a permetre que les seves filles tinguin el mateix destí que ella. Quan l'Armada passa a prop d'una illa que la reina considera deserta, provoca una gran tempesta que enfonsa el vaixell on viatgen. El seu pla és quedar-se a viure en aquesta illa amb les seves filles per no haver de tornar a veure mai més cap home. El problema és que escullen una illa on des de fa vint anys hi viu un llenyataire amb els seus dos fills, que s'hi van amagar per no tornar a veure una dona en la seva vida. Quan la reina i les dues princeses descobreixen que no estan soles, es vesteixen d'homes per protegir-se. I aquí comencen les aventures, els embolics, els enamoraments i les confusions.

En el programa de mà l'autor, entre altres coses, diu "Per a mi ha estat un plaer treballar amb un llenguatge ple de metàfores i de comparacions. També he plantejat un petit joc que espero que us diverteixi: en els diàlegs de La tendresa els títols de les catorze comèdies de Shakespeare."
Aquest joc és fàcil, tanmateix, també m'ha fet l'efecte que hi ha un petit discurs que m'ha sonat a l'escena famosa de Hamlet amb la calavera, però sense la calavera i un altre a l'escena de Romeo al balcó sense balcó.
La meva valoracióLa vida dels catalans és especialment turbulenta quan llegim el diari i mirem la televisió, per tant, cal agrair al món del teatre no solament que faci bones obres, sinó que siguin prou divertides que ens facin riure. La tendresa és, per sort, la darrera que ens ha fet riure, com també hem rigut a i, crec que sóc objectiu si em permeto dir que en cap cas ha estat un humor barat, ans tot el contrari, sinó un humor simpàtic, com el de La tendresa, altres han tingut un aspecte més socialment crític com Kingdom o profundament crític com Deliri de dos o en el cas de L'últim acte que té dosis divertides i de dramàtiques. Resumint: un molt recomenable espectacle teatral, sí, teatre de veritat.

dijous, de febrer 21, 2019

L'ÚLTIM ACTE, basat en textos humorístics d'Anton Txékhov


Teatre Goya

Textos d'Anton P. Txékhov
Adaptació: Carles Alfaro i Enric Benavent
Traducció:Anna Maria Ricart
Direcció: Carles Alfaron
Intérperets: Francesc Orella, Nina, Cristina Plazas, Bárbara Granados.


Sinòpsi
Un reconegut actor teatral es desperta sol als camerinos d´un teatre de províncies de la seva ciutat natal, on la nit anterior ha rebut un homenatge per la seva llarga i exitosa carrera. Encara sota els efectes de l’alcohol i de les emocions contrastades, sol, perdut, desorientat i abandonat per l’oblit dels seus “homenatjadors”, en el teatre buit, tancat i a les fosques, reflexiona sobre el significat de la seva vida, de la seva professió, de la relació amb el públic, i del preu tan alt que ha hagut de pagar, que l’ha abocat a una vellesa en soledat.
De la mà de tres "esperits" femenins, iniciarà un singular viatge per diferents moments del seu passat als escenaris i s’enfrontarà amb la seva pròpia crisi existencial.

La meva valoració
D'entrada és innegable que Txékhov és del millor de la història del teatre i encarta que no sigui pròpiament una peça teatral, sinó textos, només ens cal que s'hagi tingut perícia en la tria dels textos i la seva escenificació, que no és poca cosa, per tant, cal aplaudir la feina feta per Carles Alfaro i Enric Benevent. Els dos han fet una magnífica tasca i això que jo sóc un enemic dels que aprofitens textos de tota mena d'autors per a fer un obra teatral. Per descomptat, han tingut la intel.ligència de fer-ho amb textos d'un autor teatral. Això es nota.
La cosa important doncs, en aquest cas és que allò que es diu a l'escenari flueix. Gràcies també a un repartiment de luxe. No cal que digui els nom aquí perquè ja estan posats al principi i no hi ha un de millor que un altre. En tot cas és just citar a Nina perquè a més de ser actriu també canta i ens demostra que és una gran cantant.
En conjunt, en l'obra de Txékhov es percep allò que podríem dir l'ànima russa o les misèries de Rússia, doncs en aquests textos també, la qual cosa li dóna un valor afegit perquè en alguns aspectes s'immgergeix en aquesta ànima russa, és a dir, l'abús de qui té poder i la disposició de deixar-se trepitjar qui no en té gens.

diumenge, de febrer 17, 2019

KINGDOM, creació de Àlex Serrano, Pau Palacios i Ferran Dordal


Teatre Lliure de Montjuïc

Repartiment:
Performes: Diego Anido, David Muñiz, Wang Ping-Hsiang, Nico Roig i Pablo Rosal


Música Nico Roig / videoprogramació David Muñiz / videocreació Vicenç Viaplana / espai escènic i maquetes Àlex Serrano i Silvia Delagneau / vestuari Silvia Delagneau / il·luminació Cube.bz / coreografia Diego Anido / espai sonor Roger Costa Vendrell / ajudant de direcció Martín García Guirado / suport tècnic Sergio Roca / cap de producció Barbara Bloin / producció executiva Paula Sáenz de Viteri / distribució Art Republic

Text de Núria Cañamares
L’última producció de l’Agrupación Señor Serrano, estrenada al Lliure en el marc del Festival Grec, reprodueix el llenguatge multidisciplinari “segell de la casa” de manipulació d’objectes sobre maqueta i vídeo en directe combinat amb vídeo-projeccions, llum i so, jugant amb l’artesanal i el tecnològic, l’ara i el diferit, la creació de metàfores i atmosferes que l’han convertit en un referent. [···] En definitiva, un treball minuciós i molt ben travat que es complementa amb una narració, cant d’alt voltatge i interpretació actoral cenyides a l’engranatge audiovisual.

La meva valoració

És un espectacle molt peculiar i que ja es percep des del primer moment que comença l'obra en la que un dels membres de la companyia es dirigeix al públic i diu "estamos bien" de forma que tots, els que són a l'escenari, com el públic, per tant, tota la societat, estem tots bé. Això ho repeteix, tot mantenint el to cínic. El públic comença a riure. Després comencen a sortir les desgràcies de la societat i les del planeta, però clar, no ens hi hem d'amoïnar, estem bé. 

A partir d'aquí comença l'espectacle de veritat, que queda explicat en el text de la Núria Cañamares i també pel video que segueix.

dijous, de febrer 14, 2019

LA DANSA DE LA VENJANÇA, de Jordi Casanovas


Teatre LA VILLARROEL

Autor: Jordi Casanovas
Direcció: Pere Riera
Intérprets: Laia Marull i Pablo Derqui


Sinòpsi
Una parella se separa després d'anys de matrimoni. El divorci els obliga a resoldre com s'han de repartir les hores d'un fill menor d'edat. Han fet un pacte. Han arribat amb serenor fins aquest pacte. Però avui, a la casa on havien fundat la seva història en comú i tot just quan ja s'anaven a acomiadar sense deixar més víctimes pel camí, el pacte es trenca i alguna cosa esclata.

La meva valoració
Com diu molt bé la sinòpsi al final hi ha una cosa que esclata. Es pot dir de tota manera que no esclata al final de l'obra, sinó precisament quan comença ja s'està embolicant la troca, és a dir, es troben a la casa a on han viscut quan ella comptava que no trobaria a ell, però hi ha anat quan no hauria d'haver-ho fet. A partir d'aquí és clar que s'ha trencat el pacte que diu la sinòpsi. A partir doncs d'aquest moment s'inicia una lluita dialèctica que acabarà al final. Durant tot aquest temps hi ha un match molt ben travat des del punt de vista del llenguatge emprat i, no cal dir, de la interpretació. En aquest sentit és una obra magistral, goso a dir que haurien de veure tots els que volen ser actors.

dimecres, de febrer 13, 2019

DELIRI A DOS, d'Eugène Ionesco




Teatre Akadèmia

Autor: Eugène Ionesco
Traducció: Lluís Hansen i Montse Bonet
Direcció: Montse Bonet
Intérprests:
Montse Puga
Òscar Intente
amb la col·laboració d’Òscar Romera/Carlos Ulloa i Montse Bonet





Sinopsi

L’autor ens presenta dos personatges, ELL i ELLA, tancats en la seva closca, que estan junts des de fa molts anys. Un home i una dona, ja grans, en una mena d’amagatall on s’acumula tot el seu passat, envoltats per un món en guerra, que va penetrant a poc a poc dins el seu cau.
Aquests ELL i ELLA som tots nosaltres, de la mateixa manera que aquest món exterior agressiu i violent és el món en què ens estem acostumant a viure i, per força, a conviure.
Amb el seu sentit d’humor tràgic, Ionesco ens parla de la bogeria d’haver d’existir, de l’angoixa per la certesa de la mort, de la dificultat de les relacions humanes, de desitjos, de pors, de tendreses, d’innocències perdudes. Tot tractat des de l’òptica d’un autor que mai s’allunya de l’ésser humà i de la seva capacitat d’humor alliberador.


La meva valoració

Es tracta d'una obra amb una gran interpretació actoral i alhora un gran espectacle a dues veus perquè al principi un se sent enganyat perquè no entén res tot i que sabent que és un text de Ionesco, el mestre del teatre de l'absurd, s'hauria de sentit avisat. Óscar Intente i Montse Puga diuen el text i interpreten fent que tot acabi tenint una aparença onírica. Vestits en pijama podem pensar que tot plegat és un somni i alhora, com no tenen a on anar i res a fer és com si no s'aixequessin del llit en una mena de vida absurda perquè a fora hi ha una guerra. 
Aquest darrer aspecte l'hem d'agrair a la magnífica i imaginativa direcció de Montse Bonet.