Ha estat o està Espanya contra Catalunya?

Suposo que són pocs els que honestament es fan aquesta pregunta perquè som en un món que tot se simplifica, un exemple eloqüent d'aquesta simplificació és que quan es parla de l'Església o de si Déu existeix, la majoria de la gent diu que un déu ha d'existir, però que no creu amb els capellans. Vull dir amb això, tot i que no té res a veure amb la pregunta del títol, que hi ha una inèrcia a la simplificació de forma que un se sol agafar allò que dóna seguretat, és a dir, allò que en diem ser conservador. El conservador creu en Déu o, diu que creu en Déu perquè dir el contrari li sona fort i li obliga a reflexionar.

Als espanyols que viuen a Catalunya, és a dir, els catalans els passa el mateix. Afirmar-se que "jo sóc català i res més" sona agosarat perquè a les monedes i als segells llegim clarament ESPAÑA, aleshores, com puc dir que jo no sóc espanyol? Hi podem afegir el DNI, el Passaport, etc. I què diu el DNA?

La meva opinió sobre aquest fenòmen que irònicament anomeno el DNA és que quan es tracta de política resulta infantil acollir-se al lloc d'orígen dels progenitors. Sartre deia que un home no neix, es fa, per tant el "homo politicus" no ha de fer política amb la mirada posada en el passat dels seus pares, per molt estimats que siguin, sinó que la política ha d'anar més enllà de l'entorn immediat. 

No fa gaire vaig llegir un interessant text de Jordi Évole. Molt intel.ligent i també molt conservador, però potser no tan conservador com sembla. A un amic meu que no està per la independència em va dir que Jordi Évole diu exactament el que ell pensa. Jo no sé exactament el que pensa aquest bon amic, però Jordi Évole sí que parla clar. Diu que no està per la separació de Catalnya perquè els seus pares són espanyols, ho té en el DNA, que ell té amics per tot Espanya, no parla de la feina, però s'entén perquè treballa per una televisió amb seu a Madrid; tanmateix, després de fer tot una defensa d'espanyolitat ens diu que cada cosa que fa el govern de l'Estat espanyol es converteix en arguments a favor de l'independentisme. Naturalment, no diu que Espanya està contra Catalunya, però...

Aquí no és el lloc de posar en relleu tot el que hi hagut de Castella, de la Corona Hispànica i d'Espanya (per ordre cronològic) contra Catalunya, però com si es tractés d'una ruleta, de tantes boles que podria agafar, n'agafaré només una. El 3 de novembre de 1842 Barcelona va ser bombardejada per ordre del general Espartero, que no era boig que acabava de sortir de la presó, sinó regent de la reina Isabel II. Això vol dir senzillament que l'Estat espanyol va anar contra Catalunya, és a dir, un exemple d'Espanya contra Catalunya.

Qui pensi que aquesta argumentació és exagerada, aleshores la cosa és senzilla, que faci un repàs per la història dels grans països d'Europa i miri si troba, per exemple, una Marsella bombardejada per ordre de París o un Manchester per ordre de Londres, etc. Crec que l'esperiment pot ser interessant. Si algun lector troba un cas semblant al protagonitzat per Espartero li agrairé molt que m'ho digui. En el meu blog es poden posar comentaris lliurament perquè no practico la censura prèvia que es fa a molts blogs.

El problema greu que tenim els catalans és que la nostra cultura, la real, té l'essencia del que significa anar contra Catalunya, contra la cultura catalana, perquè alguns tenen una falta de respecte contra les nostres institucions que no tenen amb les d'altres països, així poder veure com un diari digital unionista que es diu lavozdebarcelona.com es refereix a "Centro de Historia Contemporánea de Catalunya" i no al Centre d'Història Contemporània de Catalunya i també al "Instituto de Estudios Catalanes" i no a l'Institut d'Estudis Catalans. M'agafen ganes de preguntar què dirien si jo escric "Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola" o si ells escriurien "Escuela de Economía de Londres" quan es diu London School of Economics. Aquest és un exemple del personal que tenim el país.

Malgrat les denúncies presentades contra aquest simposi, la millor prova de què Espanya ha estat i està contra Catalunya es refleteix pel fet de l'existència de les denúncies presentades pel Partido Popular, Ciutadans i UPyD. Si això no fos cert aquestes denúncies no existirien perquè el simposi seria un motiu de broma, però saben que no és broma. A més els denunciants saben que compten amb el suport explícit d'un estat autoritari que prescindeix de la norma elemental de la democràcia, l'anomenat "espirit Montesquieu": la separació dels poders. Això significa que de la mateixa manera que el projecte de llei de protecció de la ciutadania va contra diferents drets reconeguts, tampoc hauria de sorprendre que busquin una sortida per a limitar a l'Acadèmia la llibertat d'expressió. Tot sabem que un estat que protegeix molt és un estat que s'ingereix massa en la vida dels ciutadans i esdevé el "Gran Germà" d'Orwell.

És clar que si  convé faran servir la Constitució per a suspendre el Simposi perquè la constitució és precisament per això i no per a defensar els drets dels ciutadans que per alguna raó se senten marginats, ignorats i menystinguts.

Santa Maria del Mar va ser Davos, a la catalana, per una tarda?

El global crític d’art, Robert Hughes,

va escriure el 2007*que quan ve aBarcelona quasi sempre visita Santa Maria del Mar i uns dels elements que mé valora són les petites figures d’estibadors que hi ha a les portes de roure, com a representació dels treballadors del Barri de la Ribera, els que carregaven les pedres quan s’aixecava aquesta església. L’església així els recorda i quan Hughes ho contempla se sent amarat de respecte per un fet que dóna dignitat a la ciutat. 

Parlar avui dia de botiflers i de noblesa està passat de moda perquè a mesura que passa el temps i les societats cada vegada són més complexes, van aparaguent paraules noves per a referir-se a realitats socials noves.

A l’entrada anterior d’aquest blog ens hem referit a les institucions polítiques extractives i a les institucions econòmiques extractives, arran del casament que es va fer el dissabte passat a Santa Maria del Mar entre els joves Lara i Brufau es varen trobar en el mateix lloc representants de les dues institucions.

La política va fer que el president del govern espanyol, Rajoy, va ser escridassat i ell va posar la cara que té reservada quan ha de fer veure que no entén res (Bárcenas, Catalunya); tanmateix, jo tinc els meus dubtes de si era lícit escridassar només a ell perquè encara que per molts es tracti del Responsable Nº 1 del maltracte que avui rep Catalunya i sigui qui més es fa el sord, la pregunta que un es fa és que Rajoy no estava sol, hi havia dues ministres del govern de l’estat, és a dir, quatre clars representants de les institucions polítiques extractives. Per altra banda, podem dir que la Generalitat sigui una institució econòmica inclusiva?

Tanmateix, no ens hem pas d’enganyar, podem dir que la resta dels qui van omplir la basílica eren els membres de les institucions econòmiques extractives i com he escrit a l’anterior entrada: "Hi ha una sinergia entre les institucions econòmiques i polítiques.” No cal dir doncs que la coincidència de tots plegats al mateix lloc a la mateixa hora prova aquesta sinergia. 

L’altre dia vaig veure per la TV a Andy Robinson dient que els voltors cada any es troben a Davos i em pregunto si el dissabte passat per la tarda Santa Maria del Mar va ser la versió catalana de Davos. 

[1] Robert Hughes, Pròleg. Timothy Rub, Philippe de Montebello, Maria Teresa Ocaña (Coord): Barcelona and Modernity: Picasso, Gaudí, Miró, Dalí, New York-Cleveland-Barcelona, The Metropolitan Museum of Art-The Cleveland Museum of Art, Generalitat de Catalunya, 2007.

Más vídeos en Antena3

L'ENDEMÀ DE LA VIA CATALANA

El concepte de majoria silenciosa el va inventar Richard Nixon davant dels problemes socials que havia de fer front als EUA i des d’aleshores és un concepte que han aprofitat la majoria de partits conservadors perquè –en teoria- manifestar-se al carrer és un acte més d’esquerres que de dretes, però si hi ha un partit i un país que ha trencat aquesta norma és precisament el Partido Popular d’Espanya. Evidentment aleshores ningú no va parlar de la majoria silenciosa, però és que indubtablement en totes les manifestacions que s’han fet al planeta Terra sempre han estat guanyades per la majoria silenciosa si apliquem el savi i aprofundit raonament d’Alicia Sánchez Camacho, del Partido Popular, que ha dit que la majoria s’ha quedat a casa. ¿Sap d’alguna manifestació que no hagi estat així?

Tampoc no té pèrdua el que ha dit l’ombra de Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría, que ha dit que el govern espanyol és el govern de tots, tant dels que van a les manifestacions com dels que es queden a casa. Tant el que ha dit l’Alicia com la Soraya dóna joc a molta broma per raons òbives.

El que sí cal és recordar al Partido Popular, el més constitucionalista de tots els que es fa i dels que es desfan és que el Dret de Manifestació està emparat per la Constitució Espanyola de 1978, per tant, cal entendre que té una funció democràtica i política, especialment quan el nombre de participants té un gruix considerable. Això vol dir que posar l’ènfasi amb els que es queden a casa vulnera el sentit de la lletra de la Constitució perquè si és un dret cal pensar que té una funció i aquesta funció és l’obligació de tot demòcrata a respectar-la i el govern que es considera demòcrata i constitucionalista té l’obligació de respectar-la i actuar de forma proporcional. Aquesta proporcionalitat no és la que diu l’Alicia de 6/1,6 perquè del 1,6 cal extrapolar una quantitat que s’identifica, però que no hi va. Això és aplicable a totes les manifestacions, per això tots els polítics es miren amb lupa les enquestes, que ara diuen, per exemple, que un 52% de ciutadans de Catalunya votaría SÍ a la independència de Catalunya.

Arran de la cadena humana feta per la Via Catalana el diari MUNDO ha posat maliciosament a la primera plana CATALUÑA ENCADENADA. El cas és que té raó, Catalunya està encadenada des del 11 de Setembre del 1714, és a dir, que al cap d’una l’encadenament cumplirà 300 anys. Haurem de recordar-l’hi al cap d’un any. Podríem trobar moltes proves d’aquest encadenament, però em quedo amb una: Barcelona bombardejada. El lector pensarà que sóc un altre pesat que s’està referint als avions italians que va ajudar a Franco, doncs no. El desembre de 1842, el general Espartero va bombardejar Barcelona durant 13 hores i no content amb el mal que va fer després va declarar que “Barcelona ha de ser bombardeada cada cincuenta años”.

En aquest temps no hi havia separatistes, independentistes, sobiranistes o senzillament catalanistes; el que sí hi havia van ser els federalistes, però tots van fracassar, de la mateixa manera que va fracassar Pasqual Maragall. La manifestació de la Diada de l’any passat va ser sota el lema “Catalunya, nou estat d’Europa” i com ja va ser un èxit el Pere Navarro (PSC) i el seu cap del PSOE es van fer federalistes convençuts, però ja no convencen. Només cal recordar que un prohom del PSOE, Alfonso Guerra, estava satisfet perquè “Nos hemos cepillado el Estatuto”, s’entén el darrer, el que va tombar el Tribunal Constitucional. La conclusió doncs és que ni Estat de les Autonomies, ni Estat Federal, ni Confederal, ni res que signifiqui un lligam polític amb Espanya. No podem fer confiança a l’Estat Espanyol.

Podríem seguir comentant les altres perles amb les que ens han obsequiat diaris com LA RAZÓN y ABC, però el més clar que podem dir els catalans és que si volen donar veua a la majoria silenciosa ho tenen d’allò més fàcil: poder tots els catalans decidir amb el vot democràtic, secret, lliure, constitucional, etc. etc.

A tall de conclusió em permeto recordar que el primer president democràtic després de Franco va ser Adolfo Suárez, un personatge que aleshores no em queia bé, especialment quan va dir allò que era més important la ciència nuclear que la llengua catalana. Tot i amb això, al pas del temps, demostra que ha estat el president espanyol més líder, més capaç de prendre decisions difícils perquè, no ens hem d’enganyar, Espanya no va entrar a la Unió Europea gràcies a Felipe González, sinó que era l’U.E. que volia que Espanya entrés. Què va fer Suárez? Davant la mirada de l’exèrcit i de l’ABC, etc. va improvisar la vinguda de Josep Tarradellas i va deixar tothom amb un pam de nassos. Ara toca dir: Què fa Mariano Rajoy? No res. Un president de govern, un líder polític de veritat el que hauria fet és anticipar-se a CiU i convocar el referèndum. Aleshores faria una bona campanya pel NO i ens deixaria amb un pam de nassos. I de passada s’estalviaria aprenents esparteristes.

Nota:

Premsa internacional

L'Onze de Setembre per la Travessera de les Corts

LA VIA CATALANA PER LA TRAVESSERA DE LES CORTS, BARCELONA

Aquesta foto no és meva, ha estat enviada per l'autor de la foto a THE GUARDIAN i jo l'he copiada. Crec que no ofenc a ningú, però si l'autor o la persona de la foto em demanen que la tregui, ho faré.

https://witness.theguardian.com/assignment/522f24c5e4b0716040115ef4

Que se joda Andrea Fabra (Diego Escusol)

Andrea Fabra, Supongo que hay que disculpar las palabras groseras que se dicen en el parlamento porqué lo que has dicho tú no es algo nuevo. Está claro que en política no hay adversarios, sino enemigos que se odian, si bien contradictoriamente todos decís que defendeis a los españoles. Es evidente que no me representa ningún diputado que odia a los diputados de signo opuesto. ¿A quién representas tú? Tú representas a tu partido, pero ya no representas a los que te han votado porque entre los que te han votado hay también muchos perdedores, quiero decir muchos españoles que con las medidas aprobadas por el PP se ven duramente perjudicados y no podrán comer o no podrán comprar medicinas para su hijo. Y no les representas porque tú has dicho claramente que se jodan, que nos jodamos. Es una desgracia lo que está haciendo la política. Tú y los demás teneis la obligación de hacer pedagogía, pero resulta que lo único que sabes decir es que se jodan, que nos jodamos. ¿Es esto tu sentido de la política? ¿Qué es el parlamento para tí? Quizá para tí sea un burdel y estés contenta porque allí tienes el macarra que te protege. Y si me equivoco, que bien puede ser, entonces, te pido disculpas y me demuestras que ando equivocados y que tienes un gran respeto por las Cortes Españolas. ¿Sabes que la ministra de trabajo italiana lloró ante los recortes? ¡Qué diferencia contigo! Es posible que no lo creas y que muchos españoles tampoco lo crean, pero a pesar de todo YO tengo fe de que no todos los políticos son iguales. Con estas palabras no defiendo a ningún partido político, que esto quede claro, pero sí defiendo que en este mundo hay personas que se toman de una forma ética el trabajo que hace para el bien común. ¡Qué diferencia con los diputados del PP! En especial el padre de Andrea, Carlos Fabra. Aunque no está muy bien, no es grave la tradición en las Cortes de aplaudir el grupo de diputados que ha vencido una votación en el hemiciclo y por lo tanto se aprueba una determinada ley; sin embargo, en el caso que nos ocupa, la aprobación de una ley que implica una pérdida en la calidad de vida de buena parte de los españoles, posiblemente la mayoría, no puede ser motivo de aplausos, satisfacción y regocijo. No. Es una ley dura, quizá beneficiosa a largo plazo, pero de momento es un trágala de gran calado. Una ley que es más para llorar que para aplaudir. Estos aplausos evidencian la falta absoluta de sensibilidad humana, cristiana, política y patriótica de los que así procedieron en las Cortes.

ERC (Esquerra Republicana de Catalunya)

El mal que estan fent això que se'n diu "els mercats" no és un mal sortit per generació espontània, els responsables són els polítics i a on ho han vist més clar és a Islàndia, això vol dir que la solució és política i no simplement econòmica. Els partits que han governat el país, tant si per país es vol entendre Espanya com si es vol entendre Catalunya, cap d'ells no ha fet cap mesura valenta davant de la crisi i el resultat és més misèria i menys democràcia.

Per demostrar que hi ha més misèria només cal mirar el nombre de persones sense feina o el nombre de desnonaments. La manera de provar que hi ha menys democràcia és que ara mana el govern d'Alemanya, que lògicament ho fa d'acord amb els interessos alemanys.

És molt possible que ERC no està en condicions de tenir un lideratge per fer una revolta a la islandesa perquè, en primer lloc, és un partit d'àmbit català, però és que els partits d'àmbit espanyol ja han demostrat la seva discapacitat. A més a més cap dels partits entén Catalunya.

Casualment -i no és retòric- acabo de donar un cop d'ull a un llibre que vaig comprar el 1970, el títol és Crítica i veritat, de Roland Barthes (Sinera, Barcelona, 1969) i hi he encepegat amb aquesta frase: "Car escriure es ja organitzar el món, és ja pensar (aprendre una llengua és aprendre com pensen dintre d'aquesta llengua" i efectivament a Espanya, l'Espanya del poder i, no ens hem d'enganyar, l'Espanya de la cultura (Peces Barba) no li interessa la nostra llengua i allò que se'n desprèn, com va dir una vegada un que no li recordo el nom, la llengua catalana és un fet antropològic.

Descartats doncs els dos grans partits espanyols, grans sense grandesa, ens ve després al cap Convergència i Unió (CiU), que es tracta d'una corporació que s'hauria de dir "conveniència i unió" perquè encara que el seu candidat aparegui voltat de banderes catalanes el darrera d'ell s'hi amaga la conveniència de l'oligarquia, que no tindrà mai el coratge de fer front a la de l'estat, entre altres raons perquè en molts casos hi ha matrimonis de conveniència.

Evidentment que una alternativa possible seria EUiA, que no em cau malament, però crec que a la vista del conjunt de fets negatius que darrerament han passat respecta a Catalunya, crec molt fermament que cal donar un cop de puny a la taula per fer ben visible el descontent dels catalans davant de la resta d'Espanya i l'únic vot que representa aquest descontent és el d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).

Seria incomplet aquesta entrada o post si no fes una mínima concreció sobre els partits protagonistes a Espanya d'un peculiar bipartidisme. El PP és un partit de clara militància anticatalanista i la mostra va ser aquella famosa recollida popular de signatures a Andalusia contra l'Estatut. Per altra banda el PSC ha esdevingut un partit no-català  i és que el PSC (PSC-PSOE) que està a anys llum de l'esperit del Pacte d'Abril, el pacte d'unificació de PSC-C, PSC-R i Federació Catalana del PSOE perquè la nº 1 per Barcelona, Carme Chacón, fa quatre va dir que "No ha hecho falta que el PSC vote diferente del PSOE" perquè qui es va "cepillar el Esatuto" va ser Alfonso Guerra.