EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TeatreLliure. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TeatreLliure. Mostrar tots els missatges

dissabte, de maig 04, 2019

COM ELS GRECS, de Steven Berkoff


Teatre Liure de Gràcia
Autor: Steven Berkoff
Traductor: Joan Sellent
Director: Josep Maria Mestres
Intérprests: Mercè Arànega, Sílvia Bel, Pep Cruz, Pablo Derqui


Sinòpsi

Un dels pares de l’església cristiana deia que Homer maleducava el poble amb els seus mites perquè el poble els entenia de manera literal i irreverent. Despullats de religió i irreverents com els grecs, són aquí els mites creats per Steven Berkoff el 1980, en plena era Thatcher. Visionari és poc.

Inglaterra, 1978-1979. Los basureros y los sepultureros sostienen una huelga literalmente irrespirable. El hedor y las ratas recuerdan tiempos bubónicos, y la violencia callejera bate sus peores récords. Los periodistas recurren a Shakespeare y hablan de un 'Invierno del Descontento', citando el Ricardo III. La culpa es de James Callaghan, último laborista antes de Margaret Thatcher, la afable señora con permanente y pendientes de perlas que promete una revolución, y no miente. Con ella se desregulará la economía como nunca (y hasta hoy), aumentarán las huelgas y se debilitarán los sindicatos. Pero eso aún no lo saben los obreros del crudo y fétido invierno del 78. Lo que sí saben es que llevan años de vacas flacas, que se ha acabado la prosperidad de las treinta gloriosas, que arrecian las crisis del petróleo y de unas finanzas sin el freno del patrón oro. Desde las ruinas de la II Guerra Mundial no se veía en Reino Unido tanta miseria moral y material, una lucha tan encarnizada del último contra el penúltimo. Como los Sex Pistols en God Save the Queen, los ingleses parecían preguntarse cómo puede haber pecado cuando no hay futuro.
Steven Berkoff vio en aquel Invierno del Descontento una nueva peste tebana, y decidió oficiar de Sófocles inglés, pero dando la vuelta a su Edipo como a un calcetín. Porque Como los griegos no hace casi nada como los griegos. Hay mucha más comedia que tragedia: Eddy es un antihéroe punk que no calza el coturno, sino que se recrea en un florido lenguaje chabacano, pródigo en escatologías, machismos y racismo, con especial querencia al culteranismo porno. Hay anagnórisis, pero no hecho patético, porque este Edipo no se mutila los ojos cuando descubre que yació con su madre y que asesinó a su padre. Y hay una esfinge iracunda, pero no malvada: una deslenguada feminista cargada de razones que añora la libertad prehistórica del hermafroditismo. También hay parricidio, pero sin trivio ni mano airada, porque los personajes de Berkoff matan a irónicos golpes de palabra. Como los griegos es eso, un Edipo satírico, metateatral y barriobajero que lleva al extremo la metáfora política de la peste, y que relativiza los escrúpulos morales del temet nosce: un Edipo más acá de la catarsis, consciente de su pecado, más pícaro que trágico.
Josep Maria Mestres ha querido explotar la vis cómica de Berkoff, y ha eliminado una de las pocas fronteras que Como los griegos conservaba de los griegos: la que separa mostrar y contar, la famosa mímesis y la diégesis. El texto de Berkoff es un derroche de esto último: largos parlamentos solitarios y sin acotaciones, a reloj parado, donde las narraciones barrocas, estrafalarias y ambivalentes de los personajes valen más que mil imágenes. Vale más el verbicidio del padre que una truculenta escena de golpes, como nos muestra acertadamente Mestres. Pero también hubiera valido más la iconografía del orgasmo de Doreen que una tópica escena a horcajadas, o el argot costumbrista y cochambroso de Eddy que las cabezas de sus deudos asomando por las puertas, como relojes de cuco, travestidas o apayasadas, para ilustrar lo dicho. Si Berkoff escribió sus torrenciales parlamentos fue probablemente porque prefería contar que mostrar, sugerir con la palabra que redundar con la imagen, exornar que adornar.
Los intérpretes sobreviven, con todo, a su dirección clownesca, y no decepcionan. Pablo Derqui es un enérgico Eddy. Un poco mayor, cierto, para el cockney que abandona el nido paterno, al que los viejos odian por no llegar a la treintena, un improbable hijo biológico de Sílvia Bel. Pero Derqui llena de humor y convicción a este Mack el Navaja de Tufnell Park, y engancha al público con el descreído relato de su periplo vital. Bel es toda desparpajo como la hermana gamberra de Eddy y como su lúbrica esposa, aunque el guion le exige demasiados histrionismos en el sexo sobre la silla, en la micción de la anagnórisis, en su pecho final al aire, simplificando en exceso este personaje y la parte de la historia que le toca. Mercè Arànega es una genuina madre de familia empapuzando a sus crías, pero brilla sobre todo como esfinge, espetando el parlamento más lúcido de la función, echando sapos y culebras feministas contra los Eddies del mundo, que no son pocos ni merecen menos. Y Pep Cruz nos obsequia con sus buenos graves de siempre, a veces empañado por los desbarros que le exige el guion, pero fiel a su sólido tono sobrio, y con un hermoso alegato sarcástico contra el Estado del bienestar, ingrato con su veteranía de guerra en Dunkerque y con su magra jubilación proletaria, que arrastra una intoxicación por amianto, un pulmón de menos y un sistema nervioso destrozado por las máquinas.
Todo ocurre entre unas sencillas paredes alicatadas de rojo, que lo mismo hacen de bar de mala muerte, de hogar de mala muerte o de sórdida barraca de feria, con dos irónicas puertas al fondo que mandan al retrete o al exilio según la ocasión (uno de los mejores gags de Mestres). La música deambula, sin embargo, del punk setentero de los Sex Pistols a románticos estándars de Irving Berlin (Let’s Face the Music and Dance), pasando por solemnes coros de misa de réquiem, que a veces subrayan en exceso el sentido de la escena. Pero, en su conjunto, esta versión de Mestres vale la pena, entre sus indudables méritos y sus dudosas ocurrencias, porque la levantan cuatro portentos escénicos que brillan más allá del exceso. Y aunque Berkoff no es Sófocles, su blasfemia pagana y anti-thatcherista sigue muy viva, señalando la peste de una sociedad sin futuro, y la falta de dioses que la castiguen, y el cinismo simpático de los salvadores oficiales. Lo dice de un Reino Unido no tan lejano, que ha acabado encaminándose a un Brexit, quizá para deleite póstumo de Thatcher. Pero a la luz de Como los griegos, el resto de Europa no parece menos tebana.
Gabriel Sevilla

dissabte, d’abril 27, 2019

EL SOMRIURE AL PEU DE L'ESCALA, de Henry Miller



Teatre Lliure de Montjuïc

Autor: Henry Miller
Traductor: Màrius Serra

Director: Ramon Simó
Intérprets:
Joan Arqué          empresari
Oriol Boixader    Antoine
Tanja Haupt         música
Griselda Juncà     acròbata
Jordi Martínez     August


El universo del circo y del payaso vuelve a pisar el escenario del Teatre Lliure. Lo hace con 'El somriure al peu de l'escala', una narración de Henry Miller que nació como encargo para ilustrar una serie de dibujos de Fernand Léger en 1948.
Jordi Martínez encarna a Augusto, un payaso mundialmente reconocido que un día descubre que tiene un poder que va más allá de hacer reír al público. Se da cuenta por causalidad, cuando se queda en blanco a mitad de una actuación. Primero el público lo aplaude, pero después se harta y le despiden del circo. En este momento Augusto empieza una investigación para encontrarse a él mismo entre el hombre y el payaso.
Jordi Martínez afirma que "nunca había hecho un viaje tan bestia como este, en la investigación de la felicidad y lo imposible". Lo hace acompañado de Joan Arqué, Oriol Boixader, Tanja Haupt y Griselda Juncà. Ellos nos sirven la banda sonora original de Joan Alavedra, protagonizan números de clown, hacen acrobacia y acompañan el espectador en una historia con una gran fuerza poética que analiza el mundo del payaso y el dilema entre la ficción y la verdad.
Para Ramon Simó, director del montaje, el gran reto era hacer orgánica la relación entre teatro y circo, que los dos lenguajes dependieran entre ellos y no primara uno sobre el otro. "Me gusta trabajar con payasos porque son anárquicos, no aceptan el poder, son trabajadores... Y se divierten con sus propios errores. Si todos lo consiguiéramos, el mundo sería menos cruel".
Font: ARTEZBLAI 
http://www.artezblai.com/artezblai/jordi-martinez-protagoniza-el-somriure-al-peu-de-l-escala-de-henry-miller.html


La meva valoració

He llegit i he vist unes poques obres de Henry Miller, però aquesta és tot una altra cosa i és també una grata sorpresa.
Crec que els espectadors ens hem de sentir agraïts del treball de Màrius Serra com a traductor, diguem que aquest quasi-monòleg de Jordi Martínez funciona fantàsticament bé gràcies a la tasca del traductor perquè fa ben bé l'efecte que el text original sigui en català.
Sense ser desconsiderat amb els altres actors penso que la participació de Jordi Martínez és tant alta que ben bé sembla un monòleg i que si un punt i apart mereixen els altres intérprets ens hem de referir a l'actuació de Griselda Juncà, l'acròbata o com ella diu en una entrevista "poecista" (poeta i trapezista). 
Com Jordi Martínez és un gran actor des de fa uns quants anys vull retre un aplaudiment a Griselda Juncà perquè el treball que fa al trapezi és una meravella. Poc abans d'acabar l'obra ella també diu unes paraules plenes de poesia.
No cal dir que els altres actors fan també un bon treball i que aquesta obra marca un abans i un després en l'escena catalana perquè aquest còctel de teatre i pallassos sempre deixe un bon sabor.


Com he esdevingut un admirador de Griselda Juncà us invito a donar un cop d'ull

  

diumenge, de març 24, 2019

LEHMAN TRILOGY, de Stefano Massini


Teatre Lliure de Mointjuïc

Autor: Stefano Massini
Adaptació i direcció: Sergio Peris-Mencheta
Direcció musical: Litus Ruiz
Escenografia: Curt Allen Wilmer

Sinòpsi

Des que Henry Lehman, fill gran d’un comerciant jueu de bestiar, surt de Baviera a 1844 i arriba als EUA -a la recerca del somni americà i una vida millor-, fins a la caiguda de Lehman Brothers el 2008, que va desencadenar la pitjor crisi financera en el món de la qual encara patim les conseqüències.
Més de 120 personatges desfilen davant dels nostres ulls de la mà de sis músics-actors, en un fascinant i divertit viatge que narra, a través de l’humor i del relat, la història de tres generacions de la família Lehman des del seu ascens fins a la seva caiguda .


Iván F. Mula ha dit:

Crònica musical del capitalisme
Ara que, a poc a poc, comencem a poder veure amb una mica de distància la crisi econòmica iniciada el 2008, probablement, resulta més necessari que mai tractar el tema amb perspectiva, profunditat i mirada crítica. En aquest sentit, Lehman Trilogy és un excel·lent recordatori de l’origen del problema i les dinàmiques especulatives que van portar, finalment, al col·lapse de tot un sistema que, d’alguna manera, hauria d’aprendre la lliçó abans de començar a caure en els mateixos errors una altra vegada. L’espectacle fa una crítica necessària i entretinguda posant el focus en les diferents generacions de la família Lehman, des de la seva arribada a Amèrica l’any 1840 fins a la fallida del seu banc a principis del segle XXI. El més interessant és com, a partir de la vida, les decisions laborals i els aspectes personals d’aquesta casta i la seva empresa, han pogut explicar la història del capitalisme i posar en evidència totes les seves misèries. Amb números musicals i divertits jocs escènics, el muntatge aconsegueix combinar el sentit de l’humor i el dinamisme amb una gran quantitat de dades biogràfiques, anàlisi i informació econòmica. Malgrat això, la seva durada acaba resultant excessiva (més de tres hores amb dos entreactes) tenint en compte que la narració no està ben equilibrada: els esdeveniments avancen massa lentament a l’inici i acaben precipitant-se en el tram final. En qualsevol cas, el quintet d’actors mostra una versatilitat interpretativa i musical memorable i això permet, en general, gaudir enormement de la gran majoria dels moments de la proposta.


La meva valoració:
Tot i que les crítiques que he llegit són favorables, la veritat és que no m'ha convençut, potser és degut al prejudici que tinc en contra dels musicals. En aquest cas em pregunto si és funció del teatre frivolitzar allò que ha estat un gran drama. I no solament parlo de drama per l'experiència que ens ha tocat viure des del 2008, sinó per l'itinerari vital dels protagonistes de la història, no del musical. Evidentment no es tracta de culpabilitzar els Lehman, sinó de l'estat de coses que ho ha fet possible.

dissabte, de març 16, 2019

INCÒGNIC, de Nick Payne


Teatre Lliure de Montjuïc

de NICK PAYNE direcció MÒNICA BOFILL
cia. LA INCÒGNITA


intèrprets Paula Blanco, Oriol Guinart, Jordi Llordella i Victòria Pagès
intèrprets vídeo Fanny Marsà i Pep Martínez
traducció de l'anglès Mònica Bofill / escenografia Laura Clos 'Closca' / vestuari Míriam Compte / caracterització Toni Santos / il·luminació David Bofarull (a.a.i.) / vídeo Joan Rodon / música i espai sonor Clara Aguilar i Damien Bazin / moviment Ferran Carvajal

ajudanta de direcció Sandra Monclús / cap tècnic David Pascual / producció executiva Adriana Nadal Roger B. Sardà / alumna en pràctiques de vestuari Laura Bermejo
construcció d'escenografia Jorba-Miró Taller d'escenografia
i els equips del Teatre Lliure
coproducció Teatre Lliure i La InCògnita
agraïments Adriana Parra, Sergi Corbera, Octavi Cortès, Mireia Farrarons La Brutal
i especialment a la Fundació Pasqual Maragall
Sinòpsi
Gira al voltant de temàtiques recurrents en l'art contemporani, com el debat sobre la identitat, la memòria i la crisi de l'individu, i ho fa des d'una vessant força singular: la ciència.
És en algun aspecte quantificable del cervell d'Albert Einstein on rau el seu  geni? Seguim essent qui som si no recordem res del que hem fet?De què ens podem refiar si el nostre propi cervell és el primer que omple els buits per construir un relat que ens permeti mantenir la il.lusió de coherència?Incògnit són dinou personatges en mans de quatre actors, tres històries al llarg de 60 anys, un calidoscopi emocional amb un nexe comú: la recerca de la identitat; cadascú amb el seu relat, cadascú amb el seu cervell.
Mònica Bofill

La meva valoració
El darrer paràgraf de la Sinòpsi és clau per a adonar-se dels dos aspectes essencials de l'obra. Per una banda hi ha una gran i magnific treball de la directora i dels actors de forma que cada actor en qüestió de segons deixa de ser una personatge per a passar a ésser-ne un altre amb el que implica un canvi amb el seu posat i la manera d'actua.
L'altre aspecte hi ha la creació fet per l'autor de l'obra en la que intervenen diferents aspectes de les febleses humanes que es manifesta en certes malalties com l'Alzheimer, l'epilèpsia, la pèrdua de la memòria o la infidelitat, tant si és del matrimoni o no. Tot plegat fa que l'obra sigui una mena de revulsiu per l'espectador com abans ho havia fet la tragèdia grega. Una obra molt valuosa.

diumenge, de febrer 17, 2019

KINGDOM, creació de Àlex Serrano, Pau Palacios i Ferran Dordal


Teatre Lliure de Montjuïc

Repartiment:
Performes: Diego Anido, David Muñiz, Wang Ping-Hsiang, Nico Roig i Pablo Rosal


Música Nico Roig / videoprogramació David Muñiz / videocreació Vicenç Viaplana / espai escènic i maquetes Àlex Serrano i Silvia Delagneau / vestuari Silvia Delagneau / il·luminació Cube.bz / coreografia Diego Anido / espai sonor Roger Costa Vendrell / ajudant de direcció Martín García Guirado / suport tècnic Sergio Roca / cap de producció Barbara Bloin / producció executiva Paula Sáenz de Viteri / distribució Art Republic

Text de Núria Cañamares
L’última producció de l’Agrupación Señor Serrano, estrenada al Lliure en el marc del Festival Grec, reprodueix el llenguatge multidisciplinari “segell de la casa” de manipulació d’objectes sobre maqueta i vídeo en directe combinat amb vídeo-projeccions, llum i so, jugant amb l’artesanal i el tecnològic, l’ara i el diferit, la creació de metàfores i atmosferes que l’han convertit en un referent. [···] En definitiva, un treball minuciós i molt ben travat que es complementa amb una narració, cant d’alt voltatge i interpretació actoral cenyides a l’engranatge audiovisual.

La meva valoració

És un espectacle molt peculiar i que ja es percep des del primer moment que comença l'obra en la que un dels membres de la companyia es dirigeix al públic i diu "estamos bien" de forma que tots, els que són a l'escenari, com el públic, per tant, tota la societat, estem tots bé. Això ho repeteix, tot mantenint el to cínic. El públic comença a riure. Després comencen a sortir les desgràcies de la societat i les del planeta, però clar, no ens hi hem d'amoïnar, estem bé. 

A partir d'aquí comença l'espectacle de veritat, que queda explicat en el text de la Núria Cañamares i també pel video que segueix.

dilluns, d’octubre 01, 2018

LÀ peça en blanc i negre per a dos humans i un corb, de Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias, cia. Baró d'Evel

Resultat d'imatges de "LÀ" Peça en blanc i negre per a dos humans i un corb, de Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias, cia. BARÓ D'EVEL
Transcripció del programa
El Gus és un ocell (un corb garsa africà) amb família humana. Viu des de fa cinc anys amb la Camille Decourtye, el Blaï Mateu Trias, responsables de la companyia Evel, i la Thaïs, filla de tots dos. “És un més”, assegura Mateu. S’hi avenen tant que el consideren capaç de reconèixer l’estat d’ànim dels humans abans que ells mateixos. Les plomes del Gus són blanques i negres, i amb aquest bicromatisme radical esdevé un dels protagonistes del nou espectacle de la companyia, . La peça, un poema escènic amb ingredients de molts llenguatges, és el duet de la Camille i el Blaï més micro i, per descomptat, aviari, que es veurà al Teatre Lliure en el marc del Grec i tornarà al mateix escenari la temporada vinent.
arriba a la trajectòria de Baró d’Evel com un oasi de calma després d’uns anys d’agitació. El seu anterior espectacle, Bèsties, que van portar fa uns mesos al Mercat de les Flors, ha sigut un èxit sostingut durant tres anys i el seu univers vital durant gairebé mitja dècada, si també es té en compte el llarg procés creatiu. Bèsties, que acomiadaran aquest estiu en una gira per diversos països, és una proposta coral amb molts intèrprets, humans i animals (cavalls i diferents ocells, entre els quals el Gus). Decourtye i Mateu necessitaven aturar-se per fer una mica d’introspecció, tornar a l’essència i provar nous camins per enriquir el seu llenguatge creatiu. “Quan acabes un espectacle sempre et preguntes: «I ara què?» Volíem anar una mica més lluny”, diu Mateu, malgrat reconèixer que “tots els espectacles són vasos comunicants; no tornem a començar mai sinó que tot és una evolució”.
Per fer-ho necessitaven reduir el nombre d’intèrprets i treballar a partir d’elements mínims: el cos, la veu, la matèria, el ritme. Així se’ls va acudir aquest joc de contraris, simbolitzat en el joc entre el blanc i el negre i amb la presència de l’home i la dona, com una paradoxa en què es reivindiquen els matisos, els “vasos comunicants”, diu Mateu. La nit i el dia, el riure i el plor, el dolor i el plaer. Una constatació de la impossibilitat de viure sense el teu contrari, que et complementa, manifestada des de la mateixa tonalitat tragicòmica de l’espectacle. A mesura que avança l’espectacle l’espai en blanc, nu, es va omplint i enriquint amb els rastres de la presència de l’altre. “La noció de l’espai és molt important; és un espai metafòric i imaginari, tot blanc. I allà s’hi queda el rastre de tot el que va passant”, diu Mateu, que subratlla el caràcter abstracte i poètic de la peça, molt exigent físicament malgrat fugir de l’“encara més difícil” propi del circ, l’univers referencial de Baró d’Evel. “Ens anem fent grans i els nostres cossos ho noten; jo per exemple tinc una hèrnia discal, però tant a la Camille com a mi el que clarament ens interessa és crear amb el que tenim”.
De l’acrobàcia al burlesc passant per la dansa, és una simfonia d’ingredients que els creadors i intèrprets conceben com una gènesi. És un punt de partida que ha d’esdevenir un díptic, Là, sur la falaise. La segona part ja serà altre cop amb tota la gran companyia de Bèsties. “ és la gènesi, la construcció d’una nova societat que ja es concretarà a La falaise ”, continua Mateu. El títol juga amb el triple significat de la paraula en francès: allà, aquí i ara. Malgrat que l’espectacle estigui molt pautat, les reaccions de l’ocell tenen un punt d’imprevisibles. Això obliga els altres intèrprets a mantenir l’atenció d’una manera extrema, per poder reaccionar si cal improvisar. Una manera molt poètica de recuperar la consciència del moment present, tan amenaçada pels milers d’impulsos del món quotidià. “El títol ve de les ganes de donar importància al moment present. El Gus ens hi situa sí o sí, i és una reivindicació del voler estar, de donar confiança a l’ara i l’aquí”.
es va estrenar a finals de juny dins del Festival de Dansa de Montpeller, un dels molts coproductors. Aconseguir la complicitat de molts teatres i festivals no és només la manera que té Baró d’Evel de poder produir els seus espectacles. És també la garantia d’una llarga gira, per mostrar-los a tots els llocs que hi han col·laborat. La segona part del díptic, que ja estan començant a preparar, serà especialment costosa per la magnitud de la producció i la quantitat d’intèrprets. “Serà el nostre espectacle més gran”, aventura Mateu.


La meva valoració
Si tota obra d'art té com a comú denominador l'originalitat, no hi ha dubte que aquest LÀ és una de les més originals que s'han fet. Aquesta obra és la primera part del díptic "Là, sur la falaise", de moment a Barcelona hi tenim la primera part i que si tot va bé l'any vinent vindrà "Falaise".
Aquesta obra es defineix per a dos humans, un micro, un corb anomenat Gus i dos colors: el blanc i el negre. 

Quins són els ingredients? Ella, francesa, canta en anglès i italià, parla en català i francès, balla, gesticula, salta. Ell, català, parla en català i anglès, balla, gesticula, salta. Els dos fan veritables actuacions de circ contemporani amb una poètica que a moments sembla cosa senzilla i altres moments és d'una gran sofisticació com, per exemple, allò que d'una manera aparentment maldestra dibuixa en negre a la paret blanca. El corb que juga el seu paper a l'escenari i en tres ocasions volar per damunt dels caps del públic, alguna vegada arriba a la cara el vent fet per les ales. Els espectadors del món casteller apreciaran l'escena final en la que ell sosté a ella fent un dels espectacles més bells que s'han vist mai en un escenari; per descomptat que damun del cap d'ella hi ha el corb. Estic a punt de dir que només per a veure el final es justifica el viatge d'anar al Teatre Lliure i veure "Là", encara que no se sigui casteller.




dissabte, de maig 26, 2018

OPUS creació YARON LIFSCHITZ amb el QUATUOR DEBUSSY y CIRCA

Resultat d'imatges de OPUS creación YARON LIFSCHITZ con el QUATUOR DEBUSSY y CIRCA


Teatre Lliure de Montjuïc

Fitxa artística
acròbates Caroline Baillon / Nathan Boyle / Marty Evans / Keaton Hentoff-Killian / Rowan Heydon-White / Bridie Hooper / Todd Kilby / Nathan Knowles / Cecilia Martin / Daniel O'Brien / Kimberley O'Brien

músics Quartuor Debussy Christophe Collette i Marc Vieillefon violins / Vincent Deprecq viola / Cédric Conchon violoncel
música Dmitri Xostakóvitx / escenografia Yaron Lifschitz i Jason Organ / vestuari Libby McDonnell / il·luminació Jason Organ
cap tècnic Jason Organ / tècnic de so Quartuor Debussy Christophe Germanique / producció executiva Danielle Kellie / agent internacional Paul Tanguay / distribució per l'Estat espanyol Ysarca Art Promotions - Pilar de Yzaguirre
coproducció Nuits de Fourvière/Département du Rhône, Les Théâtres de la ville de Luxembourg, GREC Festival de Barcelona, Le Cirque-Théâtre d’Elbeuf, Düsseldorf Festival, Barbican Theatre i CACCV Espace Jean Legendre-Compiegne
amb el suport de l'Australian Government’s Major Festivals Initiative, organitzat per l'Australia Council Its Arts Funding and Advisory Body en associació amb la Confederation of Australian International Arts Festivals, el Brisbane Festival, el Perth International Arts Festival i el Melbourne Festival.

Circa
 rep el suport de l'Australian Government a través de l'Australia Council gràcies als seus fons per a l'art i el seu òrgan assessor, com també del Queensland Government a través d'Arts Queensland.
 

El Quartour Debussy rep el suport del Ministère Français des Arts, la Région Rhône-Alpes, la Ville de Lyon i SPEDIDAM


LA MEVA VALORACIÓ

Tot i que aquest espectacle va ser el 26 de maig, aquesta entrada no està escrita quan tocava, sinó   el 5 d'octubre del mateix any. El que m'ha quedat a la memòria és que és un ballet fet per acròbates. Això, encara que ho pot semblar, no és un menyspreu perquè el producte és tènicament perfecte.

Podem dir que no emociona. No té una poètica visual, però les acrobàcies sí tenen un objectiu estètic de manera que l'espectador queda convençut perquè té qualitat. 

Qui no hi hagi anat se sorprendrà del video que segueix.

diumenge, d’abril 22, 2018

MEDEA a partir d'Eurípides i Sèneca, versió Alberto Conejero i Lluís Pasqual

Resultat d'imatges de MEDEA a partir d'Eurípides i Sèneca, versió Alberto Conejero i Lluís Pasqual

Teatre Lliure de Montjuïc

Direcció: Lluís Pasqual
Repartiment: 
Andreu Benito
Adrià Campos-Pau Trujillo
Roger Coma
Joan Farssac-Guim Luque
Joan Sureda
Emma Vilarasau

Transcripció del programa

Emma Vilarasau es fica en la pell de Medea per protagonitzar, a partir del dia 11 d’abril, una tragèdia que barreja les versions d’Eurípides i Sèneca en el Teatre Lliure de Montjuïc. Adaptada per Alberto Conejero i Lluís Pasqual, que, a més, dirigeix aquest clàssic, l’obra té una hora de durada per presentar, intensament, la història d’aquesta incompresa reina estrangera i infanticida.

Pasqual, acompanyat per Vilarasau i els actors Roger Coma (Jàson) i Joan Sureda (preceptor), ha recordat en roda de premsa que ja va posar en escena una altra Medea l’any 1979 amb Núria Espert de protagonista. “Per fer aquest muntatge, el més important és tenir una actriu capaç d’interpretar-la”, ha declarat. A més, considera que el moment actual és molt propici per a una història com aquesta: “Si mirem el món: Trump, Putin, Kim Jong-un o, d’altra banda, el terrorisme de l’ISIS… estem envoltats de pura irracionalitat”.




També ha reflexionat sobre la circumstància de fer coincidir a la cartellera diverses tragèdies clàssiques en teatres diferents. Segons Pasqual, “devem estar molt desesperats. Necessitem, d’alguna manera, explicar la nostra violència i la dels altres”.
En aquesta versió en català, també intervenen Andreu Benito com a rei Creonte i els nens Arià Campos, Pau Trujillo, Joan FarssacGuim Luque, que s’aniran alternant per interpretar als dos fills de Medea.
Lluís Pasqual ha valorat les dificultats de portar a escena una peça de fa 2.500 anys, arribant a la conclusió de què “el més difícil de tot és trobar el to adequat”. Per aquest motiu, ha decidit suprimir el tradicional cor grec que, creu, és “l’element clàssic que ha envellit pitjor”.

Emma Vilarasau, que fins ara no s’havia atrevit amb el personatge, ha afirmat que es tracta d’ “un personatge inassolible, amb una part de monstre, que tots podem portar dins”. També ha confessat que si ha gossat, aquesta vegada, entrar al projecte, ha estat per la seva confiança en el Lluís Pasqual com a director.













                                La meva valoració

La data d'aquesta entrada al blog és la del dia que la vaig veure, el 22 d'abril d'enguany, però estic escrivint el 2 d'octubre. Només recordo que, com a clàssic, em va agadar, però no recordo si em vas entusiasma, com es pot veure hi va haver una gran actriu, la Vilarasau, que segur va ser una bona interpretació, però no recordo res.









diumenge, de febrer 18, 2018

Si mireu el vent d'on ve


Títol: Si mireu el vent d'on ve Comfort Me With Apples

Autor: Nell Leyshon

Teatre Lliure de Montjuïc

Direcció: Fernando Bernués

intèrprets Claudia Cos Linda / Eduard Farelo Len / Laura López Brenda / Lluís Marquès Roy / Emma Vilarasau Irene

Sinòpsi: Irene és la mestressa d'una finca dedicada al cultiu de pomes, on viu amb el seu fill. La seva filla se'n va anar fa molt de temps i n'ha perdut el contacte. Una tardor, ella torna i es desencadena aquest relat sobre la maduresa i els canvis de l'Anglaterra rural d'avui. El signa una de les dramaturgues més reconegudes del panorama britànic actual.

La meva valoració:
Prescindible. Si ja es tenen les entrades, caldrà aprofitar-les per a saber quin pa si dóna, però si no teniu les entrades doncs no cal anar-hi. No té res de divertida, però tampoc no és avorrida. Passa el temps.



dissabte, de gener 20, 2018

La visita de la vella dama, de Friedrich Dürrentmatt



Títol: La visita de la vella dama

Autor: FRIEDRICH DÜRRENMATT

Dramatúrgia i direcció JORDI PALET PUIG
cia. FARRÉS BROTHERS I CIA amb VICKY PEÑA

Intérprets: Xavier Capdet Alfred Ill / Jordi Farrés Helmesberger, mossèn i altres / Pep Farrés Hofbauer, mestre i altres / Vicky Peña Clara Zachanassian / Ireneu Tranis alcalde, marit i altres

Presentació:
Vicky Peña és Clara, la multimilionària que torna al seu poble natal disposada a enfrontar-se al passat. Té una mà de marbre, una cama de fusta i molta set de justícia, o de venjança. Un espectacle per a adults cent per cent Farrés brothers i cia.
La vella dama amb l'amic de joventut del seu poble
La vella dama davant del seu poble
La meva valoració:
Tot molt ben fet. La Vicky Peña fa un magnífic treball. Les titelles molt ben fetes que fan la funció de les màscares i, per tant, tapant molt sovint la cara dels actors i actrius. Tot plegat una cosa estranya si deixem a part a la Vicky Peña que no duu màscara o titella. No m'ha agradat. Em sap greu.

diumenge, de novembre 12, 2017

El metge de Lampedusa


El metge de Lampedusa
a partir de les Llàgrimes de sal de Lidia Tilotta i Pietro Bartolo
adaptació Anna Maria Ricart.
Director: Miquel Gorriz
Intérpret: Xicu Masó

Teatre Lliure Montjuïc


Presentació:
Pietro Bartolo fa trenta anys que és metge a Lampedusa i un exemple de coratge, compromís i dignitat. I un samarità convençut de la Llei del Mar. Un dia, ja llicenciat, va decidir tornar a la seva illa al bell mig del Mediterrani per ajudar els seus i a tots els qui arriben del mar. Bartolo és el metge que els acull i cuida i també l’home que escolta les seves històries de misèria, persecució i por. El relat de la seva vida (recollit al llibre Llàgrimes de sal de la periodista Lidia Tilotta) és també la memòria de totes aquestes biografies de la desesperació. Xicu Masó s’ha fet seva la veu i la memòria del doctor Bartolo per fer-nos entendre la urgència de la catàstrofe amb un espectacle basat en fets tristament reals.




Moltes vegades, qui més qui menys, ha dit "això ho hauria de veure tothom",  doncs efectivament aquesta frase s'hi escau d'allò més per aquesta obra, que no és de teatre, que no és ficció, que és el que passa a una de les entrades a la Unió Europea.

Una vegada més ens convencem que la Unió Europea només funciona amb cert rigor amb les qüestions financeres, però que no vetlla pels drets humans. El que passa en aquesta petita illa europea, més a prop de Tunísia que d'Itàlia, de manera que entre Lampedusa i Sicília hi ha Malta, el que passa doncs en aquesta illa és que s'ha convertit en l'objectiu d'arribada dels que volen emigrar d'Àfrica per entrar a Europa. Aquest fet crea una materia sensible per la manca d'humanitat, és a dir, les mil hipocresies que ens volten. Per fer-nos cinc cèntims del que això representa, com deia al principi, això s'ha de veure perquè està molt ben explicat per les persones que hi han treballat i, també, per qui ens ho explica amb recursos teatrals: Xicu Masó. Diria que aquest actor fa el paper de la seva vida. Desitjo a Xicu Masó molt anys de salut i de vida i crec no equivocar-me que durant molts anys recordarà el treball memorable que aquests dies està fent al Teatre Lliure de Montjuïc. Si us plau, aneu'hi. Paga la pena.