MEDEA a partir d'Eurípides i Sèneca, versió Alberto Conejero i Lluís Pasqual

Teatre Lliure de Montjuïc

Direcció: Lluís Pasqual

Repartiment: 
Andreu Benito
Adrià Campos-Pau Trujillo
Roger Coma
Joan Farssac-Guim Luque
Joan Sureda
Emma Vilarasau

Transcripció del programa

Emma Vilarasau es fica en la pell de Medea per protagonitzar, a partir del dia 11 d’abril, una tragèdia que barreja les versions d’Eurípides i Sèneca en el Teatre Lliure de Montjuïc. Adaptada per Alberto Conejero i Lluís Pasqual, que, a més, dirigeix aquest clàssic, l’obra té una hora de durada per presentar, intensament, la història d’aquesta incompresa reina estrangera i infanticida.

Pasqual, acompanyat per Vilarasau i els actors Roger Coma (Jàson) i Joan Sureda (preceptor), ha recordat en roda de premsa que ja va posar en escena una altra Medea l’any 1979 amb Núria Espert de protagonista. “Per fer aquest muntatge, el més important és tenir una actriu capaç d’interpretar-la”, ha declarat. A més, considera que el moment actual és molt propici per a una història com aquesta: “Si mirem el món: Trump, Putin, Kim Jong-un o, d’altra banda, el terrorisme de l’ISIS… estem envoltats de pura irracionalitat”.

També ha reflexionat sobre la circumstància de fer coincidir a la cartellera diverses tragèdies clàssiques en teatres diferents. Segons Pasqual, “devem estar molt desesperats. Necessitem, d’alguna manera, explicar la nostra violència i la dels altres”.

En aquesta versió en català, també intervenen Andreu Benito com a rei Creonte i els nens Arià Campos, Pau Trujillo, Joan Farssac i Guim Luque, que s’aniran alternant per interpretar als dos fills de Medea.

Lluís Pasqual ha valorat les dificultats de portar a escena una peça de fa 2.500 anys, arribant a la conclusió de què “el més difícil de tot és trobar el to adequat”. Per aquest motiu, ha decidit suprimir el tradicional cor grec que, creu, és “l’element clàssic que ha envellit pitjor”.

Emma Vilarasau, que fins ara no s’havia atrevit amb el personatge, ha afirmat que es tracta d’ “un personatge inassolible, amb una part de monstre, que tots podem portar dins”. També ha confessat que si ha gossat, aquesta vegada, entrar al projecte, ha estat per la seva confiança en el Lluís Pasqual com a director.

                                La meva valoració

La data d'aquesta entrada al blog és la del dia que la vaig veure, el 22 d'abril d'enguany, però estic escrivint el 2 d'octubre. Només recordo que, com a clàssic, em va agadar, però no recordo si em vas entusiasma, com es pot veure hi va haver una gran actriu, la Vilarasau, que segur va ser una bona interpretació, però no recordo res.

Èdip Rei, Sòfocles

Introducció, traducció i notes:

Joan Castellanos i Vila
1996
Edició de Sàpiens Publicacions S.L.
Barcelona 2005

Com heu pogut veure a principis del passat mes de desembre vaig veure al Teatre Lliure de Montjuïc la representació d'aquesta obra.

Com es tracta d'un clàssic no hi ha cas que tracti d'aquesta obra perquè, a més a més, gràcies a la inventiva de Sigmund Freud hom parla del complex d'Èdip amb la materixa naturalitat que parla de com plou.

Només voldria assenyalar com a cosa personal que com la representació esmentada tenia la particularitat que tot i resultar molt entenedora, era molt abreujada, per tant, vaig pensar que potser valdria la pena, per una vegada a la vida, llegir el text íntegre.

Mediterrani - Del mite a la raó

Exposició a Caixa Forum

No hi ha cap dubte que en una ciutat com Barcelona que no té un Louvre o British Museum li cal de tant en tant una exposició d'aquestes característiques.

A més a més cal agrair als organitzadors que, com de costum, l'exposició sol tenir un objectiu pedagògic, és a dir, que no es limita a mostrar unes obres artístiques que pel sol fet de ser-ho ja són ben rebudes a la ciutat, sinó que a més a més les peces en qüestió conformen una temàtica o, com diuen els del ram, un discurs.

En aquest cas el discurs més que històric o artístic és filosòfic, per tant, l'exposició mostra les peces a la vora del riu del discurs.

Per a no perdre's a cada tombant del riu hi ha uns plafons trilingües que van situant al visitant. No obstant aquest ajut mínim i essencial, com de costum de la casa, hi ha un magnífic catàleg, de 280 pàgines en aquest cas, que amplia a bastament la informació.

Al catàleg podem llegir un interessant text de Gregorio Luri del que m'ha atret: "Res no és obvi en el descobriment de la natural. De fet, allò que els grecs entenen coma tal (la physis) no és a la Bíblia. Per natural no ens referim aquí a geografia, sinó a allò de què sorgeix tot el que és concret. Veiem que les coses neixen, es modifiquen i moren. Però neixen d'alguna cosa, es modifiquen amb l'ajut d'alguna cosa i quan moren tornen a aquesta cosa de la qual van sorgir. En termes grecs, diríem que la natura és el que roman mentre tot el que veiem canvia."

Com el comissari de l'exposició és Pedro Azara, també és pràcticament l'autor del catlàleg en el que hi ha capítols tant interessants com La Mitologia, El Cosmos, L'Espai comú, La Persona. 

En un subcapítol sobre el rapte d'Europa llegim: "Europpa era una princesa fenícia. Zeus va quedar enamorat de lña seva bellesa en veure-la al costat d'altres noies mentre passejava per la platja de Sidó. Sabent que no aconseguiria atansar-se ala jove si no recorria a un subterfugi, el déu es va metamorfosar en un esplèndid i afable brau blanc, de banyes albes com la lluna. Es va acostar a les joves, que el van acariciar i jugar amb ell. A poc a poc li van anar perdent la por, fins al punt que Europa va gosar asseure's damunt del seu llom, moment que Zeus va aprofitar per allunyar-se de la costa tot endinsant-se al mar.

Aquest text acompanya aquesta pintura al fresc de l'any 79 trobada a Pompeia i que sota el títol Europa i el brau pertany al Museo Archeologico Nazionale di Napoli.


Arran de la pintura al fresc de l'any 45-79 també de Pompeia i que sota el títol Eros i Psique, pertany també al mateis museu de Nàpols. Fedre de Plató, difós al segle IIIaC, un període en què trobem la primera representació dels dos personatges alats units en una clara actitud amorosa ... La Psique amb ales de papallona és també una al.legoria de l'ànima, entesa com una ombra que deixa el cos després de la mort".

D'aquesta obra llegim: "Ell està assegut damunt d'una roca i ella, d'esquenes a l'espectador, mostra les seves ales de papallona ... és una al.legoria de la unió de l'ànima humana amb l'amor diví, un tema tractat en el

No cal dir que l'exposició consta no només de frescos de Pompeia, com podria sembla aquí, ans tot el contrari, però a mi m'han agradat especialment els frescos.

Només em queda apuntar que aquesta exposició acaba el 15 de juny, per tant, qui vulgui anar, que no trigui.