Cyrano, d'Edmond Rostand

Títol: Cyrano

Autor: Edmond Rostand

Idea original: Lluís Homar

Direcció: Pau Miró

Intérprets: Lluís Homar, Joan Anguera, Aina Sánchez, Albert Prat i Àlex Batllori

Teatre Borràs

Sinòpsi:

Lluís Homar, recientemente galardonado con el Premio Butaca al mejor actor, se pone en la piel de Cyranoacompañado de Joan Anguera, Aina Sánchez, Albert Prat i Àlex Batllori y del equipo artístico que ya triunfó con 'Terra Baixa': Pau Miró en la dramaturgia y dirección, Lluc Castells en la escenografía y vestuario y Sílvia Pérez Cruz a la música original.

Después del éxito artístico y de público de 'Terra Baixa', Lluís Homar y el festival Temporada Alta vuelven a impulsar una proyecto teatral singular. Y para hacerlo, se rodean de grandes profesionales con gran experiencia y excelencia en su campo para hacer llegar al público un montaje impecable.
Con Pau Miró y Oscar Valsecchi, Homar forma un tándem creativo que los lleva a abordar los clásicos con una mirada sensible y actual buscando los puntos de confluencia entre los temas de la literatura universal y las preocupaciones de cualquier ciudadano.

Lluís Homar protagoniza el clásico de Edmond Rostand, para ponerse la nariz de uno de los soldados poetas más famosos de la historia del teatro: Cyrano de Bergerac.

Grupo Balañá

Introducció que fa Andreu Satorra:

Cyrano és un personatge tan fascinant de la ficció literària universal —òpera, cinema, teatre— que fins i tot costa de creure que va existir de debò. Gràcies, esclar, a Edmond  Rostand (Marsella, 1868 – París, 1918) que el va convertir en una llegenda a través de l’obra clàssica francesa, segurament que la més acceptada per altres cultures pel seu contingut cavalleresc, aventurer, romàntic, picaresc, espadatxí i poètic.Cyrano de Bergerac, nom “artístic” d’Hercule Savinien de Cyrano de Bergerac (París, 1619 – Sannois, Île-de-France, 1655) era un escriptor coetani de Molière considerat més aviat llibertí per la seva manera de tractar les institucions religioses i ancestrals. El sobrenom de Bergerac el va heretar del topònim d’unes terres que el seu avi va comprar després de fer fortuna amb el comerç del peix. Introduïda la família en el cercle de la noblesa, Cyrano es va fer militar i va agafar fama per la seva valentia i la seva provocació en duels. Però una ferida a la gola el va retirar de primera línia i va ser aleshores que es va dedicar a l’estudi de la filosofia. Cyrano va morir jove, als 36 anys, i no pas per un cop d’espasa traïdora sinó per les ferides provocades per la fatalitat de la caiguda d’una biga al cap. “M’ha sortit malament, fins i tot el final”, li fa dir amb ironia i amargor el dramaturg Edmond de Rostand en una escena final de l’obra. Malgrat la seva joventut, Cyrano —a la vida real— havia deixat una intensa obra literària en novel·la, teatre, sàtira, poesia i fins i tot ciència-ficció. 

La meva valoració

És una peça teatral de text i a més a més un gran espectacle i és un gran espectacle gràcies al magnífic treball de Lluís Homar, que converteix l'obra en quelcom grandiós, esplèndid. Els textos dels clàssics són difícils pels actors perquè van carregats de rimes i frases llargues, tanmateix l'Homar ho fa fàcil per a qui l'escolta. L'Homar fa teatre sense que es noti que està deixant anar unes quantes pàgines de text com si estigués al menjador de casa.

Aquestes persones que diuen que no els agrada el teatre haurien de córrer perquè s'adonarien que el teatre els agrada, però, com tothom, no tot ens agrada. Ara SÍ.

NIELS LYHNE, de Jens Peter Jacobsen

Títol original: Niels Lyhne
Publicat per: Acantilado/Quaderns Crema
Barcelona 2003
Traducció d'Ana Sofía Pascual Pape

Com el meu Treball de Final de Grau de la carrera d'Humanitats es basa principalment en l'Edat del Bronze a Dinamarca he agafat una certa afecció a les coses d'aquest país, un país que té un dels millors Índex de Desenvolupament Humà, una xocolata (Friis Holm) que ara és la nº 1 del món, el cineasta més sensible de la història (Carl Theodor Dreyer), en el marc de l'Edat de Bronze el danès és el més ric d'Europa pel que fa a la la quantitat d'artefactes trobats en bones condicions i, evidentment la novel.la Niel Lyhne que és considerada el Werther danès.

Si de jove em va impressionar Werther, avui estic impressionat per Niels Lyhne perquè és, de fet més poderosa que la de Goethe, encara que no s'haurien de comparar, però el protagonista de la danesa és més espiritual, més romàntic, més compromés que Werther. Comparats els dos personatges, el danès no és egoista.

El personatge Niels Lyhne cerca la perfecció mentre que les dones no li corresponen precisament en el seu desig de perfecció.

Una perfecció que en cada cas és diferent. El cas més corprenedor és el darrer, precisament el de l'única dona mab la que s'hi casa. Ell més gra i més culte que ella la convenç en l'ateisme, però es posa malalta i sap que morirà, aleshores no gosa a morir sola sense déu i acaba estimant més a Déu que el seu marit.

Val a dir que Jacobsen, igual que Goethe, va ser un gran poeta i la novel.la està farcida de magnífiques descripcions romàntiques o de profundes reflexions del seu temps, unes reflexions que, evidentment, deixen pertit a l'home Werther.

Només resta assenyalar que he llegit aquesta novel.la amb gran interès, satisfacció i apassionadament fins la darrera paraula.

Per exemple: 

Ansiaba miles de sueños estremecedores, imágenes de fría delicadeza: colores ligeros, aromas huidizos y música tenue de torrentes de cuerdas plateadas angustiosamente tensadas, a punto de quebrarse; y luego el silencio, ansiaba introducirse en el corazón más íntimo del silencio, donde las ondas del aire nunca transportan ni una sola gota naufragada, pero donde todo descansa hasta sucumbir en la apacible incandescencia de los colores encarnados y el calor expectante de la fragancia colmada de fuego. No ansiaba aquello y aun así prosperó, saliendo "de lo otro", anegándolo, hasta que él le dio la espalda y volvió a sacar "lo suyo". Pàgina 91

-¡Si yo fuera bella! Oh!, pero emlelesadoramente bella, más hermosa que cualquier otra mujer que haya existido, para que todo aquel que me viera fuera poseído por un amor inextinguible y plañidero, fuera vencido por él como por arte de magia; cómo yo iba entonces, merced al poder de mi belleza, a forzarles a adorarme, no a su ideal tradicional y exangüe, sino a mí, tal como soy, a mí, pulgada a pulgada, pliegue a pliegue de "mi" ser, destello por destello de "mi" naturaleza. Pàgina 98

El aire templado de la primavera estaba colmado de aromas, no saturado de ellos como puede estarlo una noche de verano, sino más bien listado de aromas, del especiado aroma balsámico de los jóvenes álamos, del hálito refrescante de las violetas tardías, de la cálida fragancia almendrada de los ciruelos de Santa Lucía, y todo aquello vino y se mezcló, se fue y se disgregó, llameó momentáneamente, apagándose súbitamente o disolviéndose con lentitud en el aire de la noche. Y al igual que las sombras del baile veleidoso de los aromas, los sentimientos airosos atravesaron su mente. Y al igual que los aromas, que iban y venían como les placía, se burlaron de los sentidos, también la mente, dulcemente reposada, ansió en vano ser transportada en un vuelo sosegado por las alas batientes de un sentimiento. Sin embargo, no eran pájaros alados capaces de soportarlo, sino tan sólo plumas y plumones llevados por los vientos, que caían como copos de nieve y desaparecían.”Pàgina 100/1