Aquest blog està concebut com una mena de diari de les meves activitats (espectacles, viatges, etc.) i en algunes ocasions comento política. Les opinions dels lectors són benvingudes.
Una comèdia escrita per Cristina Clemente i Marc Angelet, amb Roger Coma, Meritxell Calvo, Meritxell Huertas i Manel Sans.
SINOPSI
Dues famílies es troben a Lapònia per celebrar la nit de Nadal i esperar l’arribada del Pare Noël, però una de les criatures explica a l’altre que aquest home amb barba blanca no existeix i que és un personatge de mentida que utilitzen els pares per fer xantatge als fills. El que havia de ser una vetllada de festa i il·lusió es convertirà en una batalla campal entre germanes, parelles i cunyats, i de seguida sortiran a la llum totes les seves mentides, veritats i secrets inconfessables.
La meva valoració És una obra magnífica i imprescindible per aquells que diuen que els agrada el teatre de text. No perquè l'anterior, per exemple, no fos teatre de text, sinó perquè en aquesta es parlen de coses domèstiques, aparentment intranscendents, però cal dir que són les coses domèstiques, familiars o de parella, com es vulgui dir, que van més directament a les nostres entranyes. Es precisament per això que aquesta obra tant oral, tant parlada, el factor més determinant és el matís. Ens matem pels matisos del què diem. I això s'ha de veure.
Intèrprets: David Bagés, Dolo Beltran, Mima Riera i David Vert.
Andreu Satorra escriu al NÚVOL: No és, o no hauria de ser, un estigma, però la interrelació entre guionatge i teatre sempre ha estat positiva, malgrat els puristes. I en el teatre català, ja fa temps que se’n veuen els resultats. Una de les últimes sorpreses és aquesta obra de Jordi Vallejo Duarri, autor de la generació dels trenta anys, que, per cert, el 2014 va obtenir amb El test, en una primera versió, el Premi de Teatre Fray Luis de León de Castella i Lleó.
Amb una llarga trajectòria, doncs, com a guionista, format a l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), Jordi Vallejo debuta ara com a dramaturg amb aquesta comèdia, si és que es pot qualificar de comèdia, sobre les relacions humanes i la capacitat d’autodestrucció que tothom porta dins.
Ja ho diuen: com més cosins, més endins. I malgrat que aquí no es tracta de cosins, sí que tres dels quatre personatges són allò que tòpicament s’anomenaria “amics de l’ànima” o, vulgarment, “carn i ungla”.
I és que hi ha molta carn per unglar en aquest sopar d’amics que Jordi Vallejo, autor, i Cristina Clemente, directora —amb experiència també com a autora—, posen sobre l’escenari, emmarcat en un elegant espai escenogràfic del també dramaturg Jordi Casanovas. Un trio que en comptes d’enrampar-se per voler anar cadascú a la seva el que fa és enfortir la proposta segurament perquè els guia, als tres, la seva vena interna com a autors.
La pregunta de la sinopsi és coneguda i no desvelem res de nou: ¿Vols un xec amb 100.000 euros ara mateix o 1 milió d’euros d’aquí a deu anys? Jordi Vallejo ho aplica a la ficció d’un test psicològic del personatge de la Berta (Mima Riera), la companya del Toni (David Bagés); uparella que, sobretot ell, ha fet fortuna als inicis de la bombolla immobiliària i que encara li dura. Ell, bon amic de la Paula, naturalista i membre d’una oenagé (Dolo Beltran) i del seu marit, l’Hèctor (David Vert), possibilista i carregat de paciència per retenir i dissimular el seu materialisme. Una altra parella —però aquesta les passa magres econòmicament—, que té una filla petita (la Martina, absent) a qui no pot donar tot el que voldria, un bar per ampliar que només produeix pèrdues i un sogre (el Paco, absent), el pare de la Paula, cap d’una gestoria pròpia, de qui l’Hèctor no vol saber res ni rebre cap ajut.
Però l’autor Jordi Vallejo aplica una prova psicològica tan senzilla com la del Test del Núvol, que consisteix a presentar el dilema a una criatura de si vol un caramel ara mateix o esperar un temps per tenir-ne uns quants d’acumulats. La vella llei de la guardiola o la vidriola, vaja. O es va mantenint i omplint de mica en mica o es trenca de seguida i s’hi esgarrapa el que hi ha.
La meva valoració
Si hi ha alguna persona que segueix aquest blog es deu haver adonat que vaig força al teatre, però que vaig força al Teatre Lliure i al Teatre Nacional, mentre no gaire els altres, tot i amb això hi ha anades al Goya i a La Villarroel i molt de tant en tant a la Sala Muntaner. El cas curiós és que al Club Capitol aquesta ha estat la segona vegada tot i que fa molts mesos o ja més d'un any que hi vaig veure Animals de companyia que em va agradar moltíssim i fins ara no hi havia tornat. Potser he estat injust? Penso que sí perquè aquesta m'ha tornat a agradar moltíssim. Magnífic treball de dos actors i dues actrius que no havia vist mai, d'un autor del que no en sabia res. He estat injust? Segur
Tatre Club Capitol Intérprets: Eduard Buch Mercè Martínez Jacob Torres Miriam Tortosa Martina Tresserra
Amb aquesta obra m'he estrenat teatralment al Capítol. Un espai que quan era cine se'l coneixia per "Can Pistoles", pel tipus de cinema que s'hi feia. Ara és, per sort dels treatrers, un palau de la comèdia perquè "Animals de companyia" és una comèdia en la que el públic es diverteix, però que a poc a poc la comèdia es va passat al drama i acaba amb ser una tragèdia, però és clar, una tragèdia del segle XXI amb personatges tant desvergonyits que parlen de sexe amb tota naturalitat.
En aquest sentit l'aportació del Capitol és un aire fresc que s'agraeix. No tant perquè hagi de marcar una línia nova, però sí que dintre del gran ventall de situacions possibles, s'agraeix que determiants aspectes de la vida real sigui tractats d'acord amb la varietat de situacions que hi ha la vida.
