FUM, de Josep Maria Miró

Intèrprets: Joan Carreras, Carme Elias, Lluís Marco i Anna Sahun.

Escenografia: Enric Planas. Ajudanta escenografia: Marta Soto. Il·luminació: David Bofarull Armengol. Vestuari: Albert Pascual. Espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Ajudant direcció: Daniela Feixas.
Direcció: Josep Maria Miró.
Coproducció de Bitò Produccions i TNC.
Teatre Nacional de Catalunya 

Es tracta d'una obra de teatre elegant. Elegant en el sentit antic de la paraula. No hi ha cap exabrupte, ningú es despulla i no es diu cap grolleria. Una obra perfecte pel Teatre Romea dels anys seixanta, en la que les senyores amb els seus abrics d'astracan no s'harien escandalitzat perquè no hi haurien entès res.


Aquesta elegància només és per a què llisqui millor el fum pesat, irrespirable de l'ambient, creat per una actriu sòlida com la Carme Elias, que no fa altra cosa que embolicar la troca a base de la mentida, però unes mentides que llisquen de forma que l'interlocutor no ho percep tot. Nota que ella és un monstre, però quan les coses les diu una dona educació, elegància i bella, aleshores la víctima no té manera de sortir-se'n.

No hi ha dubte que és una sort que l'autor de l'obra sigui el mateix que la dirigeix, d'aquesta manera s'eviten les "interpretacions" lliures del Calixto Bieito de torn. I certament es nota que el director sap molt bé el que té entremans, com la crueltat del gest de Carme Elias quan treu un petit ós d'una bossa de paper: poques vegades he vist un gest al teatre amb tanta maldat.

Sí, maldat és la paraula perquè aquesta obra, que podria signar Harold Pinter, té una càrrega amoral que resulta dura de respirar. El cas interessant és que l'autor ha donat el paper de fer de dolent a la persona que des del punt de vista físic és la més atractiva: la Carme Elias, que representa la dona amb món, madura, que ja torna de tot, que sap estar, que té la paraula adequada pel moment oportú per a qui millor li escau i ningú serà capaç de trepilar-li l'ull de poll perquè ella ho farà abans. A l'escenari hi entre dues parelles: la madura i la jove, la que ja no espera res i la que ho espera tot, fins i tot esperen tornar a casa amb un fill adoptat.

Crec que és de les millors obres dels darrers temps del Teatre Català, així, en majúscules.

Vindicació artístico-democràtica

Avís a navegants: la foto de l'esquerra és ful (fake), està feta amb la tècnica del Photoshop, però... podria ser veritable.

Aquesta escultura és de l'artista nordamericà Alexander Calder (1898-1976) i l'obra es diu Quatre ales, 1972.
Si no vaig errat en base a l'amistat entre Calder i Joan Miró l'escultura va ser donada a la ciutat de Barcelona.

Va ser pel 1976 quan aquesta obra va venir a Barcelona i fou allotjada a l’Avinguda Pau Casals, que aleshores es deia General Goded, tocant a la plaça Francesc Macià, que aleshores es deia Calvo Sotelo. Els veïns d’aquesta zona tenien ja la fama de ser els més conservadors i els més carques de Barcelona, fins al punt que el castellà emprat per les famíles catalanes de la zona (car era más fino) se li deia castellà de Calvo Sotelo (pel nom de la plaça i no pel nom del polític feixista que donà nom a la plaça).

Aquests veïns van dir que l’obra “perturbaba el gusto” i van aconseguir de l’Ajuntament que l’obra fos retirada i marxés cap a on encara hi és. Cal dir que aquell era el lloc perfecte perquè el saló, l'Avinguda Pau Casals, és un nexe entre el jardí de la plaça Francesc Macià i el jardí del Turo Park, dos bells jardins dissenyats per l’arquitecte Rubió i Tuduri.

Quan l’Ajuntament democràtic va canviar el nom del saló i més tard va posar una escultura de Viladomat que representa Pau Casals assegut, tocant el violoncel; es va perdre l’oportunitat de recuperar l’obra de Calder que dialogaria entre els dos jardins de Rubió i Tuduri, la qual cosa és impossible amb la de Viladomat que resulta massa petita i queda com perduda en aquest generós espai, com evidencia la fotografia que tenim a la dreta i aquesta fotografia no és ful, sinó que ben actual.

Vull deixar clar que ámb aquesta entrada al blog no vull desprestigiar a l'escultor Viladomat perquè considero que és una escultura que dignifica a la persona que es vol homenatjar i recordar, Pau Casals. Jo crec que aquesta escultura estaria molt millor en una plaça petita, potser a Ciutat Vella o en algun lloc de Catalunya prop d'un conservatori de música; tanmateix és evident que per la seva dimensió no és escaient en un espai gran com el que ara ocupa perquè hi esdeve invisble.

Pel que fa a l'actual seu de l'escultura d'Alexander Calder cal admetre que tot i que es fa ben visible, a l'entrada de la Fundació Joan Miró, de Montjuïc, no gaudeix d'un entorn ideal perquè, com es veu per la fotografia, pel darrera no respira, queda massa a prop del ciment. Sóc conscient que aquesta vindicació ara té un problema afegit, que arran dels problemes que va patir l'escultura durant el franquisme, com he apuntat al principi; tinc entès que l'actual propietari de l'escultura és la Fundació Joan Miró, per la qual cosa caldria, cal un acord entre la Fundació i l'Ajuntament perquè, en qualsevol cas, si l'escultura va venir a Barcelona va ser per a la ciutat i no per a què entrés a formar part de l'inventari de la Fundació.

Saint Paul de Venç, Gourdon i Cannes

El 7 d'Abril vam començar visitant Saint Paul de Venç que se'l pot considerar com dels més bells d'aquesta comarca, que gràcies a les penúries de temps passat, com ha passa a altres pobles d'aquesta comarca, ara té les muralles del segle XVI intactes.

Així la van descobrir els artistes pel 1920 i llr amistat o regularitat amb l'hotel la Colombe d'Or ara és un hotel exclusiu que disposa d'una important col.lecció artística perquè allí es trobaven els artistes, tant els de l'espectacle com Leger, Calder i, lògicament, una coloma de Braque.

I és que si l'artista cercava una determinada llum anava a un poble de la costa, com Saint Tropez, però si li calia la llum d'un poble de muntanya, aleshores era Sain Paul de Venç.

I als afores del poble tenim la Fondation Maeght, un edifici de formigí dissenyat per l'arquitecte Josep Lluís Sert i, evidentment, recorda força a la Fundació Miró de Barcelona, que també és de Sert. L'avantatge del de Saint Paul de Venç és que disposa de més espai ajardinat o, altrament dit, que la nostra Miró és justa d'espai per posar escultures.

A la sortida de Saint Paul de Venç visitem Gourdon, que tambés es força atractiu encara que no tingui el carisma de l'anterior. De tota manera en aquest visitem el seu castell del segles XIII que té una col.lecció privada força interessant, però que la majoria de les peces han estat adquirides en subhastes, és a dir, no són del lloc. Com és el cas d'un petit armari que va pertányer a Maria Antonieta o la sopresa garantida pels de sota del Pirineu: una escultura de Greco, del que només en consten dues. El castell té un magnífic jardí francès amb una esplèndida vista.

Gourdon, per estar també a la zona de Grasse, és també un poble perfumer i també viu en part d'aquesta indústria i de la lavanda.