LA TENDRESA, d'Alfredo Sanzol

Teatre Poliorama

Autor i Director: Alfredo Sanzol
Traducció: Joan Lluís Bozzo

Intèrprets: Laura Aubert, Elisabet Casanovas, Javier Beltrán, Marta Pérez, Jordi Rico i Ferran Vilajosana.
Música original: Fernando Velázquez

Una producció de Dagoll Dagom i T de Teatre en col·laboració amb el Teatro de la Ciudad  i amb el suport de l’ICEC de la Generalitat de Catalunya.

Sinòpsi

T de Teatre i Dagoll Dagom coprodueixen la versió catalana de l’aclamadíssima comèdia d’Alfredo Sanzol La ternura. Sanzol ha estat guardonat amb el Premio Nacional de Literatura Dramática 2017 i el XII Premio Valle-Inclán de Teatro per aquesta mateixa obra.

L'autor s'ha inspirat en l'univers de les comèdies de Shakespeare per dirigir una enginyosa comèdia romàntica que ens parla de la impossibilitat de protegir-nos del mal que ens pot fer l'amor. Si volem estimar hem d'arriscar-nos a patir.

La tendresa narra la història d'una reina una mica maga i les seves dues filles, que viatgen en l'Armada Invencible, obligades per Felip II a casar-se en matrimonis de conveniència amb nobles anglesos després d'haver envaït Anglaterra. La reina Maragda odia els homes perquè sempre li han condicionat la vida i li han robat llibertat, així que no està disposada a permetre que les seves filles tinguin el mateix destí que ella. Quan l'Armada passa a prop d'una illa que la reina considera deserta, provoca una gran tempesta que enfonsa el vaixell on viatgen. El seu pla és quedar-se a viure en aquesta illa amb les seves filles per no haver de tornar a veure mai més cap home. El problema és que escullen una illa on des de fa vint anys hi viu un llenyataire amb els seus dos fills, que s'hi van amagar per no tornar a veure una dona en la seva vida. Quan la reina i les dues princeses descobreixen que no estan soles, es vesteixen d'homes per protegir-se. I aquí comencen les aventures, els embolics, els enamoraments i les confusions.

En el programa de mà l'autor, entre altres coses, diu "Per a mi ha estat un plaer treballar amb un llenguatge ple de metàfores i de comparacions. També he plantejat un petit joc que espero que us diverteixi: en els diàlegs de La tendresa els títols de les catorze comèdies de Shakespeare."

Aquest joc és fàcil, tanmateix, també m'ha fet l'efecte que hi ha un petit discurs que m'ha sonat a l'escena famosa de Hamlet amb la calavera, però sense la calavera i un altre a l'escena de Romeo al balcó sense balcó.

La meva valoracióLa vida dels catalans és especialment turbulenta quan llegim el diari i mirem la televisió, per tant, cal agrair al món del teatre no solament que faci bones obres, sinó que siguin prou divertides que ens facin riure. La tendresa és, per sort, la darrera que ens ha fet riure, com també hem rigut a i, crec que sóc objectiu si em permeto dir que en cap cas ha estat un humor barat, ans tot el contrari, sinó un humor simpàtic, com el de La tendresa, altres han tingut un aspecte més socialment crític com Kingdom o profundament crític com Deliri de dos o en el cas de L'últim acte que té dosis divertides i de dramàtiques. Resumint: un molt recomenable espectacle teatral, sí, teatre de veritat.

E.V.A., de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique

E.V.A.

Autors: Marc Artigau, Cristina Genebat (T de Teatre) i Julio Manrique

Teatre Romea

Intérprets: 

Rosa Gámiz Lola

Carolina Morro Eva

Marta Pérez Paloma

Carme Pla Clara

Albert Ribalta Yoshiro . Àngel

Jordi Rico Puidam

Àgata Roca Àgata

Direcció: Julio Manrique 

Sinòpsi

Una comèdia dramàtica per reflexionar sobre el dolor dirigida per Julio Manrique i protagonitzada per T de Teatre en motiu del vint-i-cinquè aniversari de la companyia

Amb l’acrònim E.V.A. es coneix l’escala visual analògica del dolor, una línia dividida en deu punts que serveix per mesurar el grau de dolor que experimenta un subjecte determinat. I E.V.A. és, també, el títol d’una comèdia dramàtica amb la qual les T de Teatre ens conviden a reflexionar sobre el dolor. Ens parlen de la poètica que de vegades l’acompanya i ens presenten un catàleg de les diverses formes que adopta a partir de les històries de quatre antigues companyes d’escola: Una actriu que pateix un bloqueig i no pot cantar; una anestesista experta en l’E.V.A. que ha acabat anestesiant els seus sentiments; una mare soltera a punt de deixar marxar del niu la seva filla (l’Eva!), i una agent de la propietat immobiliària que mai no s’ha atrevit a fer les seves pròpies eleccions a la vida.

Les integrants de T de Teatre, que enguany celebren vint-i- cinc anys de trajectòria, són les encarregades de compartir amb el públic els dolors diversos que pateixen aquestes dones. Des de la formació de la companyia, les T de Teatre han creat una desena d’espectacles com ara Petits contes misògins, Homes! i Criatures. Sempre disposades a ampliar i enriquir la seva mirada, han col·laborat amb directors com Javier Daulte (Com pot ser que t’estimi tant), Alfredo Sanzol (Delicades, Aventura!), Pau Miró (Dones com jo) i Ciro Zorzoli (Premis i càstigs). Ara es posen a les ordres de Julio Manrique en una peça coescrita pel director juntament amb Marc Artigau (Ushuaïa, T’estimem tant, Grace) i amb l’actriu, traductora i dramaturga Cristina Genebat (Santa Nit).

La meva reflexió

Des que escric la meva reflexió, que sol ser molt breu, aquesta vegada la començo citant parcialment la crítica que va aparéixer a La Vanguardia signada per un crític que estimo i segueixo, però que amb tota humilitat s'equivoca. Joan-Anton Benach diu: "E.V.A., però, renuncia al tractament coral de gairebé totes les creacions de T de Teatre, de manera que cadascun dels seus personatges principals –quatre dones que havien compartit escola en la seva adolescència– interpreten la seva pròpia anècdota. La Paloma (Marta Pérez), especialista en el tema del dolor, és l'anestesista que participa en la intervenció quirúrgica de la Clara (Carme Pla) quan el mal d'esquena d'aquesta –una professora d'història– s'ha fet insuportable. És l'únic lligam directe que hi ha entre les protagonistes, en tant que les altres dues, la Lola (Rosa Gàmiz) i l'Àgata (Àgata Roca) són una agent immobiliària i una actriu, respectivament, l'experiència de les quals està del tot allunyada del tema principal de la comèdia. Qualsevol altra dada que pogués donar de l'espectacle, així com de les intervencions episòdiques dels actors Albert Ribalta i Jordi Rico, penso que contribuiria a accentuar l'aspecte dispers, despentinat, d'una peça que, em fa l'efecte, decebrà la majoria dels que conservem un record inequívocament positiu de la trajectòria de T de Teatre." La meva visió del tema discrepa de la de'n Benach perquè la Lola i l'Àgata son alguna cosa més, de tal manera que també la fan coral, el que passa és que la marca que elles van deixar quan l'actual anestessista era una nena de catorze anys, la Lola i l'Àgata van infligir un turment a la nena Paloma, "Paloma Mensajera" li deien, que va quedar marcada per vida i no podia sentir i estimar. El final de l'obra és prou eloqüent i l'anestessista ja pot sentir i estimar, per tant, l'obra és coral, per això aquest final agrada al públic com una redempció i la vam aplaudir amb goig i entusiasme.

Paloma, Lola i Àgata