EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris artícles autobiografia. filosofia història literatura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris artícles autobiografia. filosofia història literatura. Mostrar tots els missatges

diumenge, de setembre 04, 2022

L'AGULLA DAURADA, de Montserrat Roig. (233 pàgines)


 

Una vegada, per un azar vaig tenir a prop a la Montserrat Roig, va ser el juny del 1976, al Palau Blaugrana, va ser el primer míting democràtic a Catalunya des de l’acabament de la Guerra Civil espanyola (1939). Aquell acte, convocat sota el lema “Guanyem la llibertat” i que va reunir 10.000 assistents, malgrat que havia estat promogut pels socialistes formalment era clandestí. Montserrat Roig era aleshores militant del PSUC i, per tant, la seva presència responia, com la de tants altres, "Puix parla català, vejam què diu."

No li havia llegit res, fora d'algún article a la premsa, però com esquerrana li tenia simpatia. Al principi de la lectura L'AGULLA DAURADA em va caure antipàtica perquè a les primeres pàgines vaig llegir tres vegades "em delia per fumar una altra vegada una cigarreta de Winston". M'empipa que es faci propaganda d'un producte americà que  mata. 

Tanmateix el centre del llibre no és que fumava, sinó que ens explica meravellosament molts aspectes de la vida russa. Per exemple, aquí a Catalunya, l'Estat espanyol i molts espanyols voldrien que s'ensenyés menys català i més "castellano" perquè ens volen espanyolitzar, és a dir, que no siguem tant catalans. Al nord de Rússia, en una zona que en la que arriben als 60 graus sota zero hi ha la cultura txuktxi. Aquesta cultura és respectada per la URSS i per la UNESCO. Quedi clar que el llibre de Montserrat Roig es va editar el 1985, per tant, el que dic és una veritat que podria haver-se alterat amb el pas del temps. Desconec, per tant, la situació actual del poble txuktxi.

El tema principal del llibre és el patiment del poble de Leningrado a partir de quan els "nazis ataquessin per sorpresa l'URSS la matinada del 21 i 22 de juny de 1941." A partir d'aquí el llibre deixa de ser una cosa agradable i està farcit de passatges que fan plorar. Aquí tenim un trist exemple d'un home que es va voler ser simpàtic, però després es va maleir ell mateix:

"Un dia de finals de gener de 1942, l'escriptor Nikolai Txukovski es topà amb la Bergggolts a la Perspectiva Nevski. Aquesta duia un mocador que li cobria el cap i les espatlles i tenia el rostre blavis de gebre. Feia molt de temps que Txukovski no la veia ien quedà impressionat. Va voler fer un comentari poca-solta: Tens molt bon aspecte, Oletxka. Ella arrosegava un trineu buit. --Vinc del cementiri -li va respondre-. Acabo de deixar allí el meu marit."

Perdre la cartilla del raccionament era la garantia de morir de fam...

"El silenci i el pa eren els signes externs de la pau"

Els alemanys podrien haver destruït totalment Leningrado en un parell de dies, però aquest no era l'objectiu, es tractava d'humiliar al poble rus i, per tant, van tancar la ciutat amb canons i bombes per a que no entré menjar i morissin tots de fam.





dilluns, d’agost 01, 2022

LIBRO DE HORAS, de Nélida Piñón. (166 págs.)


 

Nélida Piñón (Río de Janeiro, 3 de mayo de 1937) es una escritora hispano-brasileña, nacida en Vila Isabel (Río de Janeiro), y miembro de la Academia Brasileña de Letras. Su nombre es, como ella vio tardíamente, un anagrama del nombre de su abuelo Daniel, diligente y grato para ella.

WIKIPEDIA


No soy fuerte ni poderosa. Tampoco estoy en la flor de los veinte años.” Con estas rotundas palabras da comienzo el particular Libro de horas de la escritora brasileña Nélida Piñón. Con un estilo poético y embellecido, Piñón plasma en el libro algunas de sus más preciadas memorias. Los dilemas, preocupaciones y anhelos de la autora se dan cita en la obra en forma de desordenadas reflexiones sobre la vida, los afectos, el paso del tiempo o los viajes. Símiles y metáforas se convierten en figuras clave de un lenguaje que inspira quietud, profundidad, transcendencia, desasosiego en ocasiones. La reflexión sobre el mismo lenguaje también está presente: “El diccionario es una cornucopia”, afirma Piñón. 


Lorena Valera, EL IMPARCIAL, 8 diciembre 2013




El LIBRO DE LAS HORAS es un sabio relato con dos ingredientes que se combinan muy bien. La memoria y su conocimiento de la literatura, el arte y la historia, de manera que en sus textos, ya que el libro es una sucesión de textos explica una estancia en, pongamos Bayreuth, donde tiene amigos y asiste a una opera wagneriana que aprovecha para referirse a estos amigos, a dicha ciudad y, desde luego, de Wagner y Tristan e Isolda.


La memoria funciona como una herramienta que va acumulando relatos y vivencias. Evoca a su madre que le explicó el papel que desempeñanba Narciso y escribe “Si la vanidad de Narciso es un axioma, resume igualmente el ideal de la perfección. Pues, además, de refutar a los que censuraban sus excesos, propagaba, bello e impávido, un paradigma estético inalcanzable para los mortales”.


Desde luego Nélida Piñón es una gran escritora y pensadora de forma que tiene páginas en las que no dependen de la memoria ni de nombres propios, sino que es ella misma con toda su fuerza: “Cada día aprendo a perder las pequeñas utopías y los ideales indomables. No lamento vivir sin ellos. Me siento más leve sin el lastre que representan. Es imposible servir a los dioses y a mí misma.”


Es muy posible que esta última cita casi sin darme cuenta la comparta, quizá sea que no sé si es una debilidad o quizá la fuerza de mis setenta y ocho años.