EL PELIGRO DE ESTAR CUERDA, de Rosa Montero, Editorial Seix Barral, 358 pàgines

 

Rosa Montero és indiscutiblement una de les escriptores d'Espanya o, de la llengua castellana. Escriu de meravella i sap arrodonir la seves frases. Si això ja és un mèrit encara ho és més la seva humilitat com artista i, alhora, com intel.lectual.

Ella demostra que els grans artistes, especialment, els de les lletres estan sonats. Quina és la manera de demostrar-ho? Molt senzill, que ella també ho és.

A partir d'aquí, si algú ha llegit el que acabo d'escriure, el que ha de fer és llegir el llibre.

EL ESPEJO DE LAS ALMAS SIMPLES, de Margarita Porete

Autora: Margarita Porete

Títol original: Le mirouer des simples âmes anéanties

Edició, pròleg i traducció: Blanca Garí

Editorial Siruela, Madrid 2005.

-------------------------------------

El dilluns següent, el primer de juny de 1310 a la plaça de Grève es va cremar a una beguina clèriga que es deia Margarita Porée que havia traspassat i trascendit les divines escriptures i havia errat en els articles de la fe, i del sacrament de l'altar havia dit paraules contràries i per judicials i havia estat condemnada per tot això pels mestres en teologia. (Les Grandes Chroniques de France, t. VIII, p.273, cit. Verdeyen, 1986)

---------------------------------------

Al pròleg del llibre que ens ocupa llegim: "el legista Guillermo de Nogaret reúne en la iglesia de los Mathurins, sede administrativa de la Universidad, a veintún teólogos para examinar una list de artículos extraídos de El espejo de las almas simples, el libro prohibido y quemado tres años antes en Valenciennes, escrito por una beguina ahora detenida y encarcelada en París, pendiente de juicio. Al parecer, en base a estas frases, la asamblea  juzgó el libro herético. Margarita, sin embargo, se negó primero a comparener ante el inquisidor y, cuando por fin lo hizo, se negó a prestar el juramento reglamentario que precedía al interrogatorio. Guuillermo de París pronunció entonces contra ella la excomunión mayor y permaneció encarcelada un año."

També en el pròleg llegim: "Sorprende finalmente, y quizás sobre todo, que esa mujer responda durante más de un año a la presión de ese inmenso aparato de poder religioso y político con un ostentoso y digno silencio que emula una frase de su Espejo. El Alma libre -había escrito allí- si no quiere, no responde a nadie que no sea de su linaje; pues un gentilhombre no se dignaría a responde a un villano que lo retara o requiriera a batalla; por ello, quien reta a un Alma así no la encuentra, sus enemigos no obtienen respuesta." (Capítulo 88)."

------------------------------------------

Tot i que el llibre l'he trobat interessantíssim i alguns passatges emocionants, més que res perquè un no pot evitar de pensar, quan estàs llegint, que per escriure aquest llibre l'hi fos llevada la vida. Com, per altra banda, a mi no se'm dóna el comentari de text. Faig com de costum, transcriure alguns dels passatges que m'han semblat dels més sucosos. Val a dir que el llibre està plantejat en forma de diàleg, de manera que els "personatges" d'aquest diàleg són: Amor, Alma, Razón

------------------------------------------

Amor. Hijos de l Santa Iglesia -dice amor-, por vosotros he hecho este libro, a fin de que oigais, para valeros mejor, la perfección de la vida y el estado de paz a los que puede llegar en virtud de la caridad perfecta la criatura a la que le es concedido este don de toda la Trinidad. Don del que oiréis dirimir en este libro a través de las respuestas de Entendimiento de Amor a las preguntas de Razón. Pg. 34/35.

Amor Esta Alma que posee tal amor -dice el propio Amor- puede decirles a las Virtudes que ya ha estado largo tiempo y muchos días a su servicio.
El Alma: Os lo confieso, dama Amor -dice esta Alma-, hubo un tiempo en que lo estuve, pero ahora es otro momento; vuestra cortesía me ha apartado de su servidumbre. Por ello ahora les puedo decir y can­tar abiertamente:
Virtudes, me despido de vosotras para siempre,
Tendré el corazón más libre y más alegre,Serviros es demasiado costoso, lo sé bien,Puse en otro tiempo mi corazón en vosotras, sm reservas,
Era vuestra, lo sabéis, a vosotras, por completo abandonada.
Era entonces vuestra sierva, ahora me he liberado. Pg. 38

(Un dels més interessants  és aquest sobre la no necessitat de la voluntat.)

Amor: Sin duda esta Alma no tiene voluntad; pues cuanto esta Alma quiere y consiente es aquello que Dios quiere que ella quiera y ella lo quiere por cumplir la voluntad de Dios y no por su propia voluntad; y no puede querer esto por sí misma, sino que es el querer de Dios que lo quiere en ella; por ello es evidente que esta Alma no tiene en absoluto voluntad de Dios que le hace querer todo cuanto ha de querer.  Pg. 47

"El banquero anarquista", Fernando Pessoa

El títol d'aquesta obra del 1922 es podria dir que és el contrari d'un oxímoron. El títol em recorda un text de fa uns quants anys que també era contradictori, em refereixo a La terrorista bona, de Doris Lessing.

El veritable problema és que és una obra força inclassificable perquè no és una novel.la, per la brevetat podríem pensar que és un conte, però tampoc. Té l'aparença de diàleg filosòfic quan de fet és un monòleg que sembla un diàleg, que no es pot dir ben bé que sigui filosòfic; tanmateix ho sembla.

No es pot dir filosòfic perquè és, com el títol, tot força contradictori, encara que molt ben plantejat que sembla que sigui coherent i lògic.

En aquest diàleg que només parla un, el banquer, l'altre escolta. El banquer vol fer la disintició entre els anarquistes de la bomba i ell mateix, que presumeix de ser banquer i de ser més anarquista que tots els altres:

No hay otra diferencia: ellos sólo son anarquista teóricos, yo soy téorico y práctico; ellos son anarquistas místicos, y yo científico: ellos son anarquistas acobardados, y yo lucho y libero…en una palabra: ellos son pseudoanarquistas, y yo soy anarquista."

Aquest curiós plantejament el porta, no diguem l'autor, sinó el narrador o el banquer anarquista creat pel narrador a fer aquesta crítica dels anarquistes, els altres: "Los anarquistas, trabajando en conjunto, condicionándose lo sunos a los otros tal como ya le he indicado, crean entre ellos, al margen de las ficciones sociales, una tiranía; y ésa que es una tiranía nueva. Pero esa yo no la he creado. De hecho no podría crearla, dadas las condiciones de mi actuación. No, amigo mío; yo sólo he creado libertad. Me he liberado. Me he liberado a mí mismo.

 Veiem que el que critica dels anarquistes és exactament el mateix del que es critica dels comunistes, socialistes i de totes les organitzacions humanes. El banquer diu que s'ha alliberat, però no ens diu que té esclaus que treballen per ell.

Pel final de l'obra ens fa aquest acudit:

El socialismo y el comunismo se basan en la idea de igualdad, pero desprecian la libertad. Son peores tiranías que el sistema burgués, que al menos, al basarse en el individualismo , se basa indefactiblemente en algo que contiene el germen de la libertad."

Suposo que aquesta visió és molt del 1922 perquè els individualistes que treballen per ell en el seu banc intentaran robar al banc -en diuen "corrupció"- i si no ho fan és per por a què els enxampin, perquè el gèrmen de la llibertat dels esclaus ha estat sempre trencar les cadenes, que en aquest cas passaria per robar al banc perquè en la cultura burgesa la llibertat té un preu: diners.

De tota manera, com no sabem quin és el joc literari de Fernando Pessoa, cal acceptar que al marge de la contradicció que planteja el text, està molt ben travat i és una lectura interessant i amena de com va construint l'ideal anarquista de forma que arriba a la conclusió d'abandonar els anarquistes per a fer-se banquer, que no bancari.