LA TAZA DE ORO. Vida de Henry Morgan, bucanero, con ocasionales referencias a la historia, de John Steinbeck

 

Títol original: Cup of Gold. A Life of Sir Henry Morgan, Bucaneer, with Occasional Reference to History

He disfrutat plenament la lectura perquè perquè hi ha una penetració esplèndida de la vida del protagonista fins el punt que comença quan era un nen que visia amb els seus pares al País de Gal.les.

L'ambició de Henry va ser arribar a pirata bucaner per fer-se ric, famós i admirat. Va sortir de casa amb 14 anys i el seu principal objectiu no se'l va plantejar fins quan ja tenia uns 30 anys:_ conquerir Panamà per a destruir-la i fer-se un bon botí. Panamà havia estat rica i poderosa, però amb el pas del temps es va anar dormint, es varen confiarm massa.

"La seguridad se fue ablandando a los habitantes de Panamá. La ciudad de se consideraba inexpugnable. El mar la protegía por un lado y en el mar del sur no había buques extranjeros; y hacia el interior, había murallas y un pantano que podía inundarse en caso de peligro, convirtiendo la ciudad en una auténtica isla"

"Un día llegó a Panamá la noticia de que el temible Morgan iba a ir a conquistarla... Todos corrían a las iglesias, se confesaban, besaban las reliquias..."

Per altra banda, la fama de l'invencible Henry Morgan va atreure la participació de pirates de les dues costes de l'Atlàntic.

"... los viejos expertos piratas de Gonave, franceses, holandeses, ingleses, portugueses: los proscreitos del mundo...llegaron en canoas esclavos que habían escapado de los españoles"

Quan Henry va tenir a tots reunits va dir: "Esto no es pillaje sino una guerra gloriosa. Imaginaos a la gente de Tortuga señalandoos y diciendo "Ese hombre estuvo en la batalla de Panamá, ese hombre es un héroe, y es rico."

M'ha agradat el detall feminista de l'autor quan Henry Morgan està davant d'una dona que és considerada la més bella de Panamà quan els do-s estan parlant i ell li ensenya la fortuna que ha cobrar del seu marit per a alliberar-la, volent dir que ella val tota aquella fortuna i ella l'hi respon així: "-¿Pero que tengo yo que valga todo este oro? -insistió ella-, ¿Cree que serían mis brazos? ¿Mi cabello? ¿O será tal vez que soy la encarnación de la vanidad de mi marido?"

No us la perdeu

Guinea Equatorial Història en blanc i negre

Gustau Nerín

L’autor ens ofereix com antropòleg una visió àmplia del que ha estat Guinea Equatorial mentre va ser una colònia espanyola i també del que va passar després amb la independència. Evidentment el que ocupa més espai és el primer, que a més el podem dividir entre abans de Franco i durant el franquisme.

Essencialment no hi ha cap diferència entre els dos períodes de dependència d’Espanya, però durant Franco es pot dir allò de corregido y aumentado perquè si en cap cas es pot dur que el colonialisme espanyol era més suau o light que el francès o l’anglès, la particularitat del franquisme va ser que volia enganyar, és a dir, que pretenia que els altres colonialismes eren dolents i el nostre era bo.

Referint-se al segle XIX llegim: “El fet d’habituar els guineans a vestetir-se anava destinat, òbviament, a preservar-los de la “immoralitat”, però també tenia objectius molt menys altruistes. Les autoritats colonials van fer tot el que van poder perquè el vestit esdevingués una necessitat, i que, per tant, impulsés als negres al consum (i l’assalariament conseqüent)”

Com som molts els que hem considerat un home progressista la figura de Joaquín Costa val a dir que ell i els seus acòlits deien que “El colon, copulant amb les guineanes, no es lliurava als plaers de la carna, sinó que se sacrificava per fer evolucionar l’espècie”. Segurament això podria ser una justificació a allò que ara se’n diu “turisme sexual”.

Pel que fa els missioners, els claretians va ser l’ordre que tallava el bacallà. Així llegim:

“A més, una part (no pas la més important) del pressupost dels missiones provenia dels fidels espanyols que donaven almoina per als “negrets”, o de particulars amb interessos a Guinea, que cooperaven estretament amb els poderossos claretians.

Veiem doncs, que realment hi havia una certa especificitat pel que fa a la funció de la religió en la colonització de Guinea respecte a la resta de les colònies africanes. La intensitat de la missionalització va ser abassegadora. Els claretians no tenien cap escrúpol a profanar els llocs sagrats locals i, fins i tot, amb l’ajuda de la Guàrdia Colonial, van cremar totes les caixes de “malan” que va trobar (en les caixes, els fang (nom d’una tribu) hi guardaven els cranis dels avantpassats per retre’ls culte)”

Aquesta conducta vexatòria de qui es considera civilitzat enfront el qui es considera salvatge és d’allò més mancada d’humanitat, de caritat, de comprensió, de relilgió i més plena d’acarnissament, menyspreu i odi, per tant, impossible de ser més allunyada del missatge de Jesuscrist.