Filosofía en el tocador, del Marqués de Sade

Wikipedia

Abans de seguir la lectura, convé llegir el que diu la Wikipedia. 

La lectura del llibre que ens ocupa, el lector la té íntegra en aquest enllaç. Des del punt de vista de la moral del món d'avui, a qui no li soni el nom del Marqués de Sade ha de saber que el podem considerar un dels autors més immorals de la història. Entenent per moral aquella escala de valors que distingeix entre el bé i el mal i que és la prevalent en la majoria de les persones. Tanmateix, això no vol pas dir que el conjunt de la seva obra sigui brossa perquè aquest marquès passa també per un revolucionari.

Abans de seguir també vull explicar perquè m'he interessat pel Marqués de Sade. Com es pot veure en aquest blog en les darreres entrades abunden películes que la crítica ha considerat art o que, com a mínim, significatives en la Història del Cinema. 

Concretament a l'entrada anterior, del primer dia de juliol, hi ha L'AGE D'OR, de Luis Buñuel amb la participació amb el guió de Salvador Dalí. Al final d'aquesta película hi ha una explícita referència a Les 120 jornades de Sodoma, obra del Marqués de Sade. Com es pot veure el manuscrit d'aquesta obra es va perdre quan el marquès estava empresonat a la Bastilla, el 1904 va reaparéixer i el 1929 va ser comprat pels vescomtes de Noailles, que eren mecenes d'art i van ajudar a diversos artistes que feien cine en aquella època, com Jean Cocteau i Man Ray. En aquesta línia van finançar L'AGE D'OR, que va ser presentada al públic el 1930 i va generar un dels més grans escandols de la Història del Cinema, membres d'extrema dreta van fer malbé la pantalla i les pintures surrealistes que hi havia a l'entrada del cine. La película va ser confiscada per la policia, però la família havia amagat un negatiu i el 1981 la película va recuperar la legalitat que havia perdut.

De tota manera jo he preferit la lectura d'una altra obra del Marqués de Sade que no és tan escabrosa i no tan llarga. Tot i que només he arribat a la pàgina 47, que crec que és suficient per a adonar-se de l'estil, de la moral i del concepte de sexualitat que tenia el Marqués de Sade.

El tema és que en l'àmbit de la sexualitat és un dels autors que ha anat més lluny pel que fa a trencar allò que entenem per una sexualitat "normal".

En aquest sentit és interessant aquest llibre que ens fa veure que els límits en la sexualitat no existeixen, és a dir, així ho diu l'autor. Per altra banda no deixa de ser un plantejament acceptable si es tracta d'una relació entre iguals, vull dir d'adults. L'adult sempre pot dir que tal cosa no m'agrada i no la faig. Val a dir que els personatges d'aquesta obra fan el que fan per voluntat pròpia, cosa que no sembla així Les 120 jornades de Sodoma. 

Faig una citació que fins a cert punt es pot considerar reepresentativa, però a la novel.la hi entre molts aspectes que no caben aquí. També he de dir que, després he pogut comprovar que en aquesta novel.la no tots els personatges actuen lliuurament. El lector pot conéixer més detalls si visita aquest enllaç. 

EL CABALLERO — ¿Qué dices? Es el ateo más célebre, el hombre más inmoral... ¡Oh! Dolmancé es la corrupción más íntegra y completa, el individuo más malvado y perverso que pueda existir en el mundo... Amo a las mujeres y me libro a esos raros gustos sólo cuando un hombre amable me cautiva. En tal caso nada hay que no haga. Estoy lejos de esa continencia ridícula que hace creer a nuestros jóvenes frívolos que debe responderse con bastonazos a semejantes proposiciones. ¿Es acaso el hombre dueño de sus gustos? Es preciso compadecer a aquellos que tienen gustos particulares, pero nunca insultarlos: su error es el de la naturaleza. No eligieron llegar al mundo con inclinaciones diferentes, de la misma manera que nosotros no elegimos nacer derechos o chuecos. Por otra parte, un hombre que dice desearte, ¿dice una cosa desagradable? Por supuesto que no; te hace un cumplido; ¿por qué, entonces, responderle con injurias o insultos? Únicamente los estúpidos pueden pensar así. Un hombre razonable no dirá lo contrario de lo que sostengo. Pero el mundo está poblado de imbéciles que creen que se les falta el respeto si alguien confiesa que los encuentra apropiados para los placeres; pervertidos por las mujeres, celosas siempre de todo lo que tenga apariencia de atentar contra sus derechos, se imaginan ser Quijotes de esos derechos ordinarios, y atacan a quienes no los reconocen.

Carol, de Patricia Highsmith (novel.lista), Todd Haynes (director de cine) i Imma Merino (professora)

No vaig gaire al cine i menys encara quan es tracta del cinema americà, cosa que no penso justificar aquí, però un ha de saber fer excepcions. Si una pel.lícula com Carol ocupa 10 pàgines de la revista L'avenç, un dels meus oracles, és com si tingués tres estels Michelin, que es justifica el viatge. Si afegim que L'avenç és l'editorial de l'actual edició en català de la novel.la de Patricia Highsmith, aleshores ja és que és quasi una obligació.

Per altra banda no nego que no m'he sentit mai atret per veure pel.lícules sobre relacions homosexuals, potser perquè fa anys, a Anglaterra, vaig veure Sunday Bloody Sunday amb Peter Finch i Glenda Jackson, que no em va agradar. De tota manera, arran de la lectura de l'interessantísim article a l'esmentada revista d'Imma Merino i per les fotografies vaig pensar que seria una pel.lícula elegant i que no faria un espectacle de les relacions sexuals. No em vaig equivocar.

Carol va ser escrita pel 1951amb el títol The Price of Salt (1952) i l'autora es va amagar sota el nom de Claire Morgan perquè no volia ser etiquetada com escriptora de llibres de lesbianes. Quan Highsmith ja era una autora nordamericana reconeguda aleshores va canviar el títol per Carol i li va reconéixer la maternitat en una edició del 1989 amb un epíleg que deia que com Claire Morgan "havia rebut centenars de cartes en què els remitents (tant homes com dones) demanaven consell (per viure millor la seva homosexualitat) o, sobretot, expressaven un agraïment pel fet que la história de Carol i Therese era semblant a la seva, la novel.la no només relata una relació homosexual sense comdenar-la moralment, sinó que tampoc no la fan impossible i desgraciada comper dur les amants a una depressió infernal o fins el suïcidi."

No cal dir que la societat nordamericana encara no estava preparada per una novel.la lesbiana, això explica que quan es va publica el New York Times va escriure que la novel.la conté "explosive material ... with sincerity and good taste".

El director de la pel.lícula, Todd Haynes, és un "esplèndid cineasta associat a l'anomenat new queer cinema amb el que comporta d'una jirada altra que trenca amb els estereotips de gènere i que projecte explícitament un desig a banda de l'heterosexualitat normativa... Els films de Haynes pensen els Estats Units (el seu classisme, el seu racisme, els seus somnis, els seus malsons, la seva llibertat i la seva repressió moral."

"La manera en què Carol i Therese (o Blanchett i Mara, també esplèndida i especialment commovedora) es miren i s'espien, freguen les seves mans, que semblen enrampar-se, fumen com si cada calada conduís el desig, es toquen els cabells o es flairen -com ara en una seqüència preciosa en què, donant la volta a la cultura queer, les dues es perfumen mentre la senyora Aird ensenya a maquillar-se la jove Velivet... Tot això sense un gram de sentimentalisme, amb un laconisme verbal i una contenció que pot dur a l'equívoc: Carol no es freda, sinó que bull d'emoció sobre una superfície aparentment gelada que potser representa el gel de la repressió que s'haurà de trencar amb la passió". Imma Merino no pot dir-ho millor. Si la cito és perquè les seves paraules amb serveixen per confirmar i reafirmar el que vaig veure a la pantalla.

Si la societat nordamericana no va estar preparada per a rebre la novel.la de Patricia Highsmith, ara no està preparada per a rebre la pel.lícula de Todd Haynes de manera que ha estat exclosa de les nominacions als premis Oscar 2016 com a millor pel.lícula i millor director, com diu Imma Merino "els carques de Hollywood continuen sense suportar l'elecció de Carol (que, insisteixo, està forçada per una societat hipòcrita i perversa) i la mateixa existència d'aquesta pel.lícula que representa un moment històric: és la primera història d'amor entre dues dones tractada amb el mateix respecte concedit a tantes històries d'amor heterosexuals que configuren la tradició del millor cinema romàntic, que sublima la vida." Cal encara afegir que l'actriu Cate Blanchet va fer el finançament necessari per fer la pel.lícula, crec que aquest fet explica molt sobre el món dels Estats Units

És, doncs, una pel.lícula molt recomenable perquè és bellesa pura i, si es fa l'esforç de mira amb empatia l'amor homosexual, aleshores ens adonarem de la puresa que pot assolir aquest amor que arriba a sacrificar l'amor matern. Tot i que en aquest darrer punt, el que no suporta la societat nordamericana, aquest sacrifici és perquè un patriarcalisme mal entès considera que una mare homosexual no pot ser una mare exemplar.

Trailer


Debat

Res de nou al Vaticà

El 1686 el Vaticà va condemnà el tràfic d'esclaus, però no va prendre cap mesura contra els negrers.

En els darrers anys, el Vaticà, dia sí i l'altre també, condemna els delictes sexuals (pederàstia, abús d menors, etc.), però no condemna d'una manera convincent els culpables.

Ahir el Papa va afegir la gota que ha fet besar el vas al dir aquelles paraules de Jesús, que en un altre context va dir que "qui estigui lliure de culpa tiri la primera pedra". És vergonyós, cínic i insultant a la intel.ligència dir aquests mots de Jesús. Evidentment no va ser tot el que va dir ahir, va dir que s'ha de ser intransigent amb el pecat i indulgent amb les persones. Igual que el 1686.

Fa pocs dies tots hem pogut sentir al secretari de la Conferència Episcopal Espanyola, Juan Antonio Martínez Camino, dir que no oden combregar els polítics catòlics que votin a favor del dret d'avortar. Sembla doncs que aquest vot és més greu que abusar de menors.

Un altre aspecte que és molt oportú assenyalar és que en el discurs de l'actual papa hi ha una explícita tendència a ser crític amb el relativisme que actualment domina el pensament. És segur que el relativisme té aspectes negatius, però precisament això de ser indulgent, que equival a ser comprensiu, a saber perdonar, porta a un relativisme. Quan els principis morals no són clar, és precisament quan es pot millor entendre la comprensió, la indulgència.