Glendalough i Kilkenny

El dia 4 d'agost vaig arribar a Glendalough, que en irlandès significa la valls dels dos llacs, és un poble situat al lloc d’un monastir del Comtat de Wicklow. Va ser fundat el segle VI per Sant Kevin, hermità, I destruït el 1398 per les tropes angleses, malgra això, en mig d'un paissatge esplèndid conserva parts interessants del monastir, la més destacable és la magnífica Torre Rodona. La Torre Rodona és una construcció medieval típica d’Irlanda encara que a Escòcia hi ha tres i una a l’Illa de Man. Hom creu que la finalitat era de campanar i refugi, o les dues coses alhora. Solien fer-se prop de monastirs. La Torre de Glendalough és la més important.

Una altra cosa a destacar, i que tampoc és exclusiu del lloc és la Creu Celta. La creu celta es troba a diferents parts amb origens celtes d’Irlanda i la Gran Bretanya, però el mite irlandès diu que va ser introduïda per Saint Patrick quan convertia els pagans. Es creu que es tracta de combinar la creu, signe cristià, amb el sol de manera que els pagans veiessin la importancia de la creu lligant-la amb la idea de les propietats del sol, donador de vida.

Tot gaudint del paissatge pel The Wicklow Way, anem a Kilkenny i fem la visita de la Catedral de Sant Canice, construïda al costat d’un excel.lent exemple de Torre Rodona. La Catedral és de l’Església d’Irlanda i rep el nom de Sant Canice, el qual va donar també el nom a la ciutat (Cill Chainnigh significa Església de Canice.

Una de les peculiaritat d'Irlanda i que a Kilkenny també es dona és l'interès que posen per a que les cases tinguin una façana bonica i amb colors vius. També m'ha fet gràcia veure el que fins ara només havia vist en pel.lícules, que és el vehicle que és una parada de gelats ambulant i veure com la canalla s'hi acosta tot fent acostar els pares.

Com Kilkenny té castell, l'he visitat. És un castell on tenia la seu principal la família Butler. Anteriorment el nom de la família era FitzWalter. El castell va ser venut al govern irlandès a mitjans del segle XX per 50 Lliures. Ha estat remoblat i està obert a les visites. Part de la Gal.leria Nacional d’Art s’exibeix en aquest castell. Per la banda de la ciutat el castell té un gran jardí decoratiu i davant té una gran extensió de terra. El 1640 el castell va ser seu parlamentària d’Irlanda.

FOTOS

DUBLIN, MON AMOUR

Els dos primers dies i el darrer matí, d'Irlanda han estat a la capital, -o sigui, dies 2, 3 i 14 d'agost- més ben dit, a la capital de la República d'Irlanda, que com sabeu és un estat relativament nou. No té ni cent anys.

El fet és que Dubín és possiblment l'única capital d'estat que sembla un capital de província perquè no té aquelles grans avingudes, ni aquells grans palaus ministerials, com a Madrid en diuen Ministerios o a Londres Whitehall. Les embaixades segur que hi són, però no n'he vist cap. Aquests aspectes negatius de Dublín, tenen cap importància? Jo crec que cap.

No sé si tornaré o no a Dublín, però confesso que m'agradaria tornar-hi perquè m'ha agradat molt. Si ens posem davant el mapa d'Europa i tracem una línia imaginària des de Dublín fins el continent, veurem que està a la mateixa alçada que Bremen, que no conec, però em permeto dubtar que la gent es tiri al carrer com es tira a Dublín.

Dublín té una vitalitat que no té res a envejar a cap ciutat mediterrània malgrat que plou moltíssim i pots sortir fent un sol espeterrant i al cap de pocs minuts t'has t'obrir el paraigua.

Històricament Belfast és la ciutat d'Irlanda amb més potència, té un parlament i un ajuntament desproporcionadament grans pel país i per la ciutat. Entenent per país tota la illa, encara que des que hi ha l'Estat Lliure d'Irlanda, ara és el parlament només per Irlanda del Nord. El fet és que Belfast era la nineta dels ulls de l'Imperi o, com diuen ells, del Rule of Britannia. Belfast no solament s'ha esllanguit econòmicament, sinó que Dublín ha pujat com un souflé.

La primera visita que he fet ha estat per la figura de la Molly Malone, que és tot un personatge de la broma i el misteri. Fruit d'una cançó, diuen que era peixatera i meuca, el seu esperit passeja per Dublín i, per tant, la cançó ha esdevingut una mena d'himne apòcrif de la ciutat. No deixeu de clicar la cançó.

Un passeig per St. Stephen’s Green Park no ve mai malament perquè està a prop de l'hotel i és prou gran. I fa de bon veure com els dublinesos, a l'hora punta, el travessen no precisamnet xino-xano, però és un lloc per a passar una bella estona, turista o no, sigui per consultar la guia de Dublín o per llegir el diari.

En un petit parc proper, el Merrion Square Park, hi ha un grup escultòric dedicat a Oscar Wilde que té la seva gràcia i en un dels pilars hi ha dites seves, com: Whenever people agree with me I always feel I must be wrong - We are all in the gutter, but some of us are looking at the stars.

Tot passejant pel cèntric carrer O'Donnell he visitat el palau de comunicacions que té un toc Art Deco i després he arribat davant del James Joyce que hi ha davant del Cafe Kylemore, un dels punts de la ruta del Bloomsday, aquesta estàtua és anomenada pels irlandesos com Prick with the Stick (la pixa amb el bastó).

He visitat el Castell de Dublín que és on hi ha el silló on seia el rei de Gran Bretanya... Suposo que no és un lloc gaire estimat, tot i que ara és on despatxa el president de la república.

Una visita interessant és la de la Presó de Kilmainham. Aquesta antiga presó ara és un museu. Com a presó ha jugat un important paper a la història d’Irlanda perquè els dirigents de moltes revolees irlandesos hi han estat empresonats i alguns executats, alguns figuren en una placa que hi ha al patí de les execucions.

La visita més obligada per molts és la del Trinity College perquè s'hi guarda i exhibeix el Llibre de Kells. Els qui tinguis ganes d'erudició poden clicar aquí.

Els irlandesos en general tenen molta cura en la seva façana i, sense dubte, el punt central de la façana és la porta. Per això les portes del Dublín georgià criden l'atenció, solen ser de colors vius, vermell, groc, blau, etc, que donen una vivor necessària a una terra sotmesa a més dies grisos que assoleiats.

Dublín té dues catedrals dedicades a dues necessitats de l'home ben diferents. La primera és la Catedral de Sant Patrici i la segona és fàbrica de la cervesa Guinness.

La primera està dedicada a Sant Patrici, gràcies el qual no hi ha serps a Irlanda.

La segona, molt més interessant per mi perquè quan vivia a Anglaterra (1972) em vaig aficionar a la cervesa negra de la Guinness, que en diuen stout. Des d''aleshores, a la meva nevera procuro que sempre hi hagi una Guinness, no em prenc cada dia, però de tant en tan n'obro una. Cal dir que com es tracta d'una empresa que és una potència econòmica, té muntat un museu magnífic sobre la seva cervesa, que està molt ben presentat. És de remarcar que des de fa dècades, la publicitat de la Guinness ha estat emblemàtica, fins al punt, que si és important la seva publicitat, ser la companyia publicitària de la Guinness és publicitat pel propi publicistat.

A dalt de tot de la fàbrica hi ha un magnífic mirador des del que es veu la fàbrica i la ciutat, tenint a la mà el premi: un got de Guinness.

Després de passejar per un barri tan vital com Temple Bar, he acabat el dia a una pub que és com la majoria de les pub irlandeses, fantàstica, per la música i l'ambient. Concretament he estat a O'DONOGHUES. Les pubs irlandeses no tenen res a veure amb les angleses, a les irlandeses es barregen els joves amb els vells sense distinció de classes, ni oficis, a on és perfectament possible que un advocat peti la xerrada amb un lampista. I per descomptat, els músics o cantants no tenen perque ser joves i macus.

Aquesta entrada va precedida per una entrada amb el mateix títol en la que hi ha una mica de la música que va sonar a O'DONOGHUES, que en aqest cas és instrumental, però quan canten, moltes vegades van acompanyats del públic que s'hi entrega. En qualsevol cas, en una pub irlandesa un sempre hi està bé i se sent benvingut.

FOTOS

DUBLIN, MON AMOUR

Les pubs irlandeses no tenen res a veure amb les pubs angleses.

Cares irlandeses

D’entrada he de dir que el terme “exòtic” aplicat a les persones no m’agrada gens, però això no treu que en alguns viatges he fet el possible per a retratar persones de països que per les seves característiques racials m’ha semblat escaient pel fet de conformar també el paissatge.

Una terra o una ciutat poden tenir un impressionant riu, una cascada fenomenal, una gran catedral o un carrer o plaça amb encant, però qui ha fet moltes de les coses que veiem són les persones, per tant, no és un menyspreu endur-se la imatge d’aquestes persones mitjançant la fotografia.

El que passa és que en els pobles veïns les característiques físiques de les persones no ofereix cap diferència que els faci diferents. Precisament per això he cregut escaient fotografiar els de cabell de panotxa.

De tota manera el cabell de panotxa no és una característica irlandesa perquè persones de cabell amb aquest to vermellós degut al pigment de la feomelanina es troben a l’Europa més occidental i també a Àsia.

A nivell mundial els de cabell de panotxa no arriben a l’u per cent, però els països amb un percentatge més alt de persones amb cabell de panotxa són Escòcia i Irlanda amb un 13 i 10 per cent respectivament. Amb aquesta base em sembla just doncs haver-ne retratat algunes persones. Algunes sabien que eren retratades, altres no.

FOTOS

Lijiang ( 丽江市; Lìjiāngshì), Yunnan, Xina

Música d'arpa per Gu Zheng i música tradicional naxi per Gu Yue

Milà i Como

Molt abans de lligar el viatge a Irlanda, vaig preparar un curt viatge a Milà amb escapada a Como.

A Milà vaig ser-hi ja fa més de vint anys, aleshores vam anar en cotxe i no oblidaré mai que amb el cotxe vam anar a petar a la plaça de la Catedral, un lloc on no hi ha cap cotxe. Quan em vaig adonar de l'error, enlloc de sortir pitant, flegmàticament vaig sortir del cotxe corrent per fer-li una foto amb la catedral gòtica al fons.

L'anada de finals del juliol passat ja no va sé doncs una descoberta, però em va agradar tornar a fer un cafè a la Galleria Vittorio Emanuele i badar, altra cosa no podia fer, per la Via della Spiga i fer-me amb algun CD a la Casa Ricordi, nom que sona més simpàtic que Virgin perquè la Ricordi fa prop de doscents anys que es dedica a la música.

Una cervesa quan el dia s'acaba és una cosa diferent si es fa a qualsevol lloc a la vora del canal ALZAIA NAVIGLIO GRANDE, com es veu a la foto.

El dia 29 de Juliol vam fer una escapada a Como que està a uns trenta minuts amb tren des de Milà. La visita va valdre la pena perquè la ciutat té construccions interessants, totes les que envolten la plaça Cavour, amb la Catedral com element principal, i a més, evidentment l'encant del llac que compte amb l'alicient, que es pot contemplar des del mirador que hi ha a dalt de la muntanya, que s'hi arriba amb funicular.

Fotos

IRLANDA, L' ILLA MARAGDA

A l'agost del 1973 acabava de fer una estada de vint-i-sis mesos a Anglaterra. La Setmana Santa d'aquell any la vaig dedicar a fer un tomb pel país de Gal.les (Cymru) a base d'agafar autobusos de línea. Va ser una veritable immersió en el poble gal.lès, no solament en els autobusos, sinó els llocs que feia nit, res semblant a un hotel.

I el juliol també del 1973 em vaig passejar per Escòcia (Alba) fent auto-stop i dormint en els hostals de joves.

Des d'aleshores sabia que no havia acabat els deures britànics, em mancava visitar Irlanda (Eire).

Aquest migdia agafaré un avió que em durà a Dublín i començaré un recorregut que no serà amb motxilla com aquells, sinó amb una agència de viatges, que té un programa marcat i un guia català que en sap un ou.

Visitaré la República d'Irlanda i allò que la corona britànica en diu Irlanda del Nord, és a dir, un espai d'Irlanda aconseguit per les armes. Encara que em sento anglòfil perquè considero la cultura anglesa la més oberta al món, la cultura que -ja abans d'internet- és la finestra per a veure la resta del món, no treu que amb l'afer irlandès demostra no veure la biga que té a l'ull. El Regne Unit, fidel a la consigna que Anglaterra no té països amics, sinó interessos, amb Irlanda fa el mateix que amb Gibraltar, és a dir, que amb l'excusa de protegir els colons, conserva ambdues colònies.

Que la Corona britànica és responsable de la situació des de fa molts anys, només assenyalaré que Shakeapeare va tenir una obra teatral censurada (Ricard II) per la Reina Isabel perquè era crític amb la seva política irlandesa. I és que Ricard II és una obra eminentment política.

Tanmateix, coincidències de la vida, viatjo a Irlanda quan les coses sembla que millorin. La Vanguardia d'ahir deia El ejército británico se va del Ulster, un exèrcit que se suposa va anar a fer respectar allò que els anglesos en diuen la llei i l'ordre, però va ser mentida.

Quan els unionistes (Ulster Volunteer Force) van fer la primera importació ilegal d'armes el 1914 l'exèrcit va mirar cap a una altra banda, quan al mateix any, va arribar a Dublín una partida d'armes, també ilegal, per l'Irish Volunteer (l'IRA encara no existia), l'exèrcit va intentar impedir-ho, però es va trobar amb una massa d'irlandesos que els llençaven pedres. L'exèrcit va fer foc i va matar a quatre civils. A partir d'aquí no hi ha gaire a afegir al respecte. Tot és als diaris, especialment significatiu va ser el Diumenge Tràgic (Bloody Sunday, 30 Gener 1972).

Cal dir que el reportatge de La Vanguardia d'ahir és força interessant.

Només vull assenyalar un aspecte del conflicte que no surt als diaris, més ben dit, quasi mai. En aquell període que vivia a Anglaterra solia llegir el diumenge The Sunday Times i recordo un treball que em va impressionar profundament perquè si una guerra o un conflicte armat no és mai bo per ningú, pitjor ho és per a la infància, que sol ser la comunitat més ignorada

El reportatge era un estudi psiquiàtric que exposava que els nens dels barris catòlics de l'Ulster necessitaven tractament perquè el seu comportament no era el d'un nen. Aquest nens, tenien com a joc fer paranys amb l'objectiu de matar un soldat -britànic, evidentment. Un nen, una persona que comença la vida així, amb aquestes referències del bé i del mal no serà una persona equilibrada.

Fotografia d'Irlanda feta des d'un satèlit de la NASA el 4 Gener 2003, amb l'oceà Atlàntic a l'oest i el Mar d'Irlanda a l'est.

Lijiang ( 丽江市; Lìjiāngshì), Yunnan, China

NO en el meu nom

Estic convençut que les responsabilitats sobre el que ha passat a Barcelona amb l'electricitat té més d'un responsable, però des d'aquí jo no en el meu nom admeto que Mariano Rajoy defensi els interesos dels barcelonins que ens hem vist perjudicats.

No Rajoy, no en el meu nom perquè ets anticatalà. Podria respectar-te com anticatalanista entenent que estàs en contra dels fonaments ideològics o de pensament que alimenten el catalanisme, però això no hauria d'implicar ser anticatalà.

Ets anticatalà perquè quan es discutia l'Estatut vas estar en contra des de les tribunes de la democràcia, cosa que respecto, però no vas tenir prou que vas anar a recollir signatures d'espanyols no catalans, vas anar a recollir les signatures d'espanyols que odien Catalunya. Ets anticatalà perquè una vegada aprovat l'Estatut en referèndum l'has portat al Tribunal Constitucional i encara que sigui legal demostres estar en contra del que ha aprovat la societat civil de Catalunya.

Ahir vaig sentir a un representant oficial de la Generalitat dir totes aquelles ximpleries d'Esperanza Aguirre que millor que Endesa anés a mans alemanyes que no pas catalanes, etc. etc. La veritat és que el que ha dit és cert, però això no treu la crítica que es mereix la Generalitat en aquest afer, crec que no ha estat correcte la seva intervenció a la SER.

Algú ha de picar els dits a la Generalitat, només dic que Rajoy no.

ZAPATERO PRIMERO

L'Església Catòlica en particular i la dreta en general s'estan movent tant com poden, no per a que els socialistes perdin el govern d'Espanya a les properes eleccions, cosa normal, sinó que ho volen aconseguir per tots els mitjans, aplicant aquella filosofia anti-ètica que els fins justifiquen els mitjans.

I els mitjans que estan emprant són totes les formes d'erosionar el govern en tots els terrenys, tant si és la justícia, l'exèrcit o la policia. En el cas que m'ocupa però, d'entrada podria semblar normal que l'Església es queixi de l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania; tanmateix aquí cal destacar un parell de coses.

Constitució no és sinònim de democràcia i la menció que es fa de l'Església Catòlica a la Constitució del 1978 és senzillament antidemocràtica, però com està a la Constitució l'hem d'acceptar. El que ja no és gens democràtic és el Concordat amb el Vaticà, que va ser signat just apareguda la Constitució al BOE, però sense passar pel Parlament. Va ser un gol no democràtic de l'UCD, l'Església i el Vaticà.

Em va agradar molt quan vaig sentir per la ràdio els següent de Rodríguez Zapatero: somos generosos y sensibles con las creencias de los ciudadanos, pero también muy claros en los principios que debe aplicar un Estado aconfesional y laico que garantiza la pluralidad y la tolerancia.

Si no vaig errat, Zapatero és el primer president que diu que Espanya és un país aconfessional, cosa que ja és en si prou significativa, ara només li falta que ho apliqui, és a dir, procedeixi a denunciar el Concordat i que l'Església la mantinguin els catòlics.

Ahir deien a la TV, en base un estudi del BBVA, que el 74% dels espanyols es declara catòlic doncs cap problema, que aquest 74% posi la creu a on pertoca a la Declaració de la Renda.

Ahir també, com era el Dia de Galícia, el bisbe de torn va dir que la llei de Déu va al davant de la llei que fan els homes, és a dir, propugna el nacionalcatolicisme, com l'enyoren Déu meu.

I el cas curiós és que tot aquest enrenou és per la famosa assignatura, que l'únic inconvenient que té és que d'alguna manera treu el lloc a la de religió, però si com també reconeix l'actual nº 1 de la cúpula del clergat espanyol que la religió no s'imposa, sinó que es proposa, on és el problema? Si la religió no ha d'imposar-se no hi ha cap raó per a què sigui una assignatura perquè una assignatura és allò que s'aprova o se suspèn i si se suspèn és que l'alumne no ha estat prou imposat en el seu aprenantatge, però es pot suspendre i ser un fervent catòlic. Segur que es pot levitar tot i havent suspès i es pot ser bisbe de Madrid i protegir els capellans pederastes.

Per altra banda, ja sabem que l'Església no té cap interès a comparar Espanya amb altres països perquè ja sap que té les de perdre, però aquest no és el cas de la dreta espanyola perquè el senyor Mariano Rajoy sempre s'està omplint la boca de "los paises normales" doncs aquí li facilito la llista d'uns quants països a on s'ensenya d'una manera transversal el que a Espanya s'ha concretat en una sola assignatura: Austria, Dinamarca, França, Irlanda del Nord, Bulgària, Malta i Xipre, i és matèria integrada a Bèlgica, República Txeca, Alemanya, Irlanda, Luxemburg, Anglaterra, Hongría, Països Baixos, Polònia, Eslovènia, Eslovàquia, Finlandia, Gal.les, Liechtenstein i Islàndia.

Nota afegida a la una del migdia: Recomano la lectura del Editorial d'EL PAIS d'avui No violarás la intimidad