A l'agost del 1973 acabava de fer una estada de vint-i-sis mesos a Anglaterra. La Setmana Santa d'aquell any la vaig dedicar a fer un tomb pel país de Gal.les (Cymru) a base d'agafar autobusos de línea. Va ser una veritable immersió en el poble gal.lès, no solament en els autobusos, sinó els llocs que feia nit, res semblant a un hotel.
I el juliol també del 1973 em vaig passejar per Escòcia (Alba) fent auto-stop i dormint en els hostals de joves.
Des d'aleshores sabia que no havia acabat els deures britànics, em mancava visitar Irlanda (Eire).
Aquest migdia agafaré un avió que em durà a Dublín i començaré un recorregut que no serà amb motxilla com aquells, sinó amb una agència de viatges, que té un programa marcat i un guia català que en sap un ou.
Visitaré la República d'Irlanda i allò que la corona britànica en diu Irlanda del Nord, és a dir, un espai d'Irlanda aconseguit per les armes. Encara que em sento anglòfil perquè considero la cultura anglesa la més oberta al món, la cultura que -ja abans d'internet- és la finestra per a veure la resta del món, no treu que amb l'afer irlandès demostra no veure la biga que té a l'ull. El Regne Unit, fidel a la consigna que Anglaterra no té països amics, sinó interessos, amb Irlanda fa el mateix que amb Gibraltar, és a dir, que amb l'excusa de protegir els colons, conserva ambdues colònies.
Que la Corona britànica és responsable de la situació des de fa molts anys, només assenyalaré que Shakeapeare va tenir una obra teatral censurada (Ricard II) per la Reina Isabel perquè era crític amb la seva política irlandesa. I és que Ricard II és una obra eminentment política.
Tanmateix, coincidències de la vida, viatjo a Irlanda quan les coses sembla que millorin. La Vanguardia d'ahir deia El ejército británico se va del Ulster, un exèrcit que se suposa va anar a fer respectar allò que els anglesos en diuen la llei i l'ordre, però va ser mentida.
Quan els unionistes (Ulster Volunteer Force) van fer la primera importació ilegal d'armes el 1914 l'exèrcit va mirar cap a una altra banda, quan al mateix any, va arribar a Dublín una partida d'armes, també ilegal, per l'Irish Volunteer (l'IRA encara no existia), l'exèrcit va intentar impedir-ho, però es va trobar amb una massa d'irlandesos que els llençaven pedres. L'exèrcit va fer foc i va matar a quatre civils. A partir d'aquí no hi ha gaire a afegir al respecte. Tot és als diaris, especialment significatiu va ser el Diumenge Tràgic (Bloody Sunday, 30 Gener 1972).
Cal dir que el reportatge de La Vanguardia d'ahir és força interessant.
Només vull assenyalar un aspecte del conflicte que no surt als diaris, més ben dit, quasi mai. En aquell període que vivia a Anglaterra solia llegir el diumenge The Sunday Times i recordo un treball que em va impressionar profundament perquè si una guerra o un conflicte armat no és mai bo per ningú, pitjor ho és per a la infància, que sol ser la comunitat més ignorada
El reportatge era un estudi psiquiàtric que exposava que els nens dels barris catòlics de l'Ulster necessitaven tractament perquè el seu comportament no era el d'un nen. Aquest nens, tenien com a joc fer paranys amb l'objectiu de matar un soldat -britànic, evidentment. Un nen, una persona que comença la vida així, amb aquestes referències del bé i del mal no serà una persona equilibrada.
Fotografia d'Irlanda feta des d'un satèlit de la NASA el 4 Gener 2003, amb l'oceà Atlàntic a l'oest i el Mar d'Irlanda a l'est.
El tema doncs de la pel.lícula podria resumir-se en el turment que representa per a Grace aquesta empatia que la porta o la podria portar a la seva infelicitat degut al fet que al centre ingressa una noia amb un conflicte emocional com el que ella va tenir i, de fet, arrossega sense haver resolt.
