Festa de la Llum, Lió - 8 Desembre

A la memòria de Maurice Béjart

Ahir va morir el que possiblement passarà a la història com el coreògraf més important de la segona meitat del segle XX, Maurice Béjart

Cada vegada em costa més identificar-me amb el meu col.lectiu, tant si és Barcelona com Europa. L'única cosa que em salva són les persones concretes que tinc a prop i altres persones també concretes que no em coneixen, però que m'han donat unes engrunes o uns cabassos de felicitat, de bellesa.

Maurice Béjart m'ha donat felicitat i bellesa a cabaços.

La malaltia d'Alzheimer

El meu germà Alfredo va morir el 1988 d'Alzheimer, tenia 67 anys. Es va jubilar quan tenia 62 anys perquè es va adonar que les coses del cap no anaven com havien d'anar; com va ser per mi un pare em va donar el seu cotxe perquè ell no es veia en cor de dur-lo i jo no en tenia.

Com una cosa que jo mateix no sé definir, perquè si l'Alfredo era mort ja no hi havia res a fer, em vaig apuntar per col.laborar a l' Associació de Familiars de malalts d'Alzheimer. Al cap de poc de ser-hi, en reunió de junta em van fer secretari; aleshores la presidenta era la senyora Iolanda Sintes, una bellíssima persona, entregada a la causa amb cor i ànima; tenia una gran sensibilitat per tot el que significa tenir un malalt d'Alzheimer a casa perquè n'era vídua d'un.

Com un es pot imaginar la meva tasca principal era fer les actes de les reunions i les cartes que em demanava la senyora Iolanda, ella no em dictava les cartes, sinó que em donava quatre idees i amb els coneixements que havia agafat les escrivia, la setmana següent ella les signava.

Les cartes les feia amb el programa WordPerfect de l'IBM que tenia a casa. També a casa es van refer els estatuts de l'Associació, encara que aquesta vegada els vaig escriure amb companyia d'un altre membre de la junta, de qui em sap greu no recordar el nom.

I perquè dic tot això? En una ocasió la senyora Iolanda em va dir que l'aprovació dels estatuts va trigar molt a ser aprovada, semblava que l'expedient s'havia adormit al calaix del ministre, però quan va el 1987 va ser notícia la mort de la gran actriu i ballarina Rita Hayworth sembla que l'expedient va sortir del calaix. Rita Hayworth tenia l'Alzheimer.

I cal afegir que qui representa a nivell mundial la lluita contra l'Alzheimer és precisament l'única filla d'aquesta artista: la Princesa Yasmin Aga Khan.

Amb això només pretenc posar en evidència que agradi o no, les persones que esdevenen mediàtiques, en vida o després, poden ser més efectives de cara a certes activitats filantròpiques.

No em puc pas alegrar que l'ex-President de la Generalitat de Catalunya sigui un malalt d'Alzheimer, ans tot el contrari. No cal que entrar en detalls del que això significa tant per ell com per la seva família; tanmateix, em sembla una magnífica decisió que com ha dit de manera heroica i magistral: Vam fer els Jocs [Olímpics], vam fer aprovar i ratificar l'Estatut, i ara anirem a per l'Alzheimer.

Endavant Pasqual! Vencerem!

VOLEM JUSTÍCIA

Crec que no val la pena que jo em posi a qualificar el fet que es veu en aquest video o que digui què en penso del noi que porta el mòbil a la mà.

El problema greu és que la Fiscal Cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, amb la llei a la mà, no troba raons per posar a la presió el paio del mòbil.

Jo no sé res de lleis, ni ganes; l'única cosa que vull, com la gran majoria de la gent, és que es faci justícia. I cada minut que el noi del mòbil a la mà passa al carrer és una injustícia. És una injustícia envers la xiqueta d'Equador, però és una injustícia a tots els ciutadans de Catalunya perquè aquest individu és mereix la privació de llibertat.

COM POT SER QUE T'ESTIMI TANT

de Javier Daulte. Director Javier Daulte. Traducció Víctor Muñoz i Calafell. Intérprets: Mamen Duc, Miriam Iscla, Marta Pérez, Carme Pla i Agata Roca. Teatre Nacional de Catalunya, Sala Tallers.

Tot admetent que m'agrada el teatre de text, el text d'aquest obra és excessiu, tant excessiu que fa difícil la comprensió.

Quan allò que passa a l'escenari és dit de pressa, quan l'obra té una mescla d'humor, que la té, que té terror, que hi ha canvis d'identitat que no sempre es copsen a la primera de canvi de la suplantació.

I no hi manquen els trets fets en nocturnitat amb policia a la porta que no s'adona de res, doncs quan es donen tantes coses inversemblants doncs un servidor no ha encertat amb l'espectacle.

Clar que podem dir que l'espectacle està ben dirigit i les noies de T de Teatre ho fa molt bé, per cert és la primera vegada que l'espectacle no és seu, sinó que fan un treball doblement amb equip.

L'ENCÍS DE LA DONA

Fa uns quants anys un soci del Cercle de Liceu, per raons professionals, ens va invitar a tres col.legues a sopar al mateix Cercle. Com era una nit que no hi havia òpera els únics a sopar érem nosaltres quatre. El que em va quedar d'aquella visita va ser que abans de seure vam visitar la Rotonda de Cercle, que és una meravella, dissenyada pel propi Ramon Casas i farcida amb les seves pintures.

Des del 20 de setembre fins avui hi ha l'exposició L'encís de la dona, Ramon Casas al Liceu i Montserrat.

Aquesta exposició no es fa al Cercle, sinó al Saló de Miralls del Teatre, que a més dels quadres del Cercle hi ha els de Montserrat. No hi ha cap dubte que l'exposició és interessant, però vint-i-cinc obres de Ramon Casas al Saló dels Miralls sembla que hagin entrat en calçador, el resultat és una visita incòmode, no gens plaent, perquè no solament les pintures estan massa juntes, sinó que el públic estem massa apretats gràcies a l'èxit de l'exposició i per acabar-ho d'arreglar, com hi tres grups seguint l'exposició estàs mirant una pintura i sentint el guia d'un altre grup.

Com se sap Ramon Casas era fill de casa bona, burgesa, que va saber viure coherent amb la vocació que va triar, la pintura.

I el llest de Ramon Casas va pintar dones que es caracteritzen pels aires parisencs, a més de ser guapes, modernes, pícares i sobretot misterioses, ha explicat el director del Museu de Montserrat, pare Josep de Calasanç Laplana.

A París va pintar a Madeleine de Boisguillaume, (cartell i primera pintura), la qual va ser model també de Toulouse-Lautrec i de Santiago Rusiñol i Ramon Casas, era indubtablement una dona guapa, que veiem aquí amb la famosa absenta, una de les pintures que ha vingut de Montserrat.

L'altra dona de Casas va ser Júlia Peraire, de Vic (segona pintura) que per casar-s'hi va haver d'esperar que es morís la seva mare i és que Júlia, La Sargantaine. La mare de Casas no aprovada el matrimoni.

Una exposició molt bona de la que no se surt satisfet.

KINSALE, República d'Irlanda

THE DUBLINERS canten Planxty Irwin

SLEUTH

Quan vaig arribar a Anglaterra per passar-hi uns dos anys no residia a Londres, sinó a Eastbourne, un lloc d'estiueig del sudest, prop de la capital de l'estiueig, Brighton. Quan tenia festa anava a Londres i mirava més que no feia.

No entenia el títol ni em sonava l'artista, tanmateix em vaig adonar que durant molt de temps va estar en cartell SLEUTH interpretat per Marius Goring, sempre en el mateix teatre del West End.

Per altra banda, em vaig aficionar a un actor, Michael Caine. Li vaig veure vàries pel.lícules, una d'espases, una altra que provocava l'orgasme a la seva parella parlant-li per telèfon, una fent un robatori d'or a Itàlia, una de magnífica amb una magnífica Elizabeth Taylor, etc. I al final em vaig assabentar què era allò de Sleuth.

Es tracta d'una obra de teatre que pel cine anava adaptada per Tony Award i l'original és de Anthony Shaffer. Dirigida per Joseph L. Mankiewicz, amb el shakesperià actor Sir Laurence Olivier and Sir Michael Caine. Sleuth és junt amb Citizen Kane l'única obra que m'he pres la molètia de comprar amb DVD, només ho dic per deixar constància que em va agradar molt.

No dic res nou amb allò que les pel.lícules antigues que es tornen a fer, remakes, no tenen bona premsa, un bon exemple és Sabrina.

L'interés especial d'aquesta nova versió és que Michael Caine ocupa el lloc que abans va ocupar Laurence Olivier. Crec que això sol ja és motiu d'interés, però aquí no acaba l'interés d'aquesta nova versió de SLEUTH.

El guió és de Harold Pinter, poca conya, la direccíó del shakesperià Kenneth Branagh i el que fa el paper del jove és Jude Law

Recomano anar a veure aquest remake, però recomano amb la mateixa força passar primer pel video club, veure la que va dirigir Joseph L. Manklevicz el 1972, en la que bona part de les escenes tenen lloc en un laberint -com el d'Horta, i després la d'ara a la gran pantalla, a on les escenes són dins de la casa, una casa totalment tecnificada, a on la sensació de laberint és encara més potent, una potència que la càmera s'encarrega de fer més juganera, però amb el sentit histèric de la paraula.

Es tracta doncs de dues pel.lícules que són un tour de force pels dos actors, diguem que són dues pel.lícules que estan justificades per veure un gran treball d'actors.

Ah! Sí, em refereixo a La Huella (1972) i a La Huella (2007)

Els meus HOMENOTS

Entre els Mil Adagis recopilats per Víctor Català tenim el que diu que cada terra fa sa gerra, que és situar un costum a l'espai i em permeto dir que cada moment de la vida té una persona preferida, que és situar-ses en el temps.



ARMAND MATIAS GUIU
Quan anava al Col.legi Catalunya, just davant del Mercat del Clot, el migdia sortia depressa cap a casa per a escoltar a la ràdio Tambor, un programa per a nens, i al costat es pot veure la cara que feia aleshores.


Cadascú tenia el seu personatge preferit, però el meu era l' enanito cascarrabias que quan s'empipava deia cascaritas y demoniajos


Pel blog La Panxa del Bou m'he assabantat que el guionista de Tambor fa uns dies va morir, em refereixo a Armando Matias Guiu, també era l'autor d'uns diàlegs d'humor absurd que es deien Diálogos para besugos que com tants altres títols ha esdevingut una manera de dir quan unes persones parlen i no s'entenen.

Està molt lluny el temps que escoltava Tambor, però la veu de qui feia d'enanito cascarrabias i la del ciempies ressona encara dins meu.

Cascaritas y demoniajos! Matias Guiu ja no hi és.


JOAN MANUEL SERRAT
A l'estiu del 1966 començava el servei militar com marinero forzoso. Com era habitual -pels catalans- vaig ser enviat a Cartagena a fer tres mesos d' instrucció. Després un curs també de tres mesos a San Fernando per ser amanuense i finalment, el gener del 1967, com escrivent era embarcat al llevamines Guadiaro.

No era precisament una vida joiosa, feliç o excitant, sinó pobre, desgracia i avorrida. Després de la jornada en el meu despatxet -car la mida del despatx és proporcional a la del vaixell, sopar i dormir.

A l'esquerra al meu despatx.

El menjador es convertia en dormitori a la nit i prop de la meva llitera hi havia la televisió, no la veia, però la sentia perfectament; em vaig acostumar a dormir a la tele a prop. Una nit, una de les nits més màgiques de la meva vida, vaig sentir la veu de Franz Joham dient que al Palau de la Música...un cantant...havien tingut un gran èxit amb unes cançons en català i vaig començar a sentir Cançó de matinada. Em vaig aixecar del llit i vaig seguir el programa fins el final.

Des d'aleshores Serrat és part de la meva vida i com ell és només dues setmanes més vell que jo em desitjo que pugui anar seguint la seva trajectòria molts anys i per això el el felicito perquè ahir va rebre la medalla de la Legió d'Honor francesa.



ERNESTO CHE GUEVARA

A l'Abril del 1971 arribo a Anglaterra a on hi passaré 26 mesos. Tot i treballant de cambrer vaig beneficiar-me de què era aleshores un país infinitament més lliure que el meu.

A Charing Cross hi havia una llibreria especialitzada en llibres polítics d'esquerres, era evidentment Collets Bookshop, que com podeu veure va tancar el 1993, poc després de fer cent anys. Doncs en aquesta llibreria, en la que un es podia passar hores mirant llibres, papers i cartes de la ITT sobre Allende, vaig comprar un llibre sobre el Che.

És un llibre que ara direm que és utòpic perquè el seu objectiu és assolir l'home socialista i no l'home socialdemòcrata en el que, en el millor dels casos, ens hem de conformar.

I ara que fa quaranta anys que va morir m'ha semblat oportú recordar-lo aquí. Era un homenot contrari a tot el que significa burocràcia.

Frankfurt, Monzó, Llull, Espanya, Catalunya i la Constitució

La queixa més hipòcrita que s'ha estat fent aquests darrers mesos és la de la discriminació dels escriptors catalans en llengua castellana pel fet que no poden representar Catalunya a la Fira del Llibre de Frankfurt.

Des que va aparéixer als mitjans de comunicació aquesta queixa tenia ganes de dir alguna cosa en aquest blog i com el magnífic discurs inaugural del Quim Monzó m'ho ha posat molt fàcil avui poso aquests quatre mots per afegir-me a favor de la decisió de no incloure els escriptors en castellà com representats de la cultura catalana.

No tinc res en contra dels qui escriuen en castellà a Catalunya, entenc que el que fan ells també és cultura catalana, de la mateixa manera que tot el que fa a Espanya és cultura espanyola, per la qual cosa tot el que es fa en català a Espanya l'Estat espanyol ho hauria de reconéixer com cultura espanyola. Ja sé que m'he repetit, però que quedi clar.

Quan agafem un llibre que es diu Antología de la Literatura Española ... hauríem de trobar, entre altres, textos en català. Els trobarem? Potser en algun cas és possible, però serà l'excepció de la regla.

Quan es parla d'inversions de l'Estat diuen que el repartiment s'ha de fer pel nombre d'habitants que hi ha a cada comunitat i no pels impostos que cada comunitat aporta a l'Estat perquè, diuen, ha de prevaldre el ciutadà i no la comunitat. Aleshores, caldria que el repartiment d'inversions en cultura (Instituto Cervantes, Biblioteca Nacional, etc.) hauria de fer-se pel nombre de catalanoparlants.

Els escriptors catalans en castellà tenen tot el meu respecte com a ciutadans, però quan ells escriuen saben que el seu llibre estarà en el prestatge de qualsevol llibreria d'Espanya, saben que el seu mercat és Espanya com a mínim. Saben que a l'estranger compten amb les biblioteques de l'Instituto Cervantes, mentre que els qui ho fan en català estan en mans d'aquesta mena de Ventafocs que és l'Institut Ramon Llull.

Arran del magnífic discurs inaugural de la Fira fet per Quim Monzó s'han dit moltes coses, com a simbòlica, podria citar que Montilla ha suggerit que ja voldria que ell li fes els discursos.

De tot el que va dir Monzó jo em quedo amb aquest paràgraf:

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (Soyez propre, parlez français!) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.

Invito a tots els qui s'han queixat de la discriminació del castellà a la Fira que es manifestin en contra de l'Acadèmia Sueca i pressionin a l'Estat espanyol que no interfereixi, que això ho facin cada vegada que s'acosta el moment de la gran decisió. No es tracta d'analitzar perquè Espriu no el va rebre ni perquè Monzó no el rebrà. No entro si Monzó seria mai mereixedor del Nobel o no, ell fa bé no de comptar-hi. Tot i que aprofito per dir que The New York Times ha comparat Monzó amb Kafka.

I ara una mica de feina per Ciutadans com Albert Boadella i molt especialment per l'especialista en dret constitucional el senyor Francesc de Carreras. L'Article 3, punt 3, de la Constitució Espanyola diu: La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y promoción. ¿Poden dir-nos quants euros hi ha a la partida de pressupostos de l'Estat per a la promoció del català?