Setmana Santa a Tànger

Durant anys en aquest espai hi havia totes les fotos fetes a la zona de Tànger amb un programa que feia que les fotos anessin passen com una pel.lícula, pero des que fa un temps el servidor va desaparéixer i tota la feina feta al blog es va perdre.

Per a què aquesta entrada o post del blog no quedi en blanc  hi he posat l'enllaç

TOTES LES FOTOS DE TANGER

A fi i efecte no tenir aquesta pàgina en blanc hi he posat un enllaç que permet veure les fotos. Si després es clica SLIDESHOW aleshores es poden veure en forma de presentació i si es clica a sobre de SHOW INFO apareixeran les dades de la foto

Vindicació artístico-democràtica

Avís a navegants: la foto de l'esquerra és ful (fake), està feta amb la tècnica del Photoshop, però... podria ser veritable.

Aquesta escultura és de l'artista nordamericà Alexander Calder (1898-1976) i l'obra es diu Quatre ales, 1972.
Si no vaig errat en base a l'amistat entre Calder i Joan Miró l'escultura va ser donada a la ciutat de Barcelona.

Va ser pel 1976 quan aquesta obra va venir a Barcelona i fou allotjada a l’Avinguda Pau Casals, que aleshores es deia General Goded, tocant a la plaça Francesc Macià, que aleshores es deia Calvo Sotelo. Els veïns d’aquesta zona tenien ja la fama de ser els més conservadors i els més carques de Barcelona, fins al punt que el castellà emprat per les famíles catalanes de la zona (car era más fino) se li deia castellà de Calvo Sotelo (pel nom de la plaça i no pel nom del polític feixista que donà nom a la plaça).

Aquests veïns van dir que l’obra “perturbaba el gusto” i van aconseguir de l’Ajuntament que l’obra fos retirada i marxés cap a on encara hi és. Cal dir que aquell era el lloc perfecte perquè el saló, l'Avinguda Pau Casals, és un nexe entre el jardí de la plaça Francesc Macià i el jardí del Turo Park, dos bells jardins dissenyats per l’arquitecte Rubió i Tuduri.

Quan l’Ajuntament democràtic va canviar el nom del saló i més tard va posar una escultura de Viladomat que representa Pau Casals assegut, tocant el violoncel; es va perdre l’oportunitat de recuperar l’obra de Calder que dialogaria entre els dos jardins de Rubió i Tuduri, la qual cosa és impossible amb la de Viladomat que resulta massa petita i queda com perduda en aquest generós espai, com evidencia la fotografia que tenim a la dreta i aquesta fotografia no és ful, sinó que ben actual.

Vull deixar clar que ámb aquesta entrada al blog no vull desprestigiar a l'escultor Viladomat perquè considero que és una escultura que dignifica a la persona que es vol homenatjar i recordar, Pau Casals. Jo crec que aquesta escultura estaria molt millor en una plaça petita, potser a Ciutat Vella o en algun lloc de Catalunya prop d'un conservatori de música; tanmateix és evident que per la seva dimensió no és escaient en un espai gran com el que ara ocupa perquè hi esdeve invisble.

Pel que fa a l'actual seu de l'escultura d'Alexander Calder cal admetre que tot i que es fa ben visible, a l'entrada de la Fundació Joan Miró, de Montjuïc, no gaudeix d'un entorn ideal perquè, com es veu per la fotografia, pel darrera no respira, queda massa a prop del ciment. Sóc conscient que aquesta vindicació ara té un problema afegit, que arran dels problemes que va patir l'escultura durant el franquisme, com he apuntat al principi; tinc entès que l'actual propietari de l'escultura és la Fundació Joan Miró, per la qual cosa caldria, cal un acord entre la Fundació i l'Ajuntament perquè, en qualsevol cas, si l'escultura va venir a Barcelona va ser per a la ciutat i no per a què entrés a formar part de l'inventari de la Fundació.

Al MAGAZINE de LA VANGUARDIA avui

Buff !

Recordo aquest lloc ple de gent, era el 20-N del 1970 per la nit.

Any Nou? Aquí no gaire nou

Aquí, a l'avinguda de Josep Tarradellas, no ha canviat res. Es diu, es promet que es treurà el monument al fundador de la Falange, però comença un any, quan fa més de trenta-tres anys que va morir Franco i encara hem d'aguantar la presència d'aquest homenatge al feixisme.

Afegit el dia 4 Gener 2009
La Vanguardia, a la pàgina 1 de la secció (rosa) de VIVIR, de Barcelona, llegim: La retirada de los vestigios franquistas de las calles de Barcelona se hace poco a poco y con retraso. El monumento de Primo de Rivera aún no tiene fecha de demolición. A sobre hi ha una foto semblant a la meva. A la pàgina 2 llegim: El primero de los monumentos que está previsto retirar es el de José Antonio Primo de Rivera -fundador de la Falange Española- que está en la avenida Josep Tarradellas...
Evidentment hom podria pensar que La Vanguardia ho ha fet a propòsit d'aquesta entrada meva del blog el primer dia de l'any, però ja sabem que aquests reportatges van a poc a poc.

Nou blog: A LA UNIVERSITAT

CHARLES CHAPLIN: El còctel d'aquest Nadal

2/4 Ginebra
1/4 Apricot Brandy
1/4 Suc de llimona

Sacsegeu-lo, coleu-lo i servi-ho en una copa de còctel.

Tanco el blog, entro a la Universitat i a volar

Com ja vaig anunciar fa unes setmanes, el dia 25 de Setembre, demà, entro a la Universitat Pompeu Fabra després d'haver passat l'exàmen d'Accés per més grans de 25 anys.

.

I que arran d'aquesta -per mi nova- aventura tenia i tinc decidit tancar aquest blog. No goso dir que queda tancat per tota la vida, però suposo que sí per una temporada.

.

En aquest moment no sé ben bé el que faré i tot està obert, potser de tant en tant hi posaré alguna cosa, potser romandrà mesos tancats o potser ja no tindrà continuïtat mai més i enlloc de dir sine die s'haurà de modificar per Liquidació del negoci. Com diuen el anglesos times is the best teacher, el temps ho dirà.

.

Ara explicaré el títol d'aquesta entrada.

.

Tanco el blog, entro a la Universitat, per ser exactes a la Pompeu Fabra o UPF, per començar el Grau -ara ja no en diuen la Llicenciatura- d'Humanitats. I a volar.

.

Que vull dir amb això de volar? Doncs que entraré en els estudis més engrescadors de tots, per això ho he triat, i volaré per textos ben diferents l'un de l'altre, com l'Art Medieval, la Cultura Clàssica, la Llengua anglesa, les grans Tradicions Religioses, Filosofia avui, l'Art del Barroc, Literatura Alemanya, Història Medieval. Art Asiàtic, Història del Cinema, Història i Teoria de la Música i per descomptat Història Contemporània tant d'Europa, com d'Espanya i Catalunya, a tots els nivells, Antropologia, Ciutat i Món Urbà, Moviments Socials, etc. etc.

.

No tinc cap dubte que és el millor que jo podia haver triat perquè ara no es tracta d'uns estudis que m'han d'ajudar a guanyar-me la vida o pujar un cert prestigi dins d'una professió com han fet i fan els pèrits, els mestres, els enginyers tècnics o els diplomats, jo ho faig per treure més suc a la vida perquè jo encara tinc el got de la vida mig ple. Vull volar !

.

No sé si volaré alt o serà un volt ras, però vull deixar clar que si no tingués l'ajut a efectes pràctics i la il.lusió que m'infon la meva dona el meu vol seria gal.linaci.

.

Com ja he deixat escrit alguna vegada, una de les finalitats del meu blog ha estat deixar constància de les coses que faig, que veig, que llegeixo perquè així queden millor fixades a la meva memòria. Sense menystenir que el blog té també allò de projecció envers els altres, els altres que em puguin llegir. Per tal de no desvirtuar doncs L'Herald de l'Eixample, les coses que faig quedaran anotades al blog Les golfes de l'Herald de l'Eixample.

El dia de la Mercè

Encara que se suposa que els barcelonins hem de celebrar la festa de la patrona a la nostra ciutat, ja sabem que això ja no s'ajusta a la realitat d'avui.

.

I aquesta vegada he fet el que en podríem dir turisme interior perquè he estat en una casa pairal del segle XVII de Les Llosses, prop de Ripoll.

.

I la mena de celebrar la Mercè ha estat collint móres i caçant bolets, concretament correjoles.

Viatger, viatjant, turista, excursionista, arrossaire...

En una ocasió una anglesa em va dir que Since King Canut England is divided between "us and "them", cosa que nosaltres hem de traduir per Des de Guifré el Pilós Catalunya està dividida entre "nosaltres" i "ells".
.
Potser un dia desapareixeran les classes socials però aquesta altra divisió existirà sempre perquè és consubstancial a la naturalesa humana.
.
És estrany que acabi un estiu sense haver llegit quelcom en contra dels turistes i es crea una confusió entre el negoci turístic i el fet de ser turista com si el turista fos una mena de subespècie i es pogués parlar del homo sapiens turisticus.
.
Quan era xaval a la colla excursionista de la que en formava part hi havia alguns que tenien una mena d'obsessió de fer la distinció que nosaltres érem muntanyencs i no arrossaires. Els muntanyencs eren els qui es prenien la muntanya amb certa transcendència i els arrossaires els que hi anaven d'una manera lúdica.
.
Si pujar l'Aneto i el Bachimala em va donar un status he de dir que un dels moments més bonics per mi va ser la llarga conversa que vaig tenir amb un pastor de la Vall d'Aran (1964). En aquell moment em va semblar descobrir un món. Havia esdevingut viatger sense adonarme'n?
.
El gran viatger que fou Ramon Llull va escriure que el gran llibre és viatjar i viatgers n'hi hagut sempre i el turisme, com l'entenem avui, va néixer al mitjans del segle XIX de la mà de Thomas Cook, que va fundar la primera agència de viatges i encara existeix.
.
Amb el pas del temps han anat aparaguent diferents menes de turisme en funció dels seus objectius, sense ser exhaustiu, hi ha el turisme musical, de compres, de salut, sexual, de negocis, etc. L'antic viatjant de comerç ara és un turista comercial i el que anava a esquiar als Alps era un esquiador amb molta pela i ara és un turista de neu.
.
Tanmateix aquesta classificació del turisme per temes, podríem dir, no ens permet gran cosa perquè cada turista té la seva individualitat i si no és just dir que tots els anglesos que van a veure un partit de futbol són hoolingans tampoc es pot dir que tots els que baixen d'un autocar a Lloret de Mar són iguals. Hi ha famílies amb canalla que es passen el dia a la platja, un altres són els de les tres "S" (sun, sand, sex) i altres faran platja, però faran alguna excursió per fer una mica de cultura (Montserrat, MNAC, Codorniu, etc.)
.
Quan a Anglaterra treballava de cambrer vaig aprofitar per recórrer amb autobís de linea el País de Gal.les, en una altra ocasió vaig fer Escòcia amb auto-stop i una altra Stratford upon Avon a veure dos shakespeares. Era turista o viatger? Oficialment només immigrant.
.
Des d'aleshores he tornat a Londres vàries vegades. Unes per feina per a assistir a un sopar de gala en el que es reunia la gent del ram a nivell mundial i altres a veure teatre i altres les dues coses. La darrera teatre i restaurants estelats.
.
L'any passat el periodista Lluis Foix amb l'excusa de parlar de turisme de guerra perquè podria dir que ell és un viatjant de comerç, però que enlloc d'enviar comandes per a fer anar la fàbrica envia cròniques per fer anar la rotativa de La Vanguardia, que és qui li paga, doncs escrivia Cada vez hay más turistas que viajan a los mismos sitios. Millones de personas se desplazan con bajos costes, hoteles asequibles, transitan como rebaños humanos por las mismas calles, contemplan los mismos monumentos, comen y beben con desmesura.
.
Foix sap molt bé que hi ha classes i si uns paguen poc uns altres paguen molt És cert que anem junts a veure determinades coses, però això no li dona el dret de parlar de ramats, segur que no faria una comparació semblant quan els treballadors omplen el metro de gom a gom. Si es visiten els mateixos monuments s'ha de comparar en què es veuen les mateixes pel.lícules i es llegeixen els mateixos diaris. I és que, com dic al principi, amb els turistes qualsevol s'atreveix fins i tot a dir que es menja i beu massa. Si parla per ell que ho digui.
.
Recentment he vist una crònica de Lluis Foix des de Corea del Nord. És el nosaltres i ells. Jo també voldria anar-hi, però clar, voldria que fos baratet, un bon hotel i que em portessin als llocs bons d'amagat per no formar part de cap ramat, encara que a Corea del Nord no abunden aquests ramats, però ja arribarà el dia, com el Viatnam, de ser país en guerra a ser eminentment turístic.
.
Aquest any qui ha dit la seva és la Júlia Costa, la qual també cau amb els tòpics com si tots els turistes sortíssim d'una fotocopiadora, subespècie deia al principi. Enceta el tema perquè arran de la seva jubilació li han dit Ara podràs viatjar i tot seguit comença que viatjar ha estat una aspiració per pobres.
.
Els clients de Thomas Cook no eren pobres. Els rics sempre han viatjat i quan jo era nen només els rics anaven a París amb avió. Ara els rics van en primera o avioneta. Si com sembla ella anava amb cotxe per Europa, hi havia uns altres més pobres que no teníem cotxe i no diem que el cotxe va ser una imposició del sistema. Tanmateix per viatjar ara i sempre cal reunir tres condicions: Diners, salut i temps (l'ordre és alfabètic). Potser també cal afegir curiositat. I quan no es dona una d'aquestes condicions es un recurs fàcil fer com fa la guineu davant del raïm que no pot abastir, dir que està verd (Esop).

Un aspecte interessant és quan diu que li agradaria veure com és la casa d'un alumne marroquí que té a la seva classe. Igual que encara recordo el pastor aranès, a la darrera visita a Marràqueix teníem un taxistat contractat per tot el dia i quan es va adonar la nostra preocupació de no trobar un bon lloc per fer el cafè, el taxista ens va invitar a prendre'l a casa seva i hi vam conéixer la seva dona, la seva mare i els seus fills. Per descomptat que són coses que passen, però no es poden preveure. I és que, com deia la meva mare, qui no en fa no en conte.

.
Els que sí poden anar a casa de tal o qual són els qui realment són rics. Evidentment aquests viatgen al marge dels tradicionals circuits turístics i quan arriben a una gran ciutat sempre tenen amics que els invitaran a sopar i els portaran a l'òpera. I és que els rics sempre van unes passes endavant i els altres no els atrapem mai. I si no són rics és que són viatjants, és a dir, pagats per alguna empresa, com Lluís Foix, Ryszard Kapuscinski, Javier Reverte, etc. Resumint: classe o élite.

.
Amb tot això he volgut dir que no comparteixo aquesta crítica al turisme des d'una posició de privilegi (Lluis Foix) o d'una posició aparentment intel.lectual però que té un to elitista (Júlia Costa).

.
Podria contestar a la Júlia Costa que té raó, que sí, que m'agrada presumir de les fotos que faig en els viatges, però és que primer disfruto fent les fotos, les gaudeixo quan les miro i, m'agrada ensenyar-les. Em recordo encara ensenyant les dispositives de la Vall d'Aran al gerent de l'empresa d'on treballava i jo era un xixarel.lo. No he canviat tant doncs.

Finalment he de dir que el vol de tornada de Londres d'aquest 14 de Setembre estava programat per a les set de la tarda. A les deu de la nit ens dien que s'havia cancel.lat per manca de tripulació. Ens varen enviar a un hotel amb les maletes després de passar la policia. A la una de la matinada teníem habitació que havíem de deixar a les quatre per a agafar un vol de dos quarts de vuit del matí. La cosa és que avui els que la majoria que agafem l'avió no som tractats com clients, sinó com una mercaderia que fa nosa i s'ha de col.locar per alguna banda. Som massa i formem una massa. Malgrat tot, ens agrada viatjar, tot essent sabedors d'aquest maltracte. Dubto que sigui una cosa per presumir, però si no ets ric i vols veure món has d'aguantar.

WE-THINK - Mass innovation, not mass production

de Charles Leadbeater (and 257 other people). Profile Books. Primera edició el 2008 per Profile Books, Londres.
.
El títol del llibre enganya perquè no ens permet mínimament encertar de què va la cosa, fins i tot el subtítol (Mass innovation, not mass production) no és tampoc gaire aclaridor. De tota manera com jo tampoc no sé quin títol seria més escaient deixo el tema del títol i considerarem que els mots WE-THINK són un convencionalisme i oblidarem el seu significat (jo penso).
.
La idea força del llibre, de principi fins a final és You are what you share (Tu ets el que comparteixes) i sota aquesta idea apareix el món de YouTube, Facebook, Blogger, Wikipedia, etc. d'una manera objectiva, vull dir que en principi és una exposició de fets.
.
És interessant com va néixer la Wikipedia i ho és perquè confirma l'esperit del llibre: compartir. El gener de 2001 hi havia només 31 entrades en anglès, i al cap d'un any ja eren 17307 i prop d'un milió el gener del 2006 i un milió i mig el 2007, mentre que sumant totes les llengües sis milions. El 2007 era visitada pel 5,87% dels usuaris d'internet mentre que l'Encyclopedia Britannica només el 0,03%.
.
Quan es va plantejar el tema de la fiabilitat s'ha vist que la Wikipedia tenia errors. Un estudi de la revista Nature va trobar 42 entrades equivocades a l'Encyclopedia Britannia i 123 a la Wikipedia. La conclusió doncs no era tan negativa com s'havia cregut.
.
També ens explica com a partir de Web 2.0 va facilitar els wiki i els blogs. El primer blog va ser creat probablement el 1993 per la casa Mosaic i l'escriptor John Berger va ser el primer en emprar el mot Weblog el 1997 i Peter Merholz el terme we blog el 1999. El resultat és intel.ligència compartida. Això són els blogs.
.
I a mesura que augmenta el nombre de blogs, augmenten els elements de WE-THINK, és a dir, les possibilitats de crear i compartir. Després d'això ve Flick, YouTube, MySpace, Facebook
.
M'he referit a la Wikipedia perquè és un exemple conegut, però el tema de la cultura del WE-THINK va més enllà: Les idees no viuen en les ments dels individus, sinó com regals hi circulen constantment. En el segle que s'acosta, el nostre benestar dependrà menys en què tenim i què consumim i més en què compartim amb els altres i creem junts, especialment degut a què el consum s'anirà limitant a causa de problemes de medi ambient.
.
Una aportació essencial de l'autor a l'entorn del que ens ocupa és que es manifesta en contra de tot allò relacionat amb la propietat intel.lectual, com la defensada per Bill Gates, entre molts altres. I fa un elogi al famós cantant folk Woody Guthrie, el qual a on fa referència al Copyright hi diu Aquesta cançó té els Drets Reservats als EUA sota el Segell de Copyright 154085, per un període de 28 anys, i qualsevol enganxat cantant-la sense el nostre permís serà un gran amic de nosaltres perquè tant ens en fot. Publique-la. Escriviu-la. Canteu-la. Entoneu-la. Xiuleu-la. Nosaltres la vam escriure i això era tot el que voliém fer.
.
Com funcina el WE-THINK? Aquest és el tema. Primera ha d'haver 1) Un nucli, el pinyol, a partir del qual s'inicia la cosa. Potser una persona, com Linus Torvalds, fundador del programa Linux o un conjunt de persones en el que cada una domina una faceta . 2) Cotribució. Moltes persones mitjançant internet contribueixen en la realització d'un programa. Algunes ho fan perquè els agrada i altres ho fan per odi a Microsoft. El que és important és que ha d'haver un centre capaç d'organitzar i coordinar totes aquestes contribucions. 3) Conexió. Com més gran és un grup i més variades les perspectives que hi ha implicades, els guanys de combinar tot això seran més grans. Per exemple, 5 persones i cada una amb un especialització, dona per 10 combinaciions. 4) Col.laboració. Contribucions en massa no asseguren res, la col.laboració ha de ser intel.ligent, per la qual cosa és essencial saber manegar les diferents maneres de pensar, basades en l'afer que es tracta 5) Creació. El conjunt de forces i persones que entren en contacte en el que podríem dir el món WE-THINK fan possible la creació, però no necessàriament sempre es dona la creació, per exemple, la Wikipedia estimula la creació i la participació, bloguejar és alt amb participació i baix en col.laboració, com també passa a YouTube i al Flick.

.

L'apartat més interessant del llibre és on dona exemples concrets d'empreses en les que s'hi ha donat la cultura del WE-THINK, com Lego, Nokia, The Sims. En aquestes empreses i moltes més es dona la col.laboració de persones externes que han contribuït a crear nous productes, tot això és possible en una xarxa organitzada i preparada.

.

Un cas que exemplifica això és el d'un diari coreà en el que els redactors són externs, és el ohmynews.com. En aquest sentit no deixe de ser curiós el que ha fet La Vangardia que ha creat una secció en la que els lectors són els que donen la notícia. Evidentment La Vanguardia s'apunta al WE-THINK, però amb una diferència i és que La Vanguardia durá sempre el control d'aquesta secció, per la qual cosa no serà tan lliure com el diari coreà esmentat.

Resumint, com s'ha dit al principi la filosofia WE-THINK és el Tu ets el que comparteixes, per tant, és transversal perquè encara que per raons comprensibles el món d'internet és espectacularment el dominant també és òbvi que aquesta filosofia pot donar-se a diferents llocs i activitats, per exemple, l'autor ens explica de manera força amena com es va inventar el tipus de bicicleta conegut arreu com mountain bike.

Crec doncs que és un llibre força interessant per a comprendre un aspecte del món d'avui malgrat que, com ens explica l'autor, iniciatives semblant han existit sempre. També hi ha iniciatives que responen a la filosofia de WE-THINK encara que no es concretin en un producte material, un exemple és el que l' amic Saló va crear sota el nom d'INTERCANVI a finals dels 80 per a l'Associació de Veïns de l'Esquerra de l'Eixample, es tractava d'intercanvi de serveis sota la filosofia d' avui per tu, demà per mi, és a dir, avui jo t'arreglo l'ordinador i tu demà em pintes el menjador, per exemple. En aquest cas el producte que es comparteix és temps.