La formació d'una identitat - Una història de Catalunya, de Josep Fontana

Eume Editorial
496 pàgines


És evident que a Catalunya estem vivint temps políticament difícils i dolorosos com va ser el primer d'Octubre, tot just fa 66 dies, especialment dur veient com la policia, més invasora que amiga, anava a cops de porra, causant més de mil ferits de baixa i alta intensitat. A més de mantenir a la presó persones que han contravingut la Constitució Espanyola, però que no va promoure cap acte violent, mentre persones que sí han emprat la violència per manifestar el seu pensament són lliures i, per tant, tenen la porta oberta per repetir.

Aquest conjunt de fets no ho havíem vist mai des que hi ha una Constitució que crèiem que respectava la llibertat d'opinió i manifestació.

Tot plegat m'ha fet interessar sobre la història de Catalunya perquè tenia idea d'alguns aspectes, però amb moltes llacunes, per tant, aquest llibre que acabo de llegir ha estat perfecte per mi i crec que pot ser útil per molts. 

Es parla molt de què Espanya té 300 anys, 400, 500 o mil anys. No importa la xifra, el que sí importa és que podem veure de la mà de Josep Fontana que la relació Castella-Catalunya no ha estat mai una història d'amor perquè uns han tingut i tenen una visió militar, d'imposició, de la política i els altres una visió comercial, pactista.

A la pàgina 232, el Borbó Felip V ja mana i hi llegim: "Havien aconseguit posar fi a l'estat català, però el conjunt de les característiques que en el transcurs de prop de mil anys havien configurat una identitat pròpia que caracterizava el poble, o la nació, dels catalans resistirien en uns primers moments, i s'enriquirien encara amb els nous elements que hi va aportar el desenvolupament d'una societat industrial."

A la pàgina 233 i arran del que es volia fer a Catalunya el 12 de març de 1715 s'ordenava al Consell de Castella fer una consulta sobre el règim que calia imposar al Principat, i es començava demanant les opinions de Francesc Ametller i José Patiño. Ametller va advertir que voler igualar totes les lleis a les de Castella "sería una grande confusión" tant pel que fa a l'exercici de la justícia, com en "los quotidianos contratos, disposiciones testamentarias y otros infinitos negocios que se sugetarían a continuas nulidades y defectos por dichas leyes, en prejuizio del comercio y de la pública quietud, utilidad y sociedad humana deste Principado".

Crec que aquest parell de citacions mostren el rigor en que ha estat fet aquest llibre i que anima a llegir-lo.

Davant la jubilació, de Thomas Bernhard

Teatre Lliure de Gràcia

Direcció KRYSTIAN LUPA

Intèrprets:  

Marta Angelat Clara /  Mercè Aránega Vera /  Pep Cruz Rudolf

Retrat bernhardià d’una família intoxicada pel nazisme; un ampli espectre de símptomes, una humanitat malalta i esguerrada.

Ja no es tracta d’una ideologia, d’un monstre històric, sinó d’una malaltia espiritual de la humanitat.

Tots els sentiments humans, valors i aspiracions estan infectades per aquest virus.

Ja no es tracta de l’absència de moralitat, de l’amputació del bé, sinó de la moralitat malalta i esguerrada, de la bondat falsificada.

La malaltia profunda de l’home contemporani que genera individus invàlids segons el diagnòstic de Thomas Bernhard.

Uns germans afectats pel virus de la mutació actual del nazisme, enclaustrats en una existència familiar falsificada, en una presó estreta i asfixiant creada i custodiada per ells mateixos, en què es respira l’odi, la por i la impossibilitat de ser feliç...

Krystian Lupa

Pi i Margall, Pasqual Maragall i Pere Navarro

(Ramón Cotarelo, Catedràtic de Ciències Polítiques, i "nacionalista espanyol" deixa amb la boca oberta als seus tertulians en una televisió de Madrid...no te pèrdua... inverteix uns minuts en aquest vídeo. Sembla extrany pero en gaudiràs)

Com és notícia els socialistes catalans amb col.laboració amb els de la resta d'Espanya volen fer una campanya d'uns cinc actes per tot Catalunya com a resposta de la campanya sobiranista endagada per l'A.N.C. La campanya dels socialistes consistirà a enaltir els valors del federalisme.

El fet, però, és que la història del federalisme en aquest país és plena de desastres per les divisions internes del federalisme català i també per l'escàs resultat del federalisme a la resta d'Espanya. A Espanya el sufragi universal masculí per als majors de vint-i-cinc anys es va decretar el 9 de novembre de 1868 i la primera contesa electoral va ser el desembre del 1868. El resultat a Catalunya va ser 21 federals, 13 monàrquics i 3 carlins, però els que eren majoria a Catalunya, és a dir, els 21 federals es van haver d'integrar a Espanya formant una minoria consistent en 85 republicans, mentre que els altres eren 236 monàrquics i 20 carlins.

Tenim, doncs, un quadre que en el fons no és gaire diferent al d'avui en que mana a Espanya un partit que a Catalunya va quedar en tercer lloc i, per altra banda, els federals catalans es van haver de fondre amb els republicans espanyols perquè el federalisme a la resta d'Espanya no era atractiu. Un podria dir que el català, federalista, socialista i president de la Primera República podria haver fet grans coses, però és que la seva presidència va ser molt curta, com curta va ser la durada d'aquella llunyana república perquè al cap i a la fi les dretes espanyoles no li van deixar, com va passar després a la primera meitat del segle XX, que va acabar amb guerra.

          En essència, amb els noms canviats, hi ha una línia política que separa com es veu Espanya des de Catalunya i la resta d'Espanya que es manté des del 1868 fins als nostres dies, que ja es va manifestar quan a Catalunya es va aprovar l'Estatut de Núria (1931) i l'estatut que en paraules d'Alfons Guerra va ser "cepillado" per a deixar-lo d'acord amb els desitjos de l'extrema dreta que governa Espanya.   

El que evidencia la hipocresia o la feblesa d'idees del socialisme actual, sia el català o l'espanyol, és que, com qui diu fa quatres dies, que uns i altres se n'enfotien -no es pot dir d'altra manera- de la principal maragallada, és a dir, la proposta de Pasqual Maragall d'anar cap un federalisme asimètric.

          Certament, Pasqual Maragall la va encertar, si a la resta d'Espanya no ha interessat mai el federalisme, no hi ha cap necessitat d'entestar-s'hi i, per tant, la millor via és un federalisme exclusiu per a Catalunya.

          Algú que em llegeixi es deu preguntar perquè no faig esment del País Basc i Galícia. La resposta és simple. Que ho estan demanant?

          Té credibilitat Rubalcaba quan diu que proposarà modificar la Constitució per a posar en marxa una Espanya Federal? Potser sí que ell ara s'ho creu, però el tema no és aquest, sinó que és prou evident que el partit en el seu conjunt no hi està d'acord i la prova és que els seus dirigents, com l'actual dirigent del socialisme andalús, ataquen més a Catalunya que no pas defensar el federalisme.

          En conseqüència, aquesta capanya de cinc cents actes hauria de fer-se a nivell d'Espanya, és a dir, que si a Catalunya volen fer 500, caldria fer uns 3000 a tota Espanya a fi i efecte es visualitzi què vol dir una Espanya Federal donat que es pretén modificar la Constitució de tots els espanyols.

Malgrat sigui ademocràtic és un fet que d'acord amb la lletra de la Constitució tots els ciutadans espanyols tenen dret a decidir sobre el futur de la nació catalana.
          Si al principi he recomenat visionar el video que he afegit en aquesta entrada, ara recomano la lectura de l'entrevista amb Antoni Castells. 

BARCELONA

Autor/Director
Pere Riera
Núria
Míriam Iscla
Elena
Emma Vilarasau
Joan Vila
Jordi Banacolocha
Victòria
Anna Moliner            
Simó
Pep Planas
Nati
Pepa López
Tinet
Carlos Cuevas
Ramon
Joan Carreras

Teatre Nacional de Catalunya

Aquesta obra se li pot dir retrat o retaula en el millor sentit de la paraula perquè el que fa és pintar-nos com es vivia a Barcelona mentre queia en la dissort de convertir-se en la primera capital del món que era bombardejada des de l'aire (.), aquest retrat es fa sempre en el saló d'una casa burgesa i en la que coincideixen personatges de distintes procedències vitals per tal de fer un quadre el més ampli possible des del punt de vista social.

El protagonisme de l'obra se l'emporta la guerra perquè està al darrera de cada paraula que es diu, tant si és la preocupació de la minyona (Nati) per la falta de menjar, o de veure com el món i la casa s'ensorren pel que d'alguna manera és el cap de casa (Joan Vila) o el noi de casa que es passa l'estona dient que vol regals pel seu aniversari, però que és més aviat un crit de desesper que no pas una criaturada. També, per descompatat, en les baralles entre dos que no són de la casa i que ideològicament estan enfrontats.

Tots aquesta diàlegs són molt vius i punyents; tanmateix, en el diàleg que porten les dues amigues de tota la vida, la Núria i l'Elena, és on l'obra es fa dir "chapeau" perquè hi trobem tot allò que té la guerra des de les dues perspectives humanes. Un representa la de qui ha marxat i l'altra de la que s'hi ha quedat. Naturalment la que s'ha quedat considera que ha fet el que calia i a més es pensa que aquesta mena d'emigració és un viatge turístic en el que a cada lloc hi ha un senyor que t'agafa les maletes i t'obsequia amb una copa de suc de taronja o de cava, segons l'hora. Inevitablement aquest enfrontament dura gairebé tota l'obra, però sempre, no ho oblidem, amb uns diàlegs magistrals amb unes interpretacions perfectes.

L'aspecte que també cal valorar de manera molt favorable d'aquesta producció del TNC és un punt que no és mèrit de l'autor com a tal, sinó del director, encara que sigui el mateix: la coreografia.

A la festa de l'aniversari del xicot no va haver cap regal, però sí ball. La veritat és que els meus ulls no estan acostumats de veure un bon ball per actors i actrius de teatre, doncs aqu´´i vam tenir la primera excepció. La segona va ser que el duel dialèctic entre Miriam Isla i Emma Vilarasau és substituït en forma de ball: tango. Magnífic: tres estrelles Michelin, que vol dir que no es pot perdre.

 

Any Nou? Aquí no gaire nou

Aquí, a l'avinguda de Josep Tarradellas, no ha canviat res. Es diu, es promet que es treurà el monument al fundador de la Falange, però comença un any, quan fa més de trenta-tres anys que va morir Franco i encara hem d'aguantar la presència d'aquest homenatge al feixisme.

Afegit el dia 4 Gener 2009
La Vanguardia, a la pàgina 1 de la secció (rosa) de VIVIR, de Barcelona, llegim: La retirada de los vestigios franquistas de las calles de Barcelona se hace poco a poco y con retraso. El monumento de Primo de Rivera aún no tiene fecha de demolición. A sobre hi ha una foto semblant a la meva. A la pàgina 2 llegim: El primero de los monumentos que está previsto retirar es el de José Antonio Primo de Rivera -fundador de la Falange Española- que está en la avenida Josep Tarradellas...
Evidentment hom podria pensar que La Vanguardia ho ha fet a propòsit d'aquesta entrada meva del blog el primer dia de l'any, però ja sabem que aquests reportatges van a poc a poc.

Nou blog: A LA UNIVERSITAT