Aquest blog està concebut com una mena de diari de les meves activitats (espectacles, viatges, etc.) i en algunes ocasions comento política. Les opinions dels lectors són benvingudes.
Només deixar l'aeroport de París s'ha fet via cap a Chartres per a visitar la sevaimponent catedral gòtica.
Aquesta catedral és possiblement de les que es va construir més depressa, només vint-i-sis anys, que ara ens poden sembla una barbaritat, però aleshores algunes duraven segles. Una caractrística important d'aquesta catedral és que va ser de les primeres en l'estil gòtic.
Tanmateix en ulls d'avui el detall més sobresortint és que com es va construir en un poblet, Chartres, que se'l coneix gràcies a la catedral, està voltada de casetes i camps que no li fa ombra, que vol dir que des de gran distància es fa visible aquesta gran catedral.
En aquesta fotografia, feta a uns mil metres de distància, es pot veure la seva magnificiència i que no hi ha cap immoble que la tapi
Com és lògic l'ajuntament de Chartres té molta cura de l'entorn de la catedral i un jardí del costat n'és la prova.
Tinc afició a les imatges no religioses a les esglésies o temples que evidencien una mena de sincretisme
A la nau central hi ha un laberint de 262 metres amb rajoles
negres i blanques, apareix traçat a terra. Sense cap dubte, es tracta d'un
element enigmàtic i misteriós, però de difícil interpretació. El laberint només
ofereix una ruta possible en els seus 11 cercles concèntrics fins arribar al
centre. Certament només hi ha una ruta possible perquè el final sempre hi
trobem la mort.
Andrea Fabra,
Supongo que hay que disculpar las palabras groseras que se dicen en el parlamento porqué lo que has dicho tú no es algo nuevo. Está claro que en política no hay adversarios, sino enemigos que se odian, si bien contradictoriamente todos decís que defendeis a los españoles.
Es evidente que no me representa ningún diputado que odia a los diputados de signo opuesto.
¿A quién representas tú? Tú representas a tu partido, pero ya no representas a los que te han votado porque entre los que te han votado hay también muchos perdedores, quiero decir muchos españoles que con las medidas aprobadas por el PP se ven duramente perjudicados y no podrán comer o no podrán comprar medicinas para su hijo.
Y no les representas porque tú has dicho claramente que se jodan, que nos jodamos.
Es una desgracia lo que está haciendo la política. Tú y los demás teneis la obligación de hacer pedagogía, pero resulta que lo único que sabes decir es que se jodan, que nos jodamos. ¿Es esto tu sentido de la política? ¿Qué es el parlamento para tí? Quizá para tí sea un burdel y estés contenta porque allí tienes el macarra que te protege. Y si me equivoco, que bien puede ser, entonces, te pido disculpas y me demuestras que ando equivocados y que tienes un gran respeto por las Cortes Españolas.
¿Sabes quela ministra de trabajo italiana lloró ante los recortes? ¡Qué diferencia contigo! Es posible que no lo creas y que muchos españoles tampoco lo crean, pero a pesar de todo YO tengo fe de que no todos los políticos son iguales. Con estas palabras no defiendo a ningún partido político, que esto quede claro, pero sí defiendo que en este mundo hay personas que se toman de una forma ética el trabajo que hace para el bien común.
¡Qué diferencia con los diputados del PP! En especial el padre de Andrea, Carlos Fabra. Aunque no está muy bien, no es grave la tradición en las Cortes de aplaudir el grupo de diputados que ha vencido una votación en el hemiciclo y por lo tanto se aprueba una determinada ley; sin embargo, en el caso que nos ocupa, la aprobación de una ley que implica una pérdida en la calidad de vida de buena parte de los españoles, posiblemente la mayoría, no puede ser motivo de aplausos, satisfacción y regocijo. No. Es una ley dura, quizá beneficiosa a largo plazo, pero de momento es un trágala de gran calado. Una ley que es más para llorar que para aplaudir. Estos aplausos evidencian la falta absoluta de sensibilidad humana, cristiana, política y patriótica de los que así procedieron en las Cortes.
d'August Stridberg, és una de les obres més importants del teatre contemporani, per situar-la mínimament assenyalem que es va estrenar el 1888 i que Hedda Gablerde de Henrik Ibsen es va estrenar el 1890. Malauradament no he tingut mai l'oportunitat de veure La senyoreta Júlia, però el meu desconeixement no justifica la seva rellevància.
Aquesta observació ve a tomb perquè avui he vist La senyoreta Júlia que fan al Teatre Romea, que no és ben bé la mateixa esmentada amunt. Com diu el programa de mà "Fröken Julie (La senyoreta Júlia, 1888) està considerada l'obra mestra d'August Strindberg; pare del teatre modern. Transgressora, formalment revolucionària i atacada de manera ferotge en el moment de la seva publicació per immoral, és una de les peces cabdals del repertori del teatre universal.
Més endavant, en el programa de mà llegim: El director, dramaturg i actor Patrick Marber va crear una nova versióde la peça l'any 2003 amb el títol "After Miss Julie" i la va ambientar en el context dels esdeveniments tumultuosos que van tenir lloc durant la nit de les eleccions de l'any 1945 a Anglaterra, en què va guanyar el Partit Laborista, això vol dir que van perdre el conservador Winston Churchill i al cap relativament de poc temps el món occidental va estrenar el seu Estat de Benestar, és a dir, van guanyar les esquerres i els conservadors van quedar aclaparats.
TRADUCCIÓ: Cristina Genebat DIRECCIÓ: Josep Maria Mestres
REPARTIMENT: Julio Manrique (John) Cristina Genebat (Miss Julie) Mireia Aixalà (Christine)
Els qui han vist la de Strindberg em diuen que és més dura, però aquesta és també prou dura i tant la posta en escena com la interpretació són magnífiques. Teatre de veritat per qui vol veure una bona peça de teatre.
El títol de l'obra és el tema de la política i el que en podríem dir el subtema seria la difamació. En aquest sentit a l'obra s'explica una mena de conte que és un exemple de la difamació.
Una persona va a confesar-se d'un pecat que ha fet. El capellà li pregunta quins pecats ha fet i la resposta és un, que ha mentit i que la mentida era una difamació, per tant, com està molt empenedit li demana que li absolgui el pecat. El confessor li diu el primer que ha de fer abans de perdonar-li. Li diu que vagi a casa, que agafi un coixí, que amb un ganivet el travessi vàries vegades i que tot ho faci al terrat de casa. Aquesta persona va a casa, fa tot el que li ha dit el confessor i torna a la parròquia. El confessor li pregunta que com ha anat i li diu que totes ples plomes han sortit del coixí i que el perdoni. El confessor li respon que ara recollir totes les plomes. Naturalment li respon que és impossible, que feia vent i vés a saber a on paren ara les plomes. Aleshores el confessor li diu que això és exactament el que passa quan es difama.
Una magnífica obra i que la presència de la Rosa Maria Sardà en el repartiment és una garantia de l'obra.
Grupo Corpo és una magnífica companyia de ballet del Brasil i ha estat una sort poder-la veure al Teatre Liceu. Com és difícil d'explicar les característiques coreogràfiques d'aquest ballet és indubtablement millor donar un cop d'ull a la mostra que aquí s'ofereix del YouTube.
Intèrprets Andreu Benito el professor/
Jordi Boixaderas l’actor / Jordi Bosch l’enterramorts / Boris Ruiz el barber
Cal estar agraïts del Teatre Lliure per regalar-nos una obra d'una promesa.
Certament quan es parla de promeses tenim, jo el primer, la tendència d'arrufar el nas perquè que un autor teatral o pianista o el que sigui, es digui que és una promesa no sol ser garantia de res, però aquesta vegada no és així, és a dir, Pau Miró no és una promesa, sinó una realitat.
Samarcanda no és la capital de l'Uzbekistan, però sí és la més important des del punt de vista històric i turístic; en aquest sentit ho és també de l'Àsia Central i encara que no és l'única de la ruta de la seda perquè, lògicament, la ruta de la seda és una cadena de ciutats de que anava de Xi'an a Estambul, Samarcanda ocupa un lloc espcial perquè estava a la cruïlla de comunicacions d'Europa, l'Índia, Pèrsia i la Xina.
Aquests fets, aquest trànsit han fet de Samarcanda una de les ciutats amb més interès del món.
I el lloc més emblmàtic de Samarcanda és el Registan, que és una gran plaça dibuixada per tres grans madrasses.
El Registan: (d'esquerra a dreta) Madrassa Ulugbek, Tilla-Kari i Sher Dor
Dos mosaics de la madrassa Ulugbek i l'interior de la mateixa madrassa
Façana i mosaic amb or de la madrassa Tilla Kari
Façana i mosaic de la façana de la madrassa Sher Dor
Xahrisabz o Shakhrisabz és una ciutat petita, d'uns 75000 habitants i que ha estat des-russitzada. La seva significació ve de ser el lloc a on va néixer Timur, és a dir, Tamerlà
Bukharà és junt amb Khivà i Samarcanda comparteix forma part de la ruta de la seda. Formar part de la ruta de la seda és un llegat històric que sol comportar un llegat arquitectònic i artístic perquè les ciutats que en formaven part tenien més vitalitat que les altres.
Aquestes dues senyores em varen donar les gràcies per fer la foto.
El tercer dia a Uzbekistan ha estat el més dur perquè s’han
fet 466 kilòmetres per una carretera dolentíssima en la que el conductor
semblava que fes slalom per a evitar els nombrosos clots.
El cas és que sortíem de Khivà a les 09:48 h i arribàvem a
Bukharà a les 18:22 h.
