EL CUENTO DEL GRIAL, Chrétien de Troyes

Títol original: Li Contes del Graal (escrit en francès antic)
Títol: El Cuento del Grial
Editorial: Alianza Editorial, Madrid 1999
257 pàgines
Introducció, traducció i notes: Carlos Alvar

Si de nen m'agradaven molt les pel.lícules d'espases i encara tinc a la retina algunes imatges de la pel.líula Los caballeros de la mesa redonda amb actors i actrius com Robert Taylor i Ava Gardner, però que va anar quedant oblidat. Cal dir que el rei Artur és un dels mites més significatius de l'Europa Medieval i, especialment en el món francès i britànic.

En aquest sentit apuntem que Chrétien de Troyes va fer un munt de novel.les i les més significatives són Erec i Enide, el Cavaller de la Carreta, el Cavaller del Lleó i, evidentment, el conte del Grial.

El conte del Grial no solament és la darrera obra de Chrétien de Troyes, que de fet es considera inacabada, però, malgrat tot és la més influent perquè és en la que es funda el mite del Grial. Un mite que arriba de ple al segle XX. En aquest sentit no està de més apuntar que el 23 d'octubre de 1940 es va fer a l'Hotel Ritz de Barcelona un banquet en honor de Heinrich Himmler. Es tractava, però, de visitar Montserrat perquè una llegenda meitat nazi i meitat wagneriana situava el Sant Grial a Montserrat. Aquí ens hem d'afanyar a dir que a l'obra de Chrétien de Troyes el grial no és mai qualificat de sant. Com hem dit és una obra inacaba, però com ja a l'Edat Mitjana va tenir un gran èxit ja aleshores van aparéixer com bolets el que s'anomena com les "·continuacions" del conte del Grial i algunes d'asquestes continuacions es van dedicar a fer sant el grial.

Manuscrit de Montpeller

Una de les tantes peculiaritats d'aquesta obra és que conté dues històries independents, és a dir, hi ha dos protagonistes que si bé a la cort del rei Artur coincideixen en una ocasió, les trajectòries dels dos són independents. Per una banda hi ha el cavaller Galván i, per l'altra, Perceval. Una de les teories és que algú posterior a l'autor es va dedicar a unir els textos que estaven separats, potser perquè haurien quedat dos contes massa curts.

Perceval deixar la casa materna perquè vol fer-se cavaller, però el disgust que té la seva mare vídua li provoca la mort, de manera que arrossegarà aquesta culpa. Més endavant troba uns cavallers i el cap dels quals li fa unes preguntes, però Perceval, ennloc de respondre a les preguntes, fa preguntes, de manera que el cavaller li diu que ha de tenir mesura i saber distingir quan cal preguntar i quan contestar.

A la vora d'un riu està perdut i demana orientació. Un pescador que va en una barca li diu a on ha d'anar que li donaran aixopluc per passar la nit.

Quan és dalt de tot, busca la casa i no la veu, per la qual cosa maleix al pescador que l'ha enganyat, però de cop i volta "Entonces vio delante de sí, e n un valle, la parte más alta de una torre que apareció." (pàg. 122).

Arriba a la torre que ja l'esperen i el fan entrar en una gran sala al mig de la qual hi ha el que ha conegut com el pescador, que li dóna una espasa amb aquestes paraules: "Bello señor, esta espada os ha sido adjudicada y destinada, deseo de sobremanera que la tengáis. Ceñidla y probadla." (pàg.125)

Al cap de poc "Volvió a sentarse junto al señor, que le hacía muchos honores. Había dentro tanta luz como se podría conseguir con velas en un albergue. Mientras hablaban de una cosa y otra cosa, un criado vino de una habitación sujetando una blanca lanza empuñada por el centro, pasa entre el fuego y los que estaban sentados en la cama, y todos los de allí vieron la lanza blanca y el hierro blanco, y desdee la punta salía una gota de sangre que corría hasta la mano del criado." (pàg. 125 i 126).

Després van passar criats que portaven canalogres d'or pur, amb deu espelmes cada un i "una doncella  que venía con los criados, bella, agradable y bien ataviada, sujetaba un grial entre las dos manos." Aquest grial és anomenat tres vegades més i "El muchacho los vio pasar y no se atrevió a preguntar a quién servían con el grial, pues él siempre recordaba en el corazón las palabras del noble sabio." (pàg.126).  Es refereix el cavaller que més amunt li va dir que calia tenir mesura.

Un passatge molt bell és el de l'oca ferida. "Perceval empiza a aguijar hacia donde ha visto el vuelo. El ganso estaba herido en el cuello, y derramó tres gotas de sangre que se extendieron sobre el blanco, y pafecía color natural."... "Se apoyó en la lanza para contemplar aquella visión, pues la sangre y la nieve juntasle recuerdan el fresco color que hay en el rostro de su amiga, y piensa tanto que se queda ensimismado. A su parecer, tal estaba el rojo sobre el blanco como las gotas de sangre que aparecieron sobre el blanco. Mientras lo contemplaba, le pareció, tanto le agradaba, que estuviera viendo el fresxco color del rostro de su bella amiga." (pàg. 149).

Perceval és rebut pel Rei Pescador

EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT, de Quim Monzó

Fa més de deu anys que aquest llibre de cent seixanta-nou pàgines córrer per casa, però fins ara no l'havia agafat de veritat. Alguna vegada n'havia llegit alguna cosa, però no m'hi havia decidit.

El cas és que l'acabo de l'he llegir i l'he gaudit de debò. Crec que un dels mèrits dels seus contes no ja és la varietat temàtica, sinó el joc que crea en les situacions, sempre resulta sorprenent.

En aquest sentit, un dels contes més sorprenents és EL GRIPAU que dóna la volta a la tradició de manera que no és el gripau que espera el príncep per tornar a ser un bella princesa, sinó que és el príncep que busca el gripau perquè està segur que així trobarà a la bella princesa del seus somnis.

El perquè de tot plegat, de Quim Monzó

Quaderns Crema

Barcelona
1994
169 pàgines

Aquest llibre porta anys a casa, potser vint, l'he tingut vàries vegades a les mans, però no m'hi decidia. Tot i que era un error, me n'alegro perquè vull pensar que ara l'he gaudit més. Es tracta d'un llibre de contes i no té res a envejar dels millors contistes. En tots els contes Quim Monzó demostra un profund coneixement de la psicologia, que és com dir de les febleses humanes. Als primers contes la temàtica de fons és el sexe i, per raons òbvies, m'ha impressionat Vida matrimonial d'una parella que ja als vuit anys de casats han perdut el costum del sexe. Són al llit i arran d'un factor extern els ve les ganes de sexe, però per separat, no s'ho diuen, han perdut la confiança, per tant, la conseqüència és dramàtica, es masturben. Ell "sent una tristesa immensa, pensa que la vida és grotesca i injusta, i esclatar a plorar". El conte La immolació és del tot surrealista i té un final divertit, però d'una absoluta elegància. És una parella que discuteix sobre si és oportú pujar a la torre de Pisa tenint en compte que cada any s'inclina i que d'un moment a l'altre pot caure. Al final un tenia raó, pugen i la torre cau. Ningú li pot retreure a Quim Monzó d'aquest presagi perquè ho fa d'una manera tan fina que ens fa pensar que cau, però potser no, jutgem: "La dona somriu, l'agafa per la cintura, van cap a la torre, comencen a pujar-hi i no té temps ni d'adonar-se d'aquesta prova d'amor.". Quin Monzó prova el seu mestratge de contista quan fa un recreació d'alguns clàssics, com La micologia, El gripau i La bella dorment, La monarquia i La fauna. Per a gaudi de qui em llegeixi li regalo el darrer paràgraf de La bella dorment. "Les galtes de la noia han perdut la blancor de la mort i ja són rosades, sensuals, per mossegar-les. Es posa dret i li allarga les mans, totes dues, perquè s'hi agafi i pugui posar-se dreta. I aleshores, mentre (sense deixar de mirar-lo als ulls, enamorada) la noia (feble d'haver passat tant de temps estirada) es posa dreta gràcies a la força dels braços masculins, el cavaller s'adona que (cosa de vint o trenta metres més enllà, abans que la clariana acabi per donar pas al bosc) hi ha una altra noia adormida, tan bella com la que acaba de despertar, igualment estirada en una llitera feta amb branques de roure i envoltada de flors de tots colors”.

Un metge rural, Franz Kafka

Traducció de Josep Murgades

Quaderns Crema

Barcelona 1995

120 pàgines

Un altre llibre de viatge, però no s'entengui que frivolitzo sobre la qualitat que potser per alguns la qualificació "de viatge" és una desqualificació. La cosa està en què un llegeix quan li plau sigui al tren, al sofà de casa, a l'avió o a la cadira de la cuina. Val a dir que si s'està sol la lectura a la cuina és molt recomanable perquè aquesta incomoditat respecte al sofà obliga a està com més desvetllat i a no caure, doncs, en un cert ensopiment.

El motiu doncs que sigui un bon llibre de viatge és perquè al tenir lletra grossa ajuda si un està en algun lloc a on la llum està per sota del desitjable i, a més a més, cal dir que Un metge rural és un dels catorze contes que hi ha al llibre. Es tracta d'un conte surrealista i, alhora, molt dur, molt colpidor.

Vull destacar també Onze fills en el que el pare fa de narrador i explica les qualitats i defectes de cada un dels fills; tot un prodigi de psicologia al saber traçar onze persones que no coincideixen en res.

Tot i amb això em considero un fanàtic del darrer conte, que no ens l'hem de prendre com un conte, sinó com la veritable lliçó magistral que una vegada va fer un mico: Un report per a una acadèmia. Segur que hauria plagut a Rousseau. Per les característiques d'aquesta obra he tingut ocasió de veure al teatre aquesta obra en format de monòleg. La primera vegada, ja fa molts anys, va ser en un marc ideal, perfecte: l'Amfiteatre Anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, no recordo el nom de l'actor, però sí que es movia davant el públic quasi com un simi. Aquest "quasi" és rellevant perquè no era exagerat, no era teatral, el suficient. La segona vegada ja més recent, però fa uns anys, al Teatre Lliure.

Un llibre més de Kafka que fa de bo llegir i en el que evidencia no solament un gran escriptor, sinó una gran penetració psicològica i una perspicàcia per anar al moll de l'os de les coses.

Aquí hi ha un exemple tret de Un report per a una acadèmia

(Tinguem en compte que el discurs el fa un mico caçat a la selva i portat a Europa)

Tinc por que no se  m'entengui exactament què vull dir quan parlo d'escapatòria. Utilitzo el mot en el sentit més usual i ampli. És amb tota deliberació que no dic llibertat. No és aquest el gran sentiment de llibertat a totes bandes el que jo vull donar a entendre. Com a simi potser el vaig conèixer, i he conegut també homes que se'n delien. Pel que fa a mi, però, de llibertat, no n'exigia ni llavors ni ara. Encara més: amb llibertat s'enganya massa sovint entre éssers humans. I de la mateixa manera que la llibertat figura entre els sentiments més sublims, igualment hi figura l'engany corresponent.

La transformació, de Franz Kafka

Traducció i pròleg Jordi Llovet

Edicions Proa, Barcelona 1978
139 pàgines

El 1982 vaig llegir La transformació, però tenint en compte que fa un any i mig vaig acabar la carrera d’Humanitats, que m’ha donat una nova perspectiva a moltes coses, ha estat oportú repetir algunes de les lectures que ja havia fet. 

Certament una d’aquestes lectures havia de ser l’obra de Kafka perquè és ara que m’he adonat de  la seva importància, més ben dit, d’on ve la seva importància.

Com tots els grans escriptors era una persona molt llegida, per tant, coneixia la tradició i sabia que l’única manera de ser artista consistia en trencar la tradició, que vol dir exhibir un nou estil.

Com va dir Dubuffet en la pintura el color és el material i el pinzell l’eina, d’aquí que Javier Aparicio, el professor que he tingut en literatura contemporània, diu que en literatura el color és el llenguatge i el pinzell és l’estil. Per a què sigui art doncs ha d’haver una lluita entre el material i l’eina. En el cas que ens ocupa Kafka té un llenguatge planer, però clarament surrealista com és el cas en La transformació això s’ha explicat en que l’autor, d’una manera rebuscada però visible, fa una mena d’al.legoria d’ell mateix a base de minimitzar la seva personalitat. Veiem

KAFKA SAMSA

KAFKa SAMSa

KAFka    SAMsa

Kafka Samsa

K S

Si una de les característiques de moltes novel.les, el Quixot, inclós és la paròdia, Kafka no tenia cap problema en parodiar-se i la seva ironia estava també fora de la ficció.

Javier Aparicio fa una citació que és un bon reflex de la complexitat de Kafka. “Una noche, cuando me encontraba con mi padre justo delante del portal cerrado, llegó Kafka con mis dos hermanas, a las que acompañaba hasta casa. Mi padre había leído unos días antes La transformación y por más que Kafka se envolviera en una reservada sonrisa cuando se habla de sus trabajos, dejó que mi padre dijera algunas palabras sobre aquella transformación de un ser humano en escarabajo. Entonces Kafka retrocedió un paso y, con una seriedad espantosa, sacudiendo la cabeza como si se hubiera tratado de un suceso real, dijo “Pero eso tiene quenhaber sido horrible”. Certament la seva obra és ficció, però aquestes paraules ens diuen fins a quin punt Kafka és Samsa, fins a quin punt La transformació té quelcom d’autobiogràfic malgrat cap fet es correspongui. 

Ens pot semblar que la vida és com una cadena de fets, allò que solem dir el curriculum vitae, però les nostres sensacions, les nostres pors, els nostres amors i els nostres odis, els nostres somnis, un conjunt d’elements que formen part del nostre jo i que o no veiem o que quan percebem hi passem de puntetes.

Dora Diamant, una de les amigues de Kafka, va dir que “Su realismo no reproduce la vida de todos los días, su lógica es absoluta, comprimida, y en ella sólo se puede vivir durante unos breves instantes”.

Com he apuntat aquesta novel.la és de molt fàcil lectura i el que s’explica resuta realista perque encara que es tracti d’una impossible transformació l’eficaç llenguatge de Kafka aconsegueix fer-nos veure que efectivament Samsa s’ha transforma en un horrorós escarabat.

Estirpe de papel, d'Anna Lidia Vega Serova

Acabo de passar una setmana a l'illa de La Palma, Canàries, i a l'hotel hi havia una mena de biblioteca, que em vaig posar a remenar i em vaig trobar aquest llibre d'un nom absolutament desconegut per mi, la cubana Anna Lidia Vega Serova, cosa que no és una anomalia perquè la meva principal inclinació no és la ficció i menys per la per mi desconeguda literatura cubana. Així que vaig convertir la biblioteca de l'hotel en un punt de book-crossing, m'explico?

El que em sorprèn és que l'autora aparegui a la Wikipedia en anglès i no a l'espanyola. El cas és que tot i que em vaig portar lectures per aquesta curta estada a La Palma em vaig lliurar a la lectura d'aquest llibre, que em va enganxar de seguida i l'he llegit d'una tirada, bona part tombat a la gandula que només la deixava per a nedar una mica. Es pot dir que la setmana m'ha passat entre la gandula i la piscina o llegir i nedar.

Es tracta d'un recull de contes. Val a dir que Estirpe de papel és el títol d'un dels contes d'aquesta antologia que d'acord amb Ediciones Cubanas la tria de les obres ha estat feta per la pròpia autora perquè ja té set llibres de contes.

No està de més assenyalar que Vega Serova vá néixer el 1968 a Sant Petersburg, per tant, és filla de quan Cuba i la U.R.S.S. estaven a partir d'un pinyó, la qual cosa explica també els seus cognoms; tanmateix, de la lectura dels contes no es desprén una defensa del règim castrista, no parla de política, però sí de societat, de forma que en el conte El día de cada día llegim: "No hay comida, no hay dinero, no

Jo llegint el llibre

hay ropa limpia, no hay detergente para lavar la ropa sucia, no hay jabón para bañarse, no hay champú, no hay pasta de dientes...¿Para que quieres cepillarte los dientes si no hay comida?" Amb aquesta pregunta s'envidencia la duresa de l'autora davant la realitat cubana.

De tota manera aquesta duresa la trobem també en els temes que tracta aquesta dona, que com se sol dir no té pèls a la llengua,  perquè l'autora dóna veu principalment a dones que estan a la recerca de la seva identitat o del seu lloc al món, un món que no és Cuba en particular, sinó temes universals i contemporanis, la problemàtica social, com la marginalitat de l'altre, la sexualitat, la soledat dintre de la pròpia família. Cal dir que que l'autora pren en moltes ocasions les referèncioes de les arts plàstiques (bad painting) i que admet que conrea el que se'n diu "literatura sucia".

A Naturaleza muerta con hierba protagonitzat per una noia llegim: "decidimos (junt amb una amiga) irnos para un convento donde casi me viola una monja .. si ella (la seva mare) no hubiera tratado de educarme como una superniña yo al llegar a Odessa, después del octavo grado, no tomaría vodka y estudiaría historia del arte".

Anna Lidia Vega Serova

I a Las ventanas el trobem ple di'idealitzacions: "Dicen que París está lleno de mujeres solas, ¡cómo si la Habana fuera diferente! Nada más en este piso, de los quince apartamentos, trece son mujeres solas o mujeres solas con niños, y la Liza mejor no tuviera marido, la pobre, porque para el que tiene..." En una altra finestra una altra dona té un altre somni: "poder salir a caminar por la calle y sentarme en el Parque Central a fumarme un cigarro o dos y que todos los negritos se metan conmigo y me digan piropos y volverles la cara escondiendo la sonrisa en la barriga y por la tarde elegir al más bonito, más inteligente para decirle sí. Para decirle ¿qué me ofreces? ¿Salir? Salgamos. ¿Bailar? Bailemos. ¿Templar? Templemos. (follem) Traerlo a mi casa pasando lentamente por la calle para que todos nos vean juntos, pasar por delante de la puertas de las tres Juanas y que revienten de envidía."

Els amants dels gossos quedarien aterroritzats si li llegissin el conte Misericordia perquè jo que no en sóc amant hi vaig quedar. Sempre he cregut que era inmune a la sensació de fàstic en la ficció, però em va costar acabar la lectura de Cñancer.


No hi ha dubte que un dels contes més punyent del llibre és precisament Estirpe de papel, que tracta d'una mare i una filla encara molt nena, que com no té joguines ha creat un món de paper: "Posee una gran familia de papel, cada vez más grande y unida; se casan, nacen hijos, nietos, son muy felices ... Pasa gran parte del tiempo con su estirpe de papel; cada vez los conoce mejor y lo quiere más, cada vez los siente más reales..." Un conte tremendament corprenedor, que no pot deixar indiferent quan sabem de l'absoluta indiferència de la mare envers la seva filla. El conte és una tragèdia, és a dir, acaba com acaben les tragèdies més grans de la literatura universal.

Un gran llibre que recomano, però difícil de trobar perquè no s'edita a Espanya perquè aquí no es coneix a Anna Lidia Vega Serova.