SHEN YUN 2017 al Teatre Liceu

Shen Yun és una escola de la dansa tradicional xinesa fundada per a fer propaganda política i religiosa contra el Partit Comunista de la Xina perquè va declarar fora de la llei Falung Gong pel fet que Shen Yun va ser fundada per un grup de membres de Falung Gong com es pot llegir a Los Angeles Times.

Shen Yun 2017 és un bon i respectable espectacle de dansa xinesa però té un punt de monòton, la qual cosa no treu que siguin molt belles la majoria de les coreografies; tanmateix, es fa una mica pesat el factor de propaganda política perquè en dues coreografies apareixen els dolents de la pel.lícula, els policies de l'Estat xinès. Fa uns anys vaig visitar la Xina i vaig veure quatre vegades ballet i no hi havia gens de propaganda explícita; una altra cosa que un pugui dir que el fet en si ja és propaganda.

Recomano visitar la web

A continuació una de les poques que vaig registrat a la Xina. Encara que no es veu molt bé a causa perquè no tinc un bon equip per fer video i perquè, en general no m'atrau fer-ne. Es pot veure que les xineses no solament ballen, també canten.

Daodejing. El llibre del "dao" i del "de", de Laozi

Traducció del xinès, introducció i comentaris de Seán Golden i Marisa Presas

Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona 2006 

185 pàgines

Avui he enllestit la lectura d’aquest llibre tot tenint en compte que em vaig proposar llegir només tres o quatre capítols cada dia perquè malgrat que la majoria són curts, també són difícils d’interpretar malgrat que a la pàgina del costat hi ha el comentari del capítol en qüestió. Com es pot veure més amunt els comentaris estan fets pels mateixos traductors.

El motiu de la lectura és, en primer lloc, que des que em vaig jubilar he desenvolupat una curiositat o interès per la cultura xinesa. Aprofito per precisar que m’he referit a la jubilació del món laboral perquè si per jubilació hom entén no fer res, mai no havia estat tan actiu; la diferència està que abans guanyava diners amb el meu treball tot sabent que no em faria ric i ara el que faig em costa diners, molt pocs, però em faig ric, d’una altra manera, evidentment. Una riquesa que és el resultat del que en dic una vita nova. Per altra banda, els comentaristes expliquen en la Introducció una mena de tradició xinesa que és força coneguda i que és interessant citar-la:Podríem dir que en molts aspectes confucianisme i daoisme són complementaris. Tant és així que tradicionalment es deia que una persona havia de ser confuciana en la seva maduresa, però daoista en la seva vellesa.” Si ens atenem que qui escriu aquest blog ja està a la setena dècada té

motius sobrats per a saber que diu el dao.

A fi i efecte donar una idea del llibre faig la citació del capítol 16 que m’ha semblat il.lustrativa:

Arribar al buit suprem. Conservar la quietud suprema. Totes les coses entren juntes i jo observo com s’en tornen. De la turba de coses cadascuna torna a l’arrel. Tornar a l’arrel s’anomena quietud; la quietud és tornar al destí. Tornar al destí s’anomena ser constant. El coneixement d’allò que és constant s’anomena il.luminació.

No conéixer el constant vol dir anar cegament al desastre. Si es coneix el constant s’accepta tot. El qui ho accepta tot és desinteressat. El qui és desinteressat és sobirà. El qui és sobirà és en harmonia amb el cel. El qui és en harmonia amb el cel és en harmonia amb el dao. El qui és en harmonia amb el dao és etern, i la mort no li representa cap perill.

Publicat fa 6th Augu

JUL 31 El segundo libro del TAO. Una selección del Chuang-tzu y del Chung Yung

de Stephen Mitchell
Alianza Editorial, Madrid 2013
228 pàgines

Es tracta una obra força original i una manera de fer les primeros lectures del dao (o tao). Stephen Mitchell és un honest i diu que no sap xinès, pero que ha aplegat diversos traduccions dels esmentats autors a fi i efecte oferir al lector aquelles versions que per ell son mes clares pel lector que s'endinsa per primera pegada.

A més a més no hi és tot, insistim doncs, és un tria. Encara més, els textos oferts estan tots comentats pel propi Mitchell que són prou esclaridors tot i que pels que estem educats en una religió d'un sol déu es fa difícil perquè no cal aprofundir gaire per a donar-se que les religions monoteístes són extremadament dogmàtiques perquè no tienen prou de dir-nos que només hi ha un déu, sinó que els seus funcionaris pretenen saber com és aquest déu, què vol de nosaltres quan som vius i què farà de nosaltres quan siguem morts.

El daoisme té el defecte pels malacostumats que resulta misteriós perquè no resulta clar què és el dao, aquest misteri es fa prou explícit en el cant 29 de Chuang-tzu

Sin el concepto del otro,

no hay un yo separado.

Sin el sentido del yo,

nada puede verse como otro.

Hay un poder que determina las cosas,

pero ignoro que sea.

Carece de formato o de sustancia ,

actúa sin hacer, 

mantiene al universo en orden

y parece apañárselas

de maravilla sin mí.

Si una cosa és clara que no té res a veure amb els discursos o dogmes de les religions perquè qui -o què?- manté l’univers en ordre parla sense dir res, en silenci i només el pot escoltar aquell qui no sap.

Qui amb aquest cant no quedi satisfet, potser faria bé de llegir el cant 1 del mateix autor

Lo que se nos otorga al nacer

se llama naturaleza humana.

La realización de la naturalez humana

se llama el Tao.

El cultivo del Tao

es la forma más profunda de aprendizaje.

El Tao es el modo como son las cosas,

del que o puedes alejarte 

ni siquiera por un momento.

Si pudieras alejarte de él,

no sería el Tao.

Así pues, la Maestra

mira dentro de su propio corazón

y respeta lo que no se ve ni se oye.

Nada estan manifiesto como lo oculto,

nada es tan obvio como lo invisible.

Así pues, la Maestra presta atención a cuanto sucede 

dentro de su yo más recóndito.

El cant 12 acaba amb aquest parell de versos

El Tao no reclama nada para sí mismo,

así, contiene todas las cosas.

Mentre que el cant 24 comença amb aquesrs quatre versos

Para hallar el Tao,

no necesitas buscar en ningún sitio.

Si no está dentro de tí,

no es el Tao.

Desitjo que qui hagi llegit fins aquí s’animi no ja a llegir aquest llibre, però sí a interessar-se pel dao (o Tao).

Val a dir que la tradició xinesa assenyala, no pas d’una manera dogmàtica, sinó com una forma d’entendre el millor per a la vida, que durant la maduresa una persona havia de ser confuciona per tal de ser útil a la societat i obtenir els beneficis econòmics o socials pel seu nivell d’utilitat, és a dir,  ser pràctic i pragmàtic; però calia ser daoista durant la vellesa, com a manera de no témer la mort.

WHY NATIONS FAIL. The origins of power, prosperity, and poverty, per Daron Acemoglu i James R. Robinson

Tenia interès en aquest llibre per un aspecte relacionat amb la conclusió del Treball de Final de Grau que estic enllestint aquests dies, però he d'admetre que en aquest punt no m'ha servit de gaire. De tota manera és del llibres més interessants que he llegit mai.

La finalitat principal del llibre és, com diu el títol, per què les nacions fallen o fracassen i mentre unes es fan riques altres es fan pobres. Aquesta recerca porta als autors a analitzar les institucions.

El llibre comença d'una manera quasi cinematogràfica. Posa la càmera a Nogales, que és un poble partit per la meitat en la que la part nord és Arizona, Estats Units, i la part sud és Sonora, Mèxic. Les institucions del nord fan possible triar la feina o professió, la formació acadèmica i professional; que els empresaris inverteixin en tecnologia; per altra banda el fet que hi hagi eleccions democràtiques fa possible les exigències pels serveis bàsics. Mentre que al Nogales del sud els adults no han anat a la universitat i els adolescents no fan el batxiller. La mortalitat infantil és molt alta perquè les condicions sanitàries són pobres, molts serveis públics són inexistens, hi ha delinqüència, corrupció, males carreteres i caciquisme.

El que fa el llibre especialment interessant és que aquest estudi de les institucions (polítiques i econòmiques)  mostra el que fan possible i el que fan impossible. Els autors hi fan un estudi quasi mundial, encara que no hi siguin tots els països del món, hi ha un bon ventall.

Les institucions les classifiquen en extractives i inclusives. Valgui com a definició el que llegim a la pàgina 81: 

"Hi ha una sinergia entre les institucions econòmiques i polítiques. Les institucions polítiques extractives concentren el poder en mans d’una élite reduïda i fixen els límits a l’exercici del poder. Les insitutcions econòmiques sovint estan estructurades per aquesta élite per tal d’extraure els recursos de la resta de la societat. Per tant, les institucions econòmiques extractives acompanyen de forma natural a les institucions polítiques extractives”

Més enllà de la definició citada expliquen que les institucions econòmiques inclusives són les que fan possible la descentralització de la riquesa i que per assolir aquest estadi es va establir el liberalisme econòmic, que tenia per objectiu -entre altres- fer impossible els monopolis, promovent la competència i la innovació tecnològica. Per tant és imprescindible el dret a la propietat, la continuada millora de les infrastructures, un règim fiscal que sigui més alt pels que tenen més, però amb fàcil accés a la financiació.

Per a què hi hagi institucions econòmiques inclusives ha d'haver institucions polítiques inclusives perquè si tenen més pes les institucions polítiques extractives, aleshores les institucions econòmiques extractives seran les que dominaran l'economia.

Les institucions econòmiques extractives són les que tendeixen a la concentració de la riquesa i del poder en una reduïda élite. El monopoli és l'exemple absolut. Aquestes élites s'oposen al desenvolupament industrial perquè disposen d'una mà d'obra barata. 

Amb aquests conceptes i d'altres que es desenvolupen al llarg del llibre es van escenificant diferents territoris del planeta com exemples del que s'ha fet bé o malament. Els autors donen la millor nota a la Revolució Gloriosa (1688) perquè va ser l'inici de les institucions inclusives i que els britànics van exportar a Estats Units i Austràlia en perjudici de la corona britànica. Passa amb un aprovat la Revolució Francesa perquè "created much violence, suffering instability, and war. Nevertheless, thanks to it, the French  did not get trapped with extrative institucions blocking economic growth and prosperity... These economic changes would be followed by other reforms in the economics and its politics, ultimately culminating in the Third Republic in 1870"

No cal dir que el llibre posa especialment el zoom a China, Corea del Nord i l'Àfrica sot-sahariana, tanmateix també tracta el tema de "los Conquistadores" que van fundar allà unes élites extractives (encomiendas) que en alguns casos encara dominen les institucions extractives, com és el cas de Guatemala.

Com a català voldria tenir prou recursos per a interpretar els orígens econòmics de la situació. Si com diuen els autors el punt d'inflexió per a generar les institucions econòmiques inclusives a Anglaterra i a Estats Units va ser la Revolució Industrial, a més de comptar, com s'ha dit, amb la Revolució Gloriosa. Aleshores un es pregunta què va passar a Espanya en termes econòmics, socials i polítics per a què la Revolució Industrial que es feia a Catalunya -i també al País Basc- enlloc de liderar la "nación española" els catalans no van jugar un paper significatiu a Madrid, sinó que Barcelona va ser bombardejada com si fos una ciutat estrangera, i era el liberal Espartero!. El que sí sabem pel llibre que els britànics van començar a fer tributar els terratinents i donar avantatges econòmics als industrials. Evidentment, això no va passar a Espanya, més aviat ja es començava a criticar la cobdícia dels catalans quan exigien uns aranzels proteccionistes, tot i que era una política generalitzada a tot Europa. A Espanya els liberals eren els latifundistes, que eren les veritables classes extractives a Espanya segons els autors del llibre. Les diferència amb els anglesos les trobem a tot nivell i és que la Marina anglesa el segle XIX va bombardejar Copenhaguen. Espanya sembla condemnada a tenir sempre l'enemic dintre de casa.

No sé si la meva interpretació és correcta, però em fa l'efecte que l'enfrontament arran del Corredor de la Mediterrània ens porta de nou a un terreny semblant al del segle XIX perquè mentre la Unió Europea sap que la zona més exportadora d'Espanya és la costa Mediterrània altres fan el paper de mirar els seus interessos clientelars i no mirar l'interès de "la nación española", precisament allò del que es consideren els millors defensors.

L'episodi recent de l'empresa Castor fent un dipòsit de gas al fons del mar i davant de les províncies de Castelló i Tarragona és una mostra de les institucions polítiques extractives lligades a les econòmiques extractives. El primer punt és que es va planificar tot des de dalt de forma que el poble no en va saber res, és a dir, democràcia o institucions inclusives zero. Quan es destapa tot i resulta que ha de tancar hi ha un acord empresa-Estat que l'Estat ha d'indemnitzar l'empresa, evidentment l'Estat és la ciutadania que va ser ignorada.

AFEGIT EL 1 DE NOVEMBRE
Com a prova de que aquest llibre està de moda a La Vanguardia del 25 de juliol Enric Juliana escriu un article amb el títol "Las élites extractivas". I a La Vanguardia del 30 octubre Jordi Barbeta, sota el títol "Deixeu que els rics s'acostin a Madrid" escriu: L'anunci de la rebaixa d'impostos formulat pel president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, suposa un nou tracte de privilegi a les elits de la capital que viuen del pressupost de l'Estat, del mercat regulat o directament dels contractes i les concessions que publica el BOE. Són les denominades "elits extractives", concepte encunyat per Daron Acemoglu i James Robinson i desenvolupat amb brillantor per César Molinas per descriure el sistema de captura de rendes que permet, sense crear riquesa nova, treure rendes de la majoria de la població en benefici propi.

HISTORIAS DE PEKIN

de David Kidd. Traducció de Marta Alcaraz. Editorial Random House, Barcelona 2007. 220 pàgines.
.
David Kidd, professsor d’anglès americà treballant a Pekin, casat amb una xinesa de classe alta abans de la revolució de Mao. Ens explica els costums i les litúrgies dels darrers membres d’aquesta classe, que va quedar esborrada per la nova Xina. De la més alta sofisticació a la degradació, aquesta devallada és la que van viure els rics de l’època que malgrat tot van escapar a la revenja popular. Molts van morir a bastonades i els que van sobreviure es van veure degradats a treballar en feines humiliants per reeducar-se d’acord amb la nova doctrina maoista.
.
Per raons òbvies l'autor pren partit a favor de la classe que va adquirir mitjançant el matrimoni; tanmateix això no li resta, al contrari, li serveix per ser molt crític amb el sistema comunista i li aplaudeixo la sensibilitat que hi mostra en valorar l'art xinès en totes les seves vessants, com pugui ser la cuina i la fabulació.
.
Tots sabem de la bellesa del jardí japonès perquè la cultura japonesa ha viatjat molt més que la xinesa que per diverses raons ha estat tancada o Occident l'ha tinguda tancada. Doncs el jardí japonès està concebut per a la seva contemplació, mentre que el xinès està per ser viscut, per passejar-s'hi, per estar-s'hi.
.
I posat a què he fet referència a Occident val a dir que el 1900 les forces d'ocupación occidentals se sentien fartes de tanta bellesa i es varen dedicar a convertir els budes en blanc per a les pràctiques de tir. Aquí ens podem imaginar el que es diria si altres haguessin fet el mateix amb sagrats cors o mares de déu. Sense oblidar que una familiar d'aquesta famíla era muda des que petita, durant la Rebel.lió Boxer, un anglès va matar la seva mare amb baioneta davant d'ella.
.
Mentre alguns aquí i avui fan mofa dels ecologistes quan l'ecologia no és altra cosa que fer les coses amb seny, em permeto assenyalar que al Beijing o Pequín d'abans de Mao ja tenia una doble xarxa d'aigua, una de potable i una altra pels jardins. De fet no ha de sorprendre aquesta dada si tenim en compte l'enginyeria hidràulica xinesa té mils d'anys d'història.
.
Es tracta doncs d'un bon llibre, sense moltes pretensions, però amb el mèrit de l'autor d'apropar-nos al que va ser la cultura xinesa, aquesta gran desconeguda. Un llibre que es llegeix bé perquè tots els aspectes culturals estan posats en un context, gràcies al fet que la família xinesa amb la que va conviure l'autor era de les més importants de la capital, així sabem que a principis del segle XX hi havia una cremadors d'incens que portaven quatre-cent anys cremant sense parar. O la pena de les filles de la casa que considera que no es pot endur les peònies sense endur-se els crisàntems o la velleta que ha aconseguit que un vellet li expliqui les qualitats de les herbes i què fer per conrear-les i de qui herederà una magnífica col.lecció de llibres (rotllos) sobre plantes medecinals.