EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TeatreLiceu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TeatreLiceu. Mostrar tots els missatges

dilluns, de setembre 02, 2019

Teatre Liceu, IBSTAGE GALES. Director: Leo Sorribes


Aquest diumenge passat, primer de setembre, vaig anar al Liceu per a veure el ballet que l'escola de ballet que gestiona Leo Sorribes ens porta a Barcelona. Nosaltres, els catalans, que a vegades presumim i de vegades menyspreem, no les tenia totes. 

L'espectacle va començar amb RAYMONDA, coreografia de Petipa, música de Glazunov i l'equip de ballet de l'escola. És obligat assenyalar que la interpretació dels joves estudiants va ser prou digne, cosa que és d'agrair i que no desmereixia el conjunt del que vindria després, tot assenylant que aquesta va ser l'únic espectacle fet pels alumnes i que la resta ja van ser ballarins de categoria internacional.

En aquest sentit, em permeto posar a continuació l'article de Maricel Chavarria que surt avui a La Vanguardia.

A veure-les volar en el món del ballet




Hi ha un públic entès i amant del ballet que espera l’estiu per prendre-li el pols a aquest art a la gala que té lloc al Gran Teatre del Liceu. És un públic que, cada cop més, quan es troba davant artistes de primer ordre, es torna boig i necessita desfogar-se i ovacionar-los a crits quan superen de llarg les expectatives.

Qui mana avui dia a l’olimp del ballet? Qui despunta? Qui és l’exponent d’aquest o l’altre estil? Quin jove astronauta esquiva amb elegància i serenitat les lleis de la física?

Fa una dècada que les gales IBStage donen l’oportunitat al públic barceloní d’obtenir algunes respostes a aquestes preguntes, que d’altra banda serien d’obligat compliment en un Estat de dret del ballet. Un Estat on no pogués ser tingut impunement per un art tronat i circense.

La prova que no ho és pas es troba a les grans cases d’òpera d’aquest planeta –si més no les que van decidir tenir escola i companyia pròpia–, teatres que mantenen el llustre i la màgia al més alt nivell i se superen any rere any. I val a dir que en aquesta 10a edició de les gales IBStage que es va celebrar aquest cap de setmana, al teatre de la Rambla, es va poder gaudir d’uns contrastos estilístics exquisits.

A saber: d’una banda, la correcció, polidesa i delicadesa d’un Royal Ballet londinenc representat pel seu màxim exponent femení –la gran Marianela Núñez–, i de l’altra, l’expressivitat i l’elegància del Mariinski de què va fer gala aquest astre astronauta neptunià anomenat Kimin Kim, el volador serè, un coreà format a l’escola russa. Un noi que fa 12 anys que alimenta aquesta alquímia amb un professor rus... d’ascendència coreana.

Veure Núñez i Kim formant parella en joies del repertori, com els pas de deux de Giselle (Jules Perrot i Jean Coralli) i El corsari (Marius Petipa), va ser com sentir-se part de la història, com potser es va sentir al seu dia el públic de l’època que Rudolf Nuréiev va allargar la carrera de Margot Fonteyn. Esclar que l’argentina Marianela, que als 36 anys domina els tempos de cada gest com una deessa, i el somiador Kimin, de 26, capaç de creuar l’escenari del Liceu d’un sol salt, es troben a anys llum d’aquells mites en qüestió de tècnica. Perquè, lluny de ser un art de museu, el ballet evoluciona i renova la capacitat de sorprendre.

Dit això, aquesta vegada IBStage va saber administrar la presència d’alumnes a la gala, que van ballar només uns minuts de Raimonda a tall d’obertura. Ja es va dir fa un any en aquestes mateixes pàgines: si es ven una gala d’estrelles al Liceu, no es pot fer passar bou per bèstia grossa permetent que els estudiants copin la meitat del xou.

De la resta de la gala caldria destacar la impressionant Oksana Skorik, a qui ja es va veure en una edició anterior en Scheherazade . Aquesta vegada va canviar la dolorosa sensualitat –no s’ha d’oblidar que es va formar a la dura escola de Perm– per la passió de La mort del cigne, de Michael Fokine, en què va convertir les seves línies extremes en fràgils extremitats, ferides i tremoloses fins a l’última ungla. El Mariinski té en Oksana una assegurança a tot risc, com es va poder comprovar en el límpid Gran pas classique de Victor Gsovski, que va ballar amb l’elegant Philippe Stepin.

I com correspon a una gala conseqüent, es va donar l’oportunitat a l’emergent Maria Khoreva, per a qui el Mariinski ha apostat amb només 19 anys. Va ballar el rutilant pas a dos de Don Quixot, jove i àmpliament preparada, tot i que amb l’excel·lència per assentar. El seu partenaire va ser el nord-americà Julian McKay, estrella del Mikhàilovski –recorda amb agraïment l’etapa de Nacho Duato– que, potser inspirant-se en Kimin, va mostrar una gran facilitat i joia de viure en els salts i els girs. McKay es va sumar també a Anastasia Limenko, la reina dels fuetée, en un altre Petipa, Esmeralda.

Don Quixot, Esmeralda i El corsari estan tallats pel mateix patró i podrien resultar redundants a la gala, si no fos perquè aquí es ve a veure brillar en les peces més exigents. Això és un mostrari del bo i millor.
I cal dir que van encaixar molt bé en el programa la parella flamenca Sergio Bernal i Miriam Mendoza, que va desfermar passions amb El último encuentro de Ricardo Cué. Va quedar més disruptiva la peça #NoMe de Duato, interpretada per Luisa María Arias. I pel que fa al Ballet de Catalunya que impulsen els mateixos Leo Sorribes i Elías García, responsables d’aquestes gales, va fer la seva aparició amb sengles tastets de Beethoven. Lorenzo Misuri va traçar moviments en cascada amb la 5a Simfonia i Leo Sorribes va fer una interessant lectura del tercer moviment de la 7a, obeint en l’estructural al seu classicisme i en el tarannà al seu romanticisme. Ben fet. A veure com continua.

Marianela Núñez
Kim Kimin

divendres, d’abril 26, 2019

Ballet de l'Opérada de Lyon, Teatree Liceu


Teatre Liceu





La meva valoració

Em resulta difícil o, més exactament, impossible escriure sobre ballet i l'única cosa que puc dir és que em va agradar i també emocionar.

dissabte, de desembre 16, 2017

Tristan und Isolde, Richard Wagner



Títol: Tristan und Isolde

Autor: Richard Wagner

Teatre Liceu

Repartiment
TristanStefan Vinke
MarkeAlbert Dohmen
IsoldeIréne Theorin
KurwenalGreer Grimsley
MelotFrancisco Vas
BrangäneSarah Connolly
Pastor / Jove marinerJorge Rodríguez Norton
TimonerGermán Olvera

Una obra que va canviar la història de la música

Tristan und Isolde és la culminació de l’ideari artístic de Wagner. Una òpera que va revolucionar, amb la seva ambigüitat harmònica, la música tonal. L’obra és, alhora, la traducció musical de la filosofia nihilista d’Arthur Schopenhauer. Àlex Ollé (La Fura dels Baus) concentra l’acció escènica en el llenguatge simbòlic, amb un treball excel·lent de caracterització dels personatges. L’escenografia d’Alfons Flores i les videoprojeccions de Franc Aleu contribueixen a la materialització de l’ideal wagnerià de l’«obra d’art integral» gràcies a unes imatges que sustenten i subratllen el llibret i la música. Iréne Theorin i Stefan Vinke, indiscutibles triomfadors al Liceu com a Brünnhilde i Siegfried, respectivament, a Der Ring des Nibelungen, tornen a Barcelona al costat d’un equip ideal per a aquesta òpera. 

Valoració personal
No es pot anar a veure una òpera si ja saps que l'òpera no t'agrada i no pots anar a veure una òpera de Richard Wagner si ja saps que Richard Wagner no t'agrada. Abans d'anar-hi jo ja sabia que no m'agraden cap de les dues coses. O sigui que vaig anar-hi només perquè em sentia atret per aquesta llegenda celta medieval: Tristany i Isolda. Una història d'amor que deixa petit a Romeu i Julieta.
De tota manera cal dir que sí que m'agrada la música de Wagner, el meu problema és quan canten, però goso dir que la música wagneriana és la més expressiva de totes. És en aquest aspecte que té sentit quan llegim "Una obra que va canviar la història de la música i de l'art".

Un altre element favorable per mi que té aquesta òpera d'ahir al Liceu és que la coreografia és de La Fura dels Baus.









divendres, de febrer 10, 2017

Ballet Preljocaj, Spectral Evidence i La Stravaganza

Gran Teatre del Liceu

SPECTRAL EVIDENCE
COREOGRAFIA
Angelin Preljocaj, MÚSICA John Cage
BALLARINS/ES
Céline Marié, Nuriya Nagimova, Anna Tatarova, Yurié Tsugawa, Marius Delcourt, Jean-Charles Jousni, Víctor Martínez Cáliz i Fran Sanchez
LA STRAVAGANZA
COREOGRAFIA
Angelin Preljocaj  
MÚSICA
Antonio Vivaldi (Concert n°8, RV249, fragments de Dixit Dominus, Laudate Pueri Dominum), Evelyn Ficarra (Source of Uncertainty), Serge Morand (Naïves), Robert Normandeau (Eclats de voix) i Åke Parmerud (Les objets obscurs)
BALLARINS/ES
Clara Freschel, Céline Marié, Nuriya Nagimova, Nagisa Shirai, Anna Tatarova, Yurié Tsugawa, Sergi Amoros Aparicio, Marius Delcourt, Jean-Charles Jousni, Víctor Martínez Cáliz, Simon Ripert i Fran Sanchez

dimarts, de desembre 20, 2016

COPPELIA, de Léo Delibes



Gran Teatre del Liceu

Fitxa artística

COREOGRAFIA
Enrique Martínez (✝ 1998)
MÚSICA
Léo Delibes
LLIBRET
Charles Nuitter, basat en el conte Der Sandmann (L’home de sorra), d'E.T.A. Hoffmann
ADAPTACIÓ MUSICAL
John Arthur Lanchbery
ESCENOGRAFIA I VESTUARI
José Varona
IL·LUMINACIÓ
Paulo César Medeiros
PRODUCCIÓ
Theatro Municipal de Rio (Brasil)
ORQUESTRA SIMFÒNICA DEL GRAN TEATRE DEL LICEU
DIRECTOR MUSICAL
Martín García


Coppélia és una nina autòmat de Coppelius amb la qual vol robar l’ànima de Franz. Però Swanilda, promesa de Franz, fent-se passar per Coppélia, el salva. Història divertida i profunda, qüestiona la moral científica que desafia la fe i vol crear vida amb la raó; alhora ens fa qüestionar els qui estimem.

L’obra, composta per Léo Delibes i basada en els contes fantàstics d’E. T. A. Hoffmann, té un marcat caire realista, tant en els personatges com en l’ús de danses tradicionals.

En aquesta producció, Julio Bocca dirigeix el ballet del Sodre de l’Uruguai en una versió d’un fort caràcter teatral. La proposta juga amb els colors del vestuari per reforçar amb gran força i elegància la dramatúrgia en els ballarins.

Feia temps que no disfrutava tant d'un espectacle. No vaig gaire al Liceu, però la darrera vegada que em vaig emocionar va ser amb un ballet de Maurice Béjart quan encara vivia i, per tant, va estar ell també al Liceu. En el cas d'avui, tot i que el relat ha estat una mica diferent, el que compte és la dansa i cal reconéixer que Julio Bocca ha fet un gran equip de ball i que el vestuari és una meravella, no cal dir que els primer ballarins són excelsos.