Billie Whitelaw

A La Vanguardia d'ahir diumenge, 11 Gener, a la secció d'Obituaris i sota el títol "Mainadera malèfica i musa de Samuel Beckett" Billie Whitelaw (1932-2014)

En el text ens diu que va morir el 21 de desembre va morir i més endavant llegim "Sempre implacable i puntillós fins a extrems malaltissos (es refereix a Beckett), el 1971 va escriure per a Billie Whitelaw el monóleg Not I, només al final dels duríssims assajos, Beckett va saber que durant aquelles interminables jornades el fill de Whitelaw  havia tingut un atac de meningitis que ella li havia amagat per no portar-li problemes. L'autor es va sentir culpable i va demanar que el perdonés per no habver-se'n adonat."

La Vanguardia s'equivoca, no va ser el 1971, sinó el 1973.

Quan el 1973 vaig entrar al Royal Court Theatre, a Sloane Sqare, Londres, Krapps's Last Tape, interpretada per Albert Finney, que no em va atrapar; però tot una altra cosa va ser Not I. Un monòleg interior   interpretat per Billie Whitelaw.
per a veure dues petites peces de Samuel Beckett, no sabia res de Billie Whitelaw. La primera peça em va resultar estranya, no em va atrapar.


Respecte a Not I He dit monòleg interior? Mare meva! Va ser més que un monòleg. Tècnicament podríem dir flux de consciència, però l'obra per boca, Mouth, de Whitelaw és més aviat un torrent de conciència.

El treball que hi fa és indescriptible, però qui dubti ho pot comprovar. Invito a mirar el video en el que primer veurem a Billie Whitelaw parlant de la seva interpretació i després el principi de l'obra, que podeu seguir a:

ELS DIES FELIÇOS, de Samuel Beckett

Traducció de Sergi Belbel.

Intèrprets: Emma Vilarasau i Òscar Molina.
Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Nina Pawlowsky.
 Caracterització: Toni Santos. Il•luminació: Kiko Planas.
So: Jordi Bonet. Ajudant direcció: Antonio Calvo.
Direcció: Sergi Belbel. Teatre Lliure Gràcia.


No se sap ben bé si Sergi Belbel va proposar a Emma Vilarasau que interpretés 'Els dies feliços', de Samuel Beckett, o que ella li hagués demanat que la dirigís per a fer el paper de Winnie, la protagonista d'aquesta obra, el que sí està clar que aquesta actriu semblar està en el millor moment de la seva carrera teatral. Jo la vaig trobar fantàstica en el treball que no fa molt va fer al T.N.C. amb "Barcelona", de Pere Riera. Ara però, amb aquesta obra de Beckett aquesta actriu ha fet un salt copernicà.

Al Primer Acte

Efectívament és quasi un saolt mortal passar d'una obra situada en un espai i un temps molt concret i en la que fins i tot balla i vesteix elegantment a una obra en la que tot passa en el no-espai i en el no-temps i ella és la dona del no-cos.


Cal dir que el protagonisme de Winnie respecte el de Willie és gairebé absolut, l'obra és gairebé un monòleg en el que Òscar Molina fa un treball necessàriament marginal. És de notar que l'obra ha quedat dividida en dos actes en el que el primer, una hora, té un dramatisme còmic, mentre que el segon acte, de mitja hora, és tràgic amb un contingut emotiu captivador.

Al Segon Acte. Final

Òbviament si el final m'ha resultat emocionant ha estat gràcies al magnífic, insuparable diria, treball d'Emma Vilarasau.