Transcripció del programa
El Gus és un ocell (un corb garsa africà) amb família humana. Viu des de fa cinc anys amb la Camille Decourtye, el Blaï Mateu Trias, responsables de la companyia Evel, i la Thaïs, filla de tots dos. “És un més”, assegura Mateu. S’hi avenen tant que el consideren capaç de reconèixer l’estat d’ànim dels humans abans que ells mateixos. Les plomes del Gus són blanques i negres, i amb aquest bicromatisme radical esdevé un dels protagonistes del nou espectacle de la companyia, Là. La peça, un poema escènic amb ingredients de molts llenguatges, és el duet de la Camille i el Blaï més micro i, per descomptat, aviari, que es veurà al Teatre Lliure en el marc del Grec i tornarà al mateix escenari la temporada vinent.
Là arriba a la trajectòria de Baró d’Evel com un oasi de calma després d’uns anys d’agitació. El seu anterior espectacle, Bèsties, que van portar fa uns mesos al Mercat de les Flors, ha sigut un èxit sostingut durant tres anys i el seu univers vital durant gairebé mitja dècada, si també es té en compte el llarg procés creatiu. Bèsties, que acomiadaran aquest estiu en una gira per diversos països, és una proposta coral amb molts intèrprets, humans i animals (cavalls i diferents ocells, entre els quals el Gus). Decourtye i Mateu necessitaven aturar-se per fer una mica d’introspecció, tornar a l’essència i provar nous camins per enriquir el seu llenguatge creatiu. “Quan acabes un espectacle sempre et preguntes: «I ara què?» Volíem anar una mica més lluny”, diu Mateu, malgrat reconèixer que “tots els espectacles són vasos comunicants; no tornem a començar mai sinó que tot és una evolució”.
Per fer-ho necessitaven reduir el nombre d’intèrprets i treballar a partir d’elements mínims: el cos, la veu, la matèria, el ritme. Així se’ls va acudir aquest joc de contraris, simbolitzat en el joc entre el blanc i el negre i amb la presència de l’home i la dona, com una paradoxa en què es reivindiquen els matisos, els “vasos comunicants”, diu Mateu. La nit i el dia, el riure i el plor, el dolor i el plaer. Una constatació de la impossibilitat de viure sense el teu contrari, que et complementa, manifestada des de la mateixa tonalitat tragicòmica de l’espectacle. A mesura que avança l’espectacle l’espai en blanc, nu, es va omplint i enriquint amb els rastres de la presència de l’altre. “La noció de l’espai és molt important; és un espai metafòric i imaginari, tot blanc. I allà s’hi queda el rastre de tot el que va passant”, diu Mateu, que subratlla el caràcter abstracte i poètic de la peça, molt exigent físicament malgrat fugir de l’“encara més difícil” propi del circ, l’univers referencial de Baró d’Evel. “Ens anem fent grans i els nostres cossos ho noten; jo per exemple tinc una hèrnia discal, però tant a la Camille com a mi el que clarament ens interessa és crear amb el que tenim”.
De l’acrobàcia al burlesc passant per la dansa, Là és una simfonia d’ingredients que els creadors i intèrprets conceben com una gènesi. És un punt de partida que ha d’esdevenir un díptic, Là, sur la falaise. La segona part ja serà altre cop amb tota la gran companyia de Bèsties. “ Là és la gènesi, la construcció d’una nova societat que ja es concretarà a La falaise ”, continua Mateu. El títol juga amb el triple significat de la paraula en francès: allà, aquí i ara. Malgrat que l’espectacle estigui molt pautat, les reaccions de l’ocell tenen un punt d’imprevisibles. Això obliga els altres intèrprets a mantenir l’atenció d’una manera extrema, per poder reaccionar si cal improvisar. Una manera molt poètica de recuperar la consciència del moment present, tan amenaçada pels milers d’impulsos del món quotidià. “El títol ve de les ganes de donar importància al moment present. El Gus ens hi situa sí o sí, i Là és una reivindicació del voler estar, de donar confiança a l’ara i l’aquí”.
Là es va estrenar a finals de juny dins del Festival de Dansa de Montpeller, un dels molts coproductors. Aconseguir la complicitat de molts teatres i festivals no és només la manera que té Baró d’Evel de poder produir els seus espectacles. És també la garantia d’una llarga gira, per mostrar-los a tots els llocs que hi han col·laborat. La segona part del díptic, que ja estan començant a preparar, serà especialment costosa per la magnitud de la producció i la quantitat d’intèrprets. “Serà el nostre espectacle més gran”, aventura Mateu.
La meva valoració
Si tota obra d'art té com a comú denominador l'originalitat, no hi ha dubte que aquest LÀ és una de les més originals que s'han fet. Aquesta obra és la primera part del díptic "Là, sur la falaise", de moment a Barcelona hi tenim la primera part i que si tot va bé l'any vinent vindrà "Falaise".
Aquesta obra es defineix per a dos humans, un micro, un corb anomenat Gus i dos colors: el blanc i el negre.
Quins són els ingredients? Ella, francesa, canta en anglès i italià, parla en català i francès, balla, gesticula, salta. Ell, català, parla en català i anglès, balla, gesticula, salta. Els dos fan veritables actuacions de circ contemporani amb una poètica que a moments sembla cosa senzilla i altres moments és d'una gran sofisticació com, per exemple, allò que d'una manera aparentment maldestra dibuixa en negre a la paret blanca. El corb que juga el seu paper a l'escenari i en tres ocasions volar per damunt dels caps del públic, alguna vegada arriba a la cara el vent fet per les ales. Els espectadors del món casteller apreciaran l'escena final en la que ell sosté a ella fent un dels espectacles més bells que s'han vist mai en un escenari; per descomptat que damun del cap d'ella hi ha el corb. Estic a punt de dir que només per a veure el final es justifica el viatge d'anar al Teatre Lliure i veure "Là", encara que no se sigui casteller.
