EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris moda. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris moda. Mostrar tots els missatges

dijous, de juliol 21, 2016

Sociología de las tendencias, de Guillaume Erner

Editorial Gustavo Gili S.L.
Barcelona 2014
124 pàgines

És una obvietat que tot bon llibre ens aporta coses noves, nous descobriments, en el cas d'aquest llibre aquesta veritat es veu augmentada perquè no havia llegit mai un llibre en el que el tema central sigui la moda. De fet si el vaig comprar era precisament perquè no havia llegit mai sobre la moda de forma seriosa, lluny del paper couché. No cal dir que el segon factor era que l'editorial em mereix garantia de qualitat.

Els pocs que segueixen el meu blog ja han vist que sóc incapaç de resumir un llibre i que l'única manera que tinc és fer algunes citacions que, per mi, són les que millor ens diuen de què va el llibre.

Una de les primeres coses que ens diu l'autor és que la innovació va ser el motor de la Revolució Industrial, cosa que un no para esment, oerò de seguida s'adona que quan es parla de la III Revolució Industrial s'adona que precisament aquesta, com les anteriors, es deuen a les innovacions. És inqüestionable que són les innovacions les que han fet el món en què vivim i com podem veure per la següent citació les innovacions i el consumisme que generen és el que ha modelat el món.

"Según Daniel Bell, el capitalismo entendido como forma de sociedad y no únicamente como sistema económico reina sobre tres reinos a priori irreconciliables: ña economía regida por la ncesidad de la eficacia, la política que se supone, tiende hacia la igualdad, y, finalmente, la cultura en la que la preocupación dominante es la realización de uno mismo. En un contexto así. el sistema de la moda y de las tendencias es uno de los pocos, por no decir el único, susceptible de conseguir conciliar estos tres órdenes ... Al incitar a los consumidores a renovar sus bienes, el capitalismo ha hallado un método que e permite limitar los riesgos de exceso de producción"

Al llarg de llibre hi ha la discussió sobre fins a quin punt estem no no estem manipulats, és a dir, si comprem que el volem o el que ens diuen. La conclusó del llibre és que, efectivamente, les empreses, tant si venen cotxes o moda, totes intenten manipular-nos, però no és gens demostrable que sigui així perquè que les empreses ho intentin no vol dir que ho aconsegueixin, el que és cert és que unes a vegades encerten quan fan el llançament d'un producte i altres fracassen, però no podem pensar que sempre fracassin o tinguin èxit les mateixes.

La perspectiva ha canviat i ara "Las marcas tradiconales deseaban producir lo antes posible y llamar la atención sobre el carácter inédito de sus modelos; el circuito corto alimenta la obsesión opuesta: producir lo más tarde posible, para evitar equivocarse de tendencia. El conjunto de este sistema se basa, por lo tanto, en la reactividad; ésta ha sido posible gracias a enormes esfuerzos realizados en el plano informático y logístico para orquestas esta producción". Les cases que posen en pràctica el circuit curt són Zara i H&M.

Aquesta política, més estratègica que comercial, evidencia que la manipulació del consumidor ha fracassat i d'aquí que les darrera paraules del llibre siguin: 

"A partir de ahí, el propio consumidor se pone a trabajar: su comportamiento permite a la pàgina (s'entén a la pàgina web que mostra els productes que una empresa ofereix al mercat) sugerirle productos que él nunca hubiera elegido, sin conocimientos suficientes. Estos mecanismos permiten delimitar los gustos de los individuos a través de segmentaciones cada vez más sutiles. Como si acabara de inventarse la noción de tendencias individuales." 

És a dir, com les empreses han de renunciar a convéncer al cosumidor què ha de comprar, l'alternativa és que el consumidor tingui la capacitat de dir què vol exactament a través de la pàgina web i, per tant, el consumidor determina la seva pròpia tendència, que serà individual o personal.


dilluns, de juny 02, 2014

Al galop (llibre), de Mark Hampton i Mary Louise Wilson.

El 16 d'aquest maig vaig fer una entrada en aquest blog per a comentar aquesta mateixa obra, però de la representació teatral que va fer la Carme Elias al Teatre Akadèmia. Com l'esmentat teatre regalava, a canvi de dues entrades, el llibre amb el text complet de l'obra més una presentació del Teatre Akadèmia, em permet, amb el text a la mà, fer algunes citacions de l'obra.

Com hi ha cas de comentar l'obra, sí és una bona oportunitat per a posar en relleu quina mena de persona en la vida real va ser Diana Vreeland, que no es pot perdre:

Oloreu aquests lliris! No em cansaria mai de tenir flors, a casa. No m'imagino una cambra de bany sense flors. EXCÉS! Crec fermament en la vulgaritat, jo. Un petit toc de mal gust tothom el necessita. Del que estic en contra és de l'absència de gust.
- - - - - - 
si has nascut a París, és impossbile que deixis de pensar en la roba ni cinc minuts. Hi anava continuament a París. Per la roba. I és que em tornava boja. La roba, i els cosmètics, i ... tot.
- - - - - -
Sempre vaig pensar que tenia una idea perfectament clara del que era possible per al públic. Doneu-li al públic allò que no hauria dit mai que volia!


- - - - - -
Remunteu-vos al segle XV, al segle XIV, remunteuvos on vulgueu i no trobareu mai una dona amb l'esquena totalment nua i unes faldilles fins aquí. Als anys seixanta, és que et sortien els ulls de les òrbites! Als anys seixanta tot tornava a ser nou com als any vint. El jet, la píndola... els hippies... ningún no suportava la llargada del seus cabells... però a la roba hi llegies la revolució. Tot és proporció, i línia... i la moda és això, senzillament: línia; impacte; gosadia....
- - - - - - 
Treballar no fa per mi, la veritat ... el que m'agrada és somiar. Treballar ho pot fer tothom. Jo vaig néixer mandrosa! Quan em vaig casar amb en Reed era com una esposa japonesa. No havia de fer res. Mai no tenia ni una sola idea. I allò era la felicitat completa!
Si em vaig posar a treballar era pels diners. 
- - - - - -
Las senyores de Vogue trobaven altament immoral fer servir fotomuntatges. Van estar a punt de tenir un infart quan vaig combinar les cames de la Cyd Charisse amb el cos d'una altra persona. Sempre les feia servir, les cames de la Cyd Charisse. Per què? Doncs perquè eren les cames més llargues del món! I combinava cames i mans i peus i el que fos per obtenir el que jo volia.
- - - - - 
Com va dir una vegada Joan Crawford: "Si vols veure una noia de sa casa, truca a la veïna"
- - - - -
Has de tenir algun tipus de somni, compreneu? Si et vols comprar unes sabatilles d'estar per casa, has d'have somiat com vols que siguin aquestes sabatilles. I jo, com que no trobo mai unes sabatilles que m'entrin, doncs només tinc el somni, però no les sabatilles. I aquesta idea és aplicable a qualsevol cosa.
- - - - -
Aquesta darrera citació és es pot llegir a la pàgina 69 i la darrera pàgina del llibre és la 73. En homanatge a Diana Vreeland, als autors de l'obra, a l'editorial i al Teatre Akadèmia cal dir que al final del llibre és a on es manifesta la màxima genialitat de Diana Vreeland, a on demostra la seva gran capacitat de supervivència després de ser acomiadada per Harpers Bazaar, la seva adaptació al món de la moda i de l'art i donar una gran lliçó de quina és la funció d'un museu, per tant, qui vulgui saber tot això que es llegeixi tot el llibre, que ja veieu que només té 73 pàgines, però plenes de suc, enginy i una lliçó de sociologia pràctica.

A qui llegeixi l'anglès que visiti aquest blog:
http://www.simplifyingfabulous.com/blog/2012/09/28/fab-friday-icons-diana-vreeland/

 








divendres, de maig 16, 2014

AL GALOP (teatre), de Mark Hampton i Mary Louis Wilson

Director: Guido Torlonia
Traductor: Joan Sellent
Intérpret: Carme Elias
Teatre Akadèmia

L'interés per a aquest monòleg ha estat, com sempre, la curiositat. Per una banda la Carme Elias és ja una actriu consagrada i, per l'altra banda, perquè tracta de la moda, que és un món totalment aliè, o potser no tant perquè tots hi queiem, però que per ser fill d'una modista d'alta costura sempre m'ha atret.

Clar que aquest factor de la moda té un alt voltatge perquè el monòleg és més o menys una biografia d'una persona real, Diana Vreeland, que va ser directora editorial de moda de la revista Harper's Bazaar i Vogue, per tant, una nº 1 mundial.

Amb aquest credencial més que Carme Elias apareix a l'escenari com si fos la pròpia Diana Vreeland, cosa lògica, i que es mou per l'escenari amb absoluta elegància, tant si parla per telèfon com quan fuma o beu vodka, l'obra, junt amb l'escenografia, sembla que mirem a Diana pel forat del pany de casa seva.

I és que Diana se'ns presenta com una dona de la "grand life" i ens diu que va veure la Mort del Cigne per Anna Pavlova i com Nijinsly travessava l'escenari amb un salt o el dia que va tenir a casa seva a Elizabeth Arden xerrant amb Coco Chanel. Tot dit en la pròpia sofisticació, mentre van aparaguent les misèries de la vida real, la mort prematura del marit, la carta d'acomiadament que es va trobar a la taula del seu despatx a Vogue, el desencontre amb el seu fill, etc.

Tot plegat un treball perfecte, la traducció al català no grinyola gens, la música que a voltes es posa adequada, com l'escenari i, per descomptat el treball de Carme Elias magnífic. Una llàstima que arribi l'ultima representació, 25 de maig, i quedarà molta gent amb ganes d'anar-hi perquè ja ara estan reservades totes les localitats.

Nota del 2 de juny: Aquí podeu llegir sobre el llibre en què hi ha la lletra de l'obra de teatre
.