EL MEU LOGO
a
diumenge, d’agost 21, 2011
dissabte, d’agost 20, 2011
divendres, d’agost 19, 2011
dissabte, d’agost 13, 2011
Ciencia versus Religión - Un falso conflicto
de Stephen Jay Gould
És un llibre interessant en el que l'autor fa el gran esforç d'harmonitzar ciència i religió. En aquest sentit crec que alguns passatges del darrer capítol són aclaridors:
Me uno a todas las personas de buena voluntad en el deseo de ver a dos instituciones viejas y estimadas, nuestras dos rocas antiguas (la ciencia y la reli¬gión), coexistir en paz mientras cada una de ellas trabaja para hacer un retazo distintivo para la capa integrada de muchos colores que habrá de celebrar las diferencias de nuestra vida, pero que cubrirá la desnudez humana en un abrigo sin fisu¬ras llamado sabiduría. (.)
Me invade el desánimo cuando algunos de mis colegas consideran que su ateísmo personal (al que tienen todo el derecho, desde luego, y que en muchos aspectos yo también profeso) es una panacea para el progreso humano frente a una absurda caricatura de la «re¬ligión», erigida como un hombre de paja con fines retóricos. Resulta, sencillamente, que la religión no puede considerarse idéntica al literalismo del Génesis, al milagro de la licuación de la sangre de san Genaro (que, al menos, proporciona una excusa para la maravillosa fiesta anual de San Genaro en las calles de Nueva York) o a los códigos bíblicos de la cabala y la moderna propaganda mediática. Si estos colegas quieren combatir la superstición, el irracionalismo, el filisteísrno, la ignorancia, el dogma y una caterva de otros insultos a la inteligencia humana (que con frecuencia también han sido convertidos políticamente en peligrosas herramientas de asesinato y opresión), entonces que Dios los bendiga… pero que no llamen «religión» a este enemigo.
De manera similar (naturalmente), pronuncio mi anatema sobre aquellos dogmáticos y «verdaderos creyentes» que. usurpando el buen nombre de la religión para sus doctrinas partidistas, intentan suprimir las verdades incómodas de la ciencia, o imponer su marca peculiar de fibra moral a las per¬sonas que. legítimamente, tienen gustos distintos. Las carre¬ras son cortas, y aunque no voy a negar algunos buenos mo¬mentos de comedia, e incluso de logros de los que sentirse orgulloso, prefiero con toda seguridad estudiar la evolución y la paleontología de los caracoles terrestres de las Antillas que combatir a los creacionistas. Ya está dicho. (.)
Y, claro, podemos llevar la ciencia y la religión a alguna forma de coxistencia políticamente correcta si todos los científicos prometieran no decir nunca nada sobre religión y todos los profesionales de la religión juraran que la incómoda palabra que empieza por "c" no saldría nunca de su boca.
És un llibre interessant en el que l'autor fa el gran esforç d'harmonitzar ciència i religió. En aquest sentit crec que alguns passatges del darrer capítol són aclaridors:
Me uno a todas las personas de buena voluntad en el deseo de ver a dos instituciones viejas y estimadas, nuestras dos rocas antiguas (la ciencia y la reli¬gión), coexistir en paz mientras cada una de ellas trabaja para hacer un retazo distintivo para la capa integrada de muchos colores que habrá de celebrar las diferencias de nuestra vida, pero que cubrirá la desnudez humana en un abrigo sin fisu¬ras llamado sabiduría. (.)
Me invade el desánimo cuando algunos de mis colegas consideran que su ateísmo personal (al que tienen todo el derecho, desde luego, y que en muchos aspectos yo también profeso) es una panacea para el progreso humano frente a una absurda caricatura de la «re¬ligión», erigida como un hombre de paja con fines retóricos. Resulta, sencillamente, que la religión no puede considerarse idéntica al literalismo del Génesis, al milagro de la licuación de la sangre de san Genaro (que, al menos, proporciona una excusa para la maravillosa fiesta anual de San Genaro en las calles de Nueva York) o a los códigos bíblicos de la cabala y la moderna propaganda mediática. Si estos colegas quieren combatir la superstición, el irracionalismo, el filisteísrno, la ignorancia, el dogma y una caterva de otros insultos a la inteligencia humana (que con frecuencia también han sido convertidos políticamente en peligrosas herramientas de asesinato y opresión), entonces que Dios los bendiga… pero que no llamen «religión» a este enemigo.
De manera similar (naturalmente), pronuncio mi anatema sobre aquellos dogmáticos y «verdaderos creyentes» que. usurpando el buen nombre de la religión para sus doctrinas partidistas, intentan suprimir las verdades incómodas de la ciencia, o imponer su marca peculiar de fibra moral a las per¬sonas que. legítimamente, tienen gustos distintos. Las carre¬ras son cortas, y aunque no voy a negar algunos buenos mo¬mentos de comedia, e incluso de logros de los que sentirse orgulloso, prefiero con toda seguridad estudiar la evolución y la paleontología de los caracoles terrestres de las Antillas que combatir a los creacionistas. Ya está dicho. (.)
Y, claro, podemos llevar la ciencia y la religión a alguna forma de coxistencia políticamente correcta si todos los científicos prometieran no decir nunca nada sobre religión y todos los profesionales de la religión juraran que la incómoda palabra que empieza por "c" no saldría nunca de su boca.
dilluns, d’agost 01, 2011
¿Puede un darwinista ser cristiano" La relación entre Ciencia y Religión?
De Michael Ruse
Encara que sigui una obvietat cal dir que és un llibre interessantíssim, intel.lectualment molt honest, personalment molt valent perquè agafa el toro per les banyes i posa contra les cordes el cristià sobre el fet darwinista i igualment posa contra les cordes el darwinista que li fa veure que Déu pot ésser el nostre creador. Crec que la millor manera de fer-se càrrec és la transcripció de dos paràgrafs de l'epíleg:
¿Puede un darwinista ser cristiano? ¡Claro que sí! ¿Es siempre fácil para un darwinista ser cristiano? No, pero, ¿quién dice que las cosas importantes en la vida son fáciles? ¿Está el darwinista obligado a ser cristiano? No, pero ha de intentar entender a quienes lo son. ¿Está el cristiano obligado a ser darwinista? No, pero ha de darse cuenta de lo mucho de lo que hay que abjurar si no se hace el esfuerzo y se pregunta uno seriamente (si se rechazan todas las formas de evolu¬cionismo) si se están usando los talentos dados por Dios en toda su magnitud.
Al principio de este libro les hice la promesa de que trataría de ser honesto, que no eludiría las cuestiones difíciles, sino que preten¬dería siempre ver cómo se puede comparar y conectar una versión sumamente vigorosa del darwinismo con una lectura del cristianismo muy tradicional y radical. He intentado cumplir mi promesa, estruc¬turando la discusión desde la religión revelada, a través de la teolo¬gía natural, hasta la naturaleza y el fundamento de las cuestiones morales. Algunas áreas, aunque puedan estar muy arriba en la escala de visibilidad pública, no parecen ser cuestiones que creen tensión o tirantez. Evidentemente, si eres un cristiano fundamentalista, enton¬ces la lectura darwinista del Génesis te va a dar grandes problemas, sospecho que problemas insolubles. Pero, como he señalado, la in¬terpretación bíblica es un tema que los cristianos han estado discu¬tiendo y refinando casi desde el comienzo de su religión. Hay un montón de recursos disponibles para el cristiano que quiera acercarse a la ciencia y alejarse de una lectura literal de los primeros libros del Génesis.
divendres, de juliol 29, 2011
Tapeando
de Tap Olé
DIRECCIÓ: Tap Olé
COREOGRAFIA: Guillem Alonso i Roser Font
DIRECCIÓ MUSICAL: Roger Raventós
BALLARINS:
Guillem Alonso
Roser Font
Ruben Pérez
Laia Molins
MÚSICS:
Roger Raventós (Guitarra)
Mario Mas (Guitarra)
Dani Figueras (Guitarra)
Paco Weth (Baix)
Blanca Giménez (Baix)
Carlos Cortes (Percussió)
Pablo Gómez (Percussió)
Teatre Goya
Animat per la dada que el la troupe de dansa Tap Olé l'any 2007 va actuar al Festival d'Edimburg amb èxit el he anat a veure al Teatre Goya i no m'he empenedit, però sí que m'ha deixat un mal gust a la boca veure el poc públic que hi havia.
El ballet que fan és una fusió del jazz amb el flamenc amb notes de cançó de llatinoamèrica, una famosa peça composta per Charles Chaplin i una rumba catalana. Els líders del grup són els catalans Guillem Alonso i Roser Font. La Roser és incansable i la coreagrafia de Guillem és excel.lent dintre del plantejament de l'espectacle. Cal admetre que no és un espectacle ambiciós si l'hem de comparar amb les grans companyies de ballet internacional, però crec que el públic de Catalunya i de Barcelona en especial no pot ignorar aquell art digne fet pels nostres conciutadans. L'espectacle és de noranta minuts i garanteixo que el públic s'ho passa bé fins al darrer minut.
Crec que cal ser consicient que un poble tant petit com Catalunya no es pot permetre el luxe d'ignorar els seus artistes i és una pobra excusa que es tracti de flamenc perquè jo també vaig avorrir el flamenc en temps de Franco, però també en aquest temps van arribar molts andalusos i reconec que la gran majoria no s'ha integrat com haurien d'haver fet. Malgrat aquesta lamentable realitat el flamenc és un art de veritat i si ha Catalunya es conrea aquest art hem de fer l'esforç de respectar-lo i estimar-lo perquè la ignorància d'uns no ha de comportar la ignorància d'uns altres. El que hem de valorar és allò que es fa aquí amb qualitat i aquesta excel.lència és assolida pels de Tap Olé.
dilluns, de juliol 25, 2011
Carta a Cristina de Lorena
de Galileo Galilei
El llibre no conté únicament la carta que Galileo va dirigir a Cristina de Lorena Gran Duquesa de Toscana, sinó que hi ha una interessantíssima introducció de Moisés González García, una carta de D. Benedetto Castelli, dues cartes a Mn. Piero Dini i una carta del cardenal Roberto Bellarmino a Paolo Antonio Foscarini.
La carta més llarga de totes i la que justifica el llibre és la que Galileo va escriure a Cristina de Lorena, el motiu d'aquesta carta va ser que el seu amic i deixeble Benedetto Castelli li va escriure una carta en data 14 de desembre del 1613 en la que li informava d'una discussió que va haver a la cort del Duc de Toscana en la que hi era Castelli, aleshores professor de matemàtiques a la Universitat de Pisa, els Grans Ducs de Toscana, la gran duquesa mare Cristina de Lorena, membres de la família Medici, filòsofs i altres persones d'alta posició. La discussió va ser tranquil.la al principi quan es parlava dels satèlits de Júpiter que Galileo havia descobert, però l'ambient es va posar tens quan el peripatètic Cosimo de Coscaglia va treure el tema que Galileo s'equivocava en defensar el moviment de la Terra, per anar en contra de les Sagrades Escriptures. Acabada la reunió la Gran Duquesa demanà a Castelli que es quedés per xerrar sobre l'afer i aquest fet animà a Galileo a escriure-la.
Ém resulta trist veure els grans esforços que va haver de fer Galileo per salva la pell perquè en aquesta carta el que fa no és altra cosa que dir per activa i per passiva, pel davant i pel darrera, pel dret i pel revés, que allò que concerneix a les Sagrades Escriptures és la salvació, mentre que la ciència s'ocupa dels fets naturals.
Així a la pàgina 128 llegim:
De lo que se deduce cuan falsos serían los sentidos que diésemos a los pasajes de la Escritura, siempre que no se.revelasen acordes con las verdades demostra¬das. Se debe, pues, con la ayuda de la verdad demos¬trada buscar el sentido seguro de la Escritura, y no de acuerdo con el sentido literal de las palabras, que pareciese verdad a nuestra debilidad, querer en cier¬to modo forzar la naturaleza y negar las experiencias y las demostraciones necesarias.Mentre que a la 129 reforça el seu argument amb les paraules següents de Sant Augstí:
«Pero si una experiencia clara demos¬trara que esto es verdad, todavía sería incierto si el autor de los libros sagrados quiso decir esto en aque¬llas palabras o alguna otra cosa no menos verdadera; pero si el contexto del discurso hubiera hecho supo¬ner que éste no había querido esto, no por esto será falso lo que él mismo quiso que se entendiera, sino verdadero y lo más útil».Llibre molt útil per a qui estigui interessat en el debat ciència i religió.
El llibre no conté únicament la carta que Galileo va dirigir a Cristina de Lorena Gran Duquesa de Toscana, sinó que hi ha una interessantíssima introducció de Moisés González García, una carta de D. Benedetto Castelli, dues cartes a Mn. Piero Dini i una carta del cardenal Roberto Bellarmino a Paolo Antonio Foscarini.
La carta més llarga de totes i la que justifica el llibre és la que Galileo va escriure a Cristina de Lorena, el motiu d'aquesta carta va ser que el seu amic i deixeble Benedetto Castelli li va escriure una carta en data 14 de desembre del 1613 en la que li informava d'una discussió que va haver a la cort del Duc de Toscana en la que hi era Castelli, aleshores professor de matemàtiques a la Universitat de Pisa, els Grans Ducs de Toscana, la gran duquesa mare Cristina de Lorena, membres de la família Medici, filòsofs i altres persones d'alta posició. La discussió va ser tranquil.la al principi quan es parlava dels satèlits de Júpiter que Galileo havia descobert, però l'ambient es va posar tens quan el peripatètic Cosimo de Coscaglia va treure el tema que Galileo s'equivocava en defensar el moviment de la Terra, per anar en contra de les Sagrades Escriptures. Acabada la reunió la Gran Duquesa demanà a Castelli que es quedés per xerrar sobre l'afer i aquest fet animà a Galileo a escriure-la.
Ém resulta trist veure els grans esforços que va haver de fer Galileo per salva la pell perquè en aquesta carta el que fa no és altra cosa que dir per activa i per passiva, pel davant i pel darrera, pel dret i pel revés, que allò que concerneix a les Sagrades Escriptures és la salvació, mentre que la ciència s'ocupa dels fets naturals.
Així a la pàgina 128 llegim:
De lo que se deduce cuan falsos serían los sentidos que diésemos a los pasajes de la Escritura, siempre que no se.revelasen acordes con las verdades demostra¬das. Se debe, pues, con la ayuda de la verdad demos¬trada buscar el sentido seguro de la Escritura, y no de acuerdo con el sentido literal de las palabras, que pareciese verdad a nuestra debilidad, querer en cier¬to modo forzar la naturaleza y negar las experiencias y las demostraciones necesarias.Mentre que a la 129 reforça el seu argument amb les paraules següents de Sant Augstí:
«Pero si una experiencia clara demos¬trara que esto es verdad, todavía sería incierto si el autor de los libros sagrados quiso decir esto en aque¬llas palabras o alguna otra cosa no menos verdadera; pero si el contexto del discurso hubiera hecho supo¬ner que éste no había querido esto, no por esto será falso lo que él mismo quiso que se entendiera, sino verdadero y lo más útil».Llibre molt útil per a qui estigui interessat en el debat ciència i religió.
dissabte, de juliol 23, 2011
Días estupendos
Autor/Director: Alfredo Sanzol
Intérprets:
Paco Déniz (El de la bicicleta)
Elena González (La nudista)
Juan Antonio Lumbreras (El del tronco)
Natalia Hernández (La que canta)
Pablo Vázquez (El del melón)
Teatre: La Villarroel
Programa de mà:
L'estiu és l'època de l'any en què la personalitat pateix el canvi més brusc. Projectem fantasies, realitats que voldríem viure, esperances de paradisos... . I volem que tot es faci realitat en aquest breu lapse de temps en què podem trencar amb l'activitat habitual per entrar en una mena de bombolla. L'estiu és un tub de laboratori on apareixen les veus que la resta de l'any s'oculten i que, ara, ens proporcionen una experiència de realitat paral•lela.
Les històries de Días estupendos tenen a veure amb aquesta sensació de cresta vital. Allà on amb més força s'expressa la vida, comença la mort.
Són històries en què la intensitat arrossega l'acció. En què, horroritzats, riem.
Alfredo Sanzol
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
El plantejament de l'obra podria comparar-se parcialment amb vides creuades, però no hi ha tals creuaments, sinó que és més aviat un seguit de contes o històries, però dramatizades, de manera que moltes vegades el darrer personatge d'una història no es mou de l'escenari i immediatament és el primer personatge de la història següent, la qual cosa, li dóna un dinamisme que nopermet que l'espectador es distregui i estigui predisposat a seguir una nova història.
Totes les històries són personatges actuals, com passa en la literatura, duts a l'extrem, de manera que podem dir que són exagerats o tant paròdics com els del Quixot, però es presenten els drames de la manera més divertida i inversemblant possible; com la parella que després de nou anys de feliç matrimoni es plantegen fer una "separació preventiva" per a evitar passar pel tràngol d'una separació traumàtica i és magnífica, corprenedora i assenyada la guia per a la vida que una mare li diu a la seva filla que encara té a la panxa. No hi ha dubte que és del millor i més divertit que ara hi ha a l'escena barcelonina.
divendres, de juliol 22, 2011
La nostra classe
de Tadeus Slobodzianek
Traducció: Joan Senent
Direcció: Carme Portaceli
Intérprets: intèrprets David Bagés / Rosa Boladeras / Jordi Brunet / Ferran Carvajal / Roger Casamajor / Lluïsa Castell / Gabriela Flores / Albert Pérez / Xavier Ripoll / Albert Triola
Teatre Lliure de Gràcia
Programa de mà:
El 1941, prop de 1.600 jueus van morir cremats a la lo¬calitat polonesa de Jedwbane. La versió oficial de la història en va responsabilitzar els ocupants nazis, però dos estudis publicats a principis d'aquest segle van de¬mostrar que els autors de la massacre van ser, de fet, els mateixos companys i veïns de les víctimes.
Partint d'aquest material històric, l'obra posa en esce¬na deu companys de classe, cinc de catòlics i cinc de jueus, que esdevenen víctimes i botxins en el moment dels fets i que, en els anys posteriors, al llarg de cator¬ze escenes/lliçons, assumiran el paper de supervivents torturats o de fantasmes permanentment presents en la ment dels assassins.
La nostra classe és una història escandalosa sobre la relació entre aquells que, durant el segle xx, es van tornar enemics sense cap raó personal, sobre la culpa col•lectiva, sobre la veritat que ningú sembla tenir ne¬cessitat de conèixer i sobre la Història, que no pot ser jutjada, que no pot tornar enrere i, moltes vegades, ni tan sols pot explicar-se.
Però l'obra no parla només de Polònia. Ens mostra tam¬bé que, com diu Thomas Bernhard, si rasquem una mica trobarem sota la nostra pell el nazi, l'intolerant, l'irra¬cional. I, tal com es va veure al nostre país durant la Guerra Civil o com ens ensenyen les pel•lícules sobre els Balcans, una circumstància aliena a nosaltres el pot fer emergir ràpidament.
Com es pot endevinar és un espectacle molt dur i cal dir que portar a l'escenari un text d'aquestes característiques és molt difícil; tanmateix, goso dir que és de les millors tasques que ens ha muntat la Carme Portaceli. Estic segur que aquesta producció marcarà un abans i un després en la trajectòria personal i professional d'aquesta gran directora teatral. No cal dir que també, com sempre, és gràcies al bon treball dels artistes, especialment si tenim en compte que és una obra coral per excel.lència en la que els actors interpreten amb la paraula, però també amb el cos, movent-se per l'escenari unes vegades com autòmates i altres com saltimbanquis: tot al servei d'un intens dramatisme i d'una crítica social i política perquè si, com es demostra, tots tenim un nazi dintre, també ens adonem del dret de la memòria històrica i alhora com alguns la corrompen.
dimecres, de juliol 20, 2011
No em deixis mai
de Kazuo Ishiguro
Kazuo Ishiguro, és un escriptor britànic nascut al Japó, va néixer el 1954 a la ciutat de Nagasaki i es va traslladar a Anglaterra als sis anys. El seu pare, oceanògraf, va treballar a les plataformes petrolíferes del Mar del Nord. Va estudiar filosofia a la universitat de Kent i literatura creativa a la universitat de East Anglia.
Encara que les seves novel•les estan ambientades al passat, com ara “An artist of the floating world” (1986), situada a la seva ciutat natal després del bombardeig del 1945, ha destacat més com a autor de ciència ficció. Les seves novel•les estan escrites en primera persona i els narradors sovint mostren el fracàs humà. La tècnica de Ishiguro permet que els personatges revelin les seves imperfeccions de forma implícita al llarg de la narració, creant així un patetisme que permet al lector observar els defectes del narrador a la vegada que simpatitza amb ell.
Kazuo Ishiguro ha rebut nombrosos premis, entre els qual el Premi Booker de 1989 per l’obra “The remains of the day”, així com també l’Ordre de les arts i les lletres que atorga el Ministeri de cultura francès. Font
Com m'he posat a llegir aquest novel.la sense saber que era de ciència ficció i, molt concretament, sobre una branca que rep el nom de distopia, una paraula que desconeixia he hagut d'averiguar, el meu cervell estava en ple caos a l'inicia de la lectura; tanmateix, a poc a poc he anat traient l'entrellat. La novel.la tracta de les vivències de tres clons humans en una residència especial per a preparar-los del que serà la seva activitat principal en el futur, és a dir, quan deixin la residència.
Com al llarg de la vida no perdran l'status de clon, vol dir que sempre seran dependent dels altres, els que no són clons. El fons de la novel.la és com han d'assolir o intenten assolir la seva individuació. Com es pot endevinar això crearà conflictes personals i interpersonals.
Opto per no entrar en detalls per a no desvetllar el lector a llegir aquesta magnífica, profundament psicològica novel.la, que es llegeix amb veritable fruició i passió, per la que la recomano molt vívament i que, com es podrà veure, nosaltres no estem molt lluny del món que planteja i que els neguits dels personatges no són tan diferents als nostres.
En aquest darrer sentit val a dir que qui pugui seguir l'entrevista del vido aquí adjunt sentirà que l'autor ens diu que és tracta d'una història d'amor i que el tema principal és amor.
Com alumne d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra no em puc estar de fer esment de Javier Aparicio Masdeu que l'he tingut de professor a literatura espanyola i aquest setembre el tindré de literatura contemporània perquè és l'autor de Lecturas de Ficción Contemporánea i a la pàgina 385 referint-se a aquesta novel.la diu: "Nunca me abandones (títol castellà), su última y espléndida novela, tampoco es lo que parece, y sus hechuras de fábula futurista con ecos góticos de claustrofobia y la sordidez de Flannery O'Connor resultan el persuasivo espejismo con lo que el autor de Los restos del día le esconde al lector su verdadero objetivo: tejer una alegoría de la inmanente orfandad del individuo que funcione de manera de una fábula moral. Se nos invita a creer que se trata de una novela de ciencia-ficción, pero no lo es. Una novela de Ishiguro jamás es lo que pretende ser, sino un tramposo ejercicio de enmascaramiento del género que confunde y que desbarata el horizonte de expectativas del lector"
Kazuo Ishiguro, és un escriptor britànic nascut al Japó, va néixer el 1954 a la ciutat de Nagasaki i es va traslladar a Anglaterra als sis anys. El seu pare, oceanògraf, va treballar a les plataformes petrolíferes del Mar del Nord. Va estudiar filosofia a la universitat de Kent i literatura creativa a la universitat de East Anglia.
Encara que les seves novel•les estan ambientades al passat, com ara “An artist of the floating world” (1986), situada a la seva ciutat natal després del bombardeig del 1945, ha destacat més com a autor de ciència ficció. Les seves novel•les estan escrites en primera persona i els narradors sovint mostren el fracàs humà. La tècnica de Ishiguro permet que els personatges revelin les seves imperfeccions de forma implícita al llarg de la narració, creant així un patetisme que permet al lector observar els defectes del narrador a la vegada que simpatitza amb ell.
Kazuo Ishiguro ha rebut nombrosos premis, entre els qual el Premi Booker de 1989 per l’obra “The remains of the day”, així com també l’Ordre de les arts i les lletres que atorga el Ministeri de cultura francès. Font
Com m'he posat a llegir aquest novel.la sense saber que era de ciència ficció i, molt concretament, sobre una branca que rep el nom de distopia, una paraula que desconeixia he hagut d'averiguar, el meu cervell estava en ple caos a l'inicia de la lectura; tanmateix, a poc a poc he anat traient l'entrellat. La novel.la tracta de les vivències de tres clons humans en una residència especial per a preparar-los del que serà la seva activitat principal en el futur, és a dir, quan deixin la residència.
Com al llarg de la vida no perdran l'status de clon, vol dir que sempre seran dependent dels altres, els que no són clons. El fons de la novel.la és com han d'assolir o intenten assolir la seva individuació. Com es pot endevinar això crearà conflictes personals i interpersonals.
Opto per no entrar en detalls per a no desvetllar el lector a llegir aquesta magnífica, profundament psicològica novel.la, que es llegeix amb veritable fruició i passió, per la que la recomano molt vívament i que, com es podrà veure, nosaltres no estem molt lluny del món que planteja i que els neguits dels personatges no són tan diferents als nostres.
En aquest darrer sentit val a dir que qui pugui seguir l'entrevista del vido aquí adjunt sentirà que l'autor ens diu que és tracta d'una història d'amor i que el tema principal és amor.
Com alumne d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra no em puc estar de fer esment de Javier Aparicio Masdeu que l'he tingut de professor a literatura espanyola i aquest setembre el tindré de literatura contemporània perquè és l'autor de Lecturas de Ficción Contemporánea i a la pàgina 385 referint-se a aquesta novel.la diu: "Nunca me abandones (títol castellà), su última y espléndida novela, tampoco es lo que parece, y sus hechuras de fábula futurista con ecos góticos de claustrofobia y la sordidez de Flannery O'Connor resultan el persuasivo espejismo con lo que el autor de Los restos del día le esconde al lector su verdadero objetivo: tejer una alegoría de la inmanente orfandad del individuo que funcione de manera de una fábula moral. Se nos invita a creer que se trata de una novela de ciencia-ficción, pero no lo es. Una novela de Ishiguro jamás es lo que pretende ser, sino un tramposo ejercicio de enmascaramiento del género que confunde y que desbarata el horizonte de expectativas del lector"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)