EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

divendres, de novembre 04, 2011

Viaje al fin de la noche

de Louis-Ferdinand Céline.
Traducció de Carlos Manzano.

Aquesta novel.la és de les que mé m'ha agradat entre les que he llegit al llarg de la meva vida. L'aspecte més sobresortint d'aquesta obra és el llenguatge, que no fa cap mena de concesions per la qual cosa no és gens recomanable els qui volen que la lletra impresa sigui políticament correcta, malgrat que en aquest cas l'autor tindria disculpa perquè l'original va ser publicat el 1932; tanmateix podem estar segurs que Céline hauria estat en contra d'aquesta correcció.

Com Céline va estar a la I Guerra Mundial va saber molt bé què era això de la guerra: Se abrazaban los dos de momento y para siempre, pero el caballero había quedado sin cabeza, sólo tenía un boquete por encima del cuello, con sangre dentro hirviendo con burbujas, como mermelada en la olla. (pàg. 25) el, coronel, con su potente voz, había arengado al regimiento: ""Ánimo! -había dicho- ¡Ánimo! ¡Y viva Francia!". Cuando se carece de imaginación, morir es cosa de nada; cuando se tiene, morir es cosa seria. Era mi opinión. Nunca había comprendido tantas cosas a la vez. (pàg. 27)
En un dels passatges que evidencia ser a més d'un bon observador, sinói un mestre en el llenguatge és quan escriu: A fuerza de sobar a Lola, decidí emprender tarde o temprano el viaje a Estados Unidos, como un auténtico peregrinaje y en cuanto fuera posible. En efecto, no paré ni descansé (a lo largo de una vida implacablemente adversa y aparreada) hasta haber llevado a cabo esa profunda aventura, místicamente anatómica. (pàg. 67)
Si a vegades la novel.la és un reportatge de guerra o un diari personal, altres vegades és una detallada ressenya de viatge: Por el camino, seguí escuchando con frecuencia a los animales de la selva, con sus quejas, trémolos y llamadas, pero casi nunca los veía, excepto un cochinillo salvaje al que en cierta ocasión estuve a punto de pisar cerca de mi abrigo. Por aquellas ráfagas de gritos, llamadas, aullidos, era como para pensar que estaban muy cerca, centenares, millares, hormigueando, los animales. Sin embargo, en cuanto te acercabas al lugar de que partía el jaleo, ni uno, excepto enormes pintadas azules, enredadas en su plumaje como para una boda y tan torpes, que, cuando saltaban tosiendo de una rama a otra, parecía que acababa de ocurrirles un accidente. (pàg. 209)
Qui vulgui però saber què és poesia en prosa, aquí té un exemple meravellós: Con la claridad del mediodía, desde el lugar donde nos encontrábamos, todo se volvía rosa a nuestro alrededor y las piedras desgastadas subían hacia el cielo a lo largo de la iglesia, como dispuestas a ir a fundirse en el aire, por fin, a su vez. (pàg. 438). Una demostració que era un escriptor excels.

Puntualització. Com sóc un defensor de la llengua catalana, sempre procuro llegir la versió catalana, però per raons acadèmiques m'interessava llegir la castellana; tanmateix, qui estigui interessat en aquesta magnífica novel.la de Céline aprofito per assenyalar que existeix de la versió catalana d'Edicions 62 i, fins i tot el títol està més ben traduït, és a dir, Viatge al fons de la nit car el títol original és Voyage au bout de la nuit.

dimarts, de novembre 01, 2011

Cartes lliures ANTON TXÉHOV i OLGA KNIPPER

Coordinació i direcció Pau Carrió
Intérprets: Anna Lizaran i David Selvas
Pianista: Raffel Plana
Teatre Lliure

Com s'endevina pel títol de l'espectacle no és teatre, sinó les cartes que el gran autor teatral Anton Txékhov i la gran actriu del moment a Rússia Olga Knipper es varen intercanviar.

No cal dir que la interpretació dels dos intérprets ha estat impecable i com també cal aplaudir la bona execució del pianista.

dissabte, d’octubre 29, 2011

El comte Arnau

de Joan Maragall
Teatre Nacional de Catalunya

Vaig al Teatre Nacional de Catalunya, entre altres, per la senzilla raó que m'agrada el teatre amb una preferència pel teatre català per la senzilla raó que som a Catalunya. El problema és que darrerament al T.N.C. s'hi representen obres que no són teatrals. Ja es va fer Joan Maragall, llei d'amor i un espectacle-homenatge a Sagarra i un altre basat amb la famosa novel.la de Mercè Rodoreda.

Penso que aquesta política teatral o política a seques no és bona pel teatre, ni el català, Hi ha moltes obres poc conegudes de grans autors com Joan Oliver i Manuel de Pedrolo.

L'espectacle en qüestió l'he trobat avorrit i l'he anat a veure perquè no fa gaire vaig fer-ne un treball relacionat amb el poema el comte Arnau, fet que va desvetllar la meva curiositat de com es feia aquest impossible de portar el poema a l'escenari. El cas és que el pome no apareix sencer i hi ha textos que no són del poema encara que potser sí de Joan Maragall, com tampoc no sé què hi pinten els famosos primers versos de la Divina Comèdia de Dant, això sí, dits en l'orignal toscà.

Crec que el vídeo que figura en aquesta entrada n'és una prova del que penso i dubto que les rialles hauria merescut l'aprovació de Joan Maragall. Malgrat tot, cal dir que l'espectacle va ser molt aplaudit gràcies a l'escenografia i l'equip de teatre com Ernest Villegas en el paper de comte l'Arnau, Anna Ycobalzeta com Adelaisa o Vicenta Ndongo com Corifeu de les veus de la terra; com també els cantaires del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. 


dimecres, d’octubre 05, 2011

La violación de Lucrecia

de William Shakespear
Direcció Miguel del Arco

La meva estima i passió pel teatre té molts noms propis, a l'escenari he vist actuar a dames com Maria Vila, María Asquerino o Peggy Ashcroft, però amb el pas del temps, aquelles actrius que quan jo era jove elles també eren joves, ara elles també han esdevingut grans dames de l'escena com en són exemple Vanessa Redgrave i Núria Espert. La Vanessa la vaig veure per primera vegada a l'escenari en una obra de Brecht a Londres i la Núria Espert fa ja uns cinquanta anys que la vaig veure al Teatre Grec fent de Maria Rosa. També la recordo al Teatre Barcelona en "Nuestra Natacha".
Ara, m'ha fet una gran il.lusió tornar-la a veure fent de Lucrècia, en un paper realment molt difícil i que ella se'n surt meravellosament.

dilluns, d’agost 22, 2011

Guinea Equatorial Història en blanc i negre

Gustau Nerín

L’autor ens ofereix com antropòleg una visió àmplia del que ha estat Guinea Equatorial mentre va ser una colònia espanyola i també del que va passar després amb la independència. Evidentment el que ocupa més espai és el primer, que a més el podem dividir entre abans de Franco i durant el franquisme.

Essencialment no hi ha cap diferència entre els dos períodes de dependència d’Espanya, però durant Franco es pot dir allò de corregido y aumentado perquè si en cap cas es pot dur que el colonialisme espanyol era més suau o light que el francès o l’anglès, la particularitat del franquisme va ser que volia enganyar, és a dir, que pretenia que els altres colonialismes eren dolents i el nostre era bo.

Referint-se al segle XIX llegim: “El fet d’habituar els guineans a vestetir-se anava destinat, òbviament, a preservar-los de la “immoralitat”, però també tenia objectius molt menys altruistes. Les autoritats colonials van fer tot el que van poder perquè el vestit esdevingués una necessitat, i que, per tant, impulsés als negres al consum (i l’assalariament conseqüent)”

Com som molts els que hem considerat un home progressista la figura de Joaquín Costa val a dir que ell i els seus acòlits deien que “El colon, copulant amb les guineanes, no es lliurava als plaers de la carna, sinó que se sacrificava per fer evolucionar l’espècie”. Segurament això podria ser una justificació a allò que ara se’n diu “turisme sexual”.

Pel que fa els missioners, els claretians va ser l’ordre que tallava el bacallà. Així llegim:

“A més, una part (no pas la més important) del pressupost dels missiones provenia dels fidels espanyols que donaven almoina per als “negrets”, o de particulars amb interessos a Guinea, que cooperaven estretament amb els poderossos claretians.

Veiem doncs, que realment hi havia una certa especificitat pel que fa a la funció de la religió en la colonització de Guinea respecte a la resta de les colònies africanes. La intensitat de la missionalització va ser abassegadora. Els claretians no tenien cap escrúpol a profanar els llocs sagrats locals i, fins i tot, amb l’ajuda de la Guàrdia Colonial, van cremar totes les caixes de “malan” que va trobar (en les caixes, els fang (nom d’una tribu) hi guardaven els cranis dels avantpassats per retre’ls culte)”

Aquesta conducta vexatòria de qui es considera civilitzat enfront el qui es considera salvatge és d’allò més mancada d’humanitat, de caritat, de comprensió, de relilgió i més plena d’acarnissament, menyspreu i odi, per tant, impossible de ser més allunyada del missatge de Jesuscrist.



diumenge, d’agost 21, 2011

dissabte, d’agost 13, 2011

Ciencia versus Religión - Un falso conflicto

de Stephen Jay Gould





És un llibre interessant en el que l'autor fa el gran esforç d'harmonitzar ciència i religió. En aquest sentit crec que alguns passatges del darrer capítol són aclaridors:

Me uno a todas las personas de buena voluntad en el deseo de ver a dos instituciones viejas y estimadas, nuestras dos rocas antiguas (la ciencia y la reli¬gión), coexistir en paz mientras cada una de ellas trabaja para hacer un retazo distintivo para la capa integrada de muchos colores que habrá de celebrar las diferencias de nuestra vida, pero que cubrirá la desnudez humana en un abrigo sin fisu¬ras llamado sabiduría. (.)

Me invade el desánimo cuando algunos de mis colegas consideran que su ateísmo personal (al que tienen todo el derecho, desde luego, y que en muchos aspectos yo también profeso) es una panacea para el progreso humano frente a una absurda caricatura de la «re¬ligión», erigida como un hombre de paja con fines retóricos. Resulta, sencillamente, que la religión no puede considerarse idéntica al literalismo del Génesis, al milagro de la licuación de la sangre de san Genaro (que, al menos, proporciona una excusa para la maravillosa fiesta anual de San Genaro en las calles de Nueva York) o a los códigos bíblicos de la cabala y la moderna propaganda mediática. Si estos colegas quieren combatir la superstición, el irracionalismo, el filisteísrno, la ignorancia, el dogma y una caterva de otros insultos a la inteligencia humana (que con frecuencia también han sido convertidos políticamente en peligrosas herramientas de asesinato y opresión), entonces que Dios los bendiga… pero que no llamen «religión» a este enemigo.
De manera similar (naturalmente), pronuncio mi anatema sobre aquellos dogmáticos y «verdaderos creyentes» que. usurpando el buen nombre de la religión para sus doctrinas partidistas, intentan suprimir las verdades incómodas de la ciencia, o imponer su marca peculiar de fibra moral a las per¬sonas que. legítimamente, tienen gustos distintos. Las carre¬ras son cortas, y aunque no voy a negar algunos buenos mo¬mentos de comedia, e incluso de logros de los que sentirse orgulloso, prefiero con toda seguridad estudiar la evolución y la paleontología de los caracoles terrestres de las Antillas que combatir a los creacionistas. Ya está dicho. (.)

Y, claro, podemos llevar la ciencia y la religión a alguna forma de coxistencia políticamente correcta si todos los científicos prometieran no decir nunca nada sobre religión y todos los profesionales de la religión juraran que la incómoda palabra que empieza por "c" no saldría nunca de su boca
.




dilluns, d’agost 01, 2011

¿Puede un darwinista ser cristiano" La relación entre Ciencia y Religión?


De Michael Ruse



Encara que sigui una obvietat cal dir que és un llibre interessantíssim, intel.lectualment molt honest, personalment molt valent perquè agafa el toro per les banyes i posa contra les cordes el cristià sobre el fet darwinista i igualment posa contra les cordes el darwinista que li fa veure que Déu pot ésser el nostre creador. Crec que la millor manera de fer-se càrrec és la transcripció de dos paràgrafs de l'epíleg:

¿Puede un darwinista ser cristiano? ¡Claro que sí! ¿Es siempre fácil para un darwinista ser cristiano? No, pero, ¿quién dice que las cosas importantes en la vida son fáciles? ¿Está el darwinista obligado a ser cristiano? No, pero ha de intentar entender a quienes lo son. ¿Está el cristiano obligado a ser darwinista? No, pero ha de darse cuenta de lo mucho de lo que hay que abjurar si no se hace el esfuerzo y se pregunta uno seriamente (si se rechazan todas las formas de evolu¬cionismo) si se están usando los talentos dados por Dios en toda su magnitud.
Al principio de este libro les hice la promesa de que trataría de ser honesto, que no eludiría las cuestiones difíciles, sino que preten¬dería siempre ver cómo se puede comparar y conectar una versión sumamente vigorosa del darwinismo con una lectura del cristianismo muy tradicional y radical. He intentado cumplir mi promesa, estruc¬turando la discusión desde la religión revelada, a través de la teolo¬gía natural, hasta la naturaleza y el fundamento de las cuestiones morales. Algunas áreas, aunque puedan estar muy arriba en la escala de visibilidad pública, no parecen ser cuestiones que creen tensión o tirantez. Evidentemente, si eres un cristiano fundamentalista, enton¬ces la lectura darwinista del Génesis te va a dar grandes problemas, sospecho que problemas insolubles. Pero, como he señalado, la in¬terpretación bíblica es un tema que los cristianos han estado discu¬tiendo y refinando casi desde el comienzo de su religión. Hay un montón de recursos disponibles para el cristiano que quiera acercarse a la ciencia y alejarse de una lectura literal de los primeros libros del Génesis.