Incenmdios, de Autor: Wajdi Mouawad

INCENDIOS

Autor: Wajdi MouawadDirector: Mario GasIntérprets: Nuria Espert, Laia Marull, Ramón Barea*, Álex García*, Alberto Iglesias, Candela Serrat, Lucia Barrado i Germán Torres
Producció: Ysarca S.LCoproducció: Teatro de la Abadía. Amb la col.laboració: Teatro del Invernadero

Teatre Goya

Sinòpsi
La infantesa és un ganivet clavat a la gola 

Una dona acaba de morir. Es deia Nawal Marwan. I avui, en la lectura del testament, ella obre la porta al seu silenci i als seus secrets, als misteris dolorosos d'una família. Ha deixat als seus bessons, Jeanne i Simon, un quadern vermell, una jaqueta de tela verda i dos sobres amb una petició plena de conseqüències, com sengles caixes de Pandora, orígens de mals i meravelles, el contingut de les quals arrossegarà als bessons cap a un passat desconegut, cap a un continent llunyà, cap a un segon naixement.

La meva valoració
Em sap greu no haver-ho sabut abans que fa uns cinc anys que aquesta obra es va fer al Romea en català, dirigida per Broggi, i que, per altra banda, n'hi ha una pel.lícula.  

És una obra molt dura i, sense entrar en detalls, és inevitable pensar amb l'Èdip de Sòfocles, però com també passa amb Sòfocles, l'anècdota no és el tot. Aquest Incendios és un veritable incendi perquè es crema tot, les relacions pare, mare, germà, germana, família, la comunitat, el país i la humanitat tota estan al fil de la navalla.

Si el drama fa alguna concessió a l'espectador, aquí, com amb Sòfocles, a la tragèdia pura i dura, tot és tragèdia. Cal dir que aquesta producció ve de Madrid, concretament del Teatro de la Abadía, una garantia. I ha vingut gairebé amb els mateixos actors i actrius que la van estrenar l'any passat. L'obra compte amb grans actors i actrius, de les que en destaco dues. És una obvietat l'esment de Núria Espert que per la seva veterania és ja la deessa del teatre, realment hi fa un gran treball, gens fàcil. Per altra banda la Laia Marull és, d'alguna manera, la protagonista.

Potser perquè quan era jove estava ficat, sense actuar, en una companyia de teatre amb pocs recursos (GoGo, Teatro Independiente) i, per tant, l'escenografia era pobra, però m'agradava. Actualment les escenografies no són pobres, però poden ser molt simples, del que en diuen minimal. Aquest és el cas i m'agrada. El que compte és que el seu contingut sigui suficient per a situar l'espectador.

A les famílies solen haver secrets o silencis i, evidentment, aquest simple fet pot donar molt de joc en una trama que comença en un país en guerra i una dona que l'ha patida en tots els sentits mora a l'exili a on deixa dos fills bessons que no saben quasi res de la seva mare.

Com he dit més amunt, és molt dura, però també versemblant encara avui perquè guerra n'hi ha. Aquest Incendios és de les millors coses que m'ha regalat el teatre.

Perra de nadie, de Marta Carrasco

Creació Marta Carrasco

Intèrpret Marta Carrasco

Direcció Marta Carrasco, Pep Cors, Antoni Vilicic

Escenografia Marta Carrasco

Vigilants de la nit Dominique Falda

Vestuari Pau Fernández y Cía. Marta Carrasco

Teatre: La Seca Espai Brossa

SINOPSI

Vint anys fa, que els alquimistes habiten el món singular. Aquí i ara Lili està sola, com ho estava fa vint anys, en altres llocs, Violeta (Aiguardent) i Claudel (Blanc d’ombra). Lili és una ‘perra’, perquè ‘perra’ s’és, no s’aprèn. I és ‘Perra de Nadie’.Tan sols qui és ningú i de ningú, pot arribar fins al fons de la seva intimitat, on juguen a la gallineta cega, ballen i criden totes les intimitats. La teva i la seva també. Potser us resulti estrany que avui, aquí i ara, precisament vosaltres, us convertíssiu en còmplices d'una ‘Perra de Nadie’. Potser algú adverteixi, amb raó, que la gossa és un dels primers animals domèstics, que era molt útil per caçar i que avui en dia no existeixen gosses de ningú. Perquè una gossa, si és de ningú, no serveix per a res o, millor dit, per a ningú. Doncs sí que existeixen, i és més, poden ser imprescindibles en les seves inutilitats... si s'atreveixen a descobrir-les. Allà, en el més profund de cada un de vosaltres, habiten Lili i els seus vigilants de la nit. ‘Perra de Nadie’, dins de vosaltres està el món que tenen cura on brollen les seves  entranyables immensitats. Si vosaltres voleu, és clar. Si vosaltres voleu.

La meva valoració

Com es desprèn dels crèdits ésd un espectacle d'allò més personal que un es pot imaginar perquè l Marta Carrasco ho fa tot perquè interpreta la seva pròpia creació, l'escenografia és seva i hi ha el Pep Cors i l'Antoni Vilicic que li han dirigit parcialment.

Bàsicament l'obra és un gran treball de gesticulació, però així com els ballarins són inexpressius Marta Carrasco és tot el contrari, però ho fa d'una manera tant original que no es pot explicar perquè és un cas únic. Ningú no fa el que ella fa, per tant, el que toca és veure-la i si algú em fa cas em donafrà les gràcies perquè és una meravella.

Yes, potser, Marguerite Duras

Yes, potser, Marguerite Duras

 Director: Andrea Segura

Intérprets: Alícia González Laá, Anna Casas, Txabi Grass

Teatre Akadèmia

Sinopsi

'Yes, peut-être' és una tragicomèdia surrealista que ens confronta amb la més gran de les nostres misèries: la pèrdua de memòria constant que torna una i altre vegada al llarg de la història endinsant-nos en l’horror de la catàstrofe. Només dues dones i un soldat, sense noms ni memòria, figuren com a supervivents d’un conflicte apocalíptic nuclear en un gran desert envoltat d’oceans. Ell voldrà recuperar els rituals i els càntics, elles procuraran recuperar el seu llenguatge i la història a partir d’elles mateixes, de l’altre, del ‘nosaltres’. 

La meva valoració

Els primers llargs minuts l'obra se m'ha fet avorrida. No entenia res, però a poc a poc hi he anat entrant a copsar la ironia del que pot arribar ser un l'únic supervivent del planeta després d'una gran guerra. Sense que s'assembli gens, només el tema, la fi del món, m'ha recordat la pel.lícula La hora final. Evidentment aquesta encara resulta més dura perquè, com veiem a la sinòpsi un ha perdut la memòria i elles intenten cercar els mots per posar un nom a cada cosa, com Adam.

El metge de Lampedusa

El metge de Lampedusa
a partir de les Llàgrimes de sal de Lidia Tilotta i Pietro Bartolo
adaptació Anna Maria Ricart.
Director: Miquel Gorriz
Intérpret: Xicu Masó

Teatre Lliure Montjuïc

Presentació:

Pietro Bartolo fa trenta anys que és metge a Lampedusa i un exemple de coratge, compromís i dignitat. I un samarità convençut de la Llei del Mar. Un dia, ja llicenciat, va decidir tornar a la seva illa al bell mig del Mediterrani per ajudar els seus i a tots els qui arriben del mar. Bartolo és el metge que els acull i cuida i també l’home que escolta les seves històries de misèria, persecució i por. El relat de la seva vida (recollit al llibre Llàgrimes de sal de la periodista Lidia Tilotta) és també la memòria de totes aquestes biografies de la desesperació. Xicu Masó s’ha fet seva la veu i la memòria del doctor Bartolo per fer-nos entendre la urgència de la catàstrofe amb un espectacle basat en fets tristament reals.

Moltes vegades, qui més qui menys, ha dit "això ho hauria de veure tothom",  doncs efectivament aquesta frase s'hi escau d'allò més per aquesta obra, que no és de teatre, que no és ficció, que és el que passa a una de les entrades a la Unió Europea.

Una vegada més ens convencem que la Unió Europea només funciona amb cert rigor amb les qüestions financeres, però que no vetlla pels drets humans. El que passa en aquesta petita illa europea, més a prop de Tunísia que d'Itàlia, de manera que entre Lampedusa i Sicília hi ha Malta, el que passa doncs en aquesta illa és que s'ha convertit en l'objectiu d'arribada dels que volen emigrar d'Àfrica per entrar a Europa. Aquest fet crea una materia sensible per la manca d'humanitat, és a dir, les mil hipocresies que ens volten. Per fer-nos cinc cèntims del que això representa, com deia al principi, això s'ha de veure perquè està molt ben explicat per les persones que hi han treballat i, també, per qui ens ho explica amb recursos teatrals: Xicu Masó. Diria que aquest actor fa el paper de la seva vida. Desitjo a Xicu Masó molt anys de salut i de vida i crec no equivocar-me que durant molts anys recordarà el treball memorable que aquests dies està fent al Teatre Lliure de Montjuïc. Si us plau, aneu'hi. Paga la pena.

La calavera de Connemara, Martin McDonagh

Teatre: La Villarroel

La calavera de Connemara
Autor: Martin McDonagh
Traducció i adaptació: Pau Gener sobre idea d'Iván Morales
Direcció: Iván Morales
Intérprets: 
Pol López és Mick Dowd
Marta Millà és Maryjonny
Oriol Pla és Mairtin Hanlon
Xavi Sáez és Thomas Hanlon

Sinopsi

Som a l'oest d'Irlanda, a Connemara, una comarca rural, verda i encara salvatge, a principis dels anys noranta.
El solitari i misteriós Mick Dowd sembla tenir una vida molt anodina, les seves activitats semblen limitar-se a beure poiteen i fer safareig cada nit amb la seva veïna addicta al bingo, l'anciana Maryjohnny, i a rebre la visita de tant en tant del Thomas, un policia local amb ínfules de convertir-se algun dia en un detectiu triomfador com el seu admirat Colombo. Tant de bo encara tingués al seu costat la seva difunta esposa, l'Oona, ella era l'amor de la seva vida i no passa dia que el Mick no la trobi a faltar.
Durant uns pocs dies, cada tardor, l'avorrida existència del Mick pren un caire una mica més sinistre: És l'encarregat de desenterrar els cadàvers que ja fa més de set anys que descansen al cementiri local. És una ocupació macabra, però algú l'ha de fer, per al bé del bon funcionament social. Cal fer espai per als morts nouvinguts.
Però aquest any no serà pas com els altres. Ha arribat el moment d'exhumar les restes de l'Oona. I els rumors que l'acusen d'haver estat el culpable voluntari de la seva mort tornen a aparèixer entre el veïnat, fins i tot en els que ell considerava els seus amics.
Per si això no fos prou, per primera vegada estarà obligat a treballar amb companyia, i tindrà el pitjor dels ajudants possibles, el jove Mairtin, el bala perduda del poble, que guarda més cops amagats dels que sembla.
Benvinguts a La calavera de Connemara, una comèdia negra d'amor i ossos.

Iván Morales

És un drama de primera, un bon argument, jo crec que té una bona traducció, si més no els diàlegs tenen vivor i, per descomptat molt ben interpretat. Com és ja habitual, Pol López és l'actor que destaca.

Com a bon drama té les seves pinzellades d'humor, però com es pot endevinar per la sinòpsi l'obra reflecteix un ambient dur amb una tensió de va del principi fins al final de l'obra. La interpretació té dues característiques que cal apuntar. L'entonació i el vocabulari emprat traspua molt bé que estem en un poble rural amb un nivell social i económic molt baix, miserable, aquest aspecte és especialment destacat amb el bala peerduda que interpreta magistralment Oriol Pla, que esdevé amb el magnífic actor secundari. A més a més l'obra té uns moments de actuació corporal en la que Oriol Pla esdevé una sàvia combinació de pallasso, en l'estil clàssic, i també un gran saltimbanqui. Pol López és qui carrega amb el drama i d'alguna manera Xavi Sáez i també la Marta Millà.

Una magnífica obra teatral de text, d'un treballat text, que recomano.

Aquí presentem un video que no té res a veure amb La calavera de Connemara, sinó que el seu interès és per una entrevista amb el Pol López

I am a Catalan

El corc i, com a pedra de toc, l'atac a Barcelona del 17 d'agost

El 17 d'agost la meva dona i jo vam arribar a l'Aeroport de Barcelona després d'un viatge de prop de deu dies a l'estranger. L'arribada va ser bella perquè, per sorpresa, ens van anar a buscar la nostra filla amb el seu marit i la nostra néta. Era un dia feliç. A primera hora de la tarda, com tothom, em vaig assabentar dels fets de la Rambla i l'endemà dels de Cambrils.

Per altra banda, fa unes poques setmanes que llegeixo el llibre "Poema", de Rafael Argullol, que per la seves característiques no es llegeix com una novel.la o un relat, sinó que un llegeix una pàgina al dia o un parell o tres. L'endemà, per la tarda del 18 d'agost vaig llegir:

21-VII-2012

Lo más llamativo

no es que la carcoma

se haya instalado en la casa,

sino que el espíritu de la carcoma

se haya adueñado sigilosamente

del corazón de sus habitantes.

La casa se hunde!, la casa se hunde!

En nuestras circunstancias

ya no podemos hablar de otra cosa

que no sea del inminente hundimiento.

Ni siquiera podemos consolarnos

con el recuerdo de los días dichosos,

llenos de diversión y opulencia,

en los que creíamos vivir

sin temor, en una morada segura

donde nunca aparecería la carcoma.

El miedo acaba desvaneciendo la memoria.

La casa se hunde!

Aunque, bien mirado, también

el patronazgo espiritual de la carcoma

ofrece sus ventajas: por fin

tenemos algo de que conversar.

Antes, en la casa segura,

sólo hablábamos de la admirable seguridad

de aquella casa, o callábamos,

hartos de la insoportable rutina.

La casa se hunde!, la casa se hunde!:

ése sí es un buen tema de conversación.

Rafael Argullol

"Poema" 2017

De seguida, acabat de llegir, em vaig dir que això, precisamernt això que va passar és la "carcoma", en català el corc.

Preciso que no estic dient que el gihad és el corc, no. El corc és aquesta suma de fets distints que estem vivint i que els humans no acabem d'entendre i que no som capaços de controlar. La Humanitat ha esdevingut una mena de guerra de tots contra tots. El corc és el "Trío de las Azores" que com va demostrar, entre altres, Noam Chomsky a "It's the Oil, stupid" el motiu de la guerra va ser el petroli i, com de passada, un camió militar es va posar a la porta del museu Bagdad que contenia més art de l'antiguitat; el corc també és la societat líquida, que explica Zygmunt Bauman, que fa possible aquesta manca del sentit del compromís que domina la societat i que, com una de les conseqüències, hi ha un 1% de persones que tenen tant de patrimoni com tota la resta del món, no cal dir que aquesta dada ens diu que no hi ha cap utopia que pugui mobilitzar les diferents comunitats humanes que hi ha al planeta. No cal dir que un altre corc són els moviments migratoris. No se malinterpreti, migracions hi hagut a tot al llarg de la història i el món és ple de distintes diàspores, com les xineses i les jueves; tanmateix el 1750 hi havia 791 milions de persones al planeta i el 2015 més de 7.300 milions, per tant, els fluxes migratoris són més elevats per anar a llocs també més poblats. 

Intentant fer una fotografia dels diferents corcs que fan difícil la nostra vida un podria referir-se a l'escalfament del planeta induït, la pèrdua de biodiversitat. Sota aquesta perspectiva també cal parlar de l'ecolingüística.  

No entro en el tema de les religions perquè està subjecte al fanatisme en els dos sentits.

En qualsevol cas, hi ha molts corcs que resten defenses a les societats. Aquests dies sentim que els únics responsables dels fets de 17 d'agost són els que han assassinat, que és cert; tanmateix, no hi ha cap fenòmen que surti del no-res, tot té una explicació, que no s'ha de confondre en justificació, però on rau el corc? Quin és el mal dels mals. Sí, n'hi ha un: la cobdícia. La mare de totes les crueltats, violències, guerres, armisticis. El fet indiscutible és que avui tot el planeta està en xarxa, per tant, només hi ha un món, però ple de cobdícia. Com una dada per a reflexionar sobre el corc global és el cas de l'espanyol que a Mexic ha matat a la seva dona. Ell, com tothom, sap que a Mèxic moltes dones són assassinades a mans de les màfies de la droga i que la policia no aconsegueix trobar el culpable, de manera que aquest home va creure que a Mèxic seria més fàcil matar a la seva dona. És un bon exemple de l'ús de la informació global.

NIT DE REIS (o el que vulguis), William Shakespeare

NIT DE REIS (o el que vulguis)

Autors: William Shakespeare i Pau Carrió
Versió: Pau Carrió i La Kompanyia Lliure

Teatre Lliure de Gràcia

Intérprets:

Joan Amargós / Enric Auquer / Quim Àvila / Clàudia Benito / Raquel Ferri / Eduardo Lloveras / Jaume Madaula / Lluís Marquès / Joan Solé / Júlia Truyol

Director: Pau Carrió

Presentació

Concebuda com una peça d’entreteniment que tancava el cicle festiu del Nadal, Nit de Reis és considerada una de les comèdies d’estructura més rodona de Shakespeare. La rellegeix amb els seus propis codis Pau Carrió, que ja ha signat versions especialment renovadores i aplaudides de les obres del dramaturg anglès, entre els quals Victòria d’Enric V (basada en Enric IV i Enric V i vista al Grec 2014) o la seva pròpia versió del Hamlet estrenada el 2016. Ara porta a escena la història de dos bessons que naufraguen davant la costa d’Il·líria, on hi ha la cort del duc d’Orsino. La noia, Viola, es farà passar per home i entrarà a treballar, amb el nom de Cesàrio, a la cort del duc. Els embolics causats per aquests canvis de gènere donen peu a una història feta de disbauxa, festa, desconcert, separacions forçades, venjança, burla, ambigüitat, llàgrimes de riure i llàgrimes de tristesa…  Ho experimenten uns personatges que, com diu el mateix director del muntatge, “es busquen i no es troben, s’acaricien i s’esgarrapen”.

És el nou repte dels joves actors i actrius que integraran en els pròxims tres anys la Kompanyia Lliure i que ara es posen a les ordres de Pau Carrió després d’haver presentat aquesta temporada In memoriam (La quinta del biberó), Revolta de bruixes i Moby Dick, un viatge pel teatre.

Presentació

Concebuda com una peça d’entreteniment que tancava el cicle festiu del Nadal, Nit de Reis és considerada una de les comèdies d’estructura més rodona de Shakespeare. La rellegeix amb els seus propis codis Pau Carrió, que ja ha signat versions especialment renovadores i aplaudides de les obres del dramaturg anglès, entre els quals Victòria d’Enric V (basada en Enric IV i Enric V i vista al Grec 2014) o la seva pròpia versió del Hamlet estrenada el 2016. Ara porta a escena la història de dos bessons que naufraguen davant la costa d’Il·líria, on hi ha la cort del duc d’Orsino. La noia, Viola, es farà passar per home i entrarà a treballar, amb el nom de Cesàrio, a la cort del duc. Els embolics causats per aquests canvis de gènere donen peu a una història feta de disbauxa, festa, desconcert, separacions forçades, venjança, burla, ambigüitat, llàgrimes de riure i llàgrimes de tristesa…  Ho experimenten uns personatges que, com diu el mateix director del muntatge, “es busquen i no es troben, s’acaricien i s’esgarrapen”.

És el nou repte dels joves actors i actrius que integraran en els pròxims tres anys la Kompanyia Lliure i que ara es posen a les ordres de Pau Carrió després d’haver presentat aquesta temporada In memoriam (La quinta del biberó), Revolta de bruixes i Moby Dick, un viatge pel teatre.

La meva valoració

Encara que jo abans era bastant repatani en això que se’n diu “en versió de” perquè era una mena de fonamentalista que volia que allò que passa a l’escenari s’havia d’ajustar amb el que havia escrit l’autor. Tanmateix darrerament he vist un seguit de versions que m’han convençut i aquesta Nit de Reis n’és una i això que més que teatre sembla més aviat una comèdia musical, el que els americans en diuen senzillament un musical. Tanmateix molt ben travat, fins al punt que goso dir que si Shakespare veiés aquest treball diria que super el seu original perquè al presentar-se com un musical els treball dels actors i actrius és molt més laboriós perquè sempre estan ballant o, com a mínim, fent de saltimbanqui. Aquesta labor fa que l’engany característic d’aquesta perd relleu perquè els actors/saltimbanquis estan més queben dotats per fer la tasca que fan i converteixen aquest teatre de text en un musical amb molta substància

E.V.A., de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique

E.V.A.

Autors: Marc Artigau, Cristina Genebat (T de Teatre) i Julio Manrique

Teatre Romea

Intérprets: 

Rosa Gámiz Lola

Carolina Morro Eva

Marta Pérez Paloma

Carme Pla Clara

Albert Ribalta Yoshiro . Àngel

Jordi Rico Puidam

Àgata Roca Àgata

Direcció: Julio Manrique 

Sinòpsi

Una comèdia dramàtica per reflexionar sobre el dolor dirigida per Julio Manrique i protagonitzada per T de Teatre en motiu del vint-i-cinquè aniversari de la companyia

Amb l’acrònim E.V.A. es coneix l’escala visual analògica del dolor, una línia dividida en deu punts que serveix per mesurar el grau de dolor que experimenta un subjecte determinat. I E.V.A. és, també, el títol d’una comèdia dramàtica amb la qual les T de Teatre ens conviden a reflexionar sobre el dolor. Ens parlen de la poètica que de vegades l’acompanya i ens presenten un catàleg de les diverses formes que adopta a partir de les històries de quatre antigues companyes d’escola: Una actriu que pateix un bloqueig i no pot cantar; una anestesista experta en l’E.V.A. que ha acabat anestesiant els seus sentiments; una mare soltera a punt de deixar marxar del niu la seva filla (l’Eva!), i una agent de la propietat immobiliària que mai no s’ha atrevit a fer les seves pròpies eleccions a la vida.

Les integrants de T de Teatre, que enguany celebren vint-i- cinc anys de trajectòria, són les encarregades de compartir amb el públic els dolors diversos que pateixen aquestes dones. Des de la formació de la companyia, les T de Teatre han creat una desena d’espectacles com ara Petits contes misògins, Homes! i Criatures. Sempre disposades a ampliar i enriquir la seva mirada, han col·laborat amb directors com Javier Daulte (Com pot ser que t’estimi tant), Alfredo Sanzol (Delicades, Aventura!), Pau Miró (Dones com jo) i Ciro Zorzoli (Premis i càstigs). Ara es posen a les ordres de Julio Manrique en una peça coescrita pel director juntament amb Marc Artigau (Ushuaïa, T’estimem tant, Grace) i amb l’actriu, traductora i dramaturga Cristina Genebat (Santa Nit).

La meva reflexió

Des que escric la meva reflexió, que sol ser molt breu, aquesta vegada la començo citant parcialment la crítica que va aparéixer a La Vanguardia signada per un crític que estimo i segueixo, però que amb tota humilitat s'equivoca. Joan-Anton Benach diu: "E.V.A., però, renuncia al tractament coral de gairebé totes les creacions de T de Teatre, de manera que cadascun dels seus personatges principals –quatre dones que havien compartit escola en la seva adolescència– interpreten la seva pròpia anècdota. La Paloma (Marta Pérez), especialista en el tema del dolor, és l'anestesista que participa en la intervenció quirúrgica de la Clara (Carme Pla) quan el mal d'esquena d'aquesta –una professora d'història– s'ha fet insuportable. És l'únic lligam directe que hi ha entre les protagonistes, en tant que les altres dues, la Lola (Rosa Gàmiz) i l'Àgata (Àgata Roca) són una agent immobiliària i una actriu, respectivament, l'experiència de les quals està del tot allunyada del tema principal de la comèdia. Qualsevol altra dada que pogués donar de l'espectacle, així com de les intervencions episòdiques dels actors Albert Ribalta i Jordi Rico, penso que contribuiria a accentuar l'aspecte dispers, despentinat, d'una peça que, em fa l'efecte, decebrà la majoria dels que conservem un record inequívocament positiu de la trajectòria de T de Teatre." La meva visió del tema discrepa de la de'n Benach perquè la Lola i l'Àgata son alguna cosa més, de tal manera que també la fan coral, el que passa és que la marca que elles van deixar quan l'actual anestessista era una nena de catorze anys, la Lola i l'Àgata van infligir un turment a la nena Paloma, "Paloma Mensajera" li deien, que va quedar marcada per vida i no podia sentir i estimar. El final de l'obra és prou eloqüent i l'anestessista ja pot sentir i estimar, per tant, l'obra és coral, per això aquest final agrada al públic com una redempció i la vam aplaudir amb goig i entusiasme.

Paloma, Lola i Àgata

Gonzalo Bernardos, TV3 i la Via Catalana a la Independència

Aquests dies o aquest mesos o aquests anys estem veient la quantitat de ximpleries que s'arriben a dir en contra del procés. Això no treu que a favor del procés també se'n diuen de ximpleries, però jo m'he imposat defensar la independència perquè els altres tenen més força. Tenen la raó de la força i no es prenen la molèstia de quina hauria pogut ser una línia intermitja, una línia que seria la força de la raó. En el fons jo em considero federalista, aquesta és la meva ideologia; tanmateix, ningún no està disposat a plantejar d'un manera clara l'Estat Federal, per tant, no hi ha altra alternativa que la independència, per tant, la independència ha esdevingut la força de la raó. Parodiant el famós text de Joan Maragall, està massa demostrat que Espanya no escolta.

La principal acusació que fan els unionistes, els nacionalistes espanyols, als independentistes, és que som nazis. No han trobat millor arma que l'insult més barroer perquè si entrem en aquest terreny podem dir que l'Espanya actual, el Regne d'Espanya, és hereu directa d'un govern feixista, tots sabem que qui va posar virtualment la corona a Joan Carles va ser Franco, precisament per aquesta raó no va haver una veritable ruptura, la Transició o la Constitució van quedar farcides de contradiccions que no detallo perquè qui vulgui saber-ho ho té fàcil.

Sí, sí, som nazis i per això els fa ràbia que la Via Catalana a la Independència sigui pacífica. Tots estan esperant, Felipe González el primer, que esclati una bomba a favor de l'independentisme, que seria la prova de l'insult més barroer, però s'enganyen. No saben encara quina és la nostra força, quin és el nostre tarannà.

Aquesta ignorància la va demostra ahir per la nit Gonzalo Bernardos en una tertúlua a TV3. Va haver una intervenció posant en relleu l'èxit absolut de públic que va ser l'acte oficial per la independència que es va fer abans d'ahir al Teatre Nacional de Catalunya. Un bona part de la gent es va quedar al carrer, es varen ocupar totes les butaques. El cas és que es  va voler teatralitzar l'acte per fer un missatge potent davant del poble i amb el poble.

Aquest aspecte de la comunicació teatral va fer que Gonzalo Bernardos es tragués del barret la paraula "performance" per a referir-se a l'acte i donar entendre que la representació feta pels polítics era un vol gal.linaci, de via estreta. Bernardos va demostrar la seva poca cultura de les arts perquè tothom sap que als performaces arreu del món hi van quatre gats, són actes de poca volada, de poc públic, fins i tot, la nº 1 en el món en performance, Marina Abramović, no ompliria ni la sala petita del TNC.