DIGNITAT, d'Ignasi Vidal

Aquitània Teatre

Escrita i dirigida per Ignasi Vidal
Intérprets: Octavi Pujades i Roger Pera

Dignitat és un viatge a les entranyes de la política, que trasllada l’espectador a un despatx de qualsevol partit polític.

En ell, dos homes, prop d’assolir el poder, després d’anys de dedicació a la política, posen al descobert els seus desitjos, ambicions, il·lusions i pors.

El que en un primer moment és una distesa reunió improvisada, acaba convertint-se en un tens intercanvi de retrets.

Obra nominada al Millor text i a Millor autor viu per Teatro de Rojas 2015.

SINOPSI

Un despatx a la seu d’un partit polític. Francesc, líder del partit, esperança de canvi per a la societat, convida a Alejandro, la seva mà dreta i amic, a degustar un magnífic whisky.

El que comença sent una xerrada amigable acabarà per destapar aspectes inesperats que amenaçaran l’equilibri d’una relació d’amistat i col·laboració de molts anys.

La meva valoració

L'aspecte curiós d'aquesta obra, que no se li dona importància, és que aquests dos polítics parlen com si Catalunya fos una nació normal, és a dir, independent. Sabem que és Catalunya perquè els cognoms dels personatges són catalans, evidentment, si fossin en francès podríem pensar que passa a França.

Al marge d'aquest aspecte, l'obra és perfecte. Tal com llegim més amunt, l'obra comença de manera distesa i a poc a poc hi ha un augment de l'adrenalina, tal com es reflecteix amb les dues fotografies. 

Evidentment el treball dels actors és magnífic, perfecte. 

El video que segueix és una interessant entrevista amb l'autor i un dels actors.

Gonzalo Bernardos, TV3 i la Via Catalana a la Independència

Aquests dies o aquest mesos o aquests anys estem veient la quantitat de ximpleries que s'arriben a dir en contra del procés. Això no treu que a favor del procés també se'n diuen de ximpleries, però jo m'he imposat defensar la independència perquè els altres tenen més força. Tenen la raó de la força i no es prenen la molèstia de quina hauria pogut ser una línia intermitja, una línia que seria la força de la raó. En el fons jo em considero federalista, aquesta és la meva ideologia; tanmateix, ningún no està disposat a plantejar d'un manera clara l'Estat Federal, per tant, no hi ha altra alternativa que la independència, per tant, la independència ha esdevingut la força de la raó. Parodiant el famós text de Joan Maragall, està massa demostrat que Espanya no escolta.

La principal acusació que fan els unionistes, els nacionalistes espanyols, als independentistes, és que som nazis. No han trobat millor arma que l'insult més barroer perquè si entrem en aquest terreny podem dir que l'Espanya actual, el Regne d'Espanya, és hereu directa d'un govern feixista, tots sabem que qui va posar virtualment la corona a Joan Carles va ser Franco, precisament per aquesta raó no va haver una veritable ruptura, la Transició o la Constitució van quedar farcides de contradiccions que no detallo perquè qui vulgui saber-ho ho té fàcil.

Sí, sí, som nazis i per això els fa ràbia que la Via Catalana a la Independència sigui pacífica. Tots estan esperant, Felipe González el primer, que esclati una bomba a favor de l'independentisme, que seria la prova de l'insult més barroer, però s'enganyen. No saben encara quina és la nostra força, quin és el nostre tarannà.

Aquesta ignorància la va demostra ahir per la nit Gonzalo Bernardos en una tertúlua a TV3. Va haver una intervenció posant en relleu l'èxit absolut de públic que va ser l'acte oficial per la independència que es va fer abans d'ahir al Teatre Nacional de Catalunya. Un bona part de la gent es va quedar al carrer, es varen ocupar totes les butaques. El cas és que es  va voler teatralitzar l'acte per fer un missatge potent davant del poble i amb el poble.

Aquest aspecte de la comunicació teatral va fer que Gonzalo Bernardos es tragués del barret la paraula "performance" per a referir-se a l'acte i donar entendre que la representació feta pels polítics era un vol gal.linaci, de via estreta. Bernardos va demostrar la seva poca cultura de les arts perquè tothom sap que als performaces arreu del món hi van quatre gats, són actes de poca volada, de poc públic, fins i tot, la nº 1 en el món en performance, Marina Abramović, no ompliria ni la sala petita del TNC.

El procés de Montjuïc - Barcelona al final del segle XIX, d'Antoni Dalmau

Editat per l'Ajuntament de Barcelona
Presentació: Jordi Hereu, Alcalde de Barcelona
Pròleg: Josep Termes

Aquest llibre de poc més de cinc-centes pàgines té d'entrada dues qualitats que el fan molt recomenable. La primera és que malgrat la seva aparença, un totxo amb llistes de noms de persones del segle XIX i de referir-se a uns fets molt concrets, que sembla estrany que donin per tant, doncs sí, el llibre es llegeix molt bé i no té res de feixuc. Evidentment les esmentades llistes no són de lectura imprescindible, però sí són indicadores del gran treball de recerca.

L'interès del llibre ens podria portar a entendre millor l'Espanya d'avui perquè, a parer meu, venim d'on venim. Recordo un professor d'història que vaig tenir a la Casa Golferichs que solia dir que l'Espanya d'ara es va fer al XIX. Crec que tenia raó.

El tema del llibre se centra en el terrorisme anarquista de finals del XIX i, per tant, el mal que van fer aquelles bombes en una població que en sa majoria era innocent. Clar que també podem considerar que el tema també és el tractament que li va donar l'Estat espanyol al terrorisme anarquista.

Només començar la lectura un no pot evitar de recordar un fet actual. Quan un 15 de març van esclatar unes quantes bombes a diferents trens de Madrid el govern estava als llimbs i va creure -o li convenia creure- que era obra de terrorisme basc, és a dir, no tenien ni idea del país que governaven.

Una circular del 6 abril 1892 del Ministeri de Governació deia: "no resulta aventurado el aserto de que difícilmente se registrarán entre nosotros atentados como los que con enérgica y universal reprobación se cometen en otras partes." Quan a Barcelona ja s'havien fet atemptats anys abans i el 9 de febrer, dos mesos abans de la circular, es va produir l'explosió d'un petard a la plaça Reial. Aixi que malgrat aquest optimisme el 24 de setembre de 1893, a la Gran Via de les Corts Catalanes, aleshores calle Cortes, va esclatar una bomba just davant del capità general de Catalunya, Arsenio Martínez Campos, tot aprofitant una parada militar arran de la festa de la Mercè. 

L'anarquista Paulí Pallàs no aconseguir el seu objectiu, el capità general, malgrat haver llençat dues bombes; per altra banda sabia molt bé que era el seu final. Va ser possiblement el més idealista de tots, totalment sol i de cara a la seva presa.  Els resultats van ser un sabater que va morir al cap de mitja hora a l'Hospital Militar i dos casos no gaire clars: la filla d'un militar per sobreexcitació i un estudiant-poeta de l'ensurt. Tretze ferits.

Paulí Pallàs passa a la història per ser el primer detingut per la policia, cosa que indica la poca eficàcia de la policia perquè va ser una detenció in fraganti. Davant aquesta ineficàcia la policia es va dedicar a buscar complicitats amb la intenció de donar un escarment al moviment llibertari.

A les nou del matí del 6 d'octubre de 1893 Paulí Pallàs va caure mort amb els ulls sense embanar. Quan estava en capella va dir: Vull donar la veu de foc al piquet que m'afuselli. No el van complaure.  Va voler morir com un heroi-màrtir.

A dos quarts de 9 del vespre del 7 de novembre de 1893 una bomba orsini queia des del cinquè pis a la platea del Gran Teatre del Liceu, en aquest cas l'objectiu no era un militar, sinó la burgesia de Barcelona. Hi van morir deu dones i deu homes; potser caldria afegir que un home que era al Teatre Romea i que de camí al Liceu -car sabia de la boma i hi tenia família a dins- va morir d'un espasme. Ferits 27.

Les autoritats van trigar dos mesos per saber qui n'era l'autor: Santiago Salvador i Franch, del Baix Aragó. No era un altre Pallàs, sinó un home sense ofici ni benefici, una mena d'etern desenfeinat.

Per raons òbvies aquest crim múltiple va circular per tot Europa per la significació social de les víctimes, entre les que també hi havia estrangers. El motiu va ser també que les autoritats van ser criticades per la seva incapacitat de previsió. Com va dir un comissari francès: "La faute de surveillance n'incombe pas entièrement au personnel dela police, mais aux differents Gouvernements qui se succédent en Espagne."

Aquest complex d'impotènci i incapacitat davant de la burgesia que volia venjança i d'Europa, tant a nivell de la premsa com de les autoritats polítiques, es va traduir el 9 de novembre de 1893 en suspendre les garanties constitucionals a la província de Barcelona. Van començar doncs les detencions que es feien de manera indiscriminada i a cegues. De dos detinguts el mateix dia de l'atemptat, que no trigaren a demotrar-se erronis, fins arribar a 415 el 14.3.1894 com a resultat d'un nou marc legal contra l'anarquisme organitzat, és a dir, contra la llibertat de pensament, expressió i reunió.

En aquest circuit de terror de l'Estat es va reobrir el cas de la bomba llençada per Paulí Pallàs per a afegir-hi més comdemnats per ser anarquistes.

A les 5 de la matinada del 21 de maig de 1894, en el baluard conegut com Llengua de Serp, del Castell de Montjuïc, van ser afusellats Josep Bernat (que va dir-li al seu pare que no plori perquè la burgesia havia estat més forta que ell), Jaume Sogas, Santiago Cerezuela, Manuel Ars, Josep Codina i Josep Sàbat. Joan Carbonell i Farael Miralles van ser condemnats a cadena perpètua.

A les 8 del matí del 21 de novembre de 1894 al pati dels Corders hi havia el cadafal a on va ser executat Santiago Salvador públicament per la bomba al Liceu. Cal dir que al final va fer una comèdia de penediment, tot un embolic que no assoliria la mena de glòria que s'havia guanyat el seu admirat Paulí Pallàs.

L'atemptat del carrer dels Canvis Nous representa la culminació dels despropòsits del Govern de l'Estat, la qual cosa no treu que va ser un crim horrible. A la cantonada de Canvis Nous amb el carrer les Arenes dels Canvis hi van morir dotze persones. La processó de Corpus de Santa Maria del Mar no tornaria a la via pública fins al 15 de juny de 1941 i, de nou, es varen suspendre les garanties constitucionals a Barcelona que no serien restablertes fins al 17 de desembre de 1897. 

Bomba al carrer Canvis Nous

Una vegada més, aquesta petita història es repetia: l'única persona que semblava haver-se adonat del risc potencial que certament existia era el comissari francès, que ja havia avisat. 

Aquesta processó era tradicionalment una festa alegre que recorria els carrers vells, indrets quiets i pacífics. El capità general assumia la màxima representació de l'autoritat, Eulogi Despujol Dusay, comte de Casp. A un quart de 10 del vespre, en el moment de l'explosió, acabava de passar la custòdia i tot el tàlem va oscil.lar, a punt de caure. Arran d'aquest fet van començar les especulacions sobre com era possible que la bomba esclatés a la cua de la processó, lluny de les autoritats. El resultat van ser 12 morts i 35 ferits. Entre els morts una nena de 6 anys i un nen d'11. La resta obrers i jornalers.

Avançant el que l'autor del llibre deixa per més endavant, apuntem aquí que qui va fer esclatar la bomba va ser un tal Giraul o Giraud que sembla que va posar el mar pel mig i va anar a Anglaterra i va morir als Estats Units. La qüestió és que fins i tot un diari republicà i anticlerical va clamar "¡Venganza!", per tant, va començar la cadena de detencions. El 8.11.1893 ja hi havia 11 detinguts, el 12.6.1896 eren 140,  el 7.9.1896 eren 359 detinguts, però van arribar a ser més de 600. Com és clar tots eren innocents, que es varen repartir per diferents presons, com és evident la més significativa va ser la del Castell de Montjuïc, encara que també a Barcelona hi havia una altra al carrer d'Amàlia. Com trobar els assassins entre aquests 600? Les tortures, que varen començar a l'estiu del 1896. 

EL TORTURADOR tinent Narciso Portas Ascanio

A un francès se'l va torturar per no saber parlar castellà? El cas és que la convicció de l'existència de tortures va acabar estenent-se per tota l'opinió pública catalana, espanyola i europea. Naturalment les tortures no existien sobre el paper, per això el torturador de torn escrivia: "después de once y nueve días de interrogatorio por el que suscribe, y presenciado por los guardias de esta Comandancia que en ellos se mencionan..."

El 20 de juny de 1896 s'iniciava el Procés de Montjuïc, que va establir 28 penes de mort pels autors dels fets i 59 de cadena perpètua per als còmplices. D'acord amb el judici fet a porta tancada i en secret el resultat va ser de 8 penes de mort, 4 condemnes a vint anys de cadena temporal i altres condemnes a presidi. La sentència definitiva va ser de 5 penes de mort (Tomàs Ascheri com autor, Joan Alsina, Lluís Mas, Josep Molas i Antoni Nogués.

Com aquell qui diu, l'endemà de l'execució va començar la campanya internacional per a fer una revisió del judici o Procés de Montjuïc per tal que paguessin els torturadors i còmplices. El 8 d'agost del mateix 1897 va morir en atemptat Cánovas del Castillo, màxim responsable dels fets relatats. El delegat cubà des de París va dir no ho aplaudim, però tampoc no plorem. En aquests temps a França tenia lloc l'afer Dreyfus, que té punts coincident, però que va esclatar gràcies a la ploma d'Emilie Zola.

En relació a la campanya per la revisió un dels que millors es va destacar va ser Pi i Margall i qui més es va destacar per crear-se una imatge propera a l'obrer va ser Lerroux. També hi va destacar alguns dels torturats. La internacionalització de la campanya va arribar a Amèrica en general i molt especialment als Estats Units.

Sobre la revisió de Procés de Montjuïc heus ací unes perles:

El Correo Militar va dir "Bueno es estar prevenidos para no consentir que, a pretexto de no atender a los pobrecitos anarquistas, se descalabre después a la jurisdicción de guerra". ¿No sona això a les pressions que van haver quan es feia la Constitució del 1978?

El fiscal militar va dir: "Bueno es hacer constar también la hipótesis sentada por los médicos militares de que los mismos supuestos martirizados se causaron determinadas lesiones para poder con ellas promover el escándalo".  

En una visita que els republicans Salmerón, Azcárate i González li feren al president Sagasta aquest va plantejar les dificultats que representava una revisió del procés, ja que la legislació no previa el cas de la tortura dels presos. ¿No sona igual que el que ha dit la Fiscalia General de l'Estat en què Jorge Fernández Díaz no ha delinquit per tenir una conversa innocent d'intent d'espionatge a un adversari polític?

Per tancar només assenyalar que els intel.lectuals van estar muts: Clarín, Galdós, Costa, Giner de los Ríos o Unamuno. Aquí no va haver un Zola.

La meva conclusió d'aquest relat és que l'Espanya de després de la dita Transició no és una veritable democràcia. És cert que tenim una Constitució, però el lligam entre els poders converteixen la Constitució en paper mullat perquè hi ha un acord, com a mínim implícit, entre els dos principals partits que recorden a l'acord que hi havia en el XIX entre el Conservador i Liberal, que quan els convé reformen la Constitució en menys de 24 hores o que -com els llops- no es mosseguen i ja no en grans temes de la "unidad de Espanya", sinó com el cas Jorge Fernández Díaz referit dos paràgrafs més amunt.

Cultura vs. Política a "RAMON LLULL ESSENCIAL-Retrat d'un pare d'Europa", de Pere Villalba

Miniatura VIII. Primer viatge a Tunis
A l'esquerra figura la bandera de Gènova dalt de la torre, que veu salpar el filòsof en vaixell l'any 1293 amb 61 anys. A la dreta, arribat a Tunis, Ramon Rull discuteix amb els doctors de l'islam, entre la torre coronada amb la bandera del país i la torre amb la bandera quatribarrada que simbolitza les instal.lacions comercials i residencials que tenien els catalans. Miniatura VIII del llibre que ens ocupa. Aquesta miniatura com les altres que figuren en el llibre són un encàrrec del deixeble Thomas Le Myésier, que "féu la primera síntesi lul.lista de tota l'obra lul.liana en l'Electorium magnum, incloent-hi sencera la Vida coetània en llatí, i en l'enomenat Electorium paruum seu Breuiculum, on encarregà dotze miniatures de gran valor artístic i documental sobre la vida de Ramon Llull que apareixen en aquest llibre (veure pàgines centrals en color)." L'esmentat Thomas Le Myésier va morir el 1336.

El diari La Vanguardia el dia de Sant Jordi venia, junt amb el diari, a un preu molt mòdic el llibre "RAMON LLULL ESSENCIAL-Retrat d'una pare d'Europa, de Pere Villalba, doctor i professor emèrit de Filologia Clàssica a la UAB, membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Com estudiós de Ramon Llull és membre del Raimundus Lulius Institut, de Friburg, és autor de Ramon Llull. Vida i Obres (IEC. 2015)

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

No sé ben bé quina ha estat la raó, però confesso que al marge de la religió sempre m'he sentit atret per la figura de Ramon Llull. Encara que és difícil de saber el meu motiu per aquesta atracció crec que no erro en què a més de ser un savi que escrivia en català, va ser una d'questes persones que ara en diríem un veritable ciutadà del món. És clar que el fet que escrivia en català era un mèrit relatiu. El català era el seu idioma, però aleshores no era habitual escriure en llengua vulgar, sigui català, gallec o toscà; les persones cultes escrivien en llatí. Això ja ens diu que va ser un pioner a Europa en escriure en llengua vulgar. En la seva obra hi dominen els textos en llatí, com era normal, però també hi ha en català, occità i àrab. El fet que escrivís i parlés en àrab és el que el fa, com diu el títol del llibre, un pare d'Europa i, vist en la perspectiva d'un món globalitzat el fa un ciutadà del món, lògicament, del seu temps. Si ara la llengua franca és l'anglès, aleshores, a la ribera de la Mediterrània, eren el llatí i l'àrab.

Tanmateix, el paper que va voler jugar Ramon Llull era alguna cosa més que la religió. Aquest darrer punt pot no ser ben entès perquè normalment quan es barreja la política amb la religió es tendeix a pensar, i amb raó, en intolerància, fonamentalisme, fanatisme, xària, guerra santa, croada, Inquisició o yihadisme.

El que es pretén exposar (car no puc tenir la pretensió de demostrar) és que Ramon Llull no solament era un filòsof i un místic, sinó un home d'acció, un home que sabia molt bé en el món que vivia i que la política era més un afer eclesiàstic que no de reis, encara que els reis hi jugaven un paper, però només per la influència que podien tenir davant del Papa. La guerra havia de ser aprovada pel Papa.

En el famós Llibre d'amic i Amat escriu "-Digues, foll, ¿què és la religió? Respós: -Netedat de pensa, i desirar morir per honrar mon Amat i renunciar al món, per ço que no haja embargament a contemplar-lo i a dir veritat de sos honrament". La netedat de pensa  apunta contra el fanatisme d'arrel religiosa.

El 1289 és invitat a un debat a la Universitat de París en la seva qualitat de Magister Artium.

En aquesta estada a París escriu Compendi o comentari de l'Art demostrativa per a presentar-se davant els estudiosos de la seva manera de parlar a l'estil aràbic sobrtr la Teologia, la Filosofia, el Dret, Demostrativa i de l'Alfabet. 

El mateix 1289 escriu el famós Fèlix o Llibre de meravelles, que convida al lector  a contemplar l'univers i la vida a través del seu protagonista, en Fèlix, que ple d'admiració, s'obliga a preguntar, cercar el desllorigador de situacions incòmodes i explicar algunes solucions i, a la fi, entrar a formar part del meravellar-se, acte iniciàtic de tot saber. "El llibre s'estructura en més de cinc-centes semblances o narracions exemplars del bé i del mal, tot remarcant d'una manera especial les institucions públiques, que en principi han estat concebudes per al bé comú, però que després de l'anàlisi resulten organismes excloengts a favor del bé privat." La lluita contra la corrupció serà una constant en la vida de Llull.

Mentre és a París, Ramon Rull escriu tres cartes al més alt nivell, demanant l'ajut pel negoci més important del món, convertir infidels, en aquest cas mitjançant la creació de més escoles d'idiomes. La primera va dirigida al rei de França Felip IV, la segona a un bisbe del Consell Reial i la tercera a la universitat parisenca. L'altra constant és la conversió a través del coneixement i el raonament.

El 1290 a Montpeller escriu l'Art amativa, uns quants segles abans que Erich Fromm escrivís L'art d'estimar. La mateixa inquietud, mecanismes diferents. "Es una obra de mística sotmesa als imperatius de la raó, o dit d'una manera que hauria subscrit Ramon Llull, una mística científica o una ciència que busca la clau de la cambra de l'obscur.". A l'interior del jo, com Fromm a través de la psicoanàlisi.

Ramon Rull va intentar, successivament, davant dels quatre papes de Roma que va tractar d'organitzar una croada per a recuperar les pèrdues de la Cristiandat a Terra Santa; tanmateix, el seu objectiu no era essencialment militar com pot semblar si no es pren la seva tasca en conjunt. El seu primer objectiu era "la discussió amb els doctors de l'Alcorà, els intel.lectuals musulmans. Missionar, per a ell, representa un complex d'activitats intel.lectuals i dialèctiques, no una simple conversió de la fe seguida del bateig." Aquí l'autor de llibre fa un subtil crítica a "los conquistadores".

Seria pel 1290 a Tunis, que Llull tenia cada dia molt èxit en les seves discussions amb "les persones més versades en la llei de Mahoma...(veure al principi d'aquest text la Miniatura VIII). Llavors quan semblava que Ramon il.luminava les ments dels infidels sobre tals coses; tanmateix, s'esdevingué que un personatge, no poc famós entre els sarraïns, que havia apercebut les paraules i la intenció de Ramon, va suplicar al rei tot aconsellant-lo que manés tallar el coll d'aquell home que s'esforçava a subvertir la nació sarraïna i a destruir la llei de Mahoma amb gosadia temerària... El rei... va manar que fos expulsat del reialme de Tunis." Aquesta citació posa clar que Ramon no pretenia ni ser un inquisidor, ni un "conquistador", ell només volia conquerir ànimes per Déu i l'Església.

El 1294 escriu la Disputació de cinc savis que tracta principalment de l'origen de l'Esperit Sant i detalla la disparitat doctrinal sobre la doctrina del filioque entre llatins i grecs, passa a l'opinió que en tenen els nestorians i els jacobites, i, adraçar-se als sarraïns, exposa la Trinitat i l'encarnació, temes rebutjats per ells. És Ramon Llull qui té una visió ecumènica de les diverses creences, qui pensa en la unitat entre llatins, grecs, nestorians, jacobites i, també, sarraïns, els cinc protagonistes del llibre, essent ell encarnat en la persona d'un savi llatí." Veieu aquest enllaç.

Pel 1296 escriu el Llibre sobre la potència, l'objecte i l'acte, una "visió de la manera com les potències cooperen en l'acte de conéixer, és a dir, les potències elementativa, vegetativa, sensitiva, visiva, auditiva, odorativa, gustativa, tactiva, afativa, imaginativa, racionativa, intel.lectiva, memorativa i volitiva." En aquest paràgraf he volgut evidenciar que Ramon tenia una cosmovisió amplíssima, possiblement com ningú o molt pocs l'han tinguda mai al llarg de la història.

Avui dia es parla molt de la corrupció dels polítics, aleshores, com ja he dit, els clergues eren polítics, per tant, llegim què va escriure Ramon el dia 1 de juliol del 1299 a L'Art d'elecció: "Atès que una bona elecció dins la santa Església és molt necessària per elegir persones comunes a fi que l'Església sigui governada per elles i elles lluitin contra els enemics de l'Església, els quals fan pecats, com els infidels i els cismàtics. I això les persones comunes elegides no ho poden fer, si no són bones i si no estan ben relacionades amb llur mare, que és bona i noble. Llur mare és la sacrosanta Església romana, que pateix grans sofriments per culpa d'ells que fingeixen que són fills bons, sinó dolents, sostraient a la mare i engrapant injustament els seus béns." No satisfet amb això el 1304 escriu Llibre del consell, un estudi sobre el bon govern per utilitat pública, que ha de tenir tothom des del papa fins el darrer súbdit. És prou clar que Ramon era més que un home de religió, la seva preocupació, amb la religió com base, era el bé comú. Per Llull era clar que una persona de fe, sigui la que sigui, era un bon ciutadà. Es recomana la lectura del punt 10 d'aquest enllaç.

"L'any 1305, amb 73 anys, Ramon Llull continua l'alt ritme productiu: Ascens i descens de l'intel.lecte, una de les obres fonamentals de la filosofia lul.liana, pensada per a homes laics "que desitgen i anhelen adquirir les ciències, i, perquè no tenen coneixement dels vocables propis de les ciències ni, al seu començament, nodrien el seu intel.lecte en l'art d'aquirir les ciències, per això, quan volen aprendre les ciències, tenen una iniciació molt difícil i també ardorosa... Per això pensant en ells, fem aquest llibre o Art, observant el mètode de la nostra Art general. En aquest llibre, de fet, han estat posades les paraules pròpies de les ciències, i en ell es dona la manera i la doctrina, per la qual hom sàpiga utilitzar l'intel.lecte, tot descendint fins a les coses inferiors i ascendint fins a les superiors ... un home no pot pas sortir d'un gran pelag sense un gran desig i esforç." La meva identificació amb aquestes paraules de Ramon Llull és total i absoluta perquè quan tenia 64 anys vaig començar la carrera d'Humanitats després d'haver superat l'exament d'Accés a la universitat per més grans de 25 anys. Cinc anys després em graduava, per mi, la carrera, va ser un gran pèlag.

El mateix any fa balanç de la seva vida i de la seva obra amb el Llibre sobre el fi, un tractat de filosofia política: "sóc només un home, no he pogut aconseguir res d'això. I la causa per la qual no he pogut fer tot allò que volia és perquè el bé públic no té amics, i, si en té alguns, són pocs, com es fa evident per a qualsevol que contempli la veritat". La concepció lul.liana de croada en la qual es contemplen els mitjans militars i espirituals són : "fundació de quatre monestirs, on s'ensenyi l'àrab, l'hebreu, el grec i el tàrtar, i on es rebin homes pobres d'aquelles mateixes parts perquè hi facin classes pràctiques; elecció d'un rei lluitador, que serà un càrrec hereditari, creació d'un orde religiosomilitar únic, redacció d'una regla/constitució per regir-se, rutes a seguir prefixades: Turquia, illa Roseta a Alexandria, Xipre, Cilícia, Tunis, Andalusia, Ceuta i Marroc, tàctiques de lluita, avituallament, nomenament de l'almirall, acció apostòlica per mitjà d'una predicació feta amb bons clergues i religiosos, juristes, metges, cirugians, tramesa de germans que parlin àrab amb els prínceps dels sarraïns, religiosos vestits d'àrab com a exploradors, elecció d'un tresorer savi i fidel, d'un intendent a l'exèrcit perquè compri, i d'un altre als magatzems perquè vigili els queviures i els materials, i d'un tercer perquè enviï a l'exèrcit les coses que calgui; després ferrers, fusters, picapedrers, sastres, pelleters, pastors, forners, vinaters i proveïdors de llegums." Es confirma aquí que era un veritable home d'acció. 

El 1307, amb 75 anys, a Gènova s'embarca cap a Bugia (Bejaïa), a la costa d'Algèria. A on es dedica de seguida a exhortar, amb llengua sarraïna, una multitud ja present de pagans en la fe de Crist. Alguns ja el volen lapidar, però un inspector li fa preguntes i queda colpit pel seu savi raonament i enlloc de contestar va ordenar que fos empresonat. Camí de la presó "fou colpit, per l'una banda, amb cops de bastons, per l'altra, amb cops de puny, i després fou arrossegat ... fins a la comuna de la presó dels lladres". És clar que Ramon Llull era un intel.lectual, un home d'acció i d'una fermesa que no l'atura res ni ningú. Veure Miniatura IX.

Miniatura IX. Viatge a Bugia i empresonament
Primer veiem a Ramon Llull arribant al port de Bugia, a l'actual Algèria, quan tenia 75 anys, el 1307. Després Ramon Llull és apedregat mentre diu en el globus: "La lleis dels cristians és vertadera, santa i agradable a Déu, mentre que la dels sarraïns és falsa i errònia, cosa que estic preparat a provar", després cau a terra sota els cops de bastó de la multitud, és conduit davant del Cadi o jutge i finalment és tancat a la presó.

Aquest tarannà explica que en un acte a Gènova se li van presentar matrones devotes i vídues en gran nombre, els nobles de la mateixa ciutat que li prometeren vint-i-cinc mil florins en auxili de la Terra Santa.

El 1310 s'allotja per un temps a París a on va ser particularment prolífic en la seva activitat. A la Universitat de París els mestres i els estudiants encuriosits per les novetats, admirats davant d'aquell "català de les Mallorques", baixet, que escrivia i parlava àrab.

El 1311 Ramon Llull "està jugant el rol d'un intel.lectual compromès, que juga a totes les bandes, en aquest cas buscant influir en el rei més poderós del moment un cop esgotada la via papal que hagués comportat l'aliança de diverses nacions... El seu ideal segueix essent la constitució d'una Europa unida al voltant d'unes idees clau... que s'entengui amb la resta dels pobles mediterranis, encara que no pertanyin a la mateix cultura i religió, amb les eines de l'argumentació filosòfica. 

Aquest mateix any, el principal de la Universitat de París recomana Ramon Llull davant dels estudiosos universitaris en un acte que avui es pot considerar com l'equivalent a doctor honoris causa.

En un concili que té lloc al sud de Lió demana la creació de centres de llengües a Roma, París i Toledo; unitat de tots els ordes militars religiosos; destinar un dècima part dels béns eclasials a la conquesta de Terra Santa; austeritat de la jerarquia eclesiàstica i repartiment dels béns dels templers; austeritat en els clergues; demostració de la fe per la filosofia; eliminació de la usura, conversió; conversió dels jueus i sarraïns, sobretot a la Hispània; reducció de la ciència jurídica a sil.logismes i creació de jutges a les ciutats, sense rebre un salari; i que el Papa i els cardenals facin que la medicina es basi sobre principis innats.

Un dels apartats més interessants sobre la personalitat de Ramon Llull, que jo en diria el Llull utòpic, és a la Disputa del clergue Pere i de Ramon, el fantàstic en la que el propi Llull es descriu de la manera que creu que és vist pels altres. 
Pere li diu: "Ramon, fa temps que he sentit dir que ets un gran fantàstic. ¡Au, doncs, digues-me, que véns a demanar en aquest concili general!" Amb aquest provocació afegeix després que ell, el Pere, va per obtenir-hi prebendes o algun altre grau en l'escalafó clerical, que afegeix: "Jo no sóc un home fantàstic, sinó més aviat un home pràctic i distingit."
És evident que avui els "winners" (guanyadors) són els pràctics. Mentre Ramon li diu: "Ara sóc vell, ara sóc pobre, em mantinc en el mateix propòsit, en ell mateix romandré fins a la mort..."

"No hi ha documentació que permeti d'escatir si el mestre il.luminat morí abans, durant o després del viatge de tornada de Tunis a Mallorca. De fet, tampoc estem segurs si fou l'any 1315 o el 1316... el relat més difós sobre la mort del filòsof, a càrrec de Nicolau de Pax (segle XV-XVI), que escriu que Ramon Llull fou lapidat el 29 de juny de 1315 a Tunis, que uns mercaders lígurs el transportaren encara viu de tornada a casa i que espirà a les envistes de Mallorca, davant de l'illa de Cabrera."

Aquí poso punt final en el meu intent de resumir el que no es pot resumir perquè la vida i obra de Ramon Llull és massa gran, especialment si es té en compte que el que he resumit i, moltes vegades transcrit, és un llibre de nomé 176 pàgines, que pel títol ja es defineix com Ramon Llull essencial. Som a l'ANY LLULL i arran d'aquest fet l'INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS prepara la vida i obra de Ramon Llull "condensada" en tres mil pàgines.

Al final del llibre hi ha un apartat sobre el lul.lisme o estudis sobre l'obra de Llull. En destaco una minsa part amb els noms que, a parer meu, em semblen els més interessants:

- Bartolomé de las Casas, dedicat a la conversió dels indis de la Nueva España, que utilitzà aspectes lul.lians, com les raons necessàries, i proposà una evangelització pacífica.
- El cardenal Cisneros, fundador de la Universidad de Alcalá, va acollir la càtedra del Filosofia i Teologia lul.lianes.
- El rei Felip II va fer que les obres lul.lianes qudessin fora de l'Índex de llibres prohibits de la Inquisició (1563). Felipe II va encarregar un catàleg de les obres de Llull per tal que la biblioteca d'El Escorial disposava d'una rica biblioteca lul.liana i a més es va publicar uns Commentaria in Dialecticam novam B. Raymundi Lulli (1579).
- L'arquitecte Juan de Herrera, expert lul.lista,  va escriiure el Tratado del cuerpo cúbico, que és una aplicació de la metafísica lul.liana als principis euclidians de les matemàtiques. L'edifici d'El Escorial fou configurat segons la sensibilitat lul.liana.
- Menéndez Pelayo, en un discurs digué que "el català fou gràcies a Ramon Llull la primera llengua vulgar en què es féu filosofia a Europa, com el castellà va ser la primera en matemàtiques i astronomnia gràcies a Alfonso X el Sabio.
- Ramon Llull i la intel.igència artificial

Cal dir que el lul.lisme neix poc després de la mort de Ramon Llull de la mà de qui fou el seu deixeble en vida Thomas Le Myésier, que a més de fer tot el possible per salvar la seva obra és qui va encarregar les dotze miniatures que són una obra d'art i un document històric. 

Entenc que forma part d'aquest text meu sobre el lul.lisme mostrar a continuació la Miniatura XII perquè és la mostra de l'interès lul.lista per part de la reina de França.

Miniatura XII. Entrega de tres compilacions lul.lianes a la reina de França.
Thomas Le Myésier, acompanyat de Ramon Llull, presenta a Joana II de Borgonya-Artois, muller de Felip V e França, els tres resums de l'obra lul.liana, de menys a més pàgines. La reina tria el Breuiculum, el més breu i el que conté aquestes miniatures, per tal com és un manuscrit luxós i d'una gran bellesa. L'escena real va tenir lloc cap al 1325, quan Ramon Llull, que aquí apareix envellit i recolzat en una crossa, era mort.

L'ANY LLULL

El caos que s'acosta

Contra el sexisme. Contra el racisme

L'únic caos del que hi ha rastre és el que va provocar l'extinció dels grans mamífers o dinosaurs. Aquell caos va ser un desastre natural, però si la civilització no canvia, i no en fa la pinta, es prepara un altre provocat per la Humanitat o, més exactament per la cultura occidental.

La cultura occidental ja va fer el que es coneix per la Guerra Mundial Llarga (1914-1945), que va ser la primera en què es va atacar de manera indiscriminada a la població civil.

Si no hi ha una sorpresa no es preveuen noves guerres, però sí grans conflictes de dimesions imprevisibles i escampats pel planeta. Si un mira la TV o llegeix el diari s'adona que tot el que passa a diferents llocs és molt greu, tant si es tracta de Maduro a Veneçuela com la borsa de Xangai o els fets de la Vigília de Cap d'Any a diverses ciutats d'Alemanya.

Abans no està de més recordar, que un dels principals buscats dels recents fets a París, la policia belga no va anar a on estava amagat perquè no eren hores hàbils per l'actuació policial. Tot un exemple de fins on arriba el sentit de posar els drets d'una petita comunitat -la policial- davant la comunitat no ja de Bèlgica, sinó de tot Europa, precisament a la capital d'Europa! No sé si es creuen aquesta capitalitat.

"Respecteu-nos! No som carne de presa encara que anem nues"

Quina relació té el caos que s'acosta amb els fets d'Alemanya? Penso que molta. Tant si va haver responsabilitat policial com no. És clar que un nombre important de persones que es comuniquen amb els smartphones poden fer trontollar un país en un moment donat. De tota manera el tema país o nació no és aquí el més significatiu, sinó els centenars de noies violades al mateix moment a diferents ciutats d'Alemanya per part de persones que senten odi de tot el seu entorn i, naturalment, la víctima és l'esglaó més feble, la noia. Encara que el noi que l'acompanyava intentés protegir-la, sortiria escaldat perquè els agressors eren majoria, estaven organitzats i quan s'ataca amb odi la capacitat de colpejar és molt alta, mentre que l'atacat, segons com, encara es pensa que es pot arreglar o calmar. 

Es pot argumentar que això és un fet puntual, aïllat, en l'espai i el temps, però aquest és el tema. Aquest fet aïllat en vàries ciutats alemanyes ha demostrat moltes mancances; un govern disposat a matar el riu Ebre; un preu del petroli no sostenible per qui el vol vendre per sobreviure; el govern xinès més interessat en la inversió que no en fer pujar el consum intern; lògicament la darrera mesura sobre el dòlar és per afavorir-se, etc. Tot té la seva explicació, que no hi ha un veritable concert internacional. Ens han volgut fer creure que hi ha acord per evitar el creixement del forat a la capa d'ozó, però a la que un llegeix un mica s'adona que no és aixó ben bé. La qüestió de fons és que l'acord ha estat polític, però com l'economia està per sobre de la política, l'acord és paper mullat.

Com se sap fa anys que Zygmunt Bauman -el de la societat líquida- va dir que al món hi havia un 10 per cent de rics i un 10 per cent de pobres. El 2014 ja deia que el 10 de la població mundial posseix el 85 per cent de la riquesa, que la riquesa de les 1000 persones més riques del món és quasi el doble de la riquesa dels 2500 milions de persones méspobres i que les 20 persones més riques del món tenen els mateixos recursos que el 1000 milions dels més pobres. Mentre això segueixi així les emigracions dels pobres o de classes mitjanes proletaritzades continuarà augmentant, però els emigrants d'avui ja no són com els dels segles XIX i XX, ara s'ha perdut al respecte.

Aquesta pèrdua de respecte de l'emigrant al país d'acollida. Aquí faig un parèntesi, això de "país d'acollida" és la retòrica occidental: una   collonada. El pobre a la casa del ric no se sent acollit, sent odi perquè l'altre té i ell no. L'emigrant pensa igual, no travessa deserts, valls i estepes per a donar les gràcies, sinó per sortir de la fam. 

Tots aquests fets fan augmentar la pressió de l'olla, quan la vàlvula s'espatlli, l'olla esclatarà. Com, quan i a on ningú no ho sap, per això es fa l'estruç. El caos pot no ésser global, sinó que ja es va repartint, però cada vegada més, més gran la ferida i més nombre de ferides.

Pel polític que se li’n va l’olla

El 26 de gener (l’aniversari de l’entrada de Franco a Barcelona), em va entrar a casa, per correu electrònic, un missatge de contingut polític, però de molt baixa estopa. Vaig percebre una intenció de manipular-me amb arguments pobres, però que potser tenen ganxo. Després de donar-l’hi voltes el contesto a través de qui em va enviar el correu.

La paraula que em va irritar d’entrada va ser “padrino”. Comencem doncs per Jaume Roures, de qui no sé gran cosa fora de qué és l’alma mater de Media Pro. Una empresa que li veig sovint la gran torre que té a la Diagonal nova i de la que hi penja la bandera catalana, prou gran com per embolcallar el monument a Cambó. El tema és que encara que pugui ser cert tot el que diu sobre Roures no te cap importància. Pel ciutadà del carrer no és rellevant que hi hagi un lligam en el que hi entrin Jaume Roures, Miguel Barroso (marit de Chacón) i Vicent Navarro.

L’articulista diu: “Jaime Roures, el creador de Público, La Sexta y Mediapro y que, gracias al apoyo de Zapatero, se convirtió en apenas cinco años en multimillonario, gracias a las licencias de emisión concedidas en esos años, en detrimento del grupo Prisa.” El ciutadà normal sap que Prisa tenia un gran poder Mediàtic i ara el té, sembla, Media Pro. Això són coses del capitalisme i, evidentment, del que eufemísticament podríem dir del joc polític. Tots sabem que Prisa feia política i negocis. Roures fa negocis i política.

I tot seguit, se li’n va l’olla i escriu: “Roures es la auténtica mano que mece la cuna en la creación y ascenso de Pablo Iglesias, al igual que Krupp y Thyssen lo fueron de Hitler”. Quin salt! L’autor està tan integrat de PSOEisme que comença dient que Pablo Iglesias és un titella de Roures i acaba dient que serà qui diktarà el futur dels espanyols.

Tot això perquè el PSOE va tancar les portes a Carmen Chacón i ara el marit i el seu soci es vengen. Ens esta dient que Roures va fer això contra el PSOE perquè estava dolgut del que s’havia fet amb la Chacón malgrat que tots sabem que ella no està ni pel dret a decidir i Roures, segons l’articulista, està a favor del referèndum pel dret a decidir.

L’únic punt políticament coherent i cert és que Vicent Navarro és l’ideòleg econòmic de Podemos, per tant, l’acusa de ser antisistema i antiliberal.

No podem dir que sigui liberalisme que les targes opaques de Caja de Madrid i Bankia s’entreguessin amb tanta liberalitat a una completa representació de la classe política a Madrid.

El cas del pagament de 1.350 milions d’euros de l’Estat espanyol pel fallit projecte Castor explica que els bons negocis no tenen res a veure amb el liberalisme, sinó amb una bona relació entre la classe política i la financera. No importa que es faci energia o una partida de tancs (Krupp).

L’afer TTIP que empastifa tot el món occidental i d’una manera molt concreta la Unió Europea ens diu com és possible que la crisi hagi provocat que sigui l’1% qui acumula la riquesa del planeta, i que els que patim siguem el 99%. Seria interessant de saber si l’autor de l’article defensa aquest món.

El tema crucial d’avui no és qui és el padrí de Pablo Iglesias, sinó el lligam entre política i negocis, és a dir, la corrupció generalitzada que patim molts. Som molts que no ens podem explicar que el petit Ajuntament de Sant Vicenç de Montalt hagués contractat a Marta Pujol Ferrusola per assignació directe. Poso només aquest cas perquè demostra que una institució petitat no és garantia d’un tarannà més modèlic i humà.

Pablo Iglesias ha posat de moda el mot “casta”, però ho ha fet pèssimament perquè la gent no sap ben bé què vol dir. Enlloc de repetir tantes vegades aquesta paraula, seria profitós que n’expliqués el significat i estalviar-se dir coses com que Artur Mas és casta.

Si pensa que és casta que expliqui bé què vol dir casta i demostri que Artur Mas s’ajusta al requisit.

Fer pedagogia vol dir que de tant en tant expliqués que casta són els membres de les institucions polítiques extractives i els de les institucions econòmiques extratives que en la manera d’obrar les primeres entorpeixen el pluralisme, de forma que les segones no facin possible l’ascens social.

Se suposa que Pablo Iglesias promourà les institucions polítiques inclusives i les institucions econòmiques inclusive, però no ha explicat com ho pensar fer. Si governa i no ho fa serà casta, potser aquesta és la raó per no explicar les coses. Es podria donar el cas que al cap d’un any de manar, ell sigui també casta.

CONCLUSIÓ

Com es pot veure (clica aquí) ja fa un any que es vincula Jaume Roures i Podemos, però també sabem que esperar joc net en política i negocis és d'il.lusos, però a vegades és teatre i és quan se'n va l'olla. En el cas que ens ocupa és capitalisme contra capitalisme i una il.lusió, com també ho és en allò que es coneix com política de partits perquè el que veiem és que poden dir qualsevol bestiesa i no passa res, així ahir el PP deia amb tota la patxorra que "caja B" és "B" de Bárcenas, un altre que se li'n va l'olla o potser fa teatre? És així com ens governa un partit que se suposa que és un fer defensor del liberalisme i del mercat lliure.

(Text complet del missatge que vaig rebre el 26 de gener 2015)

El padrino de PODEMOS. ¿Quién es?.

 PODEMOS no ha salido de la chistera de un mago. Poco a poco se van conociendo sus promotores y mentores. El de la coleta, Pablito, es tan sólo la marioneta, cuyos hilos los mueven prestigiadores de alta alcurnia. Pasen y vean. Ya se va conociendo el porqué del fulgurante ascenso mediático de la formación PODEMOS en este país. El nombre clave es Jaume Roures, socio del marido de Carmen Chacón, Miguel Barroso, e íntimo amigo del ideólogo económico de Podemos , Vicent Navarro, reconocido anti sistema y antiliberal. Jaime Roures, el creador de Público, La Sexta y Mediapro y que, gracias al apoyo de Zapatero, se convirtió en apenas cinco años en multimillonario, gracias a las licencias de emisión concedidas en esos años, en detrimento del grupo Prisa. Roures es la auténtica mano que mece la cuna en la creación y ascenso de Pablo Iglesias, al igual que Krupp y Thyssen lo fueron de Hitler. Tras la caída de ZP apostó por Carmen Chacón, esposa de su socio Miguel Barroso, pero cuando el aparato del PSOE le cerró el camino, decidió atacar desde fuera, con una versión actualizada y un nuevo líder mediático con todo el apoyo de sus medios de comunicación. Ahora se encuentra explicación a la abundante presencia de Podemos en ciertos medios, y el trato que se le da en las entrevistas a Pablo Iglesias según la cadena que sea. PD. Detrás de Barroso estuvo siempre la rama francesa de la masonería. Jaume Roures Llop (Barcelona, 1950) es un empresario y productor cinematográfico español. Fue periodista deportivo en los inicios de TV3 y fue propietario de un 33% del grupo Mediapro, entre cuyos medios de comunicación se encontraban el diario Público y el canal de televisión La Sexta. Tiene tres hijos. Trabajó en TV3 entre 1984 y 2001. En 1995 fundó Mediapro. Alcanzó relevancia al crear el diario Público y obtener la concesión de la última licencia de televisión analógica en abierto que se concedió (La Sexta), por parte del gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero. Ideología Roures se define como de izquierdas y catalanista. En su juventud militó en la trotskista Liga Comunista Revolucionaria y en la IV Internacional, y estuvo encarcelado en diferentes ocasiones durante el franquismo. Está a favor de la celebración de un referéndum sobre la independencia de Cataluña aunque afirma que probablemente él votaría a favor de que Cataluña se quedase en España. Fruto de su compromiso político ha creado un diario de izquierdas, Público, y ha producido películas como Comandante de Oliver Stone, un documental sobre Fidel Castro. El caso Público En enero de 2012, Público despidió a la práctica totalidad de su plantilla mediante la aplicación de dos ERE. El 22 de mayo de 2012, una asociación de ex trabajadores y lectores acudieron a la subasta para adquirir el rotativo, que sorpresivamente fue adjudicado de nuevo al grupo de Roures. Finalmente, los ex trabajadores y socios decidieron formar una cooperativa, formalmente constituida el 8 de julio de 2012, y de la que nació el nuevo diario digital y futura publicación mensual MÁSPúblico. A partir de diciembre de 2012, este diario pasa a denominarse La Marea.

Rajoy i "VICTUS" ahir al THE IRISH TIMES

Mastegot a Rajoy en una ressenya de 'Victus' a

The Irish Times

Retreu al govern espanyol que censurés la presentació del llibre si defensa la llibertat d'expressió 

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va anar a París el dia de la gran manifestació de rebuig contra l'atemptat a la redacció de Charlie Hebdo i en defensa de la llibertat d'expressió. El diari The Irish Times ho recorda en una ressenya publicada ahir del llibre 'Victus', d'Albert Sánchez Piñol. I posa en evidència la hipocresia de Rajoy, que diu que defensa la llibertat d'expressió mentre el seu govern feia mans i mànigues per impedir la presentació del llibre de Sánchez Piñol el setembre passat als Països Baixos.

(Aquest text en català està copiat de VilaWeb i aquest enllaç ens porta a l'enllaç de THE IRISH TIMES a on podem veure la ressenya original en anglès, però els que tinguin dificultats amb l'anglès poden anar a VilaWeb que informa/tradueix àmpliament

 

Carta publicada a LA VANGUARDIA el dia 6 Gener 2015

9N

Xamfrà carrer Calàbria amb París

El 9N

Tots sabem les dificultats que posa l'Estat Espanyol per a què els ciutadans de Catalunya tinguin l'oportunitat de decidir el futur. 

El punt en què ha arribat el referendum original és més que grotesc i no cal que hi entri perquè ja s'ha escrit prou.

Del que es tracta ara és de què farem el proper diumenge 9 de novembre. Com és de pensar el Tribunal Constitucional ho prohibirà tot, per altra banda, tal com ha quedat després de la darrera sentència ja sabem que no serà un referendum de veritat i, de fet, la consulta del proper diumenge serà més aviat una manifestació, com si fos un altre Onze de Setembre, però amb una diferència.

Hem d'anar al nostre col.legi electoral amb la papereta i el DNI a la mà. El col.legi electoral estarà tancat i no hi haurà cap urna. Ens trobarem amb els voluntaris al carrer amb els papers a la mà.

El voluntari que ens toqui ficarà el vot en un sac o bossa (insaculació) i posarà una creu o marca a la llista a la vista del nostre DNI.

Així a la seu central es podrà fer el recompte

Informació o desinformació?

Crec que un ampli sector de la població comparteix l'opinió que tradicionalment el diari El País és el més moderat respecte els altres diaris de Madrid, que són titllats com "la caverna madrileña". Tanmateix, de fa un temps El País s'acosta a la caverna quan el tema és el sobinanisme català. L'exemple el tenim a la portada que hem pogut veure aquest matí al quiosc: Mas deja el destino de Catalunya en manos de la movilización callejera.

El primer problema, més ben dit, la primera mentida que circula és que la situació actual és deguda al president de la Generalitat, Artur Mas, i no voler veure que ell s'ha vist forçat a seguir un moviment social que partint de la base -com tots els moviments socials- s'ha materialitzat amb tres grans manifestacions democràtiques, que per ser festives i pacífiques encara empipen més. En aquest sentit cal no oblidar que el dret de manifestació no solament és constitucional, sinó que està reconegut arreu del món com una forma de la llibertat d'expressió. La llibertat d'expressió és l'essència de la democràcia i la que fa possible el pluralisme i caracteritza l'Estat de Dret, el que no hi ha aquí perquè se'l confon amb el cumpliment de la llei.

Una manifestació no és una "movilización callejera" encara que semànticament sigui el mateix. Seria interessant veure quins titulars va posar El País sobre la gran manifestació madrilenya -amb indignació- arran de l'intent de cop d'Estat de Tejero o la barcelonina -amb condol- arran dels assassinats etarres al magatzem d'Hipercor. Segur que cap de les dues eren "callejeras".

Per altra banda, en el Alderdi Eguna del PNB, a Foronda (Àlaba) el president Ortuzar ha dirigit unes paraules en català per recordar als ciutadans catalans que el PNB els dóna suport i que estarà amb ells. Ha afegit que quan el govern central intenti deixar muts als catalans, que no estaran sols en la seva lluita. També ha dit que comparteix la ràbia i indignació dels catalans per la vergonyosa actuació d'un estat sord i cec. Doncs resulta que el Telediario de TV1 quan ha donat la notícia d'aquest Alderdi Edguna hi han sortit les referències que s'han fet a Escòcia, però ni una paraula de les que s'han fet a Catalunya malgrat ser més nombroses.

Escòcia (Regne Unit) / Catalunya (Espanya). Democràcia/Autoritarisme.

Arran del referendum escocés Mariano Rajoy ha dit: "Quiero felicitar a los ciudadanos escoceses que ayer han decidido, de manera clara e inequívoca, seguir formando parte del Reino Unido y, por extensión, de la Unión Europea. Lo han hecho de forma masiva, pacífica y con escrupuloso respeto a la legalidad de su país."

És realment un president de govern el Sr. Mariano Rajoy? Sempre he pensat que ser president de govern era un càrrec polític que té com a principal responsabilitat satisfer les necessitats dels seus ciutadans i que, per tant, els escolta. A la vista dels fets el Sr. Rajoy no governa Espanya i l'únic que sap fer és mirar la llei. Això l'ha portat a la paradoxa de felicitar els escocesos perquè el seu vot ha estat respectuós amb la legalitat del país.

¿Alguna persona amb sis dits de front s'ha plantejat què signifiquen aquestes paraules? Com no sé si altres ho han fet, ho dic jo: El Sr. Rajoy ha dit als escocesos que si haguessin votat majoritàriament una altra cosa, els agosarats votants haurien prevaricat. Sort que el vot és secret perquè aleshores, en cas d'haver guanyat el SÍ, el Sr. Rajoy hauria demanat a les autoritats britàniques que fossin arrestats.

Estic segur que Rajoy va ser a Padrón un bon registrador de la propietat i, per tant, sap molt bé el que a Espanya és legal i el que no ho és, però al Regne Unit les coses són diferents. 

Arran del referendum escocés Artur Mas ha dit: "Veieu com quan deixes votar pots guanyar? Si l'estat espanyol defensa el no, aquest vot pot guanyar" ... "Un veritable demòcrata no bloqueja un referèndum". No m'apassiona el 9 de novembre perquè serà l'evidència que no visc en un país normal. Quan dic país podem referir-nos a Espanya o a Catalunya. El divorci no ha estat mai la millor solució quan les coses no van bé, però prohibir el divorci és un atemptat.


 És cert que el 2012 no hauria estat legal el referendum escocés, però resulta que el polític i demòcrata David Cameron, el polític i demòcrata Alex Salmond i la política i demòcrata Nicola Sturgeon varen signar el que es coneix pel Edinburgh Agreement (Acord 'Edinburg). Com a resultat d'aquest acord el 12 febrer 2013 l'Order in Council va ser aprovada, que feia possible constitutional legitimacy to the referendum held on September 18, 2014. Aquesta és la diferència entre el meu país i la cobejada Pèrfida Albió.



Finalment, suggereixo visionar els dos videos per a veure com el funcionari llegeix de manera inexpressiva i forçada, un discurs enllaunat i patètic, Rajoy fa una cara d'estaquirot que no pot amb ella, sembla que parli en somnis, cosa natural perquè sap que el que diu no interessa ningún, sap que és un tràmit. De tota manera és un tràmit més pensant en Catalunya que en Escòcia, tot i que Anglaterra l'ha pogut veure amb subtituls. Seria interessant saber quin efecte ha produït entre anglesos el speech d'aquest estaquirot, que no sabem si es creu el que llegeix i si sap que la gent el mira.. Per l'altra banda veiem un polític que explica al públic el que pensa.

Fa 300 anys, en un Onze de Setembre, Barcelona...

Sí, avui fa 300 anys que els espanyols i els francesos van véncer la resistència de la ciutat de Barcelona que portava mesos assetjada. Avui no es tracta de mirar la Història, el passat, un passat amb glòries i ombres, si portem 300 anys amb aquesta derrota a les espatlles és perquè les ombres han estat dominants entre nosaltres. Tanmateix, insisteixo, no hem de mirar el passat, encara que estigui tant a prop com el 25 de juliol, hem de mirar cap a endavant: el 9 de novembre.

Ja sabem que el 9 de novembre serà una jornada plena d'ombres també, però seran les ombres que ens venen de fora en forma de prohibicions.

La qüestió doncs no és si es votarà o no, sinó que el govern de l'Estat espanyol quedarà definitivament desemmascarat. Si li ha semblat poca cosa prohibir la presentació d'una novel.la (Victus) a Utrecht, aquest govern serà vist a Europa com el de les prohibicions i prohibir un acte democràtic com és deixar que els ciutadans de Catalunya votin d'acord amb una llei aprovada pel poble de Catalunya té unes connotacions autoritàries que no encaixen amb l'Unió Europea.

Tornant a mirar el passat algú podria dir que a Catalunya la Constitució del 1978 va ser aprovada per la majoria, però cal ajustar-se a la realitat i aquesta va ser modificada quan al Congrés de Diputats va esmenar articles significatius del nou estatut per a Catalunya aprovat en referendum i pel Parlament. Naturalment, aquesta trencadissa democràtica -i dubtosament constitucional- és a la base de la situació actual, que vol dir que Catalunya ha de sortir de l'Estat de les Autonomies perquè ha confós l'Estat de Dret amb l'aplicació de la llei.  

A guisa de comentari al marge no està de més apuntar que des del segle XIX han fracassat a Espanya tots els intents de federalisme. Fa pocs anys que els socialistes d'Espanya i de Catalunya es varen riure del federalisme asimètric de Pasqual Maragall, l'encara recent federalisme de Rubalcaba no era credible i el de Sánchez encara menys. No hem d'oblidar que el PSOE va protagonitzar, junt amb el PP, els retalls a l'Estatut ara en vigor, que van deixar per sota dels anhels del poble i de la democràcia. Més recentment hi hagut un manifest federalista per a combatre la independència de Catalunya, és això l'únic que saben fer els signants del manifiesto federalista?


Article recomenat en anglès sobre Catalunya:
https://www.opendemocracy.net/can-europe-make-it/patrice-de-beer/catalonia-vs-spain-clash-of-two-nationalisms
Article recomenat en anglès sobre Escòcia i que mostra certes similituds polítiques, socials i econòmiques amb Catalunya:
http://www.monbiot.com/2014/09/09/england-the-brave/