Aquest blog està concebut com una mena de diari de les meves activitats (espectacles, viatges, etc.) i en algunes ocasions comento política. Les opinions dels lectors són benvingudes.
Fa més de deu anys que aquest llibre de cent seixanta-nou pàgines córrer per casa, però fins ara no l'havia agafat de veritat. Alguna vegada n'havia llegit alguna cosa, però no m'hi havia decidit.
El cas és que l'acabo de l'he llegir i l'he gaudit de debò. Crec que un dels mèrits dels seus contes no ja és la varietat temàtica, sinó el joc que crea en les situacions, sempre resulta sorprenent.
En aquest sentit, un dels contes més sorprenents és EL GRIPAU que dóna la volta a la tradició de manera que no és el gripau que espera el príncep per tornar a ser un bella princesa, sinó que és el príncep que busca el gripau perquè està segur que així trobarà a la bella princesa del seus somnis.
El Gus és un ocell (un corb garsa africà) amb família humana. Viu des de fa cinc anys amb la Camille Decourtye, el Blaï Mateu Trias, responsables de la companyia Evel, i la Thaïs, filla de tots dos. “És un més”, assegura Mateu. S’hi avenen tant que el consideren capaç de reconèixer l’estat d’ànim dels humans abans que ells mateixos. Les plomes del Gus són blanques i negres, i amb aquest bicromatisme radical esdevé un dels protagonistes del nou espectacle de la companyia, Là. La peça, un poema escènic amb ingredients de molts llenguatges, és el duet de la Camille i el Blaï més micro i, per descomptat, aviari, que es veurà al Teatre Lliure en el marc del Grec i tornarà al mateix escenari la temporada vinent.
Là arriba a la trajectòria de Baró d’Evel com un oasi de calma després d’uns anys d’agitació. El seu anterior espectacle, Bèsties, que van portar fa uns mesos al Mercat de les Flors, ha sigut un èxit sostingut durant tres anys i el seu univers vital durant gairebé mitja dècada, si també es té en compte el llarg procés creatiu. Bèsties, que acomiadaran aquest estiu en una gira per diversos països, és una proposta coral amb molts intèrprets, humans i animals (cavalls i diferents ocells, entre els quals el Gus). Decourtye i Mateu necessitaven aturar-se per fer una mica d’introspecció, tornar a l’essència i provar nous camins per enriquir el seu llenguatge creatiu. “Quan acabes un espectacle sempre et preguntes: «I ara què?» Volíem anar una mica més lluny”, diu Mateu, malgrat reconèixer que “tots els espectacles són vasos comunicants; no tornem a començar mai sinó que tot és una evolució”.
Per fer-ho necessitaven reduir el nombre d’intèrprets i treballar a partir d’elements mínims: el cos, la veu, la matèria, el ritme. Així se’ls va acudir aquest joc de contraris, simbolitzat en el joc entre el blanc i el negre i amb la presència de l’home i la dona, com una paradoxa en què es reivindiquen els matisos, els “vasos comunicants”, diu Mateu. La nit i el dia, el riure i el plor, el dolor i el plaer. Una constatació de la impossibilitat de viure sense el teu contrari, que et complementa, manifestada des de la mateixa tonalitat tragicòmica de l’espectacle. A mesura que avança l’espectacle l’espai en blanc, nu, es va omplint i enriquint amb els rastres de la presència de l’altre. “La noció de l’espai és molt important; és un espai metafòric i imaginari, tot blanc. I allà s’hi queda el rastre de tot el que va passant”, diu Mateu, que subratlla el caràcter abstracte i poètic de la peça, molt exigent físicament malgrat fugir de l’“encara més difícil” propi del circ, l’univers referencial de Baró d’Evel. “Ens anem fent grans i els nostres cossos ho noten; jo per exemple tinc una hèrnia discal, però tant a la Camille com a mi el que clarament ens interessa és crear amb el que tenim”.
De l’acrobàcia al burlesc passant per la dansa, Là és una simfonia d’ingredients que els creadors i intèrprets conceben com una gènesi. És un punt de partida que ha d’esdevenir un díptic, Là, sur la falaise. La segona part ja serà altre cop amb tota la gran companyia de Bèsties. “ Là és la gènesi, la construcció d’una nova societat que ja es concretarà a La falaise ”, continua Mateu. El títol juga amb el triple significat de la paraula en francès: allà, aquí i ara. Malgrat que l’espectacle estigui molt pautat, les reaccions de l’ocell tenen un punt d’imprevisibles. Això obliga els altres intèrprets a mantenir l’atenció d’una manera extrema, per poder reaccionar si cal improvisar. Una manera molt poètica de recuperar la consciència del moment present, tan amenaçada pels milers d’impulsos del món quotidià. “El títol ve de les ganes de donar importància al moment present. El Gus ens hi situa sí o sí, i Là és una reivindicació del voler estar, de donar confiança a l’ara i l’aquí”.
Là es va estrenar a finals de juny dins del Festival de Dansa de Montpeller, un dels molts coproductors. Aconseguir la complicitat de molts teatres i festivals no és només la manera que té Baró d’Evel de poder produir els seus espectacles. És també la garantia d’una llarga gira, per mostrar-los a tots els llocs que hi han col·laborat. La segona part del díptic, que ja estan començant a preparar, serà especialment costosa per la magnitud de la producció i la quantitat d’intèrprets. “Serà el nostre espectacle més gran”, aventura Mateu.
La meva valoració
Si tota obra d'art té com a comú denominador l'originalitat, no hi ha dubte que aquest LÀ és una de les més originals que s'han fet. Aquesta obra és la primera part del díptic "Là, sur la falaise", de moment a Barcelona hi tenim la primera part i que si tot va bé l'any vinent vindrà "Falaise".
Aquesta obra es defineix per a dos humans, un micro, un corb anomenat Gus i dos colors: el blanc i el negre.
Quins són els ingredients? Ella, francesa, canta en anglès i italià, parla en català i francès, balla, gesticula, salta. Ell, català, parla en català i anglès, balla, gesticula, salta. Els dos fan veritables actuacions de circ contemporani amb una poètica que a moments sembla cosa senzilla i altres moments és d'una gran sofisticació com, per exemple, allò que d'una manera aparentment maldestra dibuixa en negre a la paret blanca. El corb que juga el seu paper a l'escenari i en tres ocasions volar per damunt dels caps del públic, alguna vegada arriba a la cara el vent fet per les ales. Els espectadors del món casteller apreciaran l'escena final en la que ell sosté a ella fent un dels espectacles més bells que s'han vist mai en un escenari; per descomptat que damun del cap d'ella hi ha el corb. Estic a punt de dir que només per a veure el final es justifica el viatge d'anar al Teatre Lliure i veure "Là", encara que no se sigui casteller.
Títol original: The Importance of Being Earnest, A Trivial Comedy for Serious People
Traducció: Cristina Genebat
Teatre Poliorama
Direcció: David Selvas
Repartiment: Laura Conejero Jaume Madaula Mia Esteve Paula Jornet Paula Malia Norbert Martínez David Verdaguer
Transcripció del programa
L’escriptor, que no es refaria d’un cop tan dur, ja havia denunciat sovint la hipocresia d’una societat cada cop més conservadora i controladora sobre la intimitat dels seus ciutadans. Una hipocresia que, de manera premonitòria, esdevindria la protagonista d’aquesta deliciosa obra mestra sobre els embolics amorosos de dos joves britànics i les seves secretes dobles vides, la qual anticipa algunes de les principals avantguardes del segle xx.
La meva valoració
Fa massa temps que vaig veure l'obra i tot el que puc dir després de poc més de dos mesos és que em va agradar i hi vaig gaudir l'obra. Evidentment, Laura Conejero es va lluir com ens té acostumats
músics Quartuor Debussy Christophe Collette i Marc Vieillefon violins / Vincent Deprecq viola / Cédric Conchon violoncel
música Dmitri Xostakóvitx / escenografia Yaron Lifschitz i Jason Organ / vestuari Libby McDonnell / il·luminació Jason Organ
cap tècnic Jason Organ / tècnic de so Quartuor Debussy Christophe Germanique / producció executiva Danielle Kellie / agent internacional Paul Tanguay / distribució per l'Estat espanyol Ysarca Art Promotions - Pilar de Yzaguirre
coproducció Nuits de Fourvière/Département du Rhône, Les Théâtres de la ville de Luxembourg, GREC Festival de Barcelona, Le Cirque-Théâtre d’Elbeuf, Düsseldorf Festival, Barbican Theatre i CACCV Espace Jean Legendre-Compiegne
amb el suport de l'Australian Government’s Major Festivals Initiative, organitzat per l'Australia Council Its Arts Funding and Advisory Body en associació amb la Confederation of Australian International Arts Festivals, el Brisbane Festival, el Perth International Arts Festival i el Melbourne Festival.
Circa rep el suport de l'Australian Government a través de l'Australia Council gràcies als seus fons per a l'art i el seu òrgan assessor, com també del Queensland Government a través d'Arts Queensland.
El Quartour Debussy rep el suport del Ministère Français des Arts, la Région Rhône-Alpes, la Ville de Lyon i SPEDIDAM
LA MEVA VALORACIÓ
Tot i que aquest espectacle va ser el 26 de maig, aquesta entrada no està escrita quan tocava, sinó el 5 d'octubre del mateix any. El que m'ha quedat a la memòria és que és un ballet fet per acròbates. Això, encara que ho pot semblar, no és un menyspreu perquè el producte és tènicament perfecte.
Podem dir que no emociona. No té una poètica visual, però les acrobàcies sí tenen un objectiu estètic de manera que l'espectador queda convençut perquè té qualitat.
Qui no hi hagi anat se sorprendrà del video que segueix.
Repartiment: Andreu Benito Adrià Campos-Pau Trujillo Roger Coma Joan Farssac-Guim Luque Joan Sureda Emma Vilarasau
Transcripció del programa
Emma Vilarasau es fica en la pell de Medeaper protagonitzar, a partir del dia 11 d’abril, una tragèdia que barreja les versions d’Eurípides i Sèneca en el Teatre Lliure de Montjuïc. Adaptada per Alberto Conejero i Lluís Pasqual, que, a més, dirigeix aquest clàssic, l’obra té una hora de durada per presentar, intensament, la història d’aquesta incompresa reina estrangera i infanticida.
Pasqual, acompanyat per Vilarasau i els actors Roger Coma (Jàson) i Joan Sureda (preceptor), ha recordat en roda de premsa que ja va posar en escena una altra Medea l’any 1979 amb Núria Espert de protagonista. “Per fer aquest muntatge, el més important és tenir una actriu capaç d’interpretar-la”, ha declarat. A més, considera que el moment actual és molt propici per a una història com aquesta: “Si mirem el món: Trump, Putin, Kim Jong-un o, d’altra banda, el terrorisme de l’ISIS… estem envoltats de pura irracionalitat”.
També ha reflexionat sobre la circumstància de fer coincidir a la cartellera diverses tragèdies clàssiques en teatres diferents. Segons Pasqual, “devem estar molt desesperats. Necessitem, d’alguna manera, explicar la nostra violència i la dels altres”.
En aquesta versió en català, també intervenen Andreu Benito com a rei Creonte i els nens Arià Campos, Pau Trujillo, Joan Farssac i Guim Luque, que s’aniran alternant per interpretar als dos fills de Medea.
Lluís Pasqual ha valorat les dificultats de portar a escena una peça de fa 2.500 anys, arribant a la conclusió de què “el més difícil de tot és trobar el to adequat”. Per aquest motiu, ha decidit suprimir el tradicional cor grec que, creu, és “l’element clàssic que ha envellit pitjor”.
Emma Vilarasau, que fins ara no s’havia atrevit amb el personatge, ha afirmat que es tracta d’ “un personatge inassolible, amb una part de monstre, que tots podem portar dins”. També ha confessat que si ha gossat, aquesta vegada, entrar al projecte, ha estat per la seva confiança en el Lluís Pasqual com a director.
La meva valoració
La data d'aquesta entrada al blog és la del dia que la vaig veure, el 22 d'abril d'enguany, però estic escrivint el 2 d'octubre. Només recordo que, com a clàssic, em va agadar, però no recordo si em vas entusiasma, com es pot veure hi va haver una gran actriu, la Vilarasau, que segur va ser una bona interpretació, però no recordo res.
Una dona d'edat indefinida explica les seves recances. Amb un gust especial per la hipèrbole sentimental, exposa les desil·lusions que l'han convertit en la persona que és ara i s'emmiralla en la desmesura de les heroïnes de Tennessee Williams o en les dives de la cançó. Rere les seves històries apareix una figura desnonada emocionalment i econòmicament que lluita per la supervivència amb les armes de la ficció. Una peça amb dramatúrgia de Marc Rosich, que fa incursions en la dansa, el teatre gestual, el text clàssic, el playback, la cançó en directe i la performance, buscant el contacte directe amb el públic que ha estat convidat a entrar en aquesta llar tan poc convencional.
La Cia. Roberto G. Alonso, amb 23 anys de trajectòria, és un referent de la dansa-teatre a Catalunya i a Espanya pel seu particular llenguatge coreogràfic, caracteritzat per la fusió de la dansa amb la narrativa teatral i una concepció escènica peculiar, imaginativa i detallista.
La meva valoració:
La valoració d'un monòleg sol ser molt fàcil perquè la persona que es presenta en un teatre per a enfrontar-se sol davant d'un públic està segura i convençuda del que presenta i, per altra banda, la direcció del teatre també està en condicions de fer confiança a partir d'un lògic mutu coneixement.
Encara que m'agrada la dansa no coneixia la figura de Roberto G. Alonso, però ara que l'he vist tinc la certesa de què és un gran ballarí amb una gran sensibilitat. Un dels moments més bells i difícils que va fer, pel meu gust, és la mena de ball que va fer quan sentíem la veu de Chabela Vargas amb la cançó "Soledad".
Com l'espectacle acaba el primer de abril animo per anar-hi
Francesc Vila i Rufas (22.10.1927-22.12.2006) va ser un gran dibuixant que a la pràctica feia allò que es coneix per humor gràfic. Encara li recordo una vinyeta al Diario de Barcelona, però a on el vaig seguir va ser al diari AVUI. Aleshores els seus dibuixos eren coneguts amb el nom de Gargots. En el seus dibuixos demostrava una gran sensibilitat humana i també catalanista.
No cal dir que Francesc Vila sabia com és de fosca Espanya i aquest coneixement el va portar a fer la gargot que he posat aquí. Evidentment aquest sentit del que pot passar també el vaig tenir jo quan el vaig veure i decidir retallar-lo del diari AVUI.
Fa setmanes que Catalunya està en una mena d'estat d'excepció que d'acord amb la Constitució del 1978 se li diu "155", que és l'article de la Constitució que permet fer aquest estat de coses.
Així doncs m'he permès posar-lo aquí per a que els pocs que em visiten vegin que Francesc Vila no era pessimista, sinó realista.
Teatre Lliure de Montjuïc Direcció: Fernando Bernués intèrprets Claudia Cos Linda / Eduard Farelo Len / Laura López Brenda / Lluís Marquès Roy / Emma Vilarasau Irene
Sinòpsi: Irene és la mestressa d'una finca dedicada al cultiu de pomes, on viu amb el seu fill. La seva filla se'n va anar fa molt de temps i n'ha perdut el contacte. Una tardor, ella torna i es desencadena aquest relat sobre la maduresa i els canvis de l'Anglaterra rural d'avui. El signa una de les dramaturgues més reconegudes del panorama britànic actual.
La meva valoració: Prescindible. Si ja es tenen les entrades, caldrà aprofitar-les per a saber quin pa si dóna, però si no teniu les entrades doncs no cal anar-hi. No té res de divertida, però tampoc no és avorrida. Passa el temps.
Direcció: Andrés Lima Intérprets: Josep Maria Pou com Ahab Jacob Torres com Starbuck, Ismael i altres Oscar Kapoya com Pip i altres
Sinòpsi: Sl capità Ahab és un dels grans personatges de la literatura universal. Un ésser que evidencia l'obsessió humana que va més enllà de la raó, capaç de consumir la voluntat i eliminar qualsevol element bondadós de l'ànima.
De Moby Dick s'han realitzat múltiples adaptacions, algunes més properes a l'original que d’altres. Aquest muntatge està inspirat en la solitària figura d'Ahab i la seva lluita contra la balena. I convida l’espectador a fer un viatge a les profunditats de la bogeria d'un home capaç de tot per satisfer la seva obstinació.
Un espectacle total, valent i innovador.
Fa just un parell d'anys que vaig llegir aquesta excessiva novel.la, però amb força suc. La novel.la és pràcticament una enciclopèdia de les balenes i dels baleners, tant si ens referim als vaixells com al capità i a tots el mariners que hi intervenien sigui des del punt de vista de la navegació, de la caça i obtenció de l'esperma: l'oli que feien servir les cases per tenir llum. Encara diem "oli amb un llum" per dir que alguna cosa ha anat molt bé.
La novel.la és una continua digressió sobre qualsevol cosa, per tant, exigeix que el lector tingui paciència. Per a dir-nos que el motiu de tot plegat és que el capità Ahab vol caçar i matar la balena blanca, que li va fer malbé la cama, doncs arran d'això fa una gran digressió sobre el color blanc o la blancor, per exemple. No obstant, també cal dir que la novel.la és també unan digressió sobre la humanitat.
David Ruano escriu a "Nacional": Moby Dick es una novela mítica, que prácticamente todo el mundo conoce, a través del libro, de los cómics y de las películas. Hay quien la considera "el mejor libro de aventuras de la historia". Pero a menudo es una obra que se lee de adolescente, que no se olvida y que se recuerda confusamente a lo largo de toda la vida. Ahora, con esta versión teatral, magistralmente interpretada por Josep Maria Pou, podemos devolver a este clásico, y valorarlo, no sólo como apasionante novela de aventuras, sino también como una profunda exploración de los rincones más oscuros del alma humana.
La meva valoració
Si més amunt he dit que la novel.la és excessiva, aquesta funció teatral també ho és per raons molt diferents.
El capità Ahab és un persontge impossible i m'imagino que per aquesta raó aquest relat ha estat molt explotat pels tebeos, naturalment això ho sap molt bé Josep Maria Pou que és qui dóna vida en aquest personatge impossible, fantàstic i, per tant, hi fa una actuació única, fantàstica també. Si Yerma va ser l'obra de Núria Espert, Moby Dick serà l'obra de Josep Maria Pou perquè encara que faci grans obres del repertori clàssic -i li ho desitjo- com Hamlet, Ricard II oPeer Gynt, no crec que es doni en el teatre un personatge tan gran com Ahab, un personatge que és com un déu, un déu que juga a daus amb els mortals, però com té la banca, sempre guanya.
Tot això dit amb tota l'estima que sento per Josep Maria Pou, que com jo té 74 anys i que va ser company meu a la mili a San Fernando, a on els dos vam fer el curs de caporal escrivent. A sota hi ha la foto de comiat o de final de curs. Em sap greu que no he pogut veure qui és, però és molt estrany que no hi sigui, potser hi ha algú que el tapa, però encara ho fa més estrany perquè ell era el més alt del curs. Quan formàvem ell anava al davant junt amb dos més i jo a la segona fila al darrera. SI US PLAU, tant si m'he llegit fins aquí com si no m'heu llegit res, prego que no us perdeu el vídeo que hi ha a sota. Només hi parla Josep Maria Pou. Si ho feu, segur que ho agraireu
