És un llibre bestial com no he vist mai cap, però en el més gran sentit de la paraula. L'autor té una saviesa del món i dels éssers humans que sorprèn i deixa al lector com poqueta cosa. Té la capacitat de discutir-ho tot amb arguments: "Considerava que els asutomòbils eren un destorb, tant als carrers com a les converses. (Els cotxes eren el tema dominant i, segons el seu parer, infinitament tediós, entre els empleats i socis.) Sempre que era possible, evitava travessar els ponts nous que unien les diferents parts de la ciutat, i no volia saber res de les multituds d'immigrants que desembarcaven cada dia a l'illa d'Ellis. Pg. 29.
L'autor, com bon literat regala al lector una bella descripció de la natura: "El matí estenia una blancor més intensa provinent de les neus immutables dels cims de l'altre costat de la vall, que, més tard, sota el sol del migdia, es transformaria en estelles encegadores. Una esquella ressonava pel cel esdquitxat de ramats de núvols petits i compactes, mentre els ocells, invisibles, continuaven sent incapaçós d'alliberar-se del captiveri de les seves dues o quatre notes." Pg. 117
Coneixedor de la història econòmica dels Estats Units llegim: "Un d'aquests moments va ser l'any 1873, quatre anys després del casaments dels meus pares. Aquella primavera, els mercats de tot Europa es van esfondrar. Al cap de poc, Jay Cooke & Company, la principal societat d'inversió d'aquell temps, va fer fallida. A continuació hi va haver un període de pànic bancari... Mentrestant l'Edward, amb la seva intenció infal.lible havia demanat el retorn dels préstecs abans del pànic i havia comprat bons del Ferrocarril Central de Nova York." Pg. 170
Aquestes tres citacions no defineixen el el treball d'Hernán Díaz, però suficient per demostrar la varietat de la manera de treballar. Indubtablement és de les millors textos que he vist amb 81 anys. El llibre no es pot comparar amb cap encara que podem dir que no és cosa nova si diem que els fets esdevenen al voltan del creck del 29 a Nova York i hi ha personatges que ens acompanyen durant tota la vida de manera Mildred Bevel i Andrew Bevel. La història gira a l'entorn d'ells.
Les darreres paraules del llibre són una mena de poesia descarnada, com:
Matí L'A ha anat a Z
Cal.listènia inerta
Tarda El dolor fora de mi, com les muntanyes del voltant, creix en onades de crestes agrestes que es pacifiquen abans de rompre's.
Vespre No tinc son. Sempre m'arriba algun soroll exasperant, un record incòmode, un punt delicat, un greuge. Pg. 440
"Tinc la sensació que fa dècades que sóc aquí. El temps s'ha alentit o s'ha accelerat? Pg.454
"El peu bo de vegades toca el guix. El peu enguixat no ho sap. Pg.455
Quan dic que penso en totes les coses que no he fet, quin és, realment, el contingut d'aquests pensaments? Pg.455
Arbres atapaïts d'ocells Pg.456
He trigat una mica a adonar-me que la remor només era dins del meu cap. un soroll sense ones és un so? Pg. 457
