Mastegot a Rajoy en una ressenya de 'Victus' a
The Irish Times
EL MEU LOGO
a
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 11-s. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 11-s. Mostrar tots els missatges
divendres, de gener 23, 2015
dijous, de novembre 06, 2014
diumenge, de novembre 02, 2014
El 9N
Tots sabem les dificultats que posa l'Estat Espanyol per a què els ciutadans de Catalunya tinguin l'oportunitat de decidir el futur.
El punt en què ha arribat el referendum original és més que grotesc i no cal que hi entri perquè ja s'ha escrit prou.
Hem d'anar al nostre col.legi electoral amb la papereta i el DNI a la mà. El col.legi electoral estarà tancat i no hi haurà cap urna. Ens trobarem amb els voluntaris al carrer amb els papers a la mà.
El voluntari que ens toqui ficarà el vot en un sac o bossa (insaculació) i posarà una creu o marca a la llista a la vista del nostre DNI.
Així a la seu central es podrà fer el recompte
dijous, de setembre 18, 2014
Allò que no diu La Vanguàrdia
El cas és que el 10 de setembre 2014 van publicar una carta de Ramón Fernández López amb el títol "La guerra de Sucesión" que està plena de inexactituds. Vaig contestar l'esmentada carta en data 11 en la que tocava només un tema, cosa que permetia que fos curta, però com no me l'han publicada, la poso a continuació. Més avall hi poso l'esmentada carta del dia 10 a més de l'enllaç que surt més amunt. És una pena que La Vanguardia no hagi publicat la meva i hagi publicat una carta plena de mentides. Algunes vegades, quan ha passat això, he tingut el plaer de veure que es publicava una carta o un article millor que el meu text, però aquesta vegada s'ha permès que les mentides hi quedin.
Carta enviada per correu electrònic el 11 Setembre 2014
Acabo de leer en este periódico
que se diga que Cataluña era a finales del siglo XVII una democracia avanzada.
Efectivamente en Europa no había en la Edad Moderna ninguna clase de
democracia. No está demás precisar que la palabra "democracia" tiene
varios condicionantes, pero lo que es incuestionable que el Consell de Cent fue
una de las instituciones municipales más abiertas de Europa y a gran distancia
de los aristocráticos de la Península Ibérica.
Por abierta quiero decir
inclusiva, pues el Consell de Cent fue de los pocos en que dio cabida a los
artesanos. La importancia de esta inclusión no es una ocurrencia mía, lo dice
el historiador norteamericano James Amelang, Profesor de Historia Moderna de la
Universidad Autónoma de Madrid desde 1989.
Carta de Ramón Fernández López publicada el 10 Setembre 2014
Sorprende ver cómo ha calado en la sociedad catalana la idea de que una
especie de "problema" catalán estuvo en la génesis de la guerra de Sucesión,
que la guerra duró poco más de un día (la toma de Barcelona) y que
aquella Catalunya era algo así como una democracia avanzada. Los que han
logrado lo anterior obvian que fue una guerra europea en la que
participaron todas las potencias de la época y que las austracistas
usaron a Catalunya como una marioneta para sus intereses.
Omiten que lograron convertirla en una guerra civil española y que, aunque europea, la guerra se desarrolló, principalmente, en España. Pero además ocultan, maliciosamente, que parte de Catalunya luchaba con los Borbones y que parte de Castilla lo hacía con los Austrias. Acallan que antes de la guerra Felipe V había jurado los fueros de Catalunya y que en 1701 Felipe V fue recibido en Barcelona, aclamado y querido como rey de España. Ignoran que sólo el clero y la nobleza tenían derechos, no el pueblo llano. Pero sobre todo esconden que se trató de una guerra por la corona de España, nada más.
Omiten que lograron convertirla en una guerra civil española y que, aunque europea, la guerra se desarrolló, principalmente, en España. Pero además ocultan, maliciosamente, que parte de Catalunya luchaba con los Borbones y que parte de Castilla lo hacía con los Austrias. Acallan que antes de la guerra Felipe V había jurado los fueros de Catalunya y que en 1701 Felipe V fue recibido en Barcelona, aclamado y querido como rey de España. Ignoran que sólo el clero y la nobleza tenían derechos, no el pueblo llano. Pero sobre todo esconden que se trató de una guerra por la corona de España, nada más.
La cirereta de la carta, el final, es una altra mentida. La historiografia no es refereix a una guerra per la "corona d'Espanya", sinó per la "Corona Hispànica" perquè Espanya no existia, la seva existència comença just després de la guerra. Veure: Monarquía compuesta
Aprofito aquesta entrada per fer un petit apunt. Anit vaig veure el programa televisiu "8 al dia amb Josep Cuní" sota el títol Catalunya mira Escòcia, en el que entre altres ha intervingut José Vicente Rodríguez Mora, que ha dit que mentre els catalans sentim menyspreu per a la resta d'Espanya, els escocesos no menyspreen els anglesos. Això del menyspreu dels catalans ho deixo a la consciència de cadascú, però és evident que els anglesos, a Anglaterra, consideren que els escocesos estan en el passat, per exemple, no tenen un únic banc emissor de moneda com el Bank of England.
dijous, de setembre 11, 2014
Fa 300 anys, en un Onze de Setembre, Barcelona...
Sí, avui fa 300 anys que els espanyols i els francesos van véncer la resistència de la ciutat de Barcelona que portava mesos assetjada. Avui no es tracta de mirar la Història, el passat, un passat amb glòries i ombres, si portem 300 anys amb aquesta derrota a les espatlles és perquè les ombres han estat dominants entre nosaltres. Tanmateix, insisteixo, no hem de mirar el passat, encara que estigui tant a prop com el 25 de juliol, hem de mirar cap a endavant: el 9 de novembre.
Ja sabem que el 9 de novembre serà una jornada plena d'ombres també, però seran les ombres que ens venen de fora en forma de prohibicions.
La qüestió doncs no és si es votarà o no, sinó que el govern de l'Estat espanyol quedarà definitivament desemmascarat. Si li ha semblat poca cosa prohibir la presentació d'una novel.la (Victus) a Utrecht, aquest govern serà vist a Europa com el de les prohibicions i prohibir un acte democràtic com és deixar que els ciutadans de Catalunya votin d'acord amb una llei aprovada pel poble de Catalunya té unes connotacions autoritàries que no encaixen amb l'Unió Europea.
Tornant a mirar el passat algú podria dir que a Catalunya la Constitució
del 1978 va ser aprovada per la majoria, però cal ajustar-se a la
realitat i aquesta va ser modificada quan al Congrés de Diputats va
esmenar articles significatius del nou estatut per a Catalunya aprovat
en referendum i pel Parlament. Naturalment, aquesta trencadissa
democràtica -i dubtosament constitucional- és a la base de la situació
actual, que vol dir que Catalunya ha de sortir de l'Estat de les
Autonomies perquè ha confós l'Estat de Dret amb l'aplicació de la llei.
Article recomenat en anglès sobre Catalunya:
https://www.opendemocracy.net/can-europe-make-it/patrice-de-beer/catalonia-vs-spain-clash-of-two-nationalisms
Article recomenat en anglès sobre Escòcia i que mostra certes similituds polítiques, socials i econòmiques amb Catalunya:
http://www.monbiot.com/2014/09/09/england-the-brave/
dimarts, d’agost 19, 2014
És racista el Partido Popular???
Jean Paul Sartre va escriure que qui mata un home no és menys assassí que qui en mata cent. Una opinió que comparteixo perquè qui mata un sol home ja ha demostrat quin valor atorga a la vida humana. Crec que es pot dir el mateix pel que fa a la manca de moral de qui roba, estafa, etc. Clar, aquí no direm que qui roba un euro...; tanmateix, si que podem fer la generalització sartriana a partir de xifres que la majoria no guanya ni amb cinc anys de treball. Podem dir que qui roba un milió d'euros no és menys innocent que qui en roba cent o mil milions perquè qui roba un milió també robaria mil si tingués l'oportunitat.
Evidentment que la xifra que es manega en el cas Pujol és superior als mil milions, però el HSBC té una llista de 569 de clients sospitesos i com diu The New York Times, entre els que hi destaca Emilio Botín. Tal com ja he assenyalat el cas Pujol és indignant, però el que és interessant apuntar és la mena de partidisme-patriotisme que domina l'escena catalana. Aquest deplorable afer resulta divertit pels catalans unionistes perquè demostra la feblesa dels sobiranistes, és a dir, fan el paper d'indignar-se, però ho festegen. És un afer que tot català hauria d'estar emprenyat, tant si és cristià, ateu, comunista o nacionalista.
Tanmateix hi ha un altre aspecte que cal també apuntar. Davant del fet indiscutible que la corrupció no afecta en exclusiva a la política catalana, sinó a la d'Espanya, no podem negar que l'afer Pujol fa mal d'una manera particular al catalanisme i és un reflex de la societat catalana. Només de la societat catalana? Aquí hem de recordar que un jurat popular va salvar al president de la Generalitat Valenciana.
Aquesta generalització de González Pons sobre els polítics catalans és racisme perquè, cal no oblidar, que quan es diu "los políticos catalanes" també cal comptar els militants de tots els partits i, per tant, el conjunt de la societat. No es pot frivolitzar sobre un poble d'aquesta manera.
Per altra banda, no sabem què opina dels polítics catalans que són membres del Partido Popular amb seu al carrer d'Urgell de Barcelona. Encara esperem que Rajoy contesti a Rubalcaba sobre els sms de Bárcenas. La corrupció és a tota Espanya, aleshores González Pons hauria de tenir el coratge de dir que és tota la classe política la que està involucrada amb l'estafa a la ciutadania. No ho dirà perquè no es tirarà pedres a sobre i, a més, com dic, no és cert. No es pot banalitzar la política amb aquestes afirmacions demagògiques i que no tenen altra funció que engreixar l'anticatalanisme. És racista el Partido Popular en boca de González Pons a partir del moment que aquest dirigent qualifica d'una manera general a la societat catalana, tota vegada que aquesta societat queda reflectida en "el conjunto de los políticos catalanes."
divendres, de juny 06, 2014
La guerra de 1714-La clau catalana d'un conflicte mundial, de Joaquim Albareda i Joan Esculies
Com no havia llegit mai res a fons sobre l'Onze de Setembre es pot pensar, amb raó, que no m'hauria d'haver conformat amb un llibre de només 174 pàgines. Per descomptat que no descarto llegir-un un totxo, però de moment m'ha estat suficient la lectura d'aquest llibre perquè és molt didàctic, en el que els temes van apareguent en forma de pregunta i resposta, tal com podeu veure a sota d'aquestes línies.
No cal doncs que expliqui el contingut del llibre perquè a l'any del tricentenari dels fets que ens ocupen tot lector d'aquest blog segur que n'ha està assabentat.
L'única cosa que justifica aquesta entrada és que el llibre és molt recomenable per aquell que vulgui saber els aspectes essencials que hi ha al voltant del que significa o va significar el 1714 a Catalunya en particular i a Europa en general.
divendres, de desembre 13, 2013
Les paraules del govern espanyol
 |
| el manual de Soraya |
Deixant de banda els continguts trobo interessant fixar-se amb el to de la veu, la forma pausada amb què va deixant sortir les paraules, la manca d'una mínima i natural entonació, es tracta d'una verbalització totalment plana, com la que ofereixen els metges quan expliquen l'estat d'un pacient.
No fa un discurs polític, sinó que llegeix el manual i el manual del govern es resum en un "no a tot". Evidentment no sorprèn, però sí que és una característica d'aquest govern. Tindria la seva gràcia veure com un tsunami entra a l'avinguda de Puerta de Hierro i acaba arribant a La Moncloa perquè, no és que desitgi cap desgràcia, perquè amb la mateixa entonació i parsimònia la Soraya ens estaria dient "las fuerzas y cuerpos de seguridad en coordinación con protección civil han tomado la medidas necesarias para desviar esta masa de agua que está a las puertas de Madrid" i que mentre ho està dient l'aigua ja ha enderrocat la porta del Palau de la Moncloa".
El problema no és ja de sentit democràtic, sinó que és un govern que no té la més petita sensibilitat del que significa governar per una majoria, de forma que no sap fer altra cosa que agafar-se al manual i si a Espanya no ha entra mai un tsunami doncs ara tampoc; si mai Catalunya ha sigut un estat independent, no ho serà ara; si mai s'han pres mesures natalistes encara que Espanya tingui la natalitat més baixa d'Europa, ara no es faran invents per a què millorin les condicions de les famílies, per això es vol evitar que l'avortament sigui barra lliure com ara.
El govern i la constitució no estan per invents i si hi ha uns catalans que es volen independitzar és que tenen un problema, però tots els espanyols estimen Catalunya i, per tant, no es permetrà que se'n separi. Per tal d'evitar-ho el govern disposa d'una bateria de possibles mesures i que, per tant, els espanyols poden estar tranquils que el Tribunal Constitucional tractarà sempre a tots els espanyols per igual.
dimecres, de desembre 11, 2013
Ha estat o està Espanya contra Catalunya?
Als espanyols que viuen a Catalunya, és a dir, els catalans els passa el mateix. Afirmar-se que "jo sóc català i res més" sona agosarat perquè a les monedes i als segells llegim clarament ESPAÑA, aleshores, com puc dir que jo no sóc espanyol? Hi podem afegir el DNI, el Passaport, etc. I què diu el DNA?
La meva opinió sobre aquest fenòmen que irònicament anomeno el DNA és que quan es tracta de política resulta infantil acollir-se al lloc d'orígen dels progenitors. Sartre deia que un home no neix, es fa, per tant el "homo politicus" no ha de fer política amb la mirada posada en el passat dels seus pares, per molt estimats que siguin, sinó que la política ha d'anar més enllà de l'entorn immediat.
No fa gaire vaig llegir un interessant text de Jordi Évole. Molt intel.ligent i també molt conservador, però potser no tan conservador com sembla. A un amic meu que no està per la independència em va dir que Jordi Évole diu exactament el que ell pensa. Jo no sé exactament el que pensa aquest bon amic, però Jordi Évole sí que parla clar. Diu que no està per la separació de Catalnya perquè els seus pares són espanyols, ho té en el DNA, que ell té amics per tot Espanya, no parla de la feina, però s'entén perquè treballa per una televisió amb seu a Madrid; tanmateix, després de fer tot una defensa d'espanyolitat ens diu que cada cosa que fa el govern de l'Estat espanyol es converteix en arguments a favor de l'independentisme. Naturalment, no diu que Espanya està contra Catalunya, però...
Aquí no és el lloc de posar en relleu tot el que hi hagut de Castella, de la Corona Hispànica i d'Espanya (per ordre cronològic) contra Catalunya, però com si es tractés d'una ruleta, de tantes boles que podria agafar, n'agafaré només una. El 3 de novembre de 1842 Barcelona va ser bombardejada per ordre del general Espartero, que no era boig que acabava de sortir de la presó, sinó regent de la reina Isabel II. Això vol dir senzillament que l'Estat espanyol va anar contra Catalunya, és a dir, un exemple d'Espanya contra Catalunya.
Qui pensi que aquesta argumentació és exagerada, aleshores la cosa és senzilla, que faci un repàs per la història dels grans països d'Europa i miri si troba, per exemple, una Marsella bombardejada per ordre de París o un Manchester per ordre de Londres, etc. Crec que l'esperiment pot ser interessant. Si algun lector troba un cas semblant al protagonitzat per Espartero li agrairé molt que m'ho digui. En el meu blog es poden posar comentaris lliurament perquè no practico la censura prèvia que es fa a molts blogs.
El problema greu que tenim els catalans és que la nostra cultura, la real, té l'essencia del que significa anar contra Catalunya, contra la cultura catalana, perquè alguns tenen una falta de respecte contra les nostres institucions que no tenen amb les d'altres països, així poder veure com un diari digital unionista que es diu lavozdebarcelona.com es refereix a "Centro de Historia Contemporánea de Catalunya" i no al Centre d'Història Contemporània de Catalunya i també al "Instituto de Estudios Catalanes" i no a l'Institut d'Estudis Catalans. M'agafen ganes de preguntar què dirien si jo escric "Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola" o si ells escriurien "Escuela de Economía de Londres" quan es diu London School of Economics. Aquest és un exemple del personal que tenim el país.
Malgrat les denúncies presentades contra aquest simposi, la millor prova de què Espanya ha estat i està contra Catalunya es refleteix pel fet de l'existència de les denúncies presentades pel Partido Popular, Ciutadans i UPyD. Si això no fos cert aquestes denúncies no existirien perquè el simposi seria un motiu de broma, però saben que no és broma. A més els denunciants saben que compten amb el suport explícit d'un estat autoritari que prescindeix de la norma elemental de la democràcia, l'anomenat "espirit Montesquieu": la separació dels poders. Això significa que de la mateixa manera que el projecte de llei de protecció de la ciutadania va contra diferents drets reconeguts, tampoc hauria de sorprendre que busquin una sortida per a limitar a l'Acadèmia la llibertat d'expressió. Tot sabem que un estat que protegeix molt és un estat que s'ingereix massa en la vida dels ciutadans i esdevé el "Gran Germà" d'Orwell.
És clar que si convé faran servir la Constitució per a suspendre el Simposi perquè la constitució és precisament per això i no per a defensar els drets dels ciutadans que per alguna raó se senten marginats, ignorats i menystinguts.
dissabte, de novembre 23, 2013
Pi i Margall, Pasqual Maragall i Pere Navarro
(Ramón Cotarelo, Catedràtic de Ciències Polítiques, i
"nacionalista espanyol" deixa amb la boca oberta als seus tertulians en una
televisió de Madrid...no
te pèrdua... inverteix uns minuts en aquest vídeo. Sembla extrany pero en gaudiràs)
Com és notícia els socialistes catalans amb col.laboració amb els de la resta d'Espanya volen fer una campanya d'uns cinc actes per tot Catalunya com a resposta de la campanya sobiranista endagada per l'A.N.C. La campanya dels socialistes consistirà a enaltir els valors del federalisme.
El fet, però, és que la història del federalisme en aquest país és plena de desastres per les divisions internes del federalisme català i també per l'escàs resultat del federalisme a la resta d'Espanya. A Espanya el sufragi universal masculí per als majors de vint-i-cinc anys es va decretar el 9 de novembre de 1868 i la primera contesa electoral va ser el desembre del 1868. El resultat a Catalunya va ser 21 federals, 13 monàrquics i 3 carlins, però els que eren majoria a Catalunya, és a dir, els 21 federals es van haver d'integrar a Espanya formant una minoria consistent en 85 republicans, mentre que els altres eren 236 monàrquics i 20 carlins.
Tenim, doncs, un quadre que en el fons no és gaire diferent al d'avui en que mana a Espanya un partit que a Catalunya va quedar en tercer lloc i, per altra banda, els federals catalans es van haver de fondre amb els republicans espanyols perquè el federalisme a la resta d'Espanya no era atractiu. Un podria dir que el català, federalista, socialista i president de la Primera República podria haver fet grans coses, però és que la seva presidència va ser molt curta, com curta va ser la durada d'aquella llunyana república perquè al cap i a la fi les dretes espanyoles no li van deixar, com va passar després a la primera meitat del segle XX, que va acabar amb guerra.
En essència, amb els noms canviats, hi ha una línia política que separa com es veu Espanya des de Catalunya i la resta d'Espanya que es manté des del 1868 fins als nostres dies, que ja es va manifestar quan a Catalunya es va aprovar l'Estatut de Núria (1931) i l'estatut que en paraules d'Alfons Guerra va ser "cepillado" per a deixar-lo d'acord amb els desitjos de l'extrema dreta que governa Espanya.
El que evidencia la hipocresia o la feblesa d'idees del socialisme actual, sia el català o l'espanyol, és que, com qui diu fa quatres dies, que uns i altres se n'enfotien -no es pot dir d'altra manera- de la principal maragallada, és a dir, la proposta de Pasqual Maragall d'anar cap un federalisme asimètric.
Certament, Pasqual Maragall la va encertar, si a la resta d'Espanya no ha interessat mai el federalisme, no hi ha cap necessitat d'entestar-s'hi i, per tant, la millor via és un federalisme exclusiu per a Catalunya.
Algú que em llegeixi es deu preguntar perquè no faig esment del País Basc i Galícia. La resposta és simple. Que ho estan demanant?
Té credibilitat Rubalcaba quan diu que proposarà modificar la Constitució per a posar en marxa una Espanya Federal? Potser sí que ell ara s'ho creu, però el tema no és aquest, sinó que és prou evident que el partit en el seu conjunt no hi està d'acord i la prova és que els seus dirigents, com l'actual dirigent del socialisme andalús, ataquen més a Catalunya que no pas defensar el federalisme.
En conseqüència, aquesta capanya de cinc cents actes hauria de fer-se a nivell d'Espanya, és a dir, que si a Catalunya volen fer 500, caldria fer uns 3000 a tota Espanya a fi i efecte es visualitzi què vol dir una Espanya Federal donat que es pretén modificar la Constitució de tots els espanyols.
Malgrat sigui ademocràtic és un fet que d'acord amb la lletra de la Constitució tots els ciutadans espanyols tenen dret a decidir sobre el futur de la nació catalana.
Si al principi he recomenat visionar el video que he afegit en aquesta entrada, ara recomano la lectura de l'entrevista amb Antoni Castells.
Si al principi he recomenat visionar el video que he afegit en aquesta entrada, ara recomano la lectura de l'entrevista amb Antoni Castells.
dilluns, d’octubre 28, 2013
Santa Maria del Mar va ser Davos, a la catalana, per una tarda?
El global crític d’art, Robert Hughes,
va escriure el 2007*que quan ve aBarcelona quasi sempre visita Santa Maria del Mar i uns dels elements que mé valora són les petites figures d’estibadors que hi ha a les portes de roure, com a representació dels treballadors del Barri de la Ribera, els que carregaven les pedres quan s’aixecava aquesta església. L’església així els recorda i quan Hughes ho contempla se sent amarat de respecte per un fet que dóna dignitat a la ciutat.
Parlar avui dia de botiflers i de noblesa està passat de moda perquè a mesura que passa el temps i les societats cada vegada són més complexes, van aparaguent paraules noves per a referir-se a realitats socials noves.
A l’entrada anterior d’aquest blog ens hem referit a les institucions polítiques extractives i a les institucions econòmiques extractives, arran del casament que es va fer el dissabte passat a Santa Maria del Mar entre els joves Lara i Brufau es varen trobar en el mateix lloc representants de les dues institucions.
La política va fer que el president del govern espanyol, Rajoy, va ser escridassat i ell va posar la cara que té reservada quan ha de fer veure que no entén res (Bárcenas, Catalunya); tanmateix, jo tinc els meus dubtes de si era lícit escridassar només a ell perquè encara que per molts es tracti del Responsable Nº 1 del maltracte que avui rep Catalunya i sigui qui més es fa el sord, la pregunta que un es fa és que Rajoy no estava sol, hi havia dues ministres del govern de l’estat, és a dir, quatre clars representants de les institucions polítiques extractives. Per altra banda, podem dir que la Generalitat sigui una institució econòmica inclusiva?
Tanmateix, no ens hem pas d’enganyar, podem dir que la resta dels qui van omplir la basílica eren els membres de les institucions econòmiques extractives i com he escrit a l’anterior entrada: "Hi ha una sinergia entre les institucions econòmiques i polítiques.” No cal dir doncs que la coincidència de tots plegats al mateix lloc a la mateixa hora prova aquesta sinergia.
L’altre dia vaig veure per la TV a Andy Robinson dient que els voltors cada any es troben a Davos i em pregunto si el dissabte passat per la tarda Santa Maria del Mar va ser la versió catalana de Davos.
[1] Robert Hughes, Pròleg. Timothy Rub, Philippe de Montebello, Maria Teresa Ocaña (Coord): Barcelona
and Modernity: Picasso, Gaudí, Miró, Dalí, New York-Cleveland-Barcelona,
The Metropolitan Museum of Art-The Cleveland Museum of Art, Generalitat de
Catalunya, 2007.
Más vídeos en Antena3
diumenge, de setembre 15, 2013
Tema: "La importancia del diálogo en la política"
Com si es tractés d'un conte o d'un malson, arran de la carta d'Artur Mas em puc imaginar que Mariano Rajoy va concentrar en un lloc desconegut els millors alumnes de l'assignatura de Retòrica, que naturalment coneixen la situació política que viu Espanya. Es va demanar als alumnes que redactessin una carta de resposta en la que es fes una succinta menció a Catalunya i que centressin la carta en un sol tema: "La importancia del diálogo en la política". No cal dir que aquests alumnes han estat tot aquest temps, com els membres d'un jurat, concentrats fins que es produís una carta que fos aprovada per la majoria d'alumnes amb el corresponent vist-i-plau de la mà dreta de Mariano Rajoy.
El pobre resultat de la carta salta a la vista i un recorda que una vegada Rajoy, referint-se a Zapatero, va dir que per a ser president no n'hi havia prou de ser major d'edat; aleshores un es pregunta sobre l'equipament intel.lectual i polític del redactor de la carta que ahir dissabte ja es podia llegir a internet.
La carta que hem llegit no és la d'un líder polític que agafa el toro per les banyes, més aviat és la d'un espontani que a la que veu el toro salta la tanca perquè el diàleg entre polítics se suposa, com el valor a la guerra i l'amor entre esposos, és a dir, parlar-ne és retòrica pura. Òbviament la carta pot estar escrita per una funcionària o un funcionari que se sap el reglament, que sempre diu el mateix: "respeto a la ley y a la constitución", és a dir, no fa mai política, parlar del reglament no arriba ni a retòrica, pur
llenguatge funcionarial.
El lider veritable no es talla per dir "Via Catalana", sinó que recondueix l'objectiu d'aquesta via cercant un compromís que no plaurà els que es van manifestar, com tampoc els que es van quedar a casa, tot reconeguent que quedar-se a casa no significa, en tots els casos, estar en contra de la via. Si la grandesa de la Democràcia està en el vot, l'exercici del dret a decidir no equival a independència i, si així fos, alguna cosa més greu està passant senyor president.
divendres, de setembre 13, 2013
L'ENDEMÀ DE LA VIA CATALANA
El concepte de majoria silenciosa el va inventar Richard Nixon davant dels
problemes socials que havia de fer front als EUA i des d’aleshores és un
concepte que han aprofitat la majoria de partits conservadors perquè –en
teoria- manifestar-se al carrer és un acte més d’esquerres que de dretes, però
si hi ha un partit i un país que ha trencat aquesta norma és precisament el Partido
Popular d’Espanya. Evidentment aleshores ningú no va parlar de la majoria
silenciosa, però és que indubtablement en totes les manifestacions que s’han
fet al planeta Terra sempre han estat guanyades per la majoria silenciosa si
apliquem el savi i aprofundit raonament d’Alicia Sánchez Camacho, del Partido
Popular, que ha dit que la majoria s’ha quedat a casa. ¿Sap d’alguna
manifestació que no hagi estat així?
Tampoc no té pèrdua el que ha dit l’ombra de Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de
Santamaría, que ha dit que el govern espanyol és el govern de tots, tant dels
que van a les manifestacions com dels que es queden a casa. Tant el que ha dit
l’Alicia com la Soraya dóna joc a molta broma per raons òbives.
El que sí cal és recordar al Partido Popular, el més constitucionalista de
tots els que es fa i dels que es desfan és que el Dret de Manifestació està
emparat per la Constitució Espanyola de 1978, per tant, cal entendre que té una
funció democràtica i política, especialment quan el nombre de participants té
un gruix considerable. Això vol dir que posar l’ènfasi amb els que es queden a
casa vulnera el sentit de la lletra de la Constitució perquè si és un dret cal
pensar que té una funció i aquesta funció és l’obligació de tot demòcrata a
respectar-la i el govern que es considera demòcrata i constitucionalista té
l’obligació de respectar-la i actuar de forma proporcional. Aquesta proporcionalitat
no és la que diu l’Alicia de 6/1,6 perquè del 1,6 cal extrapolar una quantitat
que s’identifica, però que no hi va. Això és aplicable a totes les
manifestacions, per això tots els polítics es miren amb lupa les enquestes, que
ara diuen, per exemple, que un 52% de ciutadans de Catalunya votaría SÍ a la
independència de Catalunya.
Arran de la cadena humana feta per la Via Catalana el diari MUNDO ha posat
maliciosament a la primera plana CATALUÑA ENCADENADA. El cas és que té raó,
Catalunya està encadenada des del 11 de Setembre del 1714, és a dir, que al cap
d’una l’encadenament cumplirà 300 anys. Haurem de recordar-l’hi al cap d’un
any. Podríem trobar moltes proves d’aquest encadenament, però em quedo amb una:
Barcelona bombardejada. El lector pensarà que sóc un altre pesat que s’està
referint als avions italians que va ajudar a Franco, doncs no. El desembre de
1842, el general Espartero va bombardejar Barcelona durant 13 hores i no
content amb el mal que va fer després va declarar que “Barcelona ha de ser
bombardeada cada cincuenta años”.
En aquest temps no hi havia separatistes, independentistes, sobiranistes o
senzillament catalanistes; el que sí hi havia van ser els federalistes, però
tots van fracassar, de la mateixa manera que va fracassar Pasqual Maragall. La
manifestació de la Diada de l’any passat va ser sota el lema “Catalunya, nou
estat d’Europa” i com ja va ser un èxit el Pere Navarro (PSC) i el seu cap del
PSOE es van fer federalistes convençuts, però ja no convencen. Només cal
recordar que un prohom del PSOE, Alfonso Guerra, estava satisfet perquè “Nos
hemos cepillado el Estatuto”, s’entén el darrer, el que va tombar el Tribunal
Constitucional. La conclusió doncs és que ni Estat de les Autonomies, ni Estat
Federal, ni Confederal, ni res que signifiqui un lligam polític amb Espanya. No
podem fer confiança a l’Estat Espanyol.
Podríem seguir comentant les altres perles amb les que ens han obsequiat
diaris com LA RAZÓN y ABC, però el més clar que podem dir els catalans és que
si volen donar veua a la majoria silenciosa ho tenen d’allò més fàcil: poder
tots els catalans decidir amb el vot democràtic, secret, lliure,
constitucional, etc. etc.
A tall de conclusió em permeto recordar que el primer president democràtic
després de Franco va ser Adolfo Suárez, un personatge que aleshores no em queia
bé, especialment quan va dir allò que era més important la ciència nuclear que
la llengua catalana. Tot i amb això, al pas del temps, demostra que ha estat el
president espanyol més líder, més capaç de prendre decisions difícils perquè,
no ens hem d’enganyar, Espanya no va entrar a la Unió Europea gràcies a Felipe
González, sinó que era l’U.E. que volia que Espanya entrés. Què va fer Suárez?
Davant la mirada de l’exèrcit i de l’ABC, etc. va improvisar la vinguda de
Josep Tarradellas i va deixar tothom amb un pam de nassos. Ara toca dir: Què fa
Mariano Rajoy? No res. Un president de
govern, un líder polític de veritat el que hauria fet és anticipar-se a CiU i
convocar el referèndum. Aleshores faria una bona campanya pel NO i ens deixaria
amb un pam de nassos. I de passada s’estalviaria aprenents esparteristes.
Nota:
dijous, de setembre 12, 2013
L'Onze de Setembre per la Travessera de les Corts
dimecres, de setembre 11, 2013
CARA L'ONZE DE SETEMBRE A BARCELONA, RIPOLL i LES LLOSSES
A BARCELONA
 |
| URGELL 101 |
 |
| AVINGUDA SARRIÀ 64 |
 |
| FERLANDINA 41 |
A RIPOLL
A LES LLOSSES
I A CASA
A LES LLOSSES
I A CASA
dimarts, de setembre 10, 2013
Via Catalana de l'Onze de Setembre
Més d'un centenar de ciutats de tot el món han fet aquestes últimes setmanes cadenes humanes per la independència, prèvies a la Via Catalana de l'Onze de Setembre. L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha publicat avui un vídeo amb imatges de gairebé totes aquestes cadenes humanes, amb música de Pepet i Marieta.
L'ANC ha agraït la col·laboració de tothom qui ha fet cadenes humanes en aquestes ciutats: Wien, Szczecin, Roma, Córdoba, Hong Kong, Everest, Sarajevo, Curitiba, Rio de Janeiro, Castelar, Montevideo, Rosario, Buenos Aires, Boulder, Los Angeles, São Paulo, Quito, Toronto, Paraná, Tokyo, Hamburg, Edinburgh, Berlin, Koeln, Mumbai, Mannheim, Frankfurt am Main, Lisboa, München, Tulum, Beijing, Houston, Auckland, Mexico DF, San José, Santiago de Chile, Oslo, Puebla, Trondheim, Guadalajara, Manchester, Helsinki, Geneve, London, Johannesburg, Zurich, New York City, Miami, Bergen, Reykjavík, Asunción, Copenhagen, Perth, Brisbane, Vancouver, Wellington, Managua, Sydney, Lima, Bogota, Stockholm, Melbourne, Brusselles, Bangkok, Lausanne, Seattle, Montréal, Atlanta, Raleigh, Dublin, Praha, Jerusalem, Mbour, Boston, Paris, Zadar, Budapest, Washington, Dubrovnik, Venezia, Doha, Medellín, Shenyang, Cincinnati, Luxembourg, Toulouse, Den Haag, Panama, Cork, Dubai, Querétaro, Kassel, Guangzhou, San Francisco, Independence, Dallas, Chicago, Minneapolis, Seoul, Warszawa, Athenai, Andorra la Vella, Paris-Eurodisney, Serekunda, Belo Horizonte, Ljubljana, La Baule, Strasbourg, Gibraltar, Stuttgart, Hesseng, Alghero, Lyon, Bilbao, Pokhara, Shanghai... (i les ciutats que s'hagin afegit després de l'edició d'aquest vìdeo).
dimarts, de setembre 11, 2012
La manifestació de l'ONZE DE SETEMBRE
 |
| Setembre 1977 al Fossa de les Moreres |
Avui fa 35 anys que vaig participar en la manifestació de l'Onze de Setembre del 1977, era l'època de la Transició i havia estat la manifestació més massiva coneguda a Espanya fins aleshores. Malgrat alguna estelada, com es pot veure aquí, al Fossar de les Moreres, la manifestació va ser per l'Estatu d'Autonomia.
L'Estat espanyol es va inventar una fórmula molt fàcil per a blanquejar l'estatut català, es tractava d'aplica el clàssic "divideix i venceràs", és a dir, el famós "cafè per a tots" que va significar l'Espanya de les 17 Autonomies malgrat que originalment només l'havien demanat les tres nacionalitats històriques. Es varen crear i recrear nous significats per a "nació", "nacionalitat" i "històric" amb el clar objectiu, insistim, d'aigualir els estatuts, especialment el de Catalunya. Curiosament i contradictòria el terrorisme va tenir premi i el País Basc va assolir un estatut millor.
El balaç de tot plegat és que ara cal la INDEPENDÈNCIA. Catalunya és menyspreada per la resta d'Espanya, quan no és insultada. No cal dir que el partit de Pablo Iglesias ha fet un ridícul democràtic imperdonable. No deixa de ser una dada que el seu comité central es diu Comité Federal perquè se suposa un partit federalista; tanmateix quan fa uns pocs anys Pasqual Maragall va tenir l'original, intel.ligent i realista proposta de fer un federalisme asimètric els socialistes espanyols van mirar cap a l'altra banda i els socislites catalans se'l van treure de sobre. El dirigent, que no líder, dels socialistes catalans diu ara que reivindica el federalisme. Vinga home!
Una foto panorámica de la manifestación independentista#.UFCVZ3qXAIw.blogger#.UFCVZ3qXAIw.blogger#.UFCVZ3qXAIw.blogger#.UFCVZ3qXAIw.blogger
Diari ARA
http://www.ara.cat/especials/onzesetembre2012/Diada-onze_de_Setembre-Artur_Mas-manifestacio_0_772122883.html
Diari NEW YORK TIMES
http://www.nytimes.com/2012/09/12/world/europe/12iht-barcelona12.html?_r=3
La BBC
http://www.bbc.co.uk/news/world-europe-19564640
Diari LE MONDE
http://www.lemonde.fr/europe/article/2012/09/11/maree-humaine-pour-reclamer-l-independance-de-la-catalogne_1758784_3214.html
La guinda de la jornada va ser la manipulació que va fer TELEVISIÓN ESPAÑOLA a l'informar sobre la manifestació com a cincquena notía més important del dia, per ells va ser més important l'11-S de Nova York que no pas el de Barcelona. A més a més va dir que era pel Pacte Fiscal quan els organitzadors van deixar clar que era per a la
INDEPENDÈNCIA
LE MONDE ho aclareix:
http://www.lemonde.fr/europe/article/2012/09/12/la-diada-catalane-occultee-ou-encensee-par-les-medias_1759232_3214.html
El diari
THE WALL STREET JOURNAL
http://online.wsj.com/article/SB10000872396390444017504577645600449621564.html#slide/12
http://www.lemonde.fr/europe/article/2012/09/12/la-diada-catalane-occultee-ou-encensee-par-les-medias_1759232_3214.html
El diari
THE WALL STREET JOURNAL
http://online.wsj.com/article/SB10000872396390444017504577645600449621564.html#slide/12
Subscriure's a:
Missatges (Atom)