I am a Catalan

Gonzalo Bernardos, TV3 i la Via Catalana a la Independència

Aquests dies o aquest mesos o aquests anys estem veient la quantitat de ximpleries que s'arriben a dir en contra del procés. Això no treu que a favor del procés també se'n diuen de ximpleries, però jo m'he imposat defensar la independència perquè els altres tenen més força. Tenen la raó de la força i no es prenen la molèstia de quina hauria pogut ser una línia intermitja, una línia que seria la força de la raó. En el fons jo em considero federalista, aquesta és la meva ideologia; tanmateix, ningún no està disposat a plantejar d'un manera clara l'Estat Federal, per tant, no hi ha altra alternativa que la independència, per tant, la independència ha esdevingut la força de la raó. Parodiant el famós text de Joan Maragall, està massa demostrat que Espanya no escolta.

La principal acusació que fan els unionistes, els nacionalistes espanyols, als independentistes, és que som nazis. No han trobat millor arma que l'insult més barroer perquè si entrem en aquest terreny podem dir que l'Espanya actual, el Regne d'Espanya, és hereu directa d'un govern feixista, tots sabem que qui va posar virtualment la corona a Joan Carles va ser Franco, precisament per aquesta raó no va haver una veritable ruptura, la Transició o la Constitució van quedar farcides de contradiccions que no detallo perquè qui vulgui saber-ho ho té fàcil.

Sí, sí, som nazis i per això els fa ràbia que la Via Catalana a la Independència sigui pacífica. Tots estan esperant, Felipe González el primer, que esclati una bomba a favor de l'independentisme, que seria la prova de l'insult més barroer, però s'enganyen. No saben encara quina és la nostra força, quin és el nostre tarannà.

Aquesta ignorància la va demostra ahir per la nit Gonzalo Bernardos en una tertúlua a TV3. Va haver una intervenció posant en relleu l'èxit absolut de públic que va ser l'acte oficial per la independència que es va fer abans d'ahir al Teatre Nacional de Catalunya. Un bona part de la gent es va quedar al carrer, es varen ocupar totes les butaques. El cas és que es  va voler teatralitzar l'acte per fer un missatge potent davant del poble i amb el poble.

Aquest aspecte de la comunicació teatral va fer que Gonzalo Bernardos es tragués del barret la paraula "performance" per a referir-se a l'acte i donar entendre que la representació feta pels polítics era un vol gal.linaci, de via estreta. Bernardos va demostrar la seva poca cultura de les arts perquè tothom sap que als performaces arreu del món hi van quatre gats, són actes de poca volada, de poc públic, fins i tot, la nº 1 en el món en performance, Marina Abramović, no ompliria ni la sala petita del TNC.

Carta publicada a LA VANGUARDIA el dia 6 Gener 2015

9N

Xamfrà carrer Calàbria amb París

El 9N

Tots sabem les dificultats que posa l'Estat Espanyol per a què els ciutadans de Catalunya tinguin l'oportunitat de decidir el futur. 

El punt en què ha arribat el referendum original és més que grotesc i no cal que hi entri perquè ja s'ha escrit prou.

Del que es tracta ara és de què farem el proper diumenge 9 de novembre. Com és de pensar el Tribunal Constitucional ho prohibirà tot, per altra banda, tal com ha quedat després de la darrera sentència ja sabem que no serà un referendum de veritat i, de fet, la consulta del proper diumenge serà més aviat una manifestació, com si fos un altre Onze de Setembre, però amb una diferència.

Hem d'anar al nostre col.legi electoral amb la papereta i el DNI a la mà. El col.legi electoral estarà tancat i no hi haurà cap urna. Ens trobarem amb els voluntaris al carrer amb els papers a la mà.

El voluntari que ens toqui ficarà el vot en un sac o bossa (insaculació) i posarà una creu o marca a la llista a la vista del nostre DNI.

Així a la seu central es podrà fer el recompte

Informació o desinformació?

Crec que un ampli sector de la població comparteix l'opinió que tradicionalment el diari El País és el més moderat respecte els altres diaris de Madrid, que són titllats com "la caverna madrileña". Tanmateix, de fa un temps El País s'acosta a la caverna quan el tema és el sobinanisme català. L'exemple el tenim a la portada que hem pogut veure aquest matí al quiosc: Mas deja el destino de Catalunya en manos de la movilización callejera.

El primer problema, més ben dit, la primera mentida que circula és que la situació actual és deguda al president de la Generalitat, Artur Mas, i no voler veure que ell s'ha vist forçat a seguir un moviment social que partint de la base -com tots els moviments socials- s'ha materialitzat amb tres grans manifestacions democràtiques, que per ser festives i pacífiques encara empipen més. En aquest sentit cal no oblidar que el dret de manifestació no solament és constitucional, sinó que està reconegut arreu del món com una forma de la llibertat d'expressió. La llibertat d'expressió és l'essència de la democràcia i la que fa possible el pluralisme i caracteritza l'Estat de Dret, el que no hi ha aquí perquè se'l confon amb el cumpliment de la llei.

Una manifestació no és una "movilización callejera" encara que semànticament sigui el mateix. Seria interessant veure quins titulars va posar El País sobre la gran manifestació madrilenya -amb indignació- arran de l'intent de cop d'Estat de Tejero o la barcelonina -amb condol- arran dels assassinats etarres al magatzem d'Hipercor. Segur que cap de les dues eren "callejeras".

Per altra banda, en el Alderdi Eguna del PNB, a Foronda (Àlaba) el president Ortuzar ha dirigit unes paraules en català per recordar als ciutadans catalans que el PNB els dóna suport i que estarà amb ells. Ha afegit que quan el govern central intenti deixar muts als catalans, que no estaran sols en la seva lluita. També ha dit que comparteix la ràbia i indignació dels catalans per la vergonyosa actuació d'un estat sord i cec. Doncs resulta que el Telediario de TV1 quan ha donat la notícia d'aquest Alderdi Edguna hi han sortit les referències que s'han fet a Escòcia, però ni una paraula de les que s'han fet a Catalunya malgrat ser més nombroses.

Escòcia (Regne Unit) / Catalunya (Espanya). Democràcia/Autoritarisme.

Arran del referendum escocés Mariano Rajoy ha dit: "Quiero felicitar a los ciudadanos escoceses que ayer han decidido, de manera clara e inequívoca, seguir formando parte del Reino Unido y, por extensión, de la Unión Europea. Lo han hecho de forma masiva, pacífica y con escrupuloso respeto a la legalidad de su país."

És realment un president de govern el Sr. Mariano Rajoy? Sempre he pensat que ser president de govern era un càrrec polític que té com a principal responsabilitat satisfer les necessitats dels seus ciutadans i que, per tant, els escolta. A la vista dels fets el Sr. Rajoy no governa Espanya i l'únic que sap fer és mirar la llei. Això l'ha portat a la paradoxa de felicitar els escocesos perquè el seu vot ha estat respectuós amb la legalitat del país.

¿Alguna persona amb sis dits de front s'ha plantejat què signifiquen aquestes paraules? Com no sé si altres ho han fet, ho dic jo: El Sr. Rajoy ha dit als escocesos que si haguessin votat majoritàriament una altra cosa, els agosarats votants haurien prevaricat. Sort que el vot és secret perquè aleshores, en cas d'haver guanyat el SÍ, el Sr. Rajoy hauria demanat a les autoritats britàniques que fossin arrestats.

Estic segur que Rajoy va ser a Padrón un bon registrador de la propietat i, per tant, sap molt bé el que a Espanya és legal i el que no ho és, però al Regne Unit les coses són diferents. 

Arran del referendum escocés Artur Mas ha dit: "Veieu com quan deixes votar pots guanyar? Si l'estat espanyol defensa el no, aquest vot pot guanyar" ... "Un veritable demòcrata no bloqueja un referèndum". No m'apassiona el 9 de novembre perquè serà l'evidència que no visc en un país normal. Quan dic país podem referir-nos a Espanya o a Catalunya. El divorci no ha estat mai la millor solució quan les coses no van bé, però prohibir el divorci és un atemptat.


 És cert que el 2012 no hauria estat legal el referendum escocés, però resulta que el polític i demòcrata David Cameron, el polític i demòcrata Alex Salmond i la política i demòcrata Nicola Sturgeon varen signar el que es coneix pel Edinburgh Agreement (Acord 'Edinburg). Com a resultat d'aquest acord el 12 febrer 2013 l'Order in Council va ser aprovada, que feia possible constitutional legitimacy to the referendum held on September 18, 2014. Aquesta és la diferència entre el meu país i la cobejada Pèrfida Albió.



Finalment, suggereixo visionar els dos videos per a veure com el funcionari llegeix de manera inexpressiva i forçada, un discurs enllaunat i patètic, Rajoy fa una cara d'estaquirot que no pot amb ella, sembla que parli en somnis, cosa natural perquè sap que el que diu no interessa ningún, sap que és un tràmit. De tota manera és un tràmit més pensant en Catalunya que en Escòcia, tot i que Anglaterra l'ha pogut veure amb subtituls. Seria interessant saber quin efecte ha produït entre anglesos el speech d'aquest estaquirot, que no sabem si es creu el que llegeix i si sap que la gent el mira.. Per l'altra banda veiem un polític que explica al públic el que pensa.

Allò que no diu La Vanguàrdia

"Allò que no diu La Vanguardia" és el títol d'un llibre de J.V. Foix que no he llegit, però pel que vull dir aquí em va bé. Confesso que La Vanguardia Española i La Vanguàrdia han estat acollidors de les meves paraules perquè m'ha publica força cartes al Director, algunes ben llargues. Van ser especialment extenses les dues en què defensava la llengua catalana; tanmateix, noto que darrerament no me'n publica cap malgrat que solen ser curtes i, per tant, molt concises.

El cas és que el 10 de setembre 2014 van publicar una carta de Ramón Fernández López amb el títol "La guerra de Sucesión" que està plena de inexactituds. Vaig contestar l'esmentada carta en data 11 en la que tocava només un tema, cosa que permetia que fos curta, però com no me l'han publicada, la poso a continuació. Més avall hi poso l'esmentada carta del dia 10 a més de l'enllaç que surt més amunt. És una pena que La Vanguardia no hagi publicat la meva i hagi publicat una carta plena de mentides. Algunes vegades, quan ha passat això, he tingut el plaer de veure que es publicava una carta o un article millor que el meu text, però aquesta vegada s'ha permès que les mentides hi quedin.

Carta enviada per correu electrònic el 11 Setembre 2014

Acabo de leer en este periódico que se diga que Cataluña era a finales del siglo XVII una democracia avanzada. Efectivamente en Europa no había en la Edad Moderna ninguna clase de democracia. No está demás precisar que la palabra "democracia" tiene varios condicionantes, pero lo que es incuestionable que el Consell de Cent fue una de las instituciones municipales más abiertas de Europa y a gran distancia de los aristocráticos de la Península Ibérica.

Por abierta quiero decir inclusiva, pues el Consell de Cent fue de los pocos en que dio cabida a los artesanos. La importancia de esta inclusión no es una ocurrencia mía, lo dice el historiador norteamericano James Amelang, Profesor de Historia Moderna de la Universidad Autónoma de Madrid desde 1989.

Carta de Ramón Fernández López publicada el 10 Setembre 2014

Sorprende ver cómo ha calado en la sociedad catalana la idea de que una especie de "problema" catalán estuvo en la génesis de la guerra de Sucesión, que la guerra duró poco más de un día (la toma de Barcelona) y que aquella Catalunya era algo así como una democracia avanzada. Los que han logrado lo anterior obvian que fue una guerra europea en la que participaron todas las potencias de la época y que las austracistas usaron a Catalunya como una marioneta para sus intereses.

Omiten que lograron convertirla en una guerra civil española y que, aunque europea, la guerra se desarrolló, principalmente, en España. Pero además ocultan, maliciosamente, que parte de Catalunya luchaba con los Borbones y que parte de Castilla lo hacía con los Austrias. Acallan que antes de la guerra Felipe V había jurado los fueros de Catalunya y que en 1701 Felipe V fue recibido en Barcelona, aclamado y querido como rey de España. Ignoran que sólo el clero y la nobleza tenían derechos, no el pueblo llano. Pero sobre todo esconden que se trató de una guerra por la corona de España, nada más.

La cirereta de la carta, el final, es una altra mentida. La historiografia no es refereix a una guerra per la "corona d'Espanya", sinó per la "Corona Hispànica" perquè Espanya no existia, la seva existència comença just després de la guerra. Veure: Monarquía compuesta


Aprofito aquesta entrada per fer un petit apunt. Anit vaig veure el programa televisiu "8 al dia amb Josep Cuní" sota el títol Catalunya mira Escòcia, en el que entre altres ha intervingut José Vicente Rodríguez Mora, que ha dit que mentre els catalans sentim menyspreu per a la resta d'Espanya, els escocesos no menyspreen els anglesos. Això del menyspreu dels catalans ho deixo a la consciència de cadascú, però és evident que els anglesos, a Anglaterra, consideren que els escocesos estan en el passat, per exemple, no tenen un únic banc emissor de moneda com el Bank of England.

Fa 300 anys, en un Onze de Setembre, Barcelona...

Sí, avui fa 300 anys que els espanyols i els francesos van véncer la resistència de la ciutat de Barcelona que portava mesos assetjada. Avui no es tracta de mirar la Història, el passat, un passat amb glòries i ombres, si portem 300 anys amb aquesta derrota a les espatlles és perquè les ombres han estat dominants entre nosaltres. Tanmateix, insisteixo, no hem de mirar el passat, encara que estigui tant a prop com el 25 de juliol, hem de mirar cap a endavant: el 9 de novembre.

Ja sabem que el 9 de novembre serà una jornada plena d'ombres també, però seran les ombres que ens venen de fora en forma de prohibicions.

La qüestió doncs no és si es votarà o no, sinó que el govern de l'Estat espanyol quedarà definitivament desemmascarat. Si li ha semblat poca cosa prohibir la presentació d'una novel.la (Victus) a Utrecht, aquest govern serà vist a Europa com el de les prohibicions i prohibir un acte democràtic com és deixar que els ciutadans de Catalunya votin d'acord amb una llei aprovada pel poble de Catalunya té unes connotacions autoritàries que no encaixen amb l'Unió Europea.

Tornant a mirar el passat algú podria dir que a Catalunya la Constitució del 1978 va ser aprovada per la majoria, però cal ajustar-se a la realitat i aquesta va ser modificada quan al Congrés de Diputats va esmenar articles significatius del nou estatut per a Catalunya aprovat en referendum i pel Parlament. Naturalment, aquesta trencadissa democràtica -i dubtosament constitucional- és a la base de la situació actual, que vol dir que Catalunya ha de sortir de l'Estat de les Autonomies perquè ha confós l'Estat de Dret amb l'aplicació de la llei.  

A guisa de comentari al marge no està de més apuntar que des del segle XIX han fracassat a Espanya tots els intents de federalisme. Fa pocs anys que els socialistes d'Espanya i de Catalunya es varen riure del federalisme asimètric de Pasqual Maragall, l'encara recent federalisme de Rubalcaba no era credible i el de Sánchez encara menys. No hem d'oblidar que el PSOE va protagonitzar, junt amb el PP, els retalls a l'Estatut ara en vigor, que van deixar per sota dels anhels del poble i de la democràcia. Més recentment hi hagut un manifest federalista per a combatre la independència de Catalunya, és això l'únic que saben fer els signants del manifiesto federalista?


Article recomenat en anglès sobre Catalunya:
https://www.opendemocracy.net/can-europe-make-it/patrice-de-beer/catalonia-vs-spain-clash-of-two-nationalisms
Article recomenat en anglès sobre Escòcia i que mostra certes similituds polítiques, socials i econòmiques amb Catalunya:
http://www.monbiot.com/2014/09/09/england-the-brave/ 

Són indignes i estem indignats.

Jordi Pujol amb la seva dona i els seus fills

Tenia intenció d'escriure sobre el darrer espectacle teatral que he vist, però la força dels esdeveniments m'obliga a canviar de tema.

El maig del 1984 va haver una manifestació per a expressar el suport a Jordi Pujol arran de la seva imputació per l'afer de Banca Catalana.

Aquell "gloriós" dia Jordi Pujol va dir que el govern de Felipe González i Narcís Serra havia fet una acció indigne.

Josep Vendrell és possiblement el que ha parlat més clar : "El secretari general d'ICV, Josep Vendrell, ha demanat aquest diumenge que "es retiri la pensió vitalícia i el tracte protocol·lari" de 'Molt Honorable' a l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, després que enunciés que ha tingut diners sense regularitzar a l'estranger. Segons ha informat el partit en un comunicat, Vendrell ha assegurat que aquests drets són una mostra de respecte institucional, i la confessió de Pujol "demostra que no és mereixedor" d'ells.

Vendrell ha considerat "molt greu que algú amb el seu càrrec hagi estat incomplint la llei i defraudant diners a Hisenda", vulnerant, segons ell, la dignitat de la Presidència de la Generalitat."

Naturalment el qui ha parlat menys clar Josep Rull, nou secretari general de CDC, que ha dit "És trist haver de tancar una etapa així". No és trist, és indigne i resulta indignant. És una cortina de fum dir a més a més "Catalunya està per sobre de tota persona per rellevant que hagi estat". Catalunya no està per sobre perquè amb aquesta acció indigne ha ferit greument bona part del que s'ha fet a Catalunya i ha malmès el moviment sobiranista endagat per l'A.N.C.

M'han dit que la declaració de Pujol no ha sorprès excessivament perquè fa uns dies fa es va presentar a una Sala del Born el llibre “Guerra bruta i discurs de la por” on es detallen totes les maniobres endegades pels serveis policials, polítics i mediàtics espanyols. Salvador Cardús ja va anunciar que “en els propers dies es veurien coses molt grosses”

L'objectiu és associar el sobiranisme amb la corrupció com si la corrupció fos un problema exclusivament català quan tots sabem dels casos Noos, els Gürtels, els EREs andalusos, Bárcenas, Agag. No cal dir que les presses amb l'abdiació-proclamació amaguen quelcom.  Arran d'aquesta generalització de la corrupció a Espanya em permeto assenyalar que Alicia Sánchez Camacho, del PP, ha dit quelcom de semblant a Josep Vendrell sobre retirar la pensió vitalícia de Jordi Pujol, però crec que abans hauria de començar per Paco Camps.

No és poca cosa tampoc el que ha dit el nou secretari del PSOE en voler posar en el mateix nivell la violència de gènere amb el independentisme perquè, agradi o no, l'independentisme és un noviment social de masses. Tampoc se n'ha estat de caure en la demagògia més barata per a fer el joc "patriotisme-patrimoni": un element prometedor. No sé si per a refundar el PSOE o per a reforçar el que ha estat sempre. Per altra banda, també caldria que expliqués si els EREs són justícia social o patrimoni versió "partido obrero español".

L'afer Pujol no solament posa en evidència la seva poca talla moral, sinó la política endegada per la Generalitat des de la Transició perquè només ha servit per a engreixar el seu compte corrent i fer una política de baix sostre? Només ha estat una carta per a formar part de la classe dominant. 

Què s'ha na fet del pal de paller?

Santa Maria del Mar va ser Davos, a la catalana, per una tarda?

El global crític d’art, Robert Hughes,

va escriure el 2007*que quan ve aBarcelona quasi sempre visita Santa Maria del Mar i uns dels elements que mé valora són les petites figures d’estibadors que hi ha a les portes de roure, com a representació dels treballadors del Barri de la Ribera, els que carregaven les pedres quan s’aixecava aquesta església. L’església així els recorda i quan Hughes ho contempla se sent amarat de respecte per un fet que dóna dignitat a la ciutat. 

Parlar avui dia de botiflers i de noblesa està passat de moda perquè a mesura que passa el temps i les societats cada vegada són més complexes, van aparaguent paraules noves per a referir-se a realitats socials noves.

A l’entrada anterior d’aquest blog ens hem referit a les institucions polítiques extractives i a les institucions econòmiques extractives, arran del casament que es va fer el dissabte passat a Santa Maria del Mar entre els joves Lara i Brufau es varen trobar en el mateix lloc representants de les dues institucions.

La política va fer que el president del govern espanyol, Rajoy, va ser escridassat i ell va posar la cara que té reservada quan ha de fer veure que no entén res (Bárcenas, Catalunya); tanmateix, jo tinc els meus dubtes de si era lícit escridassar només a ell perquè encara que per molts es tracti del Responsable Nº 1 del maltracte que avui rep Catalunya i sigui qui més es fa el sord, la pregunta que un es fa és que Rajoy no estava sol, hi havia dues ministres del govern de l’estat, és a dir, quatre clars representants de les institucions polítiques extractives. Per altra banda, podem dir que la Generalitat sigui una institució econòmica inclusiva?

Tanmateix, no ens hem pas d’enganyar, podem dir que la resta dels qui van omplir la basílica eren els membres de les institucions econòmiques extractives i com he escrit a l’anterior entrada: "Hi ha una sinergia entre les institucions econòmiques i polítiques.” No cal dir doncs que la coincidència de tots plegats al mateix lloc a la mateixa hora prova aquesta sinergia. 

L’altre dia vaig veure per la TV a Andy Robinson dient que els voltors cada any es troben a Davos i em pregunto si el dissabte passat per la tarda Santa Maria del Mar va ser la versió catalana de Davos. 

[1] Robert Hughes, Pròleg. Timothy Rub, Philippe de Montebello, Maria Teresa Ocaña (Coord): Barcelona and Modernity: Picasso, Gaudí, Miró, Dalí, New York-Cleveland-Barcelona, The Metropolitan Museum of Art-The Cleveland Museum of Art, Generalitat de Catalunya, 2007.

Más vídeos en Antena3

L'ENDEMÀ DE LA VIA CATALANA

El concepte de majoria silenciosa el va inventar Richard Nixon davant dels problemes socials que havia de fer front als EUA i des d’aleshores és un concepte que han aprofitat la majoria de partits conservadors perquè –en teoria- manifestar-se al carrer és un acte més d’esquerres que de dretes, però si hi ha un partit i un país que ha trencat aquesta norma és precisament el Partido Popular d’Espanya. Evidentment aleshores ningú no va parlar de la majoria silenciosa, però és que indubtablement en totes les manifestacions que s’han fet al planeta Terra sempre han estat guanyades per la majoria silenciosa si apliquem el savi i aprofundit raonament d’Alicia Sánchez Camacho, del Partido Popular, que ha dit que la majoria s’ha quedat a casa. ¿Sap d’alguna manifestació que no hagi estat així?

Tampoc no té pèrdua el que ha dit l’ombra de Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría, que ha dit que el govern espanyol és el govern de tots, tant dels que van a les manifestacions com dels que es queden a casa. Tant el que ha dit l’Alicia com la Soraya dóna joc a molta broma per raons òbives.

El que sí cal és recordar al Partido Popular, el més constitucionalista de tots els que es fa i dels que es desfan és que el Dret de Manifestació està emparat per la Constitució Espanyola de 1978, per tant, cal entendre que té una funció democràtica i política, especialment quan el nombre de participants té un gruix considerable. Això vol dir que posar l’ènfasi amb els que es queden a casa vulnera el sentit de la lletra de la Constitució perquè si és un dret cal pensar que té una funció i aquesta funció és l’obligació de tot demòcrata a respectar-la i el govern que es considera demòcrata i constitucionalista té l’obligació de respectar-la i actuar de forma proporcional. Aquesta proporcionalitat no és la que diu l’Alicia de 6/1,6 perquè del 1,6 cal extrapolar una quantitat que s’identifica, però que no hi va. Això és aplicable a totes les manifestacions, per això tots els polítics es miren amb lupa les enquestes, que ara diuen, per exemple, que un 52% de ciutadans de Catalunya votaría SÍ a la independència de Catalunya.

Arran de la cadena humana feta per la Via Catalana el diari MUNDO ha posat maliciosament a la primera plana CATALUÑA ENCADENADA. El cas és que té raó, Catalunya està encadenada des del 11 de Setembre del 1714, és a dir, que al cap d’una l’encadenament cumplirà 300 anys. Haurem de recordar-l’hi al cap d’un any. Podríem trobar moltes proves d’aquest encadenament, però em quedo amb una: Barcelona bombardejada. El lector pensarà que sóc un altre pesat que s’està referint als avions italians que va ajudar a Franco, doncs no. El desembre de 1842, el general Espartero va bombardejar Barcelona durant 13 hores i no content amb el mal que va fer després va declarar que “Barcelona ha de ser bombardeada cada cincuenta años”.

En aquest temps no hi havia separatistes, independentistes, sobiranistes o senzillament catalanistes; el que sí hi havia van ser els federalistes, però tots van fracassar, de la mateixa manera que va fracassar Pasqual Maragall. La manifestació de la Diada de l’any passat va ser sota el lema “Catalunya, nou estat d’Europa” i com ja va ser un èxit el Pere Navarro (PSC) i el seu cap del PSOE es van fer federalistes convençuts, però ja no convencen. Només cal recordar que un prohom del PSOE, Alfonso Guerra, estava satisfet perquè “Nos hemos cepillado el Estatuto”, s’entén el darrer, el que va tombar el Tribunal Constitucional. La conclusió doncs és que ni Estat de les Autonomies, ni Estat Federal, ni Confederal, ni res que signifiqui un lligam polític amb Espanya. No podem fer confiança a l’Estat Espanyol.

Podríem seguir comentant les altres perles amb les que ens han obsequiat diaris com LA RAZÓN y ABC, però el més clar que podem dir els catalans és que si volen donar veua a la majoria silenciosa ho tenen d’allò més fàcil: poder tots els catalans decidir amb el vot democràtic, secret, lliure, constitucional, etc. etc.

A tall de conclusió em permeto recordar que el primer president democràtic després de Franco va ser Adolfo Suárez, un personatge que aleshores no em queia bé, especialment quan va dir allò que era més important la ciència nuclear que la llengua catalana. Tot i amb això, al pas del temps, demostra que ha estat el president espanyol més líder, més capaç de prendre decisions difícils perquè, no ens hem d’enganyar, Espanya no va entrar a la Unió Europea gràcies a Felipe González, sinó que era l’U.E. que volia que Espanya entrés. Què va fer Suárez? Davant la mirada de l’exèrcit i de l’ABC, etc. va improvisar la vinguda de Josep Tarradellas i va deixar tothom amb un pam de nassos. Ara toca dir: Què fa Mariano Rajoy? No res. Un president de govern, un líder polític de veritat el que hauria fet és anticipar-se a CiU i convocar el referèndum. Aleshores faria una bona campanya pel NO i ens deixaria amb un pam de nassos. I de passada s’estalviaria aprenents esparteristes.

Nota:

Premsa internacional

L'Onze de Setembre per la Travessera de les Corts

LA VIA CATALANA PER LA TRAVESSERA DE LES CORTS, BARCELONA

Aquesta foto no és meva, ha estat enviada per l'autor de la foto a THE GUARDIAN i jo l'he copiada. Crec que no ofenc a ningú, però si l'autor o la persona de la foto em demanen que la tregui, ho faré.

https://witness.theguardian.com/assignment/522f24c5e4b0716040115ef4

CARA L'ONZE DE SETEMBRE A BARCELONA, RIPOLL i LES LLOSSES

A BARCELONA

URGELL 101

AVINGUDA SARRIÀ 64

FERLANDINA 41

A RIPOLL

A LES LLOSSES

I A CASA

Via Catalana de l'Onze de Setembre

Més d'un centenar de ciutats de tot el món han fet aquestes últimes setmanes cadenes humanes per la independència, prèvies a la Via Catalana de l'Onze de Setembre. L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha publicat avui un vídeo amb imatges de gairebé totes aquestes cadenes humanes, amb música de Pepet i Marieta. L'ANC ha agraït la col·laboració de tothom qui ha fet cadenes humanes en aquestes ciutats: Wien, Szczecin, Roma, Córdoba, Hong Kong, Everest, Sarajevo, Curitiba, Rio de Janeiro, Castelar, Montevideo, Rosario, Buenos Aires, Boulder, Los Angeles, São Paulo, Quito, Toronto, Paraná, Tokyo, Hamburg, Edinburgh, Berlin, Koeln, Mumbai, Mannheim, Frankfurt am Main, Lisboa, München, Tulum, Beijing, Houston, Auckland, Mexico DF, San José, Santiago de Chile, Oslo, Puebla, Trondheim, Guadalajara, Manchester, Helsinki, Geneve, London, Johannesburg, Zurich, New York City, Miami, Bergen, Reykjavík, Asunción, Copenhagen, Perth, Brisbane, Vancouver, Wellington, Managua, Sydney, Lima, Bogota, Stockholm, Melbourne, Brusselles, Bangkok, Lausanne, Seattle, Montréal, Atlanta, Raleigh, Dublin, Praha, Jerusalem, Mbour, Boston, Paris, Zadar, Budapest, Washington, Dubrovnik, Venezia, Doha, Medellín, Shenyang, Cincinnati, Luxembourg, Toulouse, Den Haag, Panama, Cork, Dubai, Querétaro, Kassel, Guangzhou, San Francisco, Independence, Dallas, Chicago, Minneapolis, Seoul, Warszawa, Athenai, Andorra la Vella, Paris-Eurodisney, Serekunda, Belo Horizonte, Ljubljana, La Baule, Strasbourg, Gibraltar, Stuttgart, Hesseng, Alghero, Lyon, Bilbao, Pokhara, Shanghai... (i les ciutats que s'hagin afegit després de l'edició d'aquest vìdeo).

Pàtria

Autoria i direcció: Jordi Casanovas
Intèrprets: Marcel Borràs / Àlex Casanovas / Lluïsa Castell / Francesc Orella / Fermí Reixach
Teatre Lliure de Gràcia
Quan vaig comprar les entrades per aquesta obra no tenia idea de què anava. Tampoc l'autor es podria imaginar quan fa cinc anys que la va escriure es podia imaginar que s'estranaria poc abans que es facin unes eleccions que tenen un regust d'independentisme. Això val també pels qui estan en contra perquè votaran d'aquest amb aquesta opció. El que és clar que en el fons aquesta obra de teatre és només una obra de teatre i, a més a més, de qualitat. Està ben interpretada, els diàlegs són àgils i versemblants, com també la trama; una mica rebuscada, però això passa en el millor teatre.

Quan dic que només és teatre és perquè com l'independentisme català té el protagonisme temàtic un podria pensar molt fàcilment i natural que l'obra és un pamflet polític. Res de cosa més semblant.

Xavier Rubert de Ventós: Integració del sentiment espanyol

Xavier Rubert de Ventós és una de les persones més interessants de la nostra pell de brau. Una persona amb idees pròpies que les divulga amb assenyada moderació, és a dir, no és pròpiament un mediàtic malgrat estar en els mitjans perquè les seves intervencions sempre tenen un punt d'originalitat, per exemple, en aquesta entrevista es defineix com a independentista sense passar pel nacionalisme, malgrat que, naturalment, el fet nacional hi juga un paper.

Rubert argumenta la seva posició o actitud mentre que, per altra banda José Bono, un dels principals dirigents del PSOE, diu que no pot concebre Espanya sense Catalunya, ni una Catalunya sense Espanya, però no s'adona que això no és un argument. Si els espanyols no poden concebre Espanya sense Catalunya és una visió que no té res a veure amb la democràcia. Clar que Bono afegeix que són més els catalans que se senten espanyols, però que no ho diuen. Aquest és el detall.

El detall és l'exercici de la democràcia i no valen concepcions d'Espanya a priori. Si es fa un referendum sabrem la veritat. Tant si guanyen els que no volen la independència com els que la volen. En qualsevol dels dos casos també serà interessant saber quin percentatge treu cada opció. Segurament el resultat no agradarà ningú i sabrem que a Catalunya no es po dir "Ara és l'hora catalans", ni tampoc "Catalanes, españoles todos".

Hablar de "cultura democrática" es en cierto modo una reconstrucción "a posteriori": la cultura democrática no precede a las instituciones, es su interiorización" (1) Quan es pretén que tots els espanyols tenen dret i vot sobre els destins de Catalunya o dels seus ciutadans és perquè no han interioritzat la cultura democràtica i pretenen que la Constitució és quasi paraula de Déu, cosa que no ha de sorprendre en un estat que s'ha caracteritzat pel seu unitarisme, una llengua, una religió, una pàtria i fins i tot una via de tren.

(1) ROY, Olivier: Genealogía del islamismo. Barcelona. Edicions Bellaterra. 1996: p. 93

La manifestació de l'ONZE DE SETEMBRE

Setembre 1977 al Fossa de les Moreres

Avui fa 35 anys que vaig participar en la manifestació de l'Onze de Setembre del 1977, era l'època de la Transició i havia estat la manifestació més massiva coneguda a Espanya fins aleshores. Malgrat alguna estelada, com es pot veure aquí, al Fossar de les Moreres, la manifestació va ser per l'Estatu d'Autonomia.

 

 

L'Estat espanyol es va inventar una fórmula molt fàcil per a blanquejar l'estatut català, es tractava d'aplica el clàssic "divideix i venceràs", és a dir, el famós "cafè per a tots" que va significar l'Espanya de les 17 Autonomies malgrat que originalment només l'havien demanat les tres nacionalitats històriques. Es varen crear i recrear nous significats per a "nació", "nacionalitat" i "històric" amb el clar objectiu, insistim, d'aigualir els estatuts, especialment el de Catalunya. Curiosament i contradictòria el terrorisme va tenir premi i el País Basc va assolir un estatut millor.

 

 

El balaç de tot plegat és que ara cal la INDEPENDÈNCIA. Catalunya és menyspreada per la resta d'Espanya, quan no és insultada. No cal dir que el partit de Pablo Iglesias ha fet un ridícul democràtic imperdonable. No deixa de ser una dada que el seu comité central es diu Comité Federal perquè se suposa un partit federalista; tanmateix quan fa uns pocs anys Pasqual Maragall va tenir l'original, intel.ligent i realista proposta de fer un federalisme asimètric els socialistes espanyols van mirar cap a l'altra banda i els socislites catalans se'l van treure de sobre. El dirigent, que no líder, dels socialistes catalans diu ara que reivindica el federalisme. Vinga home!

 



 

 

Diari LA VANGUARDIA
Una foto panorámica de la manifestación independentista#.UFCVZ3qXAIw.blogger#.UFCVZ3qXAIw.blogger#.UFCVZ3qXAIw.blogger#.UFCVZ3qXAIw.blogger

Diari ARA
http://www.ara.cat/especials/onzesetembre2012/Diada-onze_de_Setembre-Artur_Mas-manifestacio_0_772122883.html

Diari NEW YORK TIMES
http://www.nytimes.com/2012/09/12/world/europe/12iht-barcelona12.html?_r=3

La BBC
http://www.bbc.co.uk/news/world-europe-19564640

Diari LE MONDE
http://www.lemonde.fr/europe/article/2012/09/11/maree-humaine-pour-reclamer-l-independance-de-la-catalogne_1758784_3214.html

La guinda de la jornada va ser la manipulació que va fer TELEVISIÓN ESPAÑOLA a l'informar sobre la manifestació com a cincquena notía més important del dia, per ells va ser més important l'11-S de Nova York que no pas el de Barcelona. A més a més va dir que era pel Pacte Fiscal quan els organitzadors van deixar clar que era per a la

INDEPENDÈNCIA

 

LE MONDE ho aclareix:
http://www.lemonde.fr/europe/article/2012/09/12/la-diada-catalane-occultee-ou-encensee-par-les-medias_1759232_3214.html

El diari
THE WALL STREET JOURNAL
http://online.wsj.com/article/SB10000872396390444017504577645600449621564.html#slide/12



Alfred Bosch a Soraya Sáenz de Santamaría

Madrid 24 desembre 2012