EL CUENTO DEL GRIAL, Chrétien de Troyes

Títol original: Li Contes del Graal (escrit en francès antic)
Títol: El Cuento del Grial
Editorial: Alianza Editorial, Madrid 1999
257 pàgines
Introducció, traducció i notes: Carlos Alvar

Si de nen m'agradaven molt les pel.lícules d'espases i encara tinc a la retina algunes imatges de la pel.líula Los caballeros de la mesa redonda amb actors i actrius com Robert Taylor i Ava Gardner, però que va anar quedant oblidat. Cal dir que el rei Artur és un dels mites més significatius de l'Europa Medieval i, especialment en el món francès i britànic.

En aquest sentit apuntem que Chrétien de Troyes va fer un munt de novel.les i les més significatives són Erec i Enide, el Cavaller de la Carreta, el Cavaller del Lleó i, evidentment, el conte del Grial.

El conte del Grial no solament és la darrera obra de Chrétien de Troyes, que de fet es considera inacabada, però, malgrat tot és la més influent perquè és en la que es funda el mite del Grial. Un mite que arriba de ple al segle XX. En aquest sentit no està de més apuntar que el 23 d'octubre de 1940 es va fer a l'Hotel Ritz de Barcelona un banquet en honor de Heinrich Himmler. Es tractava, però, de visitar Montserrat perquè una llegenda meitat nazi i meitat wagneriana situava el Sant Grial a Montserrat. Aquí ens hem d'afanyar a dir que a l'obra de Chrétien de Troyes el grial no és mai qualificat de sant. Com hem dit és una obra inacaba, però com ja a l'Edat Mitjana va tenir un gran èxit ja aleshores van aparéixer com bolets el que s'anomena com les "·continuacions" del conte del Grial i algunes d'asquestes continuacions es van dedicar a fer sant el grial.

Manuscrit de Montpeller

Una de les tantes peculiaritats d'aquesta obra és que conté dues històries independents, és a dir, hi ha dos protagonistes que si bé a la cort del rei Artur coincideixen en una ocasió, les trajectòries dels dos són independents. Per una banda hi ha el cavaller Galván i, per l'altra, Perceval. Una de les teories és que algú posterior a l'autor es va dedicar a unir els textos que estaven separats, potser perquè haurien quedat dos contes massa curts.

Perceval deixar la casa materna perquè vol fer-se cavaller, però el disgust que té la seva mare vídua li provoca la mort, de manera que arrossegarà aquesta culpa. Més endavant troba uns cavallers i el cap dels quals li fa unes preguntes, però Perceval, ennloc de respondre a les preguntes, fa preguntes, de manera que el cavaller li diu que ha de tenir mesura i saber distingir quan cal preguntar i quan contestar.

A la vora d'un riu està perdut i demana orientació. Un pescador que va en una barca li diu a on ha d'anar que li donaran aixopluc per passar la nit.

Quan és dalt de tot, busca la casa i no la veu, per la qual cosa maleix al pescador que l'ha enganyat, però de cop i volta "Entonces vio delante de sí, e n un valle, la parte más alta de una torre que apareció." (pàg. 122).

Arriba a la torre que ja l'esperen i el fan entrar en una gran sala al mig de la qual hi ha el que ha conegut com el pescador, que li dóna una espasa amb aquestes paraules: "Bello señor, esta espada os ha sido adjudicada y destinada, deseo de sobremanera que la tengáis. Ceñidla y probadla." (pàg.125)

Al cap de poc "Volvió a sentarse junto al señor, que le hacía muchos honores. Había dentro tanta luz como se podría conseguir con velas en un albergue. Mientras hablaban de una cosa y otra cosa, un criado vino de una habitación sujetando una blanca lanza empuñada por el centro, pasa entre el fuego y los que estaban sentados en la cama, y todos los de allí vieron la lanza blanca y el hierro blanco, y desdee la punta salía una gota de sangre que corría hasta la mano del criado." (pàg. 125 i 126).

Després van passar criats que portaven canalogres d'or pur, amb deu espelmes cada un i "una doncella  que venía con los criados, bella, agradable y bien ataviada, sujetaba un grial entre las dos manos." Aquest grial és anomenat tres vegades més i "El muchacho los vio pasar y no se atrevió a preguntar a quién servían con el grial, pues él siempre recordaba en el corazón las palabras del noble sabio." (pàg.126).  Es refereix el cavaller que més amunt li va dir que calia tenir mesura.

Un passatge molt bell és el de l'oca ferida. "Perceval empiza a aguijar hacia donde ha visto el vuelo. El ganso estaba herido en el cuello, y derramó tres gotas de sangre que se extendieron sobre el blanco, y pafecía color natural."... "Se apoyó en la lanza para contemplar aquella visión, pues la sangre y la nieve juntasle recuerdan el fresco color que hay en el rostro de su amiga, y piensa tanto que se queda ensimismado. A su parecer, tal estaba el rojo sobre el blanco como las gotas de sangre que aparecieron sobre el blanco. Mientras lo contemplaba, le pareció, tanto le agradaba, que estuviera viendo el fresxco color del rostro de su bella amiga." (pàg. 149).

Perceval és rebut pel Rei Pescador

Davant la jubilació, de Thomas Bernhard

Teatre Lliure de Gràcia

Direcció KRYSTIAN LUPA

Intèrprets:  

Marta Angelat Clara /  Mercè Aránega Vera /  Pep Cruz Rudolf

Retrat bernhardià d’una família intoxicada pel nazisme; un ampli espectre de símptomes, una humanitat malalta i esguerrada.

Ja no es tracta d’una ideologia, d’un monstre històric, sinó d’una malaltia espiritual de la humanitat.

Tots els sentiments humans, valors i aspiracions estan infectades per aquest virus.

Ja no es tracta de l’absència de moralitat, de l’amputació del bé, sinó de la moralitat malalta i esguerrada, de la bondat falsificada.

La malaltia profunda de l’home contemporani que genera individus invàlids segons el diagnòstic de Thomas Bernhard.

Uns germans afectats pel virus de la mutació actual del nazisme, enclaustrats en una existència familiar falsificada, en una presó estreta i asfixiant creada i custodiada per ells mateixos, en què es respira l’odi, la por i la impossibilitat de ser feliç...

Krystian Lupa

En el sótano (Im Keller) (2014) Director: Ulrich Seidl

Aquesta pel.lícula austríaca que he vist a l'entranyable cine "Boliche" ha estat vista a diversos certàmens internacionals entre els quals va ser al D'A Festival Internacional de Cinema d'Autor de Barcelona. Una de les primeres ironies de l'autor, és a dir, del director és que en els títols de crèdit apareix el nom de Fritz Lang. El que no és una ironia o, tal vegada, una altra mena d'ironia és que durant una temps Austria va ser notícia arran de Josef Fritzl, conegut com el monstre d'Amstetten, que durant 24 anys va tenir segrestada en el sòtan del jardí a la seva filla que violava sovint i que varen concebrr 7 fills-néts.

La ironia o la metàfora és que en un sòtan es poden amagar moltes perversions, més ben dit, s'hi amaguen. Tots podem dir allò de "si el -o la- miressim pel forat del pany, vés a saber..."

Cal dir que no és una pel.lícula per anar a passar una bella estona, no, és una pel.lícula per a prendre consciència de fins on arriba la ment humana. Aquest film comença mostrant un poble d'Austria amb les casetes ben fetes i ordenades, un petit paradís, però tot seguit veiem un sòtan convertit en un espai per a la pràctica el tir en pistola o fusell. 

En un terrari es produeix una de les escenes més esfereïdores que mai he vist: com un serp pitó es cruspeix una rateta; i consti que no em considero animalista.

En un altre sòtan tenim un aficionat a la música que toca marxes militars amb la seva trompa i que quan es reuneix amb els seus amics per atipar-se de cervesa els explica que el millor regal de noces va ser aquest quadre amb la fotografia de Hitler.

Un dels temes estrella de la pel.lícula és el sado-masoquisme. Ens presenta el cas d'un home despullat que està disposat a fer totes les humiliacions de la seva mestressa. Aquesta mestressa explica a la càmera que tot és gràcies a l'amor que hi ha de l'un envers de l'altre. El de la foto està disposat a netejar els vidres de la mampara de la dutxa així com el water amb la llengua. Un masoquisme menys exagerat és el d'aquesta dona que considera que

l'home és el que ha de dirigir la relació eròtica. Un cas sorprenent és el de la dona que baixar al sòtan, que és una mena de traster, agafa una de les caixes de cartó dels prestatges, l'obra i hi treu una nina-nadó hipereal, que pot ser nen o nena, per bressolar, abraçar, cantar; al cap d'una estona agafa la caixa i la desa. Potser demà agafarà una altra caixa.

Les escenes solen ser ben lentes de manera que l'espectador s'adoni bé del que passa, que entri a formar part d'aquest ambient irrespirable.

Tanmateix, una pel.lícula molt recomenable per a penetrar als baixos fons de la nostra ment.

HANNAH ARENDT, un film de Margarethe von Trotta

Entrevista subtitulada en castellà


Hannah Arendt ha estat l'única que he vist en els darrers mesos, que són molts perquè no vaig gaire al cine i faig molt bé d'anar-hi tant poc. Un cop al cine, abans de la pel·lícula he vist tres tràilers i m'ha semblant que els tràilers eren tots de la mateixa pel·lícula, grans màquines que es mouen per l'espai, molt de foc, grans herois, molts superhomes i moltes superdones i, en un dels trailers, el propi Superman, que no sé què hi pinta avui, quan es va crear era l'únic, però cada pel·lícula d'aquestes ja té uns quants.

Quan tenia setze anys els diaris anaven plens d'un tal Adolf Eichman, per ser responsable de la mort de molts jueus. Amb el temps un va sabent més coses. L'Estat d'Israel no va ser cosa fàcil tampoc ho és ara.

Segurament no és imprescindible, però crec que és força convenient conéixer una mica la història dels primers anys de l'Estat d'Israel per tal d'entendre tot el significat de la pel.lícula o, altrament dit, del que passava a Israel en el temps històric de la pel.lícula.

David ben Gurion és possiblement un dels polítics més intel.ligents del segles XX i això ho va demostrar ja quan va omplir de jueus que fugien d'Europa en el vaixell "Exodus" sense tenir cap port mediterrani que poguessin desembarcar i, al mateix temps, estava negociant a Nova York la fundació de l'Estat d'Israel. Després d'aquest èxit va aconseguir d'Alemanya una compensació econòmica pels sufriments causats al poble jueu quan, de fet, la indemnització no tenia cap sentit perquè la xoà tingué lloc quan l'Estat d'Israel no existia, per tant, no era una part damnificada per la xoà.

David ben Gurion va donar la consignar als esdevinguts ciutadans de l'Estat d'Israel de OBLIDAR, calia oblidar el que s'havia patit perquè "si continuem parlant d'això la gent s'en cansarà". Així que es parlava dels "presents absents" malgrat que, com hem dit, gràcies al preu posat als "absents".

Des del mateix moment de néixer l'Estat d'Israel va ser amenaçat de mort per tots els seus veïns i, lògicament, Israel es va preparar per a la guerra, mentre que Nasser, amic de Hitler, feia uns discursos radiofònics clarament antisemites i amenaçadors.

Per altra banda la intel.ligència israelita sabia a on era Adolf Eichman el 1954, però aquesta informació es va congelar per a fer-la servir quan calgués. Relacionat amb el que s'ha dit de l'amenaçada continuada sota la qual vivia Israel el moment necessari va arribar el 1960. Aleshores es va detenir a Eichman i va ser portat a Israel per a jutjar-lo. Es volia fer u judici o un circ? El judici va ser manipulat des del principi perquè abans es va haver de canviar la llei perquè sí Eichman s'hagués declarat culpable, aleshores el judici s'hauria acabat automàticament i ben Gurion no podia córrer el risc d'aquesta possibilitat perquè no hauria pogut aixecar el circ. Evidentment alguns d'aquests aspectes apuntats no els sabia Hannah Arendt, però sí que era conscient del caràcter espectacular que agafava el judici, el primer judici televisat a la història.

El cas dels jueus còmplices amb els nazis no cal que siguin comentats aquí perquè la pel.lícula ja ho mostra clarament i, per altra banda, és, com la corrupció, natura humana.

Per a David ben Gurion el judici representa l'exercici per part d'Israel de la seva legítima voluntat i deia que quan escolto a Nasser penso en Hitler, és a dir, ja no toca OBLIDAR, cal utilitzar el passar cara al futur perquè cal evitar una segona xoà.

El judici era part de l'equipatge per a què l'Estat d'Israel tregui pit i es prepari per a la guerra, caldrà fer un atac preventiu, del contrari Nasser destruirà Israel i el poble viurà un segon Auschwitz. Israel es prepararà doncs per a la Guerra del Sis Dies. La preparació d'aquesta guerra va començar doncs amb el judici a Adolf Eichman.


Es tractava doncs de venjar-se, però evidentment no es podia dir així. El problema era el presoner/botxí/víctima perquè hi havia ganes, per part dels polítics, d'anar pel botxí.

En el judici va quedar clar que Eichman era un pobre home, s'havia limitat a seguir les ordres que havia rebut, no es podia imaginar fer una altra cosa. Tenia clar que haviaa de fer bé la feina i la seva feina era que els jueus detinguts pugessin al tren. Un cop al tren acabava la responsabilitat d'Eichman perquè a ell no li afectava si el tren els duia a un forn crematori o a una platja. Se li preguntava perquè ell, sabent a on anaven els jueus, no s'havia declarat incompetent a fer la feina. La resposta ja es pot imaginar. Eichman no entenia que se'l jutgés per una cosa de la que ell no era el responsable, ell era un simple executor de les ordres que arribaven de dalt.

El tema doncs de la pel·lícula és que la filòsofa Hannah Arendt va a Jerusalem per a seguir el judici com a corresponsal del "New Yorker". Naturalment s'adona del circ mediàtic muntat per Ben Gurion i de què Adolf Eichman és un pobre funcionari que compleix ordres.

Naturalment no va agradar a molts jueus que Arendt no tractés a Eichman com un botxí perquè Arendt va anar massa lluny. Arendt va inventar el concepte de la "banalitat del mal", un mal que és generalitzable, més ben dit, generalitzat, que habita entre nosaltres. Ho veiem aquí quan s'utilitza la Constitució per anar en contra de la Democràcia, ho veiem quan un policia colpeja estúpidament i convulsiva a una persona que és a terra indefensa, ho veiem quan es fa un desnonament per no pagar, fa molt de temps que ho sabem: "Luces de Bohemia" (1924), de Valle Inclán, un personatge conservador diu: "la ley es inescrutable". És clar que la llei, la constitució o les ordres internes del departament K no estan fetes al servei de l'home, sinó al servei del sistema, per això la darrera banalitat del mal és que s'ha fet veritat la profecia de George Orwell "Big Brother is watching us".

Per a Arendt l'ésser ve del saber i el saber ve l'entendre, mentre que Eichmann no podia ésser perquè no podia pensar i no pensar significa no estar en un mateix. Així Arendt descobreix que l'absolut extrem del mal no ve d'un pensament malvat, sinó de la incapacitat de pensar, que pensar és just allò que ens permet diferenciar entre allò lleig i allò bell, entre el que és just i el que és injust, entre el bo i el dolent.

Això significa que Eichmann no era el culpable total, sinó un culpable banal, una simple peça entre moltes altres peces perquè la banalitat de negar-se a pensar vol dir negar-se a ésser. L'absoluta negació de la veritat de l'ésser és la mort, per tant, Eichmann era un portador de la mort. Eichmann no podia dir la veritat perquè abans de morir ja estava mort.

Per altra banda, Arendt va veure en el judici com alguns testimonis eren escridassats per altres jueus perquè havien col·laborat amb els nazis. Evidentment Ben Gurion no va preveure aquest problema.

El resultat de tot plegat va ser l'execució d'Eichman i l'ostracisme d'Arendt que va ser declarada persona no grata per l'Estat d'Israel i, per descomptat, per moltes de les comunitats jueves d'arreu del món.

La pel·lícula reflecteix perfectament el problema i, per això, és tracta com poc cinematogràfica i és una pena que "Fotogramas" la puntuï amb un 3/5. Sembla que els cinèfils ja no els agraden les paraules, volen: "action!".

Per una banda es recomanen les entrevistes a Hanna Arendt subtitulades en castellà. Si es va a la que hi ha aquí posada, es podrà continuar amb les següents si s'entra a YouTube.

Part de la informació que figura aquí en el seu moment no era coneguda per Hanna Arendt perquè qui va fer la recerca va ser Idith Zertal, l'autora de "La nació i la mort. La Xoà en el discurs i la política d'Israel". Cal dir que aquesta autora tampoc és grata a l'Estat d'Israel. Només la trobem a la Wikipèdia en català i francès. També la trobem a la Wikipedia en hebreu, però ens permetem dubtar de la seva fiabilitat.