Aquest blog està concebut com una mena de diari de les meves activitats (espectacles, viatges, etc.) i en algunes ocasions comento política. Les opinions dels lectors són benvingudes.
Com s'endevina pel títol de l'espectacle no és teatre, sinó les cartes que el gran autor teatral Anton Txékhov i la gran actriu del moment a Rússia Olga Knipper es varen intercanviar.
No cal dir que la interpretació dels dos intérprets ha estat impecable i com també cal aplaudir la bona execució del pianista.
Vaig al Teatre Nacional de Catalunya, entre altres, per la senzilla raó que m'agrada el teatre amb una preferència pel teatre català per la senzilla raó que som a Catalunya. El problema és que darrerament al T.N.C. s'hi representen obres que no són teatrals. Ja es va fer Joan Maragall, llei d'amor i un espectacle-homenatge a Sagarra i un altre basat amb la famosa novel.la de Mercè Rodoreda.
Penso que aquesta política teatral o política a seques no és bona pel teatre, ni el català, Hi ha moltes obres poc conegudes de grans autors com Joan Oliver i Manuel de Pedrolo.
L'espectacle en qüestió l'he trobat avorrit i l'he anat a veure perquè no fa gaire vaig fer-ne un treball relacionat amb el poema el comte Arnau, fet que va desvetllar la meva curiositat de com es feia aquest impossible de portar el poema a l'escenari. El cas és que el pome no apareix sencer i hi ha textos que no són del poema encara que potser sí de Joan Maragall, com tampoc no sé què hi pinten els famosos primers versos de la Divina Comèdia de Dant, això sí, dits en l'orignal toscà.
Crec que el vídeo que figura en aquesta entrada n'és una prova del que penso i dubto que les rialles hauria merescut l'aprovació de Joan Maragall. Malgrat tot, cal dir que l'espectacle va ser molt aplaudit gràcies a l'escenografia i l'equip de teatre com Ernest Villegas en el paper de comte l'Arnau, Anna Ycobalzeta com Adelaisa o Vicenta Ndongo com Corifeu de les veus de la terra; com també els cantaires del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana.
La meva estima i passió pel teatre té molts noms propis, a l'escenari he vist actuar a dames com Maria Vila, María Asquerino o Peggy Ashcroft, però amb el pas del temps, aquelles actrius que quan jo era jove elles també eren joves, ara elles també han esdevingut grans dames de l'escena com en són exemple Vanessa Redgrave i Núria Espert. La Vanessa la vaig veure per primera vegada a l'escenari en una obra de Brecht a Londres i la Núria Espert fa ja uns cinquanta anys que la vaig veure al Teatre Grec fent de Maria Rosa. També la recordo al Teatre Barcelona en "Nuestra Natacha".
Ara, m'ha fet una gran il.lusió tornar-la a veure fent de Lucrècia, en un paper realment molt difícil i que ella se'n surt meravellosament.
L’autor ens ofereix com antropòleg una visió àmplia del que ha estat Guinea Equatorial mentre va ser una colònia espanyola i també del que va passar després amb la independència. Evidentment el que ocupa més espai és el primer, que a més el podem dividir entre abans de Franco i durant el franquisme.
Essencialment no hi ha cap diferència entre els dos períodes de dependència d’Espanya, però durant Franco es pot dir allò de corregido y aumentado perquè si en cap cas es pot dur que el colonialisme espanyol era més suau o light que el francès o l’anglès, la particularitat del franquisme va ser que volia enganyar, és a dir, que pretenia que els altres colonialismes eren dolents i el nostre era bo.
Referint-se al segle XIX llegim: “El fet d’habituar els guineans a vestetir-se anava destinat, òbviament, a preservar-los de la “immoralitat”, però també tenia objectius molt menys altruistes. Les autoritats colonials van fer tot el que van poder perquè el vestit esdevingués una necessitat, i que, per tant, impulsés als negres al consum (i l’assalariament conseqüent)”
Com som molts els que hem considerat un home progressista la figura de Joaquín Costa val a dir que ell i els seus acòlits deien que “El colon, copulant amb les guineanes, no es lliurava als plaers de la carna, sinó que se sacrificava per fer evolucionar l’espècie”. Segurament això podria ser una justificació a allò que ara se’n diu “turisme sexual”.
Pel que fa els missioners, els claretians va ser l’ordre que tallava el bacallà. Així llegim:
“A més, una part (no pas la més important) del pressupost dels missiones provenia dels fidels espanyols que donaven almoina per als “negrets”, o de particulars amb interessos a Guinea, que cooperaven estretament amb els poderossos claretians.
Veiem doncs, que realment hi havia una certa especificitat pel que fa a la funció de la religió en la colonització de Guinea respecte a la resta de les colònies africanes. La intensitat de la missionalització va ser abassegadora. Els claretians no tenien cap escrúpol a profanar els llocs sagrats locals i, fins i tot, amb l’ajuda de la Guàrdia Colonial, van cremar totes les caixes de “malan” que va trobar (en les caixes, els fang (nom d’una tribu) hi guardaven els cranis dels avantpassats per retre’ls culte)”
Aquesta conducta vexatòria de qui es considera civilitzat enfront el qui es considera salvatge és d’allò més mancada d’humanitat, de caritat, de comprensió, de relilgió i més plena d’acarnissament, menyspreu i odi, per tant, impossible de ser més allunyada del missatge de Jesuscrist.
frameborder="0" allowFullScreen="">
És un llibre interessant en el que l'autor fa el gran esforç d'harmonitzar ciència i religió. En aquest sentit crec que alguns passatges del darrer capítol són aclaridors:
Me uno a todas las personas de buena voluntad en el deseo de ver a dos instituciones viejas y estimadas, nuestras dos rocas antiguas (la ciencia y la reli¬gión), coexistir en paz mientras cada una de ellas trabaja para hacer un retazo distintivo para la capa integrada de muchos colores que habrá de celebrar las diferencias de nuestra vida, pero que cubrirá la desnudez humana en un abrigo sin fisu¬ras llamado sabiduría. (.)
Me invade el desánimo cuando algunos de mis colegas consideran que su ateísmo personal (al que tienen todo el derecho, desde luego, y que en muchos aspectos yo también profeso) es una panacea para el progreso humano frente a una absurda caricatura de la «re¬ligión», erigida como un hombre de paja con fines retóricos. Resulta, sencillamente, que la religión no puede considerarse idéntica al literalismo del Génesis, al milagro de la licuación de la sangre de san Genaro (que, al menos, proporciona una excusa para la maravillosa fiesta anual de San Genaro en las calles de Nueva York) o a los códigos bíblicos de la cabala y la moderna propaganda mediática. Si estos colegas quieren combatir la superstición, el irracionalismo, el filisteísrno, la ignorancia, el dogma y una caterva de otros insultos a la inteligencia humana (que con frecuencia también han sido convertidos políticamente en peligrosas herramientas de asesinato y opresión), entonces que Dios los bendiga… pero que no llamen «religión» a este enemigo.
De manera similar (naturalmente), pronuncio mi anatema sobre aquellos dogmáticos y «verdaderos creyentes» que. usurpando el buen nombre de la religión para sus doctrinas partidistas, intentan suprimir las verdades incómodas de la ciencia, o imponer su marca peculiar de fibra moral a las per¬sonas que. legítimamente, tienen gustos distintos. Las carre¬ras son cortas, y aunque no voy a negar algunos buenos mo¬mentos de comedia, e incluso de logros de los que sentirse orgulloso, prefiero con toda seguridad estudiar la evolución y la paleontología de los caracoles terrestres de las Antillas que combatir a los creacionistas. Ya está dicho. (.)
Y, claro, podemos llevar la ciencia y la religión a alguna forma de coxistencia políticamente correcta si todos los científicos prometieran no decir nunca nada sobre religión y todos los profesionales de la religión juraran que la incómoda palabra que empieza por "c" no saldría nunca de su boca.
Encara que sigui una obvietat cal dir que és un llibre interessantíssim, intel.lectualment molt honest, personalment molt valent perquè agafa el toro per les banyes i posa contra les cordes el cristià sobre el fet darwinista i igualment posa contra les cordes el darwinista que li fa veure que Déu pot ésser el nostre creador. Crec que la millor manera de fer-se càrrec és la transcripció de dos paràgrafs de l'epíleg:
¿Puede un darwinista ser cristiano? ¡Claro que sí! ¿Es siempre fácil para un darwinista ser cristiano? No, pero, ¿quién dice que las cosas importantes en la vida son fáciles? ¿Está el darwinista obligado a ser cristiano? No, pero ha de intentar entender a quienes lo son. ¿Está el cristiano obligado a ser darwinista? No, pero ha de darse cuenta de lo mucho de lo que hay que abjurar si no se hace el esfuerzo y se pregunta uno seriamente (si se rechazan todas las formas de evolu¬cionismo) si se están usando los talentos dados por Dios en toda su magnitud. Al principio de este libro les hice la promesa de que trataría de ser honesto, que no eludiría las cuestiones difíciles, sino que preten¬dería siempre ver cómo se puede comparar y conectar una versión sumamente vigorosa del darwinismo con una lectura del cristianismo muy tradicional y radical. He intentado cumplir mi promesa, estruc¬turando la discusión desde la religión revelada, a través de la teolo¬gía natural, hasta la naturaleza y el fundamento de las cuestiones morales. Algunas áreas, aunque puedan estar muy arriba en la escala de visibilidad pública, no parecen ser cuestiones que creen tensión o tirantez. Evidentemente, si eres un cristiano fundamentalista, enton¬ces la lectura darwinista del Génesis te va a dar grandes problemas, sospecho que problemas insolubles. Pero, como he señalado, la in¬terpretación bíblica es un tema que los cristianos han estado discu¬tiendo y refinando casi desde el comienzo de su religión. Hay un montón de recursos disponibles para el cristiano que quiera acercarse a la ciencia y alejarse de una lectura literal de los primeros libros del Génesis.
de Tap Olé DIRECCIÓ: Tap Olé COREOGRAFIA: Guillem Alonso i Roser Font DIRECCIÓ MUSICAL: Roger Raventós BALLARINS: Guillem Alonso Roser Font Ruben Pérez Laia Molins MÚSICS: Roger Raventós (Guitarra) Mario Mas (Guitarra) Dani Figueras (Guitarra) Paco Weth (Baix) Blanca Giménez (Baix) Carlos Cortes (Percussió) Pablo Gómez (Percussió) Teatre Goya
Animat per la dada que el la troupe de dansa Tap Olé l'any 2007 va actuar al Festival d'Edimburg amb èxit el he anat a veure al Teatre Goya i no m'he empenedit, però sí que m'ha deixat un mal gust a la boca veure el poc públic que hi havia.
El ballet que fan és una fusió del jazz amb el flamenc amb notes de cançó de llatinoamèrica, una famosa peça composta per Charles Chaplin i una rumba catalana. Els líders del grup són els catalans Guillem Alonso i Roser Font. La Roser és incansable i la coreagrafia de Guillem és excel.lent dintre del plantejament de l'espectacle. Cal admetre que no és un espectacle ambiciós si l'hem de comparar amb les grans companyies de ballet internacional, però crec que el públic de Catalunya i de Barcelona en especial no pot ignorar aquell art digne fet pels nostres conciutadans. L'espectacle és de noranta minuts i garanteixo que el públic s'ho passa bé fins al darrer minut.
Crec que cal ser consicient que un poble tant petit com Catalunya no es pot permetre el luxe d'ignorar els seus artistes i és una pobra excusa que es tracti de flamenc perquè jo també vaig avorrir el flamenc en temps de Franco, però també en aquest temps van arribar molts andalusos i reconec que la gran majoria no s'ha integrat com haurien d'haver fet. Malgrat aquesta lamentable realitat el flamenc és un art de veritat i si ha Catalunya es conrea aquest art hem de fer l'esforç de respectar-lo i estimar-lo perquè la ignorància d'uns no ha de comportar la ignorància d'uns altres. El que hem de valorar és allò que es fa aquí amb qualitat i aquesta excel.lència és assolida pels de Tap Olé.
Com s'endevina pel títol de l'espectacle no és teatre, sinó les cartes que el gran autor teatral Anton Txékhov i la gran actriu del moment a Rússia Olga Knipper es varen intercanviar.
