LAS VIDAS DE GRACE, Destin Cretton, director.

Guió: Destin Cretton

Intérprets: Brie Larson, John Gallagher Jr., Kaitlyn Dever, Stephanie Beatriz, Rami Malek, Alex Calloway, Melora Walters, Keith Stanfield, Silvia Curiel, Harold Cannon
Sinòpsi: La protagonista, Grace (Brie Larson) una jove que coordina les tasques en un centre d'acollida per a nois i noies que estan en situació de risc per un desajustament social o per immaduresa. Tot i que és una mena d'institució que a Espanya no existeix, s'endevina que la seva funció és que quan tinguin l'edat penal o majoria d'edat hagin desenvolupat els recursos necessaris per no caure en un acte que els portaria a la presó, per tant, l'activitat del centre es podria definir com de prevenció del crim. La feina que fa Grace té un doble atractiu perquè ella també ve d'un entorn conflictiu i per tant l'empatia és màxima.

El títol original és Short Term 12, que és el nom del centre.

El tema doncs de la pel.lícula podria resumir-se en el turment que representa per a Grace aquesta empatia que la porta o la podria portar a la seva infelicitat degut al fet que al centre ingressa una noia amb un conflicte emocional com el que ella va tenir i, de fet, arrossega sense haver resolt.

Els americans tenen gran ofici amb el casting i com els EUA és una societat molt diversa culturalment, aquest tipus de pel.lícula és perfecte per a representar aquesta diversitat d'una manera objectiva i elegant, de manera que en el repartiment no hi ha moltes persones, però a parer meu un petit nombre suficient per a què l'espectador tingui la sensació que hi ha una representació de la societat americana. Els diàlegs són àgils i el conjunt de l'obra resulta versemblant, convincent: un microcosmos que reflecteix aquest gran macrocosmos que són els Estats Units.

Tots treballen molt bé i la protagonista excel.leix, a més de ser maquíssima.

Seguim amb Jack Kerouac

Jack Kerouac

Després de llegir A la carretera, m'he quedat amb les ganes de llegir algunes de les seves cartes, que són totes dirigides a Allen Ginsberg i que trobem al llibre Jack Kerouac - Allen Ginsberg - Cartas.

Així doncs, a continuació, segueixen les citacions que he extret de l'esmentat llibre. Val a dir que com és natural la tria és molt subjectiva, és la meva, i està en funció de A la carretera. No està de més dir que el títol original és On the road i en castellà En el camino.

21.VII.1957: "Se tardará poco en reimprimir En el camino, son sólo 305 páginas en la edición de tapa dura. Libro bestial, por cierto (la primera novela dostoievskiana pura que se escribe en América).
9.VIII.1957: "Bueno, he escrito el artículo que querían para EXPLICAR LA GENERACIÓN BEAT, todo sobre nuestras visiones, las tuyas, las mías, las de Bill, las de Philip Lamantia, Gregory. Visiones de "demonios y heraldos celestiales, las de Joan, Hunkey, Gary, Phil, incluso la de Alene y el chico de Times Square de la Segunda Venida."
1.X.1957: "Mientras tanto se gestan cosas sobre En el camino en Hollywood; me he enterado de que el agente de Marlon Brando (su papi) estaba interesado. Editores italianos han comprado la novela." "...gran habitación del hotel de Viking Press con miles de entrevistadores que gritaban y el rollo original de En el camino extendido en la alfombra, un manucrito de cien kilómetros, botellas de Oldgranddad,..." "... ni siquiera fui a Columbia, donde, naturalmente, habría multitud de jóvenes leyendo En el camino en el West En Bar... montañas de cartas de admiradores, algunas de diecisiete añeras que me habían visto en televisión y se habían enamorado de mí... soy el tranquilo Sam Lunático, en realidad un tranquilo y cobarde soñador del Hinayana..."
8.IV.1958: "en un gran debate organizado por la Liga de Jóvenes Socialistas, que hablaron de "El loco Kerouac", uno de mis espías me cuenta que el presidente quiso descalificarme, pero que un ruso muy divertido de sesenta y cinco años se puso en pie de un salto y con acento ruso dijo que mi escena del prostíbulo mexicano de En el camino hablaba por sí misma y no dejó de gritar sobre la revolución, y todo el mundo aplaudió, revolución de la novela, etc."
2.VII.1958: "Ten cuidado con NY en estos tiempos, ya sabes que los enemigos de Henri Cru me dieron una paliza y casi me mataron cuando estaba borracho y la gente escribe en las paredes de los lavabos del Village: "Kerouac vete a casa"
24.III.1959: L'America College Dictionary va demanar a Kerouac una definició de la generació beat. la resposta va ser: "generación beat, miembros de la generación que alcanzó la mayoría de edad después de la Segunda Guerra Mundial y la guerra de Corea y que promueven la relajación de las tensiones sociales y sexuales, son enemigos de la disciplina, defienden el antipartidismo místico y los valores de la sencillez material, al parecer a consecuencia de los desengaños producidos por la guerra fría. Expresión acuñada por JK." Kerouac no estava d'acord Allen Ginsberg del fet de promoure la generació beat perquè creia que es tractava d'un moviment passiu, és a dir, no era un moviment pròpiament dit.
18.VI.1959: "... he rechazado incluso artículos para Playboy, etc., estoy mentalmente agotado y espiritualmente desanimado por esa mierda de tener que hacer lo que quieren los demás en vez de dejarme con mi antigua vida privada de poesías y novelas"

A la carretera, de Jack Kerouac

Es tracta d'una novel.la qualificada de culte i considerada el llibre de capçalera per a capbusar-se en tot allò relatiu a la Beat Generation, que respon a l'ambient de insatisfacció, incertesa i por després de la II Guerra Mundia i especialment la por a una bomba atòmica. Aquesta novel.la figura entre les millors en llengua anglesa del segle XX. Com s'endevina pel títol és una "novel road" i, com per altra banda, la novel.la és un "roman à clef" perquè per ser autobiogràfica gairebé tots els personats que hi apareixen se sap a quina persona correspon cadascú, aquesta relació personatge-persona és la clau. No cal dir que amb aquest canvia de nom l'autor s'evita una possible acusació de libel. Entre els molts personatges que han estat persones significades a la vida real cal destacar Sal com l'autor, la tia que és la mare, Old Bull Lee com William S. Burroughs, Dean Moriarty com Neal Cassidy, Carlo Marx com Allen Ginsberg. Anagrama ha publicat les cartes entre Jack Kerouac i Allen Ginsberg. El narrador es manifesta en el monòleg interior que sol ser la part més profunda de la novel.la, tant pel que fa a opinions generals com en la descripció de personatges i del paisatge, que precisament per la velocitat de la trama, quasi sempre a la carretera i a més de 150 per hora, el paisatge és sempre canviant.

L'estil de Jack Kerouac ha estat qualificat com literatura espontània, però Truman Capote va dir que "això no és escriure, és mecanografia", per aquesta raó en carta de 6.X.1959 Kerouac li diu en una carta a Allen Ginsberg: "Diga lo que diga Truman Capote, todavía estoy peleando con lo que escribí a mano y ahora estoy (como tú) Orlando Blues, que escribí en 1957, y me da trabajo."

Pel mig del primer capítol podem llegir aquest passatge que és una mena d'introducció: "Anaven pel carrer plegats, entenent-ho tot de la manera ràpida que tenien, que més tard va esdevenir tan trista i perceptiva i buida. I després ballaven pels carrers com baldufes i jo arrossegava els peus al darrere com he fet tota la meva vida darrere les persones que m'interessen, perquè les úniques persones per a mi són les boges, les que estan boges per viure, boges per parlar, boges per ser salvades, desitjoses de tot alhora, les úniques que mai no badallen ni diuen un tòpic, sinó que cremen, cremen, cremen com bengales romanes grogues, fabuloses, exploten com palmeres entre les estrelles i aleshores pots veure una explosió blava i tothom fa "Ohhh!". Com deien els joves així d'Alemanya de Goethe?"

Els personatges, que tindran els hippies per hereus, es mouen sempre amb pocs mitjans es mouen gairebé sense rumb per Amèrica (no parlem mai dels Estats Units), moltes vegades amb cotxes robats i és que "-Ja saps el que deia el president Truman. Hem de baixar el cost de la vida." Les descripcions sempre són dures: "Los Angeles es la més solitària i brutal de les ciutats americanes; Nova York és terriblement freda a l'hivern, però hi ha una sensació de cordialitat boja en alguns carrers. LA és una jungla." Evidentment hi ha sentit de l'humor, però amarg: "van recollir (amb el cotxe) un paio que els va prometre un dòlar si el portaven a Memphis. A Memphis el paio va anar a casa seva, va vuscar el dòlar, es va emborratxar i va dir que no aconseguia trobar-lo."

Aquí un passatge que sembla una macabra premonició: "Va dir que érem una banda d'àrabs que arribaven per fer volar Nova York". Una "lectora" (?) ha marcat amb color rosa els mots següents: "La meva tia va dir una vegada que el món mai no trobaria la pau fins que els homes caiguessin als peus de les seves dones i els demanessin perdó". Recordo que al principi he dit que a la novel.la la tia és la mare de Jack Kerouac a la vida real. "... nosaltres érem allà davant dels precipicis i abismes de la mateixa vida beat en els terribles carrers del l'home". Sempre a la carretera o al carrer, disposat a robar, emborratxar-se, enganyar les noies i tenir fills de mares diferents, sense cap respecte per l'altre, si més no, per part d'uns.

Tenint en compte que aquests trinxeraries esparracats es mouen en llocs decadents, veiem aquest anàlisi: "Ara pensa en aquesta gent al davant nostre. Tenen preocupacions, compten els quilòmetres, pensen a on han de dormir aquesta nit. en els diners per a la gasolina, en el temps, com arribaran allà, de totes maneres, ja ho veus. Però els fa falta preocupar-se i traeixen el temps amb falses urgències i d'altres maneres, purament ansiosos i queixosos ... La gent que hi havia en aquell cinema obert tota la nit eren del més dolent. Negres fotuts que havien vingut d'Alabama per treballar en fàbriques de cotxes a causa d'un rumor; vells dropos blancs; joves hipster de cabells llargs que havien arribat al final del camí i bevien vi; putes, parelles normals i mestresses de casa sense res a fer, enlloc on anar, ningú en qui creure. Si es passés pel sedàs tot Detroit, no podrien reunir-se millors les seves desferres ... Un dia tu i jo baixarem un carreró plegats escorcollant els cubells. -Vols dir que acabarem com vells pòtols? - Per què no, tio? És clar que sí, si ho volem, i tot això. No hi ha cap mal a acabar d'aquesta manera. Hem passat tota la vida sense interferir en els desitjos dels altres, incloent-hi els polítics i els rics, i ningú no es preocupa per tu i tu et fas el teu propi camí.."

" nosaltres passàvem en aquell exacte moment per l'autopista cap a Mèxic contant les nostres històries. Oh trista nit americana! Després érem a New Mexico. El vell cotxe cremava i es queixava i lluitava desesperadament. - Això és tot! -Un funcionari mexicà va somriure-. Tot en ordre, nois. Endavant. Benvinguts a Mèxic. Divertiuvos. Atenció als diners. Conduiu amb cura"

Sobre Mèxic llegim: "Tots tenien les mans allargades. Havien baixat de les seves muntanyes remotes i dels indrets més alts per allargar les mans cap a alguna cosa que ells creien que la civilització podia oferir, i ni tan sols somniaven la tristesa i la seva pobra i decebuda il.lusió. No sabien que havia arribat una bomba que podria fer esclatar tots els nostres ponts i carreteres i fer-les pols i nosaltres seríem tan pobres com ells un dia, i allargaríem les nostres mans de la mateixa manera, de la mateixa manera. El nostre Ford atrotinat, un vell Ford americà dels anys trenta, va passar sorollós entre ells i va desaparéixer enmig de la polsaguera."

Aquesta sortida del Ford no és el darrer viatge malgrat sigui la tornada a casa, a Nova York. Sal trobarà al final una noia, Laura, però sempre serà un penjat, penjat de Dean que quan Sal estava malalt a Mèxic l'abandona, però un com tots a Amèrica tot segueix igual. L'experiència no ha servit de res, el futur és sempre allà i per altrapar-lo que anar allà, viatjar, però un cop s'hi arriba, torne-m'hi. No és un viatge d'aprenantatge com l'Odissea. No hi ha res, fugir per a què no t'agafi la bomba, que si cau també t'agafarà. En un món absurd, l'esperança no hi té lloc.

Odissea, d'Homer

Versió de Joan Francesc Mira

Edicions Proa, Barcelona, 2011

Qualsevol persona llegida pot pensar que llegir l'Odissea als setanta anys és tard i admeto que és així, però ja se sap que les coses no són sempre com un voldria. M'excuso a mi mateix que fa molts anys vaig comprar i començar la lectura de L'Odissea en versió de Carles Riba, Edicions La Magrana, 1993. Tanmateix, no em vaig sentir còmode amb els versos de Riba i vaig acabar abandonant la lectura a menys de la meitat.

La millor manera d'explicar perquè el llenguatge de Mira em resulta més proper que el de Riba és posar un exemple.

Estem en el Cant VI quan Ulisses es dirigeix per primera vegada a Nausica, la filla d'Alcínous, rei dels feacis. És un dels capítols o cants més interressant i més bells d'aquesta obra. Áquesta trobada entre Ulisses i Nausica és fruit de l'aparició de la deessa Atenea mentre Nausica dorm i en el somni li diu el que ha de fer.



Joan F. Mira, pàgina 105

"Reina i senyora, als teus peus! Ets deessa o bé dona humana?
Si ets un dels déus, dels qui ocupen el cel de planes extenses,
jo t'acompare a Àrtemis, la filla de Zeus: ets com ella
exactament, en l'alçada del cos, la figura i la cara.
I si de cas ets un dels mortals, dels que habiten la terra,
tres vegades feliços ton pare i ta mare honorable;
tres vegades també els teus germans: per tu, i per la teua
causa, el cor se'ls escalfa de joia sempre que veuen 
un plançó com aquest quan fa el primer pas en la dansa.


Carles Riba, pàgina 112

- Jo te'm flecto, regina: ¡ets dea o bé moridona?
Si ets dea, entre els déus que l'ample cel posseeixen,
amb Àrtemis, el que és jo, la filla de Zeus poderós,
per la bellesa i l'alçada i el port al més justet comparo.
Si, però, ets mortal, de les que habiten la terra,
tres vegades feliços ton pare, i senyora ta mare,
i tres vegades feliços els teus germans; perquè sempre
deu escalfar-se'ls el cor per a mor de tu d'alegria
quan et miren com entres, plançó florit, a la dansa.


He gaudit plenament amb aquesta lectura i no cal dir que he après o comprès aspectes que no tenia clars, tant referits a l'obra pròpiament dita com de la cultura clàssica dels grecs.

Ara que es parla tant de què el Déu de la Bíblia, Jahvé o YHWH, és un déu venjatiu, penso que és interessant, a través de l'Odissea, per exemple,. veure el tarannà dels déus mitològics del panteó grec perquè són uns pocs segles abans de la Bíblia, situats en un context geogràfic, la mar Mediterrània, que podem considerar proper. Aquest déus, a vegades anomenats els immortals, tenen pulsions humanes. Posidó es venja d'Ulisses per haver deixat cec el seu fill el ciclop Polifem. Per altra banda, el passatge transcrit és, com s'ha dit, la influència que en somnis fa la deessa Atena a Nausica. Ulisses ha arribat a l'illa de Feàcia cansat, famèlic i nu, per tant, la persona que millor el pot ajudar és Nausica. Si Atena té interès en ajudar a Ulisses és per a compensar-lo dels sufriments que ha patit durant aquests vint anys que ha passat des que va acabar la guerra de Troia. Queda explicat en el Cant V (pàgina 83, Mira) quan Atena o Pal.las Atena es dirigeix al Zeus:

"Pare Zeus, i la resta de déus benaurats i perpetus:

Ulisses, Atenea, Nausica i companya

mai cap dels reis que porten ceptre no siga benigne, 
dolç i atent, i que, a més, no conega què és la justícia,
sinó que siga ben dur i governe amb mà implacable,
ja que ningú d'aquell poble on ell va ser rei se'n recorda
del seu Ulisses, el noble, perdut patint els dolors més intensos;
viu amb la nimfa Calipso, que el té a casa seua per força, 
i ell no se'n pot escapar per tornar a la terra paterna,
ja que no té vaixells amb bons rems ni tampoc camarades
que l'acompanyen vogant per les amples esquenes de l'aigua.

Tant de bo, doncs, el déu bíblic hagués estat compassiu, potser la Història hauria anat diferent.

Sigui com sigui es una bella i molt recomenable lectura.

VELLS TEMPS, de Harold Pinter

Traducció: Joan Sellent

Direcció: Sergi Belbel
Intérprets: Míriam Alamany (Kate), Sílvia Bel (Anna), Carles Martínez (Deeley)
Sala Beckett

SINOPSI

Una habitació i una parella. El marit és un director de cinema. La dona espera l’arribada d’una vella amiga que fa vint anys que no veu i amb la qual havia compartit pis durant els anys de joventut. Quan finalment aquesta amiga fa acte de presència, però, ben aviat l’alegria pel retrobament dóna pas a la desconfiança. I comença una pugna entre el marit i l’amiga per tal de veure qui té més poder damunt de la dona. Què passa entre aquest home i aquestes dues dones? Quina relació van tenir elles dues? Quins secrets amaguen els tres personatges?

PRESENTACIÓ

La visita d'una vella amiga de la infància d'un matrimoni causa un seguit de sospites, recels i ambigües tensions en la parella. L'obra ha estat qualificada com un "triangle minimalista". Sota una aparent lleugeresa inicial, gairebé més a prop d'una comèdia de bulevard que d'una obra de tesi, Pinter retrata magistralment els estralls del pas del temps, els laberints de la memòria i la fragilitat de les relacions humanes i de parella. De mica en mica, els records evocats comencen a entortolligar-se i tot acaba agafant una densitat gairebé tràgica. "Hi ha coses que recordes encara que pugui ser que no hagin passat mai. Hi ha coses que jo recordo que potser no m’han passat mai, però, quan les recordo, llavors passen de debò," afirma l'Anna, l'enigmàtic personatge que irromp un dia en la vida d'una parella aparentment convencional. Amb una ironia i un sentit de l'humor ben especials, Pinter escriu una mena de trencaclosques de peces que difícilment encaixen, tota una filigrana per a dues grans actrius i un gran actor, una història ambigua que inquieta, sedueix i interroga constantment l'espectador. Sergi Belbel

Anna és precisament el personatge que diu ""Hi ha coses que recordes encara que pugui ser que no hagin passat mai. Hi ha coses que jo recordo que potser no m’han passat mai, però, quan les recordo, llavors passen de debò" i és precisament el personatge més complicat de l'obra, de fet ho són els tres de complicats perquè l'obra és complicada fins al punt que permet a cada espectador interpretar-la d'una manera diferent. Si dic que Anna és el que ho és més potser és només perquè és l'intrús; tanmateix és així? o potser resulta que Anna i Kate són la mateixa persona? o potser Anna va ser assassinada per Kate?

A la meva manera de veure, potser simplista, cal imaginar-se que l'obra consta d'una dotzena o més de quadres en la què cada quadre és una història diferent que com una mena de patchwork s'hi van afegint quadres nous, però que entre ells l'autor hi ha establert un fill conductor que sembli que les diverses Annas siguin la mateixa o que les diverses Kake siguin la mateix i els diferents Deeley siguin el mateix, però que això és una mena de trompe-l'œil i, per tant, l'espectador quedi lliure de fer les relacions perquè, d'això no hi ha cap dubte, sense ser teatre de l'absurd resulta absurda.

Són indignes i estem indignats.

Jordi Pujol amb la seva dona i els seus fills

Tenia intenció d'escriure sobre el darrer espectacle teatral que he vist, però la força dels esdeveniments m'obliga a canviar de tema.

El maig del 1984 va haver una manifestació per a expressar el suport a Jordi Pujol arran de la seva imputació per l'afer de Banca Catalana.

Aquell "gloriós" dia Jordi Pujol va dir que el govern de Felipe González i Narcís Serra havia fet una acció indigne.

Josep Vendrell és possiblement el que ha parlat més clar : "El secretari general d'ICV, Josep Vendrell, ha demanat aquest diumenge que "es retiri la pensió vitalícia i el tracte protocol·lari" de 'Molt Honorable' a l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, després que enunciés que ha tingut diners sense regularitzar a l'estranger. Segons ha informat el partit en un comunicat, Vendrell ha assegurat que aquests drets són una mostra de respecte institucional, i la confessió de Pujol "demostra que no és mereixedor" d'ells.

Vendrell ha considerat "molt greu que algú amb el seu càrrec hagi estat incomplint la llei i defraudant diners a Hisenda", vulnerant, segons ell, la dignitat de la Presidència de la Generalitat."

Naturalment el qui ha parlat menys clar Josep Rull, nou secretari general de CDC, que ha dit "És trist haver de tancar una etapa així". No és trist, és indigne i resulta indignant. És una cortina de fum dir a més a més "Catalunya està per sobre de tota persona per rellevant que hagi estat". Catalunya no està per sobre perquè amb aquesta acció indigne ha ferit greument bona part del que s'ha fet a Catalunya i ha malmès el moviment sobiranista endagat per l'A.N.C.

M'han dit que la declaració de Pujol no ha sorprès excessivament perquè fa uns dies fa es va presentar a una Sala del Born el llibre “Guerra bruta i discurs de la por” on es detallen totes les maniobres endegades pels serveis policials, polítics i mediàtics espanyols. Salvador Cardús ja va anunciar que “en els propers dies es veurien coses molt grosses”

L'objectiu és associar el sobiranisme amb la corrupció com si la corrupció fos un problema exclusivament català quan tots sabem dels casos Noos, els Gürtels, els EREs andalusos, Bárcenas, Agag. No cal dir que les presses amb l'abdiació-proclamació amaguen quelcom.  Arran d'aquesta generalització de la corrupció a Espanya em permeto assenyalar que Alicia Sánchez Camacho, del PP, ha dit quelcom de semblant a Josep Vendrell sobre retirar la pensió vitalícia de Jordi Pujol, però crec que abans hauria de començar per Paco Camps.

No és poca cosa tampoc el que ha dit el nou secretari del PSOE en voler posar en el mateix nivell la violència de gènere amb el independentisme perquè, agradi o no, l'independentisme és un noviment social de masses. Tampoc se n'ha estat de caure en la demagògia més barata per a fer el joc "patriotisme-patrimoni": un element prometedor. No sé si per a refundar el PSOE o per a reforçar el que ha estat sempre. Per altra banda, també caldria que expliqués si els EREs són justícia social o patrimoni versió "partido obrero español".

L'afer Pujol no solament posa en evidència la seva poca talla moral, sinó la política endegada per la Generalitat des de la Transició perquè només ha servit per a engreixar el seu compte corrent i fer una política de baix sostre? Només ha estat una carta per a formar part de la classe dominant. 

Què s'ha na fet del pal de paller?

BARTOLOMÉ ENCADENADO, de José Santis Sinisterra

Direcció: Antonio Simón

Intérprets: luís Soler, Manel Barceló, Maria Molins, Tilda Espluga, Montse Vellvehí, Bernat Quintana i Xavier Ruano

Cor: Arnau Armengol, Ramon Bonvehí, Carles Calabuig, Laura Calvet, Anna Farriol, Ana Roche, Alberto Ruiz, Ivan Giménez, Alicia Lorente, Anna Massó, Marina Mulet, Ariadna Pastor, Laia Pastor, Andrea Portella
Ajudant de direcció: Glòria Balañà
Escenografia: Ramon Simó
Teatre Grec

El 2012 un jubilat grec es va suicidar davant del Parlament com a protesta, per a entendre's era la màxima acció que ha fet un indignat a l'Europa dels mercaders, capitalista, banquers i polítics professonals.. L'autor trasllada aquest estat de coses, aquesta indignació, a l'escenari del Grec. 

La idea de relacionar aquesta situació de quasi-esclavatge a què s'ha arribat en ple segle XXI amb el Prometeu Encadenat és original i interessant. En aquest sentit és interessant el protagonisme de Lluís Soler amb el paper de Bartolomé, que ja abans que comenci la representació ell ja està posat dalt d'una torrer d'un pont en construcció, d'aquesta manera es fa visible al poble, però la policia té dificultats per detenir-lo, cosa que permet a Bartolomé fer-se sentir pel poble. Bartolomé no té res, com el grec, i diu que se suicidarà l'endemà.

El sainet comença amb els diàlegs de la parella de policies que el descobreixen a dalt de la torre i continua amb el cor, que són els indignats. Si els policies són un parell de ximplets que es creuen la bondat del cos policial, el cor és la summa summarum una rauxa de fórmules ben aconseguides amb tots els ingredients dels tòpics possibles que dóna de si el capitalisme i els seus mals, amb una retòrica que busca plaura els espectadors per a què se sentin intel.lectuals d'esquerres, però amb el llenguatge més pobre i facilot. Sort que som en uns altres temps i acabada la funció tots anem cap a casa, sense plantejar-se fer una manifestació.

No hi ha dubte que han estat uns esforços desaprofitats i el bon treball de Maria Molins i Tilda Espluga.

VICTÒRIA D'ENRIC V, de William Shakespeare

Versió i direcció: Pau Carrió. 
Intèrprets: Pep Ambrós, Laura Aubert, Javier Beltrán, Paula Blanco, 
Pau Carrió, Pol López, Albert Prat, Mima Riera, Maria Rodríguez, 
David Verdaguer, Arnau Vallvé. 
Vestuari: Sebastià Brosa i Raquel Bonillo. Il·luminació: Raimon Rius. 
Música: Arnau Vallvé. Moviment: Anna Rubirola. Espai: Pau Carrió. 
Ajudant de direcció: Bernat Pons. 
Coproducció Grec 2014 i Teatre Lliure. 
Teatre Lliure de Gràcia

Cal dir d’entrada que no sóc amic de les revisions o, com és aquest cas, agafar un clàssic i donar-li una nova versió, encara que sigui mínima. En aquest cas, però, Pau Carrió ha fet el miracle d’actualitzar un text de Shakespeare, actualitzi el llenguatge i no grinyoli gens. És més, quasi sembla que el superi. Pau Carrió té màgia, de manera perquè no solament és el director, sinó que és també músic de la banda que acompanya l’actuació. Tot i que la música és d’Arnau Vallvé, que és també intérpret i director de la banda.

No sé si és casual, però sembla que un altre aspecte màgic és que poques vegades es veu un públic jove en un Shakespeare.

Per acabar-ho d’adobar amb aquesta obra s’estrena la Kompanyia al Teatre Lliure i ho fa amb un muntatge auster, però ric en recursos.

Pau Carrió ens ofereix principalment la segona part de l’obra, que és no casualment la que aprofundeix amb el personatge del rei.

Com quelcom que em va emocionar per la seva força és la coreografia, que modestament la directora (Anna Rubiola) li diu “moviment coral”, però que per mi ha estat un dels millors ballets que he vist en una obra de teatre: representa la batalla d’Agincourt en la que els cossos xops de sang i suor s’arrosseguen, s’aixequen, cauen i s’arrosseguen, que com en les danses tàrtares acaben quan estan extenuats.

Aplaudeixo la interpretació de tots els actors i molt especialment la dicció d’en Pol López, potser perquè em recorda el mestratge del Lluís Omar.

 
.

Acte de Graduació a la UPF

El 25 setembre 2008 vaig escriure en aquest blog que començava la carrera d'Humanitats. Com l'acte comprèn vàries facultats, cal dir que la d'Humanitats comença en el punt 53:24.

Espanya i França: Dues democràcies?

Els espanyols estem tan feliços amb la nostra constitució com un nen amb sabates noves. El motiu és senzill, com a Espanya la pau social ha estat sempre un salt de pardal, ara ens creiem els reis del mambo. No hi ha dubte que portem molts anys sense cap pronunciamiento, ni revolta de pes, i que malgrat una situació econòmica més tràgica que dramàtica (desnutrició infantil) no hi ha aldarulls. A més segons . Això fa que el nostre cofoïsme sembli un miralleig, per no dir un miracle.

Abans es deia allò de Spain is different i ara amb orgull diem que a Espanya hi ha una democràcia homologable a qualsevol d'Occident i, com és normal, si amb un país concret se la vol comparar no falla que el país de referència és França, cosa normal perquè és el veí i és el que ens posa a l'abast la resta d'Europa. La germana Portugal no compten perquè representen la contradicció espanyola donat que tots sabem que el nom d'Espanya deriva d'Hispània, és a dir, el que políticament és Espanya i Portugal. Anem doncs cap a França.

Ens hi podem comparar? A les darreries del segle XVIII els francesos van liquidar la monarquia per sempre, van fer la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà i la Constitució. No cal dir que amb molts entrebancs (Napoleó, la Comuna, etc.). Comparem una mica amb Espanya.

Se'ns diu que Espanya no és un estat confessional, però l'Església Catòlica és l'única que s'esmenta a la Constitució. No es tracta, però, que s'esmentin totes les altres, sinó cap. Fa quatre dies que en una cerimònia senzilla es va proclamar Felip VI com rei d'Espanya sense cap litúrgia religiosa. Perfecte. Resulta, tanmateix, que el primer viatge internacional el fa al Vaticà. En què quedem? Una de cal i una d'arena.

Si ens hem tornat tan europeus, crec que la primera visita l'hauria d'haver fet a Brussel.les o Estrasburg i després l'ONU, sense oblidar els veïns: París i Lisboa.

Ara toca una mica dels drets del ciutadà. Tots hem vist com el partit que governa Espanya amb els vots de la majoria dels espanyols (encara que a Catalunya va perdre) ha anat molt ràpid per a aforar a Joan Carles I amb caràcter retroactiu. Mentre a Espanya es cuina aquesta llei l'expresident de la República Francesa és imputat per un possible delicte financer. Aquí es fa evident que el president de la república és un ciutadà, mentre que el rei de la nostra monarquia és a un altre nivell. Vive la différence!

No per raons religioses, sinó de seguretat i jo em permeto afegir d'igualtat i dignitat ciutadana davant la llei, la República Francesa va prohibir l'ús dels vels islàmics integrals. Sarcozy va dir que el vel no era benvingut a França. Ara el Tribunal d'Estrasburg ha donat la raó a França per a prohibir l'ús de la burka i de la niqab en llocs púlics. Els jutges d'Estrasburg consideren que la cara juga un paper important en la interacció social i que anar amb la cara tapada als llocs públics pot ser una amenaça per a la convivència.

El fet interessant ara és quina mesura prendrà el govern de l'Estat espanyol amb base la sentència de la Unió Europea perquè és un fet que ara hi ha un terreny abonat per a fer una bona llei que prohibeixi el vel integral.

Sempre que surt l'afer del vel islàmic hi ha uns que diuen que ho diu l'Alcorà. Em remeto a l'experta en cultura islàmica, Dra. Dolors Bramon, que diu que un dels problemes són les traduccions que circulen. En la versió original només es diu que la dona ha de vestir amb decència, però després de manipular aquesta versió se li han fet traduccions i fa possible que, com he sentit avui per la ràdio en català, que es deia de manera ferma que l'Alcorà obliga a les dones a duu el vel.