Aquesta novel.la és la continuació de
"Hablando del asunto" (Talking it over) que hem tractat en aquest blog el
23 d'agost, però situada deu anys després. És clar que si he llegit la continuació confirma que és gràcies a què l'anterior em va agradar molt.
Per descomptat que en aquesta novel.la
Julian Barnes tampoc m'ha decepcionat, manté el mateix estil literari, cada personatge és un narrador, es manté el triangle amorós i, per tant, els principals narradors són els del triangle, però apareixen uns pocs nous personatges amb els seus corresponents narradors.
La novel.la continua furgant en les interioritats dels personatges i neixen noves aventures, però la centralitat del triangle arriba al final de la novel.la.
Stuart és el protagonista i ha fet el salt social; ara enlloc de ser un bancari és un petit empresari que ajuda al seu amic de tota la vida, que li falta un bull com a les guixes. Per altra banda Gillian és desconcertant com sempre.
Crec que Stuart és el personatge més interessant i com un exemple, diu: "El que vull dir és que feia negocis quan treballava i feia negocis quan em divertia. I coneixia tots dos mons força bé. La gent que no coneix cap es pensa que són mons despietats, que la missió de l'home del trajo gris és enredar-te, i que, així que lliures la targe de crèdit, la meuca massa perfumada es converteix en un transexual brasiler. Només et diré una cosa. En general, t'ofereixen el que has pagat. En general, tothom fa el que ha dit que faria. En general, un tracte és un tracte. En general, et pots refiar de la gent. No dic que deixis la cartera oberta damunt de la taula. No vull dir que donis xecs en blanc i et giris d'esquena en el moment equivocat. Però saps en quines cartes jugues. En general. No, l'autèntica traïció la practiquen els amics, els que estimes. Se suposa que l'amistat i l'amor fan que la gent es comporti millor, però en el meu cas no ha estat així. La confiança condueix a la traïció. Fins i tot podríem dir que la confiança et convida a trair."
Val a dir que en aquesta novel.la el sexe encara té més presència a l'anterior, de forma que un nou personatge (una dona de 23 anys) diu: "¿T'has adonat fins a quin punt els adults detesten la paraula
follar? Al meu pare tant li fa que fumi i que agafi un càncer, li és igual, però una vegada vaig dir que m'estava follant un paio i em va mirar com si fos una meuca. Com si no pogués apreciat l'acte sublim de l'amor tal com sempre havia realitzart amb la mare, bla, bla, abans que se separessin".
Oliver, l'amic de Stuart, diu: "No parlo gaire. No menjo gaire, ergo no cago gaire. No treballo. No jugo. Dormo. I estic cansat. ¿El sexe? Recorda'm a què treu cap; em sembla que ho he oblidat. També em sembla que he perdut el sentit de l'olfacte..." I en un altre moment diu: "¿Oi que faig unes construccions precioses amb les paraules? Parlo de la mort de l'ànima." Un personatge que aspira a ser Premi Nobel.
Com no podria ser d'altra manera la novel.la acaba com havia acabat en l'etapa anterior. No se sap què passarà. Com diu un personatge de fora del triangle: "Jo esperaré. Que passi alguna cosa. O que no passi res."
En la traducció no m'ha grinyolat res, entre altres coses perquè no tinc còpia de l'original i perquè tampoc sé tant anglès, però hi ha una paraula en què hi veig una errada. A la pàgina 184 la Sra. Dyer es refereix dues vegades a uns cowboys, que diu : "Em va prometre que tallaria l'arbre i se l'enduria. Però el va tallar, el va deixar allà..." El traductor ha deixat sense traduir "cowboy" creient que no té traducció, cosa lògica al Far West, però a Londres a diu "cowboys" els que nosaltres diem "matusser" o "chapucero". Encara recordo en una obra un cartell que hi deia: "We need carpenters, no cowboys"
Aprofito aquesta entrada per fer un petit apunt. Anit vaig veure el programa televisiu "8 al dia amb Josep Cuní" sota el títol Catalunya mira Escòcia, en el que entre altres ha intervingut José Vicente Rodríguez Mora, que ha dit que mentre els catalans sentim menyspreu per a la resta d'Espanya, els escocesos no menyspreen els anglesos. Això del menyspreu dels catalans ho deixo a la consciència de cadascú, però és evident que els anglesos, a Anglaterra, consideren que els escocesos estan en el passat, per exemple, no tenen un únic banc emissor de moneda com el Bank of England.
Sí, avui fa 300 anys que els espanyols i els francesos van véncer la resistència de la ciutat de Barcelona que portava mesos assetjada. Avui no es tracta de mirar la Història, el passat, un passat amb glòries i ombres, si portem 300 anys amb aquesta derrota a les espatlles és perquè les ombres han estat dominants entre nosaltres. Tanmateix, insisteixo, no hem de mirar el passat, encara que estigui tant a prop com el 25 de juliol, hem de mirar cap a endavant: el 9 de novembre.
