Aquest blog està concebut com una mena de diari de les meves activitats (espectacles, viatges, etc.) i en algunes ocasions comento política. Les opinions dels lectors són benvingudes.
Tatre Club Capitol Intérprets: Eduard Buch Mercè Martínez Jacob Torres Miriam Tortosa Martina Tresserra
Amb aquesta obra m'he estrenat teatralment al Capítol. Un espai que quan era cine se'l coneixia per "Can Pistoles", pel tipus de cinema que s'hi feia. Ara és, per sort dels treatrers, un palau de la comèdia perquè "Animals de companyia" és una comèdia en la que el públic es diverteix, però que a poc a poc la comèdia es va passat al drama i acaba amb ser una tragèdia, però és clar, una tragèdia del segle XXI amb personatges tant desvergonyits que parlen de sexe amb tota naturalitat.
En aquest sentit l'aportació del Capitol és un aire fresc que s'agraeix. No tant perquè hagi de marcar una línia nova, però sí que dintre del gran ventall de situacions possibles, s'agraeix que determiants aspectes de la vida real sigui tractats d'acord amb la varietat de situacions que hi ha la vida.
Fedra, enamorada del seu fillastre Hipòlit i empesa per la seva confident, Enona, confessa la seva passió. Ferida pel rebuig d’Hipòlit, ella no pot amagar el seus sentiments davant del seu espòs i rei d’Atenes, Teseu. Colpida per un profund sentiment de culpa, Fedra s’endinsa en un infern personal. La seva passió desbordant i irrefrenable la conduirà, a ella i a la resta de personatges, a un tràgic destí. Racine compon en aquesta tragèdia un retrat profund, apassionant i colpidor del desig i de la sexualitat femenines. Sergi Belbel
Crec que d'un clàssic no hi ha molta cosa per dir perquè ja està tot dit i val la pena saber que la revista NÚVOL n'ha publicat la traducció, que és el text que s'ha sentit al Teatre Romea.
Teatre Lliiure de Gràcia Autoria i direcció: ORIOL TARRASÓN LA KOMPANYIA LLIURE&LES ANTONIETES Intèrprets Pep Ambròs Kit / Laura AubertHarry / Paula Blanco Kitty /Javier BeltránDudley / Annabel Castan Blanche /Mireia Illamola Elsa / Pol López Tom / Arnau Puig Nick / Bernat Quintana Will / Mima Riera Mary / David VerdaguerJoe / Tennessee gos
"Durant els anys 20, els Estats Units d’Amèrica viu un decenni d’esplendor econòmic i social que s’acaba coneixent com El somni americà. Aquesta expressió ve a dir que qualsevol persona que treballi durament i amb perseverança pot ascendir en l’escala social fins el límit que ella mateixa es proposi. Gairebé cent anys després, aquesta definició s’ha allotjat al subconscient de la nostra societat amb tal força que l’èxit sembla ser la única opció vàlida per a tots els ciutadans del món. Però què passa amb tots aquells que rebutgen aquest somni d’èxit individual i persegueixen un somni més petit i col·lectiu, fet a mida, un somni en el qual creure sense la necessitat d’estar eternament adormits? Hi ha lloc per a ells en el nostre món?" Oriol Tarrasón
Teatre Lliure de Montjuïc Traducció: Cristina Genebat Direcció: Juan Carlos Martel Beyod Intèrprets Aina Clotet Teresa / Eduard Farelo Xus / Jordi Martínez Jaume / Isabel Rocatti Martina / Elena Tarrats Laura
Programa de mà:
He volgut mostrar la bellesa i la noblesa de la gent quan es llança amb seriositat i naturalitat a alguna cosa, encara que sigui una recreació terapèutica. Jo odio el noranta per cent de les paraules que dic. I penso que en bona part això em fa ser dramaturga. La manera com parlem els éssers humans em sembla fins i tot dolorosa, no sonem mai tal com voldríem. Sempre ens aturem enmig d’una frase perquè ens fa terror dir alguna inconveniència. Parlar és una mena de misèria. I suposo que em consola trobar els ritmes i la poesia accidental en els intents inadequats de tothom per expressar els seus pensaments. Tots vivim cada dia, en una mena de silenci, el patiment d’intentar comunicar als altres què volem i què pensem. Annie Baker.
Com pot ser que una dramaturga tan jove hagi sacsejat el panorama teatral dels Estats Units amb una obra aparentment tan simple com una classe de teatre? I és que l’obra de l’Annie és això, unes classes de teatre en una mena de petit centre cívic amb gent que, per un motiu o altre, necessiten expressar-se d’una altra manera fora de l’habitual per sortir del punt on han arribat no se sap com. Una comèdia que utilitza el teatre com a teràpia indirecta. Juan Carlos Martel Bayod.
Aquesta estranya i curiosa peça teatral no està plantejada com una obra teatral, sinó com funciona una mescla, molt americana per cert, una escola que prepara els alumnes pel teatre, abans d’anar a una escola de teatre, i, al mateix temps, fer teràpia de grup. La preparació teatral té més Dale Carnegie per a desinhibir de manera que els alumnes generen, com sers humans que són, amb les seves interaccions fora de classe el drama.
No cal dir doncs que la cosa funciona, un s’ho passa bé, però és evident que al cap de vint-i-quatre hores ja està tot oblidat; tanmateix, com he dit, és una peça curiosa i si un té el temps li recomano veure-la.
Traducció: Carolina Moreno
Repartiment:
Strindberg: Marc Martínez El Músic i el Jove: David Anguera
La Dona: Carolina Moreno
Cover de la Dona: Verónica Navas Teatre Akadèmia
En el programa de mà hi ha un interessant text de presentació de l'obra signat per Teresa Vilardell que diu:
Des que vaig topar-me en una
llibreria amb el relat Ensam, de Strindberg, vaig saber que tenia una
petita gran obra a les mans. Ensam en suec, vol dir "sol" o "en
soledat", ¡ Strindberg la va escriure quan tenia
cinquanta-quatre anys.
Marc Martínez, Strindberg a Solo, em diu durant els as-saigs i amb gran
vehemencia -una vehemencia que no-més teñen els actors- que gairebé a totes les vides hi
ha un "moment So/o", un "moment Strindberg". Certament. El
"moment So/o" es aquell instant en l'avantsala de la maduresa en el
qual un necessita aturar-se, escoltar el silenci, desfer nusos, per poder
continuar, renéixer i co-mengar de nou. So/o es aquest
viatge, una experiencia humana que compartim amb Strindberg i que ell ens
retor-na vertebrada en un magnrfic relat. Un viatge fet des de l'observa«ió del jo, de la ciutat d'Estocolm, deis seus habitants, de la memoria i
del record, transfigurats en miralls grácies
a la mirada de qu¡ els contempla, una mirada, la de
Strindberg, que travessa temps, espais i es-tétiques
i arriba sense veis a Trióme i la dona
contempo-ranis. So/o parla del desig de voler tornar a comencar i de, per una
vegada, no errar-la.
Es potser aquesta reí en la vida íntima, social, política que té Ensam la que motiva que avui ens
apleguem al Teatre Akadémia per, potser des
del teatre i la literatura, teñir la satisfacció de descubrir alguna cosa mes sobre el "moment Strindberg"
particular, i conéixer també
un autor a qui els tópics han empetitit.
Grácies a totes les persones de l'equip
que m'han acom-panyat en aquest viatge Strindberg, pie d'aventures,
difi-cultats i celebracions com la d'avui. Grácies per ser aquí amb nosaltres.
Aquest text del 1903 és quasi un monòleg interior perquè qui només parla és Strindberg que està magníficament interpretat per Marc Martínez, amb un paper molt difícil per la vehemència extrema en què hi posa les paraules. Unes paraules riques de significat.
Potser per això al sortir del teatre vaig sentir a una senyora que li agradaria llegir-lo. No m'estranya, crec que això ens passa molt després d'haver escoltat un text tan sucós com aquest.
Al fil del que diu la Teresa Vilardell estic d'acord que tots els que ja tenim certa edat hem passat o passem de manera quasi continuada pel que en diu un "moment Strindberg", com també li podem dir un "moment Solo".
En aquest sentit em va impactar quan en una de les ocasions, pel final, Strindberg diu alguna cosa així com que a la vida ha tingut èxits, fracassos, encerts, equivocacions, etc. etc., que no recordo bé, però ho remata genialment amb un "Tot i així, què?"
Crec que aquests pocs mots, aparentment sense importància, trasllueixen un text dens i que fa pensar malgrat que, com s'ha dit, caldria llegir-lo.
El 26 de gener (l’aniversari de
l’entrada de Franco a Barcelona), em va entrar a casa, per correu electrònic,
un missatge de contingut polític, però de molt baixa estopa. Vaig percebre una
intenció de manipular-me amb arguments pobres, però que potser tenen ganxo. Després
de donar-l’hi voltes el contesto a través de qui em va enviar el correu.
La paraula que em va irritar
d’entrada va ser “padrino”. Comencem doncs per Jaume Roures, de qui no sé gran
cosa fora de qué és l’alma mater de Media Pro. Una empresa que li veig sovint
la gran torre que té a la Diagonal nova i de la que hi penja la bandera
catalana, prou gran com per embolcallar el monument a Cambó. El tema és que
encara que pugui ser cert tot el que diu sobre Roures no te cap importància. Pel
ciutadà del carrer no és rellevant que hi hagi un lligam en el que hi entrin
Jaume Roures, Miguel Barroso (marit de Chacón) i Vicent Navarro.
L’articulista
diu: “Jaime Roures, el creador de Público, La Sexta y Mediapro y que, gracias
al apoyo de Zapatero, se convirtió en apenas cinco años en multimillonario,
gracias a las licencias de emisión concedidas en esos años, en detrimento del
grupo Prisa.” El ciutadà normal sap que Prisa tenia un gran poder Mediàtic i
ara el té, sembla, Media Pro. Això són coses del capitalisme i, evidentment,
del que eufemísticament podríem dir del joc polític. Tots sabem que Prisa feia
política i negocis. Roures fa negocis i política.
I
tot seguit, se li’n va l’olla i escriu: “Roures es la auténtica mano que mece
la cuna en la creación y ascenso de Pablo Iglesias, al igual que Krupp y
Thyssen lo fueron de Hitler”. Quin salt! L’autor està tan integrat de PSOEisme
que comença dient que Pablo Iglesias és un titella de Roures i acaba dient que
serà qui diktarà el futur dels espanyols.
Tot
això perquè el PSOE va tancar les portes a Carmen Chacón i ara el marit i el
seu soci es vengen. Ens esta dient que Roures va fer això contra el PSOE perquè
estava dolgut del que s’havia fet amb la Chacón malgrat que tots sabem que ella
no està ni pel dret a decidir i Roures, segons l’articulista, està a favor del
referèndum pel dret a decidir.
L’únic
punt políticament coherent i cert és que Vicent Navarro és l’ideòleg
econòmic de Podemos, per tant, l’acusa de ser antisistema i antiliberal.
No podem dir que sigui
liberalisme que les targes opaques deCaja de Madrid i Bankia s’entreguessin amb
tanta liberalitat a una completa representació de la classe política a Madrid.
El cas del pagament de 1.350
milions d’euros de l’Estat espanyol pel fallit projecte Castor explica que els
bons negocis no tenen res a veure amb el liberalisme, sinó amb una bona relació
entre la classe política i la financera. No importa que es faci energia o una
partida de tancs (Krupp).
L’afer TTIP que empastifa tot el
món occidental i d’una manera molt concreta la Unió Europea ens diu com és
possible que la crisi hagi provocat que sigui l’1% qui acumulala riquesa del planeta, i que els que
patim siguem el 99%. Seria interessant de saber si l’autor de l’article defensa
aquest món.
El tema crucial d’avui no és qui
és el padrí de Pablo Iglesias, sinó el lligam entre política i negocis, és a
dir, la corrupció generalitzada que patim molts. Som molts que no ens podem
explicar que el petit Ajuntament de Sant Vicenç de Montalt hagués contractat a
Marta Pujol Ferrusola per assignació directe. Poso només aquest cas perquè demostra
que una institució petitat no és garantia d’un tarannà més modèlic i humà.
Pablo Iglesias ha posat de moda
el mot “casta”, però ho ha fet pèssimament perquè la gent no sap ben bé què vol
dir. Enlloc de repetir tantes vegades aquesta paraula, seria profitós que n’expliqués
el significat i estalviar-se dir coses com que Artur Masés casta.
Si pensa que és casta que
expliqui bé què vol dir casta i demostri que Artur Mas s’ajusta al requisit.
Fer pedagogia vol dir que de tant
en tant expliqués que casta són els membres de les institucions polítiques extractives i els de les institucions econòmiques extratives que en la manera
d’obrar les primeres entorpeixen el pluralisme, de forma que les segones no
facin possible l’ascens social.
Se
suposa que Pablo Iglesias promourà les institucions polítiques inclusives i les
institucions econòmiques inclusive, però no ha explicat com ho pensar fer. Si governa i no ho fa serà
casta, potser aquesta és la raó per no explicar les coses. Es podria donar el cas que al cap d’un any de manar,
ell sigui també casta. CONCLUSIÓ Com es pot veure (clica aquí) ja fa un any que es vincula Jaume Roures i Podemos, però també sabem que esperar joc net en política i negocis és d'il.lusos, però a vegades és teatre i és quan se'n va l'olla. En el cas que ens ocupa és capitalisme contra capitalisme i una il.lusió, com també ho és en allò que es coneix com política de partits perquè el que veiem és que poden dir qualsevol bestiesa i no passa res, així ahir el PP deia amb tota la patxorra que "caja B" és "B" de Bárcenas, un altre que se li'n va l'olla o potser fa teatre? És així com ens governa un partit que se suposa que és un fer defensor del liberalisme i del mercat lliure.
(Text complet del missatge que vaig rebre el 26 de gener 2015)
El padrino de PODEMOS. ¿Quién es?.
PODEMOS no ha salido de la chistera de un mago. Poco a poco se van conociendo sus promotores y mentores. El de la coleta, Pablito, es tan sólo la marioneta, cuyos hilos los mueven prestigiadores de alta alcurnia. Pasen y vean.
Ya se va conociendo el porqué del fulgurante ascenso mediático de la formación PODEMOS en este país. El nombre clave es Jaume Roures, socio del marido de Carmen Chacón, Miguel Barroso, e íntimo amigo del ideólogo económico de Podemos , Vicent Navarro, reconocido anti sistema y antiliberal.
Jaime Roures, el creador de Público, La Sexta y Mediapro y que, gracias al apoyo de Zapatero, se convirtió en apenas cinco años en multimillonario, gracias a las licencias de emisión concedidas en esos años, en detrimento del grupo Prisa. Roures es la auténtica mano que mece la cuna en la creación y ascenso de Pablo Iglesias, al igual que Krupp y Thyssen lo fueron de Hitler. Tras la caída de ZP apostó por Carmen Chacón, esposa de su socio Miguel Barroso, pero cuando el aparato del PSOE le cerró el camino, decidió atacar desde fuera, con una versión actualizada y un nuevo líder mediático con todo el apoyo de sus medios de comunicación.
Ahora se encuentra explicación a la abundante presencia de Podemos en ciertos medios, y el trato que se le da en las entrevistas a Pablo Iglesias según la cadena que sea.
PD. Detrás de Barroso estuvo siempre la rama francesa de la masonería.
Jaume Roures Llop (Barcelona, 1950) es un empresario y productor cinematográfico español. Fue periodista deportivo en los inicios de TV3 y fue propietario de un 33% del grupo Mediapro, entre cuyos medios de comunicación se encontraban el diario Público y el canal de televisión La Sexta. Tiene tres hijos.
Trabajó en TV3 entre 1984 y 2001. En 1995 fundó Mediapro. Alcanzó relevancia al crear el diario Público y obtener la concesión de la última licencia de televisión analógica en abierto que se concedió (La Sexta), por parte del gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero.
Ideología
Roures se define como de izquierdas y catalanista. En su juventud militó en la trotskista Liga Comunista Revolucionaria y en la IV Internacional, y estuvo encarcelado en diferentes ocasiones durante el franquismo. Está a favor de la celebración de un referéndum sobre la independencia de Cataluña aunque afirma que probablemente él votaría a favor de que Cataluña se quedase en España.
Fruto de su compromiso político ha creado un diario de izquierdas, Público, y ha producido películas como Comandante de Oliver Stone, un documental sobre Fidel Castro.
El caso Público
En enero de 2012, Público despidió a la práctica totalidad de su plantilla mediante la aplicación de dos ERE. El 22 de mayo de 2012, una asociación de ex trabajadores y lectores acudieron a la subasta para adquirir el rotativo, que sorpresivamente fue adjudicado de nuevo al grupo de Roures. Finalmente, los ex trabajadores y socios decidieron formar una cooperativa, formalmente constituida el 8 de julio de 2012, y de la que nació el nuevo diario digital y futura publicación mensual MÁSPúblico. A partir de diciembre de 2012, este diario pasa a denominarse La Marea.
Retreu al govern espanyol que censurés la presentació del llibre si defensa la llibertat d'expressió
El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va anar a París el dia
de la gran manifestació de rebuig contra l'atemptat a la redacció de
Charlie Hebdo i en defensa de la llibertat d'expressió. El diari The
Irish Times ho recorda en una ressenya
publicada ahir del llibre 'Victus', d'Albert Sánchez Piñol. I posa en
evidència la hipocresia de Rajoy, que diu que defensa la llibertat
d'expressió mentre el seu govern feia mans i mànigues per impedir la
presentació del llibre de Sánchez Piñol el setembre passat als Països
Baixos.
(Aquest text en català està copiat de VilaWebi aquest enllaç ens porta a l'enllaç de THE IRISH TIMES a on podem veure la ressenya original en anglès, però els que tinguin dificultats amb l'anglès poden anar a VilaWeb que informa/tradueix àmpliament
Traducció de l'anglès: Joan Sellent.
Versió de Lluís Pasqual.
Intèrprets: Aleix Albareda, Marcel Borràs, Jordi Bosch, Jordi Collet, Laura Conejero, Núria Espert, Míriam Iscla, Jordi Llovet, Teresa Lozano, Ramon Madaula, Julio Manrique, Òscar Rabadan, Andrea Ros, David Selvas, Carles Algué, Alberto Díaz, Eduard Lloveras, David Menéndez, Xavier Mestres, Martí Salvat, Josep Sobrevals, Joan Sureda, David Teixidó i Samuel Viyuela.
Organista: Juan de la Rubia.
Escenografia: Lluís Pasqual i Alejandro Andújar.
Vestuari: Alejandro Andújar. Ajudant de vestuari: Adriana Parra. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació Pascal Mérat. So: Roc Mateu. Vídeo: Franc Aleu. Esgrima i coreografies: Isaac Morera. Professor de cant: Xavier Mestres. Direcció musical: Dani Espasa. Ajudant de direcció: Leo Castaldi. Assistent de direcció: Samuel Viyuela.
Direcció: Lluís Pasqual.
Sala Fabià Puigserver,
Teatre Lliure Montjuïc
Tot i que no és un tema important, però sí atípic en el teatre, em permeto comentar-lo. En el teatre es donen dues tradicions pel que fa als noms dels personatges, és a dir, una és la de respectar el nom original, és a dir, John és John o fer una catalanització total quan el nom resulta complicat com fer d'un Griffiths un Llopis, però en un cas d'aquesta obra s'han basat a la fonètica, és a dir, Earl of Gloucester ha esdevingut Comte de Gloster, val a dir, que en el programa de mà també ho diu de la segona manera; tanmateix al teatre un ja sap que volen dir Gloucester.
Qui va veure a la Núria Espert fa més de 50 anys al Teatre Grec fent de Maria Rosa és tot un goig tornar-la a veure fent teatre, no puc dir tan eixerida com sempre, però sí més sàvia que aleshores. No em solen agradar els travestisme teatral, però admeto que en aquest cas no grinyola gens i la Núria és el rei. Clar que actrius d'aquest talla no abunden.
No cal dir que la categoria del text exigeix grans actors i això no ha fallat, el Jordi Bosch, el Madaula, la Conejero, etc, fan tots un gran paper.
El que és per mi imprescindib le de dir aquí és que, sens dubte, ha estat el millor Rei Lear que he vist mai i, per altra banda, relacionat amb el mateix, aquesta funció amb va emocionar, cosa que és força difícil en el teatre clàssic perquè tot ja se sap per endavant.
Des d'aquí el meu gran aplaudiment per Lluís Pascual que és qui ha fet possible aquesta meravella.
Títol original: «A Midsummer Night's Dream». Traducció:
Joan Sellent. Intèrprets: Joan Anguera, Mercè Arànega, Clàudia Benito,
Dani Espasa, Pere Eugeni Font, Enric Majó, Lluís Marco, Xicu Masó,
Guillem Motos, Carol Muakuku, Eduard Muntada, Rosa Muñoz, Xavier Soler,
Victòria Pagés, Albert Prat, Laura Pujolàs, Oriol Tramvia i Pau Viñals. Pianistes: Dani Espasa i Gregori Ferrer. Música: Manos Hadjidakis i
Dani Espasa. Direcció musical: Dani Espasa. Ajudant de direcció: Iban
Beltran. Direcció: Joan Ollé. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya.
Sobre aquesta obra hi ha tantes coses dites que crec millor estalviar-me aquesta tasca i per tant, només em permeto fer una petita referència al treball artítistic. Per una banda es nota, amb bona nota, que el director, Joan Ollé, domina la coreografia de manera que el que passa a l'escenari, és a dir, com es mouen els actors i les actrius és excel.lent i, sese quasi adonar-se, es percep aquesta plasticitat, que s'agraeix quan és una obra amb força intérprets. El famós personatge que fa de follet, Puck, fa un magnífic treball. Encara recordi quan vaig veure aquesta obra al Teatre de les Flors, en la que l'actriu que feia aquest personatge deia "Quan puc Puck". Si de les actrius de certa edat i amb fama les tractem de dames, què podem dir del cavaller Lluís Marco? Amb el seu paper de rei i amb la seva veu característica, des d'aquí, només vull dir-li: Gràcies Lluís i per molts anys.
Recomano el video de sota de tot perquè és un debat sobre l'obra, encara que qui no hagi pogut anar a veure l'obra li pot ser interessant també el primer video.
A La Vanguardia d'ahir diumenge, 11 Gener, a la secció d'Obituaris i sota el títol "Mainadera malèfica i musa de Samuel Beckett" Billie Whitelaw (1932-2014)
En el text ens diu que va morir el 21 de desembre va morir i més endavant llegim "Sempre implacable i puntillós fins a extrems malaltissos (es refereix a Beckett), el 1971 va escriure per a Billie Whitelaw el monóleg Not I, només al final dels duríssims assajos, Beckett va saber que durant aquelles interminables jornades el fill de Whitelaw havia tingut un atac de meningitis que ella li havia amagat per no portar-li problemes. L'autor es va sentir culpable i va demanar que el perdonés per no habver-se'n adonat."
La Vanguardia s'equivoca, no va ser el 1971, sinó el 1973.
Quan el 1973 vaig entrar al Royal Court Theatre, a Sloane Sqare, Londres, Krapps's Last Tape, interpretada per Albert Finney, que no em va atrapar; però tot una altra cosa va ser Not I. Un monòleg interior interpretat per Billie Whitelaw.
per a veure dues petites peces de Samuel Beckett, no sabia res de Billie Whitelaw. La primera peça em va resultar estranya, no em va atrapar.
Respecte a Not IHe dit monòleg interior? Mare meva! Va ser més que un monòleg. Tècnicament podríem dir flux de consciència, però l'obra per boca, Mouth, de Whitelaw és més aviat un torrent de conciència.
El treball que hi fa és indescriptible, però qui dubti ho pot comprovar. Invito a mirar el video en el que primer veurem a Billie Whitelaw parlant de la seva interpretació i després el principi de l'obra, que podeu seguir a:
