Aquest blog està concebut com una mena de diari de les meves activitats (espectacles, viatges, etc.) i en algunes ocasions comento política. Les opinions dels lectors són benvingudes.
Teatre LA VILLARROEL Autor: Jordi Casanovas Direcció: Pere Riera Intérprets: Laia Marull i Pablo Derqui
Sinòpsi Una parella se separa després d'anys de matrimoni. El divorci els obliga a resoldre com s'han de repartir les hores d'un fill menor d'edat. Han fet un pacte. Han arribat amb serenor fins aquest pacte. Però avui, a la casa on havien fundat la seva història en comú i tot just quan ja s'anaven a acomiadar sense deixar més víctimes pel camí, el pacte es trenca i alguna cosa esclata.
La meva valoració
Com diu molt bé la sinòpsi al final hi ha una cosa que esclata. Es pot dir de tota manera que no esclata al final de l'obra, sinó precisament quan comença ja s'està embolicant la troca, és a dir, es troben a la casa a on han viscut quan ella comptava que no trobaria a ell, però hi ha anat quan no hauria d'haver-ho fet. A partir d'aquí és clar que s'ha trencat el pacte que diu la sinòpsi. A partir doncs d'aquest moment s'inicia una lluita dialèctica que acabarà al final. Durant tot aquest temps hi ha un match molt ben travat des del punt de vista del llenguatge emprat i, no cal dir, de la interpretació. En aquest sentit és una obra magistral, goso a dir que haurien de veure tots els que volen ser actors.
Montse Puga Òscar Intente amb la col·laboració d’Òscar Romera/Carlos Ulloa i Montse Bonet
Sinopsi
L’autor ens presenta dos personatges, ELL i ELLA, tancats en la seva closca, que estan junts des de fa molts anys. Un home i una dona, ja grans, en una mena d’amagatall on s’acumula tot el seu passat, envoltats per un món en guerra, que va penetrant a poc a poc dins el seu cau.
Aquests ELL i ELLA som tots nosaltres, de la mateixa manera que aquest món exterior agressiu i violent és el món en què ens estem acostumant a viure i, per força, a conviure.
Amb el seu sentit d’humor tràgic, Ionesco ens parla de la bogeria d’haver d’existir, de l’angoixa per la certesa de la mort, de la dificultat de les relacions humanes, de desitjos, de pors, de tendreses, d’innocències perdudes. Tot tractat des de l’òptica d’un autor que mai s’allunya de l’ésser humà i de la seva capacitat d’humor alliberador.
La meva valoració
Es tracta d'una obra amb una gran interpretació actoral i alhora un gran espectacle a dues veus perquè al principi un se sent enganyat perquè no entén res tot i que sabent que és un text de Ionesco, el mestre del teatre de l'absurd, s'hauria de sentit avisat. Óscar Intente i Montse Puga diuen el text i interpreten fent que tot acabi tenint una aparença onírica. Vestits en pijama podem pensar que tot plegat és un somni i alhora, com no tenen a on anar i res a fer és com si no s'aixequessin del llit en una mena de vida absurda perquè a fora hi ha una guerra.
Aquest darrer aspecte l'hem d'agrair a la magnífica i imaginativa direcció de Montse Bonet.
De Sarah Ruhl
Traducció: Joan Sellent
Direcció: Julio Manrique
Amb: Ivan Benet, CarlotaOlcina, Pol López, Mireia Aixalà, Xavi Ricart, Adeline Flaun i Alba FlorejachsEscenografia i vestuari: Alejandro Andújar
Il·luminació: Jaume Ventura
Disseny de so: Damien Bazin
Composició musical: Carles Pedragosa
Confecció de vestuari: Maribel Rodríguez i Irene Fernández “Nené”
Construcció: Pascualín Estructures, Pro-escènic (Pilar Albadalejo) i Benoît Duchesne.
Ajudant d’escenografia: Mercè Lucchetti
SINÒPSI
Segona meitat del segle XIX, als afores de Nova York, durant l’anomenada “època victoriana”.
Un metge fascinat pel progrés científic i tecnològic, el doctor Givings, experimenta amb l’ús d’un insòlit aparell elèctric que hauria de servir per curar tot tipus de disfuncions i neurosis de naturalesa sexual: un vibrador (en la seva versió més primitiva).
Mentrestant, la seva jove i vital esposa, la senyora Givings, està patint serioses dificultats per alletar i alimentar convenientment el nadó d’ambdós, cosa que la té molt preocupada. I, alhora, experimenta una creixent curiositat respecte a les extravagants teràpies que el seu marit, amb el màxim secret, practica a l’habitació del costat...
La meva valoració
M'ha agradat molt el joc que fa l'autora de l'obra i que potser hi ha un aspecte important que no s'explica prou. Un dels tòpics del masclisme és que quan una dona es queixa d'alguna cosa amb un to d'empipada se li deia que és una histèrica, que en el fons era dir-li que frustrada sexualment. La histèria era això i Sarah Ruhl fa un salt amb el temps i posa un vibrador, un consolador, a les mans d'un imaginari Sigmund Freud. Evidentment el nom de Freud no surt de cap manera a l'obra no sigui que els seus hereus facin una demanda judicial, però ja se sap que Freud cercava guarir la histèria de les dones. Com no sóc expert transcric unes poques paraules que podeu trobar a la Viquipèdia a l'entrada de Histèria femenina: Lahistèria femeninaera unadiagnosi, aplicable exclusivament a lesdones, que avui ja no es reconeix per part de les autoritats mèdiques modernes com amalaltia. El seu diagnosi i tractament foren rutinaris en la medicina occidental durant segles, fins a finals del segle XIX. Durant l'època victorianafou àmpliament tractada en la literatura mèdica. Es consideraven malaltes les dones que presentaven símptomes com defalliments, insomni, retenció de fluids, pesadesa abdominal, espasmes musculars, respiració entretallada, irritabilitat, pèrdua d'apetit i “tendència a causar problemes”. Les pacients diagnosticades amb histèria femenina havien de rebre un tractament conegut com a “massatge pèlvic”, sent una violació curativa per part del metge, que en el context de l'època s'anomenava “paroxisme histèric” en considerar una malaltia el desig sexual reprimit de les dones.
Teniu els doncs els elements per a no solament per a gaudir de l'obra teatral, que és el principal motiu per anar al teatre, sinó que apreciareu el mèrit creatiu de Sarah Ruhl que vincula dos períodes històrics i del mal que ha fet i fa el masclisme. Per reblar el clau no està de més saber l'origen del mot "histèria". Veieu: ve del francès hystérie i aquest del grec ὑστέρα hystéra que vol dir úter o matriu.
Aquest vídeo no és de l'obra de teatre, però hi està molt relacionat:
Claudio Tolcachir dirigeix actrius i actors catalans en una de les obres argentines de més èxit
Una família al límit de la dissolució, una convivència impossible. La incapacitat per parlar d’allò que ens passa. Un pare absent, una mare infantilitzada, fills amb discapacitat i alcoholitzats...tots ells se sostenen sobre l’únic membre de la família amb certa autoritat, l'àvia que està agonitzant. L’omissió de la família Coleman és la versió catalana d’un dels espectacles argentins més aplaudits i representats dels últims temps. Un text ple d’humor que, des que es va estrenar l’any 2005, han gaudit més de 262.000 espectadors de 22 països diferents. Després de la producció argentina de Timbre 4, Claudio Tolcachir recupera l'espectacle, però aquesta vegada amb un repartiment d'actrius i actors catalans. La versió catalana, traduïda per Jordi Galceran, l’autor d’El mètode Grönholm i El crèdit, està interpretada per Bruna Cusí (Estiu 1993), Roser Batalla, Josep Julien, Francesca Piñon, Vanesa Segura, Ireneu Tranis, Sergi Torrecilla i Biel Duran.
La meva valoració:
Es una obra molt valenta perquè comença d'una manera que desorienta o que a mi em va desorientar perquè d'entrada semblava el "teatre de l'absurd", però a poc a poc es va anar veient el fons i només puc dir que em va agradar molt, teatre de text, teatre de veritat, molt ben interpretat i emocionant.
Acabo de llegir aquest llibre i cl dir que és pura casualitat que l'anteior entrada del blog faci referència a un musical basat en una novel.la de Stefan Zweig, un dels grans autors del segle XX i dels de més ampli espectre, va escriure novel.les, teatre i les seves biografies són obres mestres, n'he llegit Fouché. Retrat d'un home polític i Maria-Antonieta, val a dir que aquesta darrera va ser emprada per Sofia Coppola per fer la pel.lícula Maria Antonieta. El llibre que presento és força original perquè es pot considerar biogràfic perquè desfilen catorze personatges de la història de forma cronològica, però són talls a la vida dels personatges, evidentment són talls de moments transcendentals, per exemple, comença amb Ciceró, Núñez de Balboa que va descobrir el Pacífic, Händel, un general de Napoleó, Goethe, el que va trobar un gran mina d'or, Dostoievski, etc. Diguem que és un llibre que agradarà a tota persona interessada amb la història o la cultura en general i que compte amb el mestratge de Stefan Sweig, un home d'una gran humanitat, un humanista pur, d'una gran decència humana i amb una gran capacitat de síntesi, de manera que sempre apunta per allò essencial, tant si és per elogiar o tot el contrari.
Autor: STEFAN ZWEIG Intèrprets: IntèrpretsSenyora C: SILVIA MARSÓ el jove: MARC PAREJO l’home: GERMÁN TORRES piano: JOSEP FERRÉ / CARLOS CALVO TAPIA violí: EDURNE VILA violoncel: ESTHER VILA
A La Vanguarida del 7 de novembre Justo Barranco escriu:
Sílvia Marsó torna als escenaris barcelonins quatre anys després de l’Erma de Miguel Narros al Tívoli. I per primera vegada parla en català a l’escenari. L’actriu, que ha fet bona part de la seva carrera a Madrid, torna amb una altra protagonista femenina poderosa: la de la novel·la Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, de Stefan Zweig. Això sí, no és una adaptació convencional: Marsó (Barcelona, 1963) va veure l’adaptació al teatre musical que van fer Christine Khandjian i Stéphane Ly-Coug a París. I va decidir que ella la portaria als escenaris. Contra vent i marea. I després d’embarcar-hi el director Ignacio García –responsable del Festival d’Almagro–, ho va aconseguir. Amb èxit: va debutar al teatre de La Abadía de Madrid i va acabar prorrogant. Des d’avui intenta ser profeta a la seva terra: ha muntat la versió catalana, i la presenta fins al 25 de novembre a l’Onyric Teatre Condal.
Llibre heretat de la meva mare
“Ja hem fet 105 funcions d’un espectacle arriscat, no convencional. És molt. No m’ho esperava. Quan vaig decidir fer l’espectacle, tothom em deia que estava boja i que el públic no estava preparat per veure una obra amb tanta connotació europea, una música tan culta i una història tan profunda com la de Zweig. Però, després de París, sabia que era possible fer un gran muntatge. I, quan vaig parlar amb Ignacio García, va veure totes aquelles possibilitats i va deixar altres ofertes per dirigir-lo”, assenyala.
Junts van portar a escena aquesta història ambientada a Montecarlo i protagonitzada per una dama britànica vídua d’uns 40 anys que se sent atreta inexorablement pel joc suïcida d’un jugador polonès. Una història de passió, decepció i alliberament de què han fet un muntatge diferent del de París.
“Té la mateixa música i la mateixa dramatúrgia, però la resta és nova. És una proposta molt teatral. I trepidant. Stefan Zweig condensa en 24 hores la vida sencera que
no va poder viure la senyora C, la protagonista. I en 24 hores passen tantes coses que el director ha volgut donar-hi aquesta intensitat emocional i de sorpresa. És un
espectacle ple de la vida que va ser negada a aquesta dona tota la seva existència i que només s’atreveix a viure per primera vegada durant aquestes 24 hores”, explica Marsó, que, de fet, recorda que ella havia llegit la novel·la: “Quan em vaig assabentar que la muntaven a París, no em podia creure que totes les coses que hi passen es poguessin ficar
en un espectacle, i menys musical. Per això la vaig anar a veure. I em va enamorar. Des d’aleshores he lluitat per tirar-la endavant”. “El que em va atrapar més de la història –continua l’actriu– va ser la impossibilitat d’aquell noi, d’aquell jove, de sortir de la passió que sent pel joc. I com aquella dona intenta per tots els mitjans salvar-lo d’aquella condemna. Alhora, s’està salvant ella d’una vida absurda que li van planificar des del bressol per ser noble i que no ha pogut controlar mai. De fet, ella és una mena de Segismundo, deLa vida es sueño: un ésser gran que no ha viscut la vida, amb majúscules. I, veient l’obra, un es planteja si no hem d’aprofitar les oportunitats que de vegades ens dona el destí per canviar el rumb de les nostres vides. Gairebé sempre per por, pel què diran o per no cridar l’atenció, no ens hi atrevim. I això és el que explica Zweig, també com molta gent durant generacions ha deixat passar la vida”.
I assenyala que l’obra és com un viatge oníric pels records en què la protagonista, ja gran, narra el seu passat. “Quan és jove és molt apassionada. Quan és més gran és més sàvia, i gaudeixo més d’ella perquè té el pes filosòfic i existencialista de Zweig”, diu Marsó, que assenyala que aquelles 24 hores “fan que aprengui i reflexioni sobre la seva vida: ha estat una víctima de la societat, la moral, els convencionalismes, i només es converteix en heroïna quan és capaç d’assimilar tot el que ha passat i perdonar-se”. Tot al ritme d’una música que mostra l’estat d’ànim dels personatges i que, destaca, “és un gresol de tota la cultura europea, amb connotacions poliestilístiques”. “De sobte apareixen Kurt Weill, Sondheim, Debussy, Xostakóvitx, Wagner... Fins i tot Piazzolla. I tota aquesta barreja de matisos fa que sembli que estiguis olorant el món d’ahir”, conclou.
SINOPSI
Amb més de 100 representacions a tot l’Estat, l'espectacle ha rebut el Premi Broadway World Spain al MILLOR ESPECTACLE MUSICAL!
“El destí pot posar la teva vida en joc a una sola partida; moure fitxa és l'única cosa que et queda per guanyar… o perdre”.Després de l'èxit obtingut al Teatro de la Abadia de Madrid, on es va haver de prorrogar les representacions, Silvia Marsó i la seva companyia, estrenen a Catalunya, 24 hores de la vida d'una donal'espectacle musical basat en la novel·la del prestigiós escriptor austríac Stefan Zweig.Aquesta adaptació teatral dirigida per Ignacio García conjuga la música original del rus Sergei Dreznin i la dramatúrgia dels autors francesos Christine Khandjian i Stéphane Ly- Cuong.Acompanyats en directe per una orquestra de cambra dirigida per Josep Ferré, els actors catalans, Silvia Marsó, Marc Parejo i German Torres, ens conduiran fins a la Costa Azul, el Casino de Montecarlo, la Riviera i l'antiga Viena… endinsant-nos en una historia emocionant, tòrrida, trepidant, amb uns personatges carregats de força, que es debaten entre el be i el mal, entre la moral i les més profundes passions… i viure aquest remolí emocional que amb prou feines dura vint-i-quatre hores, però que transforma als protagonistes per sempre.
La meva valoració
Fa més de deu anys que vaig llegir aquesta novel.la en una edició molt especial per mi perquè era un llibre de la meva mare editat el 1929. El fet és que és un text molt bo però em vaig avorrir al seient del Condal com poques vegades. Si Silvia Marsó està satisfeta de l'èxit, no tinc mé remei que felicitar-la pel premi guanyat i que la recaptació hagi estat bona. Evidentment no tinc res en contra, però per començar no em sembla que sigui correcte que es digui que l'autor és Stefan Zweig i en el repartiment hi hagi tres personatges. La protagonista de la novel.la és la que interpreta Sílvia Marsó, la , en la que té una conversa amb un resident de l'hotel en el que els dos són residents, però del que no sabem el nom perquè, de fet, és el narrador. El jove jugador forma part dels records que explica la senyora C, que quan se separa del jove apareix una cosina i que torna a aparéixer al final de la história: la meva cosina que m'esguardava esbalaïda, amb la boca oberta, alçada la mà com expressant terror. Evidentment no és un personatge imprescindible, però diguem que el personat l'home és inexistent, clar, pot fer de croupier, de l'estació de tren, però no s'ajusta al text original, és a dir, caldria haver posat "Basada en la novel.la de Stefan Sweig". Tanmateix, aquesta discrepància tècnica no té gaire importància si un hagué passat una bella estona al teatre, el problema és que em va resulta insubstancial tot plegat. No cal dir, que com fan tots, es juga fort la carta del sexe. M'explico. El text no diu res del que va passar la nit que van dormir els dos al mateix llit i, naturalment, el teatre dona per fet allò que és dubtós. A la novel.la, quan ella explica els primers moments de l'endemà, quan es va desvetllar, llegim: "Vaig incorporr-me en el llit per recordar i aleshores... quan vaig tombar l'esguard cap al costat...aleshores vaig veure-- mai no sabria descriure-li la meva terror-- un home estrany, estrany, estrany, un home mig nu, desconegut...".
Dramatúrgia, posada en escena i direcció: Nelson Valente
Amb :
Enrique Amido - Tito Cristina Pachi Molloy - Susana Carlos Rosas - Antonio Lide Uranga - Nelly
Sinòpsi
A partir d'un realisme cru, l'obra aborda interrogants i conflictes universals de l’ésser com el valor de la llibertat, el desgast propi de les relacions interpersonals o els mandats que s'acumulen al llarg d'una vida.
La peça es desenvolupa a l’entorn del vincle entre dos matrimonis d'adults madurs, que transformaran un diumenge rutinari i avorrit en un obscur caos on les misèries més profundes de cada individu surten a llum. El declive proposa així una reflexió sobre com construïm la felicitat i la possibilitat de canviar de paradigmes en l'últim instant.
La meva valoració
És teatre en majúscules, teatre de text, d’un bon text no basat en fets reals, però sí com és realment la societat avui. La il.lusió en la vida que molts posen de joves i quan són a punt de jubilar-se s’adonen que tot s’ensorra. Aquest declivi no solament és professional, sinó el de la parella, els amics, tot.
Quan hom surt del teatre s’adona que l’obra genera o pot generar catarsi.
Música Jeanine Tesori
Llibret i lletres Lisa Kron
Basat en la novel·la gràfica Alison Bechdel
Direcció Daniel Anglès
Repartiment Mariona Castillo – Alison Bechdel Daniel Anglès – Bruce BechdelPilar Capellades – Helen Bechdel Clara Solé – Alison joveJúlia Jové – Joan Marc Andurell – Roy /Mark/ Pete/ Bobby Jeremy Lara Kate Albertos / Noa Flores / Mariona Lleonart – Alison nenaFerran Alegre/ Aleix Colomer/ Daniel Pérez – Christian Bechdel Miquel Camps / Jan Galivan/ Stel·la Tarradellas– John Bechdel
Adaptació en català Daniel Anglès i Marc Gómez
Escenografia i vestuari Raquel Ibort, Marc Salicru, Marc Udina Cap tècnic teatre: Jordi Ballbé
Sinòpsi
Quan el seu pare mor inesperadament, la novel·lista gràfica Alison se submergeix profundament en el seu passat per explicar la història de l’home volàtil, brillant i únic el temperament del qual i secrets van definir la seva família i la seva vida. Movent-se entre el passat i el present, Alison reviu la seva infància única jugant en l’empresa familiar, la funerària Bechdel, la seva creixent comprensió de la seva pròpia sexualitat i les preguntes imminents i sense resposta sobre els desitjos ocults del seu pare. Fun Home és un musical refrescantment honest i totalment original sobre veure als teus pares a través d’ulls adults.
La meva valoració
No em considero un aficionat als musicals i, tanmateix, goso dir que FUN HOME és un dels millors musicals que s'han fet a Barcelona i, per descomptat, el millor que s'ha representat en llengua catalana.
Aquesta obra manté des del principi fins al final una curiosa i molt ben treballada la dualitat d'una gran duresa, perquè és més una tragèdia que cap altra cosa, però al mateix temps té el registre d'una gran tendresa. Si un vol trobar una certa explicació del perquè de tot plegat pot valdre la pena llegir a la Wikipedia la biografia de l'autora del llibret i les lletres: Lisa Kron.
El video que segueix està fet abans de l'estrena, però és emocionant i tendre
La apacible vida de pareja de Albin y Georges, propietarios del club nocturno “La Cage aux Folles” de Saint Tropez, se ve totalmente alterada por una noticia inesperada. Jean Michel, el hijo de Georges, se va a casar con la hija de un diputado ultraconservador, acérrimo defensor de los valores más tradicionales en la vida familiar. El encuentro explosivo entre dos familias tan distintas desata una divertidísima comedia llena de amor y de situaciones delirantes.Inspirada en la popular obra de Jean Poiret, el musical es fruto del talento de Jerry Herman y Harvey Fierstein. Con nueve premios Tony y tres Drama Desk Award, “La Jaula de las Locas” se ha representado ininterrumpidamente por todo el mundo desde su estreno. Esta temporada, llega al Teatro Tívoli en una espectacular versión dirigida por Àngel Llàcer y Manu Guix.“La Jaula de las Locas” es un gran canto a la libertad individual y colectiva. Una atrevida puesta en escena, sorprendentes coreografías, exuberante diseño de vestuario y una temática universal, lo convierten en uno de los musicales más aclamados de la historia. Cada función transforma “La Jaula” en una fiesta, una celebración de la “joie de vivre`` que se sabe cómo empieza, ¡pero nunca como acaba!
La meva valoració Hem de partir de la base que un sap què va a veure i que no trobarà res que li recordi un Shakespeare o un Molière o Goldoni o Beckett, així que un va al teatre, però en realitat va al cabaret, però no és cabaret perquè ja no existeix, però això funciona com un cabaret, però com si fos teatre. El cabaret no té un argument perquè és un espectacle pur i el que hem vist al Tívoli té un argument, hi ha una història, que té la la seva porció dramàtica, però el públic va a passar una bona estona i, per tant, ha d'acabar bé. Té els seu ingredient de crítica social, però que com és exagerada, no ens l'hem de prendre seriosament. Sigui com sigui, és un bon espectacle i tots els que surten a l'escenari ho fan molt bé. És un bon gtreball d'equip.
