Aquest blog està concebut com una mena de diari de les meves activitats (espectacles, viatges, etc.) i en algunes ocasions comento política. Les opinions dels lectors són benvingudes.
Una comèdia escrita per Cristina Clemente i Marc Angelet, amb Roger Coma, Meritxell Calvo, Meritxell Huertas i Manel Sans.
SINOPSI
Dues famílies es troben a Lapònia per celebrar la nit de Nadal i esperar l’arribada del Pare Noël, però una de les criatures explica a l’altre que aquest home amb barba blanca no existeix i que és un personatge de mentida que utilitzen els pares per fer xantatge als fills. El que havia de ser una vetllada de festa i il·lusió es convertirà en una batalla campal entre germanes, parelles i cunyats, i de seguida sortiran a la llum totes les seves mentides, veritats i secrets inconfessables.
La meva valoració És una obra magnífica i imprescindible per aquells que diuen que els agrada el teatre de text. No perquè l'anterior, per exemple, no fos teatre de text, sinó perquè en aquesta es parlen de coses domèstiques, aparentment intranscendents, però cal dir que són les coses domèstiques, familiars o de parella, com es vulgui dir, que van més directament a les nostres entranyes. Es precisament per això que aquesta obra tant oral, tant parlada, el factor més determinant és el matís. Ens matem pels matisos del què diem. I això s'ha de veure.
Escrita i dirigida per Ignasi Vidal Intérprets: Octavi Pujades i Roger Pera
Dignitat és un viatge a les entranyes de la política, que trasllada l’espectador a un despatx de qualsevol partit polític.
En ell, dos homes, prop d’assolir el poder, després d’anys de dedicació a la política, posen al descobert els seus desitjos, ambicions, il·lusions i pors.
El que en un primer moment és una distesa reunió improvisada, acaba convertint-se en un tens intercanvi de retrets.
Obra nominada al Millor text i a Millor autor viu per Teatro de Rojas 2015.
SINOPSI
Un despatx a la seu d’un partit polític. Francesc, líder del partit, esperança de canvi per a la societat, convida a Alejandro, la seva mà dreta i amic, a degustar un magnífic whisky.
El que comença sent una xerrada amigable acabarà per destapar aspectes inesperats que amenaçaran l’equilibri d’una relació d’amistat i col·laboració de molts anys.
La meva valoració
L'aspecte curiós d'aquesta obra, que no se li dona importància, és que aquests dos polítics parlen com si Catalunya fos una nació normal, és a dir, independent. Sabem que és Catalunya perquè els cognoms dels personatges són catalans, evidentment, si fossin en francès podríem pensar que passa a França.
Al marge d'aquest aspecte, l'obra és perfecte. Tal com llegim més amunt, l'obra comença de manera distesa i a poc a poc hi ha un augment de l'adrenalina, tal com es reflecteix amb les dues fotografies.
Evidentment el treball dels actors és magnífic, perfecte.
El video que segueix és una interessant entrevista amb l'autor i un dels actors.
Teatre Poliorama Autor i Director: Alfredo Sanzol Traducció: Joan Lluís Bozzo
Intèrprets: Laura Aubert, Elisabet Casanovas, Javier Beltrán, Marta Pérez, Jordi Rico i Ferran Vilajosana. Música original: Fernando Velázquez
Una producció de Dagoll Dagom i T de Teatre en col·laboració amb el Teatro de la Ciudad i amb el suport de l’ICEC de la Generalitat de Catalunya.
Sinòpsi
T de Teatre i Dagoll Dagom coprodueixen la versió catalana de l’aclamadíssima comèdia d’Alfredo SanzolLa ternura. Sanzol ha estat guardonat amb el Premio Nacional de Literatura Dramática 2017 i el XII Premio Valle-Inclán de Teatro per aquesta mateixa obra.
L'autor s'ha inspirat en l'univers de les comèdies de Shakespeare per dirigir una enginyosa comèdia romàntica que ens parla de la impossibilitat de protegir-nos del mal que ens pot fer l'amor. Si volem estimar hem d'arriscar-nos a patir.
La tendresa narra la història d'una reina una mica maga i les seves dues filles, que viatgen en l'Armada Invencible, obligades per Felip II a casar-se en matrimonis de conveniència amb nobles anglesos després d'haver envaït Anglaterra. La reina Maragda odia els homes perquè sempre li han condicionat la vida i li han robat llibertat, així que no està disposada a permetre que les seves filles tinguin el mateix destí que ella. Quan l'Armada passa a prop d'una illa que la reina considera deserta, provoca una gran tempesta que enfonsa el vaixell on viatgen. El seu pla és quedar-se a viure en aquesta illa amb les seves filles per no haver de tornar a veure mai més cap home. El problema és que escullen una illa on des de fa vint anys hi viu un llenyataire amb els seus dos fills, que s'hi van amagar per no tornar a veure una dona en la seva vida. Quan la reina i les dues princeses descobreixen que no estan soles, es vesteixen d'homes per protegir-se. I aquí comencen les aventures, els embolics, els enamoraments i les confusions.
En el programa de mà l'autor, entre altres coses, diu "Per a mi ha estat un plaer treballar amb un llenguatge ple de metàfores i de comparacions. També he plantejat un petit joc que espero que us diverteixi: en els diàlegs de La tendresa els títols de les catorze comèdies de Shakespeare."
Aquest joc és fàcil, tanmateix, també m'ha fet l'efecte que hi ha un petit discurs que m'ha sonat a l'escena famosa de Hamlet amb la calavera, però sense la calavera i un altre a l'escena de Romeo al balcó sense balcó.
La meva valoracióLa vida dels catalans és especialment turbulenta quan llegim el diari i mirem la televisió, per tant, cal agrair al món del teatre no solament que faci bones obres, sinó que siguin prou divertides que ens facin riure. La tendresa és, per sort, la darrera que ens ha fet riure, com també hem rigut a i, crec que sóc objectiu si em permeto dir que en cap cas ha estat un humor barat, ans tot el contrari, sinó un humor simpàtic, com el de La tendresa, altres han tingut un aspecte més socialment crític com Kingdom o profundament crític com Deliri de dos o en el cas de L'últim acte que té dosis divertides i de dramàtiques. Resumint: un molt recomenable espectacle teatral, sí, teatre de veritat.
Un reconegut actor teatral es desperta sol als camerinos d´un teatre de províncies de la seva ciutat natal, on la nit anterior ha rebut un homenatge per la seva llarga i exitosa carrera. Encara sota els efectes de l’alcohol i de les emocions contrastades, sol, perdut, desorientat i abandonat per l’oblit dels seus “homenatjadors”, en el teatre buit, tancat i a les fosques, reflexiona sobre el significat de la seva vida, de la seva professió, de la relació amb el públic, i del preu tan alt que ha hagut de pagar, que l’ha abocat a una vellesa en soledat.
De la mà de tres "esperits" femenins, iniciarà un singular viatge per diferents moments del seu passat als escenaris i s’enfrontarà amb la seva pròpia crisi existencial.
La meva valoració
D'entrada és innegable que Txékhov és del millor de la història del teatre i encarta que no sigui pròpiament una peça teatral, sinó textos, només ens cal que s'hagi tingut perícia en la tria dels textos i la seva escenificació, que no és poca cosa, per tant, cal aplaudir la feina feta per Carles Alfaro i Enric Benevent. Els dos han fet una magnífica tasca i això que jo sóc un enemic dels que aprofitens textos de tota mena d'autors per a fer un obra teatral. Per descomptat, han tingut la intel.ligència de fer-ho amb textos d'un autor teatral. Això es nota.
La cosa important doncs, en aquest cas és que allò que es diu a l'escenari flueix. Gràcies també a un repartiment de luxe. No cal que digui els nom aquí perquè ja estan posats al principi i no hi ha un de millor que un altre. En tot cas és just citar a Nina perquè a més de ser actriu també canta i ens demostra que és una gran cantant.
En conjunt, en l'obra de Txékhov es percep allò que podríem dir l'ànima russa o les misèries de Rússia, doncs en aquests textos també, la qual cosa li dóna un valor afegit perquè en alguns aspectes s'immgergeix en aquesta ànima russa, és a dir, l'abús de qui té poder i la disposició de deixar-se trepitjar qui no en té gens.
Performes: Diego Anido, David Muñiz, Wang Ping-Hsiang, Nico Roig i Pablo Rosal
Música Nico Roig / videoprogramació David Muñiz / videocreació Vicenç Viaplana / espai escènic i maquetes Àlex Serrano i Silvia Delagneau / vestuari Silvia Delagneau / il·luminació Cube.bz / coreografia Diego Anido / espai sonor Roger Costa Vendrell / ajudant de direcció Martín García Guirado / suport tècnic Sergio Roca / cap de producció Barbara Bloin / producció executiva Paula Sáenz de Viteri / distribució Art Republic
Text de Núria Cañamares
L’última producció de l’Agrupación Señor Serrano, estrenada al Lliure en el marc del Festival Grec, reprodueix el llenguatge multidisciplinari “segell de la casa” de manipulació d’objectes sobre maqueta i vídeo en directe combinat amb vídeo-projeccions, llum i so, jugant amb l’artesanal i el tecnològic, l’ara i el diferit, la creació de metàfores i atmosferes que l’han convertit en un referent. [···] En definitiva, un treball minuciós i molt ben travat que es complementa amb una narració, cant d’alt voltatge i interpretació actoral cenyides a l’engranatge audiovisual. La meva valoració És un espectacle molt peculiar i que ja es percep des del primer moment que comença l'obra en la que un dels membres de la companyia es dirigeix al públic i diu "estamos bien" de forma que tots, els que són a l'escenari, com el públic, per tant, tota la societat, estem tots bé. Això ho repeteix, tot mantenint el to cínic. El públic comença a riure. Després comencen a sortir les desgràcies de la societat i les del planeta, però clar, no ens hi hem d'amoïnar, estem bé. A partir d'aquí comença l'espectacle de veritat, que queda explicat en el text de la Núria Cañamares i també pel video que segueix.
Teatre LA VILLARROEL Autor: Jordi Casanovas Direcció: Pere Riera Intérprets: Laia Marull i Pablo Derqui
Sinòpsi Una parella se separa després d'anys de matrimoni. El divorci els obliga a resoldre com s'han de repartir les hores d'un fill menor d'edat. Han fet un pacte. Han arribat amb serenor fins aquest pacte. Però avui, a la casa on havien fundat la seva història en comú i tot just quan ja s'anaven a acomiadar sense deixar més víctimes pel camí, el pacte es trenca i alguna cosa esclata.
La meva valoració
Com diu molt bé la sinòpsi al final hi ha una cosa que esclata. Es pot dir de tota manera que no esclata al final de l'obra, sinó precisament quan comença ja s'està embolicant la troca, és a dir, es troben a la casa a on han viscut quan ella comptava que no trobaria a ell, però hi ha anat quan no hauria d'haver-ho fet. A partir d'aquí és clar que s'ha trencat el pacte que diu la sinòpsi. A partir doncs d'aquest moment s'inicia una lluita dialèctica que acabarà al final. Durant tot aquest temps hi ha un match molt ben travat des del punt de vista del llenguatge emprat i, no cal dir, de la interpretació. En aquest sentit és una obra magistral, goso a dir que haurien de veure tots els que volen ser actors.
Montse Puga Òscar Intente amb la col·laboració d’Òscar Romera/Carlos Ulloa i Montse Bonet
Sinopsi
L’autor ens presenta dos personatges, ELL i ELLA, tancats en la seva closca, que estan junts des de fa molts anys. Un home i una dona, ja grans, en una mena d’amagatall on s’acumula tot el seu passat, envoltats per un món en guerra, que va penetrant a poc a poc dins el seu cau.
Aquests ELL i ELLA som tots nosaltres, de la mateixa manera que aquest món exterior agressiu i violent és el món en què ens estem acostumant a viure i, per força, a conviure.
Amb el seu sentit d’humor tràgic, Ionesco ens parla de la bogeria d’haver d’existir, de l’angoixa per la certesa de la mort, de la dificultat de les relacions humanes, de desitjos, de pors, de tendreses, d’innocències perdudes. Tot tractat des de l’òptica d’un autor que mai s’allunya de l’ésser humà i de la seva capacitat d’humor alliberador.
La meva valoració
Es tracta d'una obra amb una gran interpretació actoral i alhora un gran espectacle a dues veus perquè al principi un se sent enganyat perquè no entén res tot i que sabent que és un text de Ionesco, el mestre del teatre de l'absurd, s'hauria de sentit avisat. Óscar Intente i Montse Puga diuen el text i interpreten fent que tot acabi tenint una aparença onírica. Vestits en pijama podem pensar que tot plegat és un somni i alhora, com no tenen a on anar i res a fer és com si no s'aixequessin del llit en una mena de vida absurda perquè a fora hi ha una guerra.
Aquest darrer aspecte l'hem d'agrair a la magnífica i imaginativa direcció de Montse Bonet.
De Sarah Ruhl
Traducció: Joan Sellent
Direcció: Julio Manrique
Amb: Ivan Benet, CarlotaOlcina, Pol López, Mireia Aixalà, Xavi Ricart, Adeline Flaun i Alba FlorejachsEscenografia i vestuari: Alejandro Andújar
Il·luminació: Jaume Ventura
Disseny de so: Damien Bazin
Composició musical: Carles Pedragosa
Confecció de vestuari: Maribel Rodríguez i Irene Fernández “Nené”
Construcció: Pascualín Estructures, Pro-escènic (Pilar Albadalejo) i Benoît Duchesne.
Ajudant d’escenografia: Mercè Lucchetti
SINÒPSI
Segona meitat del segle XIX, als afores de Nova York, durant l’anomenada “època victoriana”.
Un metge fascinat pel progrés científic i tecnològic, el doctor Givings, experimenta amb l’ús d’un insòlit aparell elèctric que hauria de servir per curar tot tipus de disfuncions i neurosis de naturalesa sexual: un vibrador (en la seva versió més primitiva).
Mentrestant, la seva jove i vital esposa, la senyora Givings, està patint serioses dificultats per alletar i alimentar convenientment el nadó d’ambdós, cosa que la té molt preocupada. I, alhora, experimenta una creixent curiositat respecte a les extravagants teràpies que el seu marit, amb el màxim secret, practica a l’habitació del costat...
La meva valoració
M'ha agradat molt el joc que fa l'autora de l'obra i que potser hi ha un aspecte important que no s'explica prou. Un dels tòpics del masclisme és que quan una dona es queixa d'alguna cosa amb un to d'empipada se li deia que és una histèrica, que en el fons era dir-li que frustrada sexualment. La histèria era això i Sarah Ruhl fa un salt amb el temps i posa un vibrador, un consolador, a les mans d'un imaginari Sigmund Freud. Evidentment el nom de Freud no surt de cap manera a l'obra no sigui que els seus hereus facin una demanda judicial, però ja se sap que Freud cercava guarir la histèria de les dones. Com no sóc expert transcric unes poques paraules que podeu trobar a la Viquipèdia a l'entrada de Histèria femenina: Lahistèria femeninaera unadiagnosi, aplicable exclusivament a lesdones, que avui ja no es reconeix per part de les autoritats mèdiques modernes com amalaltia. El seu diagnosi i tractament foren rutinaris en la medicina occidental durant segles, fins a finals del segle XIX. Durant l'època victorianafou àmpliament tractada en la literatura mèdica. Es consideraven malaltes les dones que presentaven símptomes com defalliments, insomni, retenció de fluids, pesadesa abdominal, espasmes musculars, respiració entretallada, irritabilitat, pèrdua d'apetit i “tendència a causar problemes”. Les pacients diagnosticades amb histèria femenina havien de rebre un tractament conegut com a “massatge pèlvic”, sent una violació curativa per part del metge, que en el context de l'època s'anomenava “paroxisme histèric” en considerar una malaltia el desig sexual reprimit de les dones.
Teniu els doncs els elements per a no solament per a gaudir de l'obra teatral, que és el principal motiu per anar al teatre, sinó que apreciareu el mèrit creatiu de Sarah Ruhl que vincula dos períodes històrics i del mal que ha fet i fa el masclisme. Per reblar el clau no està de més saber l'origen del mot "histèria". Veieu: ve del francès hystérie i aquest del grec ὑστέρα hystéra que vol dir úter o matriu.
Aquest vídeo no és de l'obra de teatre, però hi està molt relacionat:
Claudio Tolcachir dirigeix actrius i actors catalans en una de les obres argentines de més èxit
Una família al límit de la dissolució, una convivència impossible. La incapacitat per parlar d’allò que ens passa. Un pare absent, una mare infantilitzada, fills amb discapacitat i alcoholitzats...tots ells se sostenen sobre l’únic membre de la família amb certa autoritat, l'àvia que està agonitzant. L’omissió de la família Coleman és la versió catalana d’un dels espectacles argentins més aplaudits i representats dels últims temps. Un text ple d’humor que, des que es va estrenar l’any 2005, han gaudit més de 262.000 espectadors de 22 països diferents. Després de la producció argentina de Timbre 4, Claudio Tolcachir recupera l'espectacle, però aquesta vegada amb un repartiment d'actrius i actors catalans. La versió catalana, traduïda per Jordi Galceran, l’autor d’El mètode Grönholm i El crèdit, està interpretada per Bruna Cusí (Estiu 1993), Roser Batalla, Josep Julien, Francesca Piñon, Vanesa Segura, Ireneu Tranis, Sergi Torrecilla i Biel Duran.
La meva valoració:
Es una obra molt valenta perquè comença d'una manera que desorienta o que a mi em va desorientar perquè d'entrada semblava el "teatre de l'absurd", però a poc a poc es va anar veient el fons i només puc dir que em va agradar molt, teatre de text, teatre de veritat, molt ben interpretat i emocionant.
Acabo de llegir aquest llibre i cl dir que és pura casualitat que l'anteior entrada del blog faci referència a un musical basat en una novel.la de Stefan Zweig, un dels grans autors del segle XX i dels de més ampli espectre, va escriure novel.les, teatre i les seves biografies són obres mestres, n'he llegit Fouché. Retrat d'un home polític i Maria-Antonieta, val a dir que aquesta darrera va ser emprada per Sofia Coppola per fer la pel.lícula Maria Antonieta. El llibre que presento és força original perquè es pot considerar biogràfic perquè desfilen catorze personatges de la història de forma cronològica, però són talls a la vida dels personatges, evidentment són talls de moments transcendentals, per exemple, comença amb Ciceró, Núñez de Balboa que va descobrir el Pacífic, Händel, un general de Napoleó, Goethe, el que va trobar un gran mina d'or, Dostoievski, etc. Diguem que és un llibre que agradarà a tota persona interessada amb la història o la cultura en general i que compte amb el mestratge de Stefan Sweig, un home d'una gran humanitat, un humanista pur, d'una gran decència humana i amb una gran capacitat de síntesi, de manera que sempre apunta per allò essencial, tant si és per elogiar o tot el contrari.
