Aniversari

NO. No es tracta de l'aniversari a la blogosfera, sinó de casament. Aquest aniversari sempre és, no això de sempre no és veritat. El primer va ser a casa, en un pis més petit i els postres van ser una macedònia. O sigui enlloc de sempre, direm darrerament. Darrerament ho celebrem en un bon restaurant de Barcelona.

Aquesta vegada, ahir per la nit, vam anar a un dels pocs que té una estrella Michelin, Caelis. I tot i que un pot creure que aquesta opció sona a papanatisme, el fet és que el que trobem en aquesta mena de restaurants no es troba arreu perquè un ja no va al restaurant a atipar-se, sinó a descobrir coses noves.

Sobreel fet d'atipar-se em permeto assenyalar que el doctor Valentí Fuster recomana que en el restaurant es mengi la meitat. Si mirem les fotos dels plats, ja es veu que no cal fer la meitat perquè el que posen són petites tapes.

Ho heu encertat, el primer plat no és de pisa, sinó un bloc de gel que deixe un petit espai per posar la menja.

La particularitat del segon plat és que la salsa que es posa a sobre, després de donar gust a i arreplegar gust de la peça que es veu, passar pels forats que es veuen i va a parar en el plat de sopa que hi ha a sota.

Tota la carn menjada és la que es veu al tercer plat, per tant, el doctor Fuster no em renyaria.

Ballet Carles Ibáñez i altres coses

Aquest diumenge he anat al Barcelona Teatre Municipal a veure un programa de ballet de l'Escola de Ballet - Companyia de Dansa Carles Ibáñez i Margarita Abad per a celebrar els seus 25 anys de dansa.

En aquest mateix blog -a l'entrada del dia 1 Març 2006- ja vaig donar notícia del Ballet Carles Ibáñez pel fet d'haver re-inaugurat al ballet clàssic català.

No em puc estar de dir que mentre molts es tiren els plats a sobre a veure qui estima més Catalunya, sigui en la llengua, la cultura i, sobretot, la política, Carles Ibáñez fa un treball callat i en mig del silenci nacional, ell intenta que el ballet clàssic català torni a ser com el va deixar Teresa Boronat el 1937.

El programa d'ahir hi havia de tenir, com era lògic, una mica de tots els nivells perquè aquesta escola de ballet és de barri, així tant és membre de la Coordinadora d'Entitats del Poble Sec com de la Royal Academy of Dance. La qual cosa es concreta en l'actuació d'alumnes i d'aquells que ja són professionals.

L'art de la dansa és un art dur perquè exigeix no solament tenir una sensibilitat especial per a la dansa, com passa a totes les arts, sinó també, calen unes facultats físiques i una gran disciplina perquè és, sobretot, un treball d'equip, una gran tècnica individual i col.lectiva. Això que resulta evident, val la pena dir-ho arran d'uns fets recents a Barcelona.

Tots hem sentit parlar aquests dies del moviment anomenat okupa, que el que fa és prendre el que no és seu i convertir-ho en un dret inalienable perquè com diuen ser artistes estan per sobre del bé i del mal.

Qui tingui curiositat, pot veure el seu estil a La Makabra, però alhora recomano el magnífic article de Pilar Rahola aparegut a El País del dia 16, Full Monty okupa. D'aquest article no cal que hi afegeixi res perquè és perfecte i des d'aqúí la felicito.

Em permeto doncs posar a l'equip de Carles Ibáñez d'exemple de com fan les coses els artistes de veritat. Primer té un local, de lloguer o propietat, per fer classes i assajar i, després, en casos excepcionals com el d'ahir diumenge l'Ajuntament li lloga el Barcelona Teatre Municipal que és pagat amb l'entrada que hem hagut de satisfer els pares d'alumnes, artistes i amics per tal de fer una exhibició de la tasca feta amb la dignitat que li correspon.

I no cal dir que l'esmentat equip fa una gran tasca si tenim em compte la qualitat i quantitat dels dansaires que ahir en va disposar.

"L'escola de Frankfurt", de Margarita Boladeras

Acabo de llegir L'escola de Frankfurt, de Margarita Boladeras, editat per la Universitat Oberta de Catalunya, Col.lecció VULL SABER, Barcelona 2006, 92 pàgines.

És la segona vegada en el bloc que comento un llibret d'aquesta col.lecció, que d'alguna manera recorda aquella col.lecció francesa Que sais-je? La finalitat és la mateix: divulgació.

Així com d'Erich Fromm quasi es pot dir que ho tinc tot llegit perquè quan vaig enllestir tot el que s'havia editat en català aleshores vaig emprendre d'allò que només trobava en anglès, el fet és que dels altres membres de l'Escola de Frankfurt només havia llegit el Herbert Marcuse quan estava de moda, s'ha de dir així, i fins i tot un llibret que va fer J.M. Castellet (Lectura de Marcuse) que va treure la col.lecció L'Escorpí, dintre d'Edicions 62.

Aquest llibre de Boladeras tracta de Max Horkheimer, Theodor W. Adorno, Herbert Marcuse i Jürgen Habermas.

És un llibre de lectura difícil i els esmentats autors no són precisament d'allò que se'n pugui dir assequibles.

Així em permeto fer unes cites per a animar la seva lectura.

Horkheimer escriu La utopia comporta el conveciment que la societat solament pot aconseguir l'objectiu que el dret natural burgès li ha prescrit (que consisteix a satisfer els interessos de tots), si, renunciant al cec mecanisme de la competència entre múltiples voluntats individuals com a base econòmica, planifica el procés de vida d'aquests individus tenint en compte l'interès de tots.

Adorno no solament era filòsof, sinó que era un gran músic i com a tal va escriure: Les diferents estructures harmòniques, contrapuntístiques, atonals, ofereixen possibilitats expressives diverses i creen efectes, atmosferes, emocions i vivències molt contrastades i heterogènies.

Marcuse va escriure que Alguns sectors minoritaris i marginals, seran el motor dels canvis socials dels propers temps, sobretot els grups feministes, tindran un gran paper, com s'està veient als Estat Units.

D'Habermas: La dinàmica econòmica, la burocràtica i la política estan envaint els diversos àmbits del món de la vida (la reproducció cultura, la socialització) i desplacen símbols i valors de força integradora i personalitzadora, sota la pressió del poder dels diners i tota la simbologia associada. Això significa que la complexitat i la riquesa de l'ésser humà estan sent reduïdes a la perspectiva economicista i que el dèficit de sentit i de realització humana que això provoca comportarà greus patologies als inidividus i a la societat.

Icod de los Vinos, Masca i Garachico

El més conegut d'aquest tres pobles és sens dubte Icod de los Vinos, no és que sigui el més bonic, peró té com a patrimoni natural el Drago Milenario, el drago és un arbust, que se'l veu per diferents llocs, tanmateix, el Drago Milanario és el recurs turístic estrella d'Icod de los Vinos perquè com el nom indica té més de 1400 anys, encara que no se sap amb exactitud. De tota manera el que és vergonyós per part de l'Ajuntament d'Icod de los Vinos és que han posat tanques al seu voltan i com no poden posar una paret d'uns quants metres han posat al voltant de la tanca unes banderes a fi i efecte dificultar la fotografia i verure's obligat a pagar entrada per veure'l amb bones condicions. Quan vaig ser-hi, fa ara 32 anys no era així. Val a dir, que la foto està feta des d'una muntanya i està agafat de lluny. Si visiteu l'àlbum vinculat amb aquest post veureu millor el que dic.

Un poble bonic de visitar és Masca que està voltat de natura, entre muntanyes. I mereix una visita amb calma gràcies a la seva situació geogràfica.

Garachico és un petit poble que és, alhora, una petita meravella. Viure a Garachico és senzillament una privilegi.

A l'album adjunt veureu que cito Teno. Teno és no solament el nom d'un poble que no vaig visitar, sinó el nom del que en podríem dir de la comarca que comprèn els pobles esmentats.

A la Punta de Teno hi ha un far, que volia visitar, per la meva mania de xemeneies i fars, però que degut a les males condicions de la carretera, esvallissaments de pedres, el taxista no va voler anar i em vaig haver de conformar amb fotos fetes des d'un punt més proper, però també impressionant.

Heus ací les fotos.

LA OROTAVA

La Orotava és un poble petit, prop de Puerto de la Cruz, cap a l'interior, que es distingeix per la seva elegància, les cases, els carrers perfectes.

La foto que hi ha a la vista és l'Ajuntament, la resta aquí.

Puerto de la Cruz florida

Com ja he dit, les flors i la vegetació salva a Puerto de la Cruz i la que podria ser una ciutat desagradable esdevé una meravella.

Moltes fotos estan fetes en el Jardín Botánico, però altres per la ciutat a on la flor de pasqua és la reina, també coneguda per poinsetia.

Una altra flor que també és força present, però no tant com la poinsetia, és la strelitzia.

Aquí en trobareu més, com nenúfars, orquídees, cafè i plàtan, entre altres.

Puerto de la Cruz, de dia

IMMACULADA CONCEPCIÓ



Crec que no hi ha molt a dir sobre Puerto de la Cruz que no se sàpiga. És una ciutat totalment dedicada al turisme a on un se sent tractat com a turista, un urbanisme horrible, però que, si fem comparacions, queda compensat per la bellesa natural, el verd i les flors.

Aquí hi ha una mostra

Els últims mots de Salvador Allende

El último discurso de Salvador Allende
Estic segur que el veí de dalt em perdonarà que li hagi copiat gairebé la totalitat de l'entrada que va fer ahir.

Jo tampoc oblido aquell 11 de setembre i també vaig veure en una llibreria de Londres fotocopies de documents en les quals l'empresa ITT demanava un cop de mà.

COMPATRIOTAS:

"Es posible que silencien las radios, y me despido de ustedes. Quizás sea ésta la última oportunidad en que me pueda dirigir a ustedes. La Fuerza Aérea ha bombardeado las torres de Radio Portales y Radio Corporación.Mis palabras no tienen amargura, sino decepción y serán ellas el castigo moral para los que han traicionado el juramento que hicieron, soldados de Chile, comandantes en jefes titulares, el Almirante Merino, que se ha autoproclamado, el general Mendoza, general rastrero que sólo ayer manifestara su solidaridad, también se ha denominado Director General de Carabineros.

Ante estos hechos sólo me cabe decirle a los trabajadores: Yo no voy a renunciar.

Colocado en un trance histórico pagaré con mi vida la lealtad del pueblo. Y les digo que tengo la certeza de que la semilla que entregáramos a la conciencia digna de miles y miles de chilenos no podrá ser segada definitivamente.

En nombre de los más sagrados intereses del pueblo, en nombre de la patria, los llamo a ustedes para que tengan fe. La historia no se detiene ni con la represión ni con el crimen. Esta es una etapa que será superada. Este es un momento duro y difícil. Es posible que nos aplasten, pero el mañana será del pueblo, será de los trabajadores. La humanidad avanza para la conquista de una vida mejor.

Trabajadores de mi patria: quiero agradecerles la lealtad que siempre tuvieron, la confianza que depositaron en un hombre que sólo fue intérprete de grandes anhelos de justicia, que empeñó su palabra en que respetaría la Constitución y la Ley, y así lo hizo.

Es éste el momento definitivo, el último en que yo pueda dirigirme a ustedes.

Espero que aprovechen la lección. El capital foráneo, el imperialismo unido a la reacción, creó el clima para que las Fuerzas Armadas rompieran su tradición, la que señaló Schneider y reafirmara el comandante Araya, víctimas del mismo sector social que hoy estará en sus casas esperando con mano ajena conquistar el poder para seguir defendiendo sus granjerías y sus privilegios.

Me dirijo, sobre todo a la modesta mujer de nuestra tierra, a la campesina que creyó en nosotros, a la obrera que trabajó más, a la madre que supo de nuestra preocupación por los niños.

Me dirijo a los profesionales de la patria, a los profesionales patriotas, a los que hace días están trabajando contra la sedición auspiciada por los colegios profesionales, colegios de clase para defender también las ventajas de una sociedad capitalista.

Me dirijo a la juventud, a aquellos que cantaron y entregaron su alegría y su espíritu de lucha.

Me dirijo al hombre de Chile, al obrero, al campesino, al intelectual, a aquellos que serán perseguidos, porque en nuestro país el fascismo ya estuvo hace muchas horas presente, en los atentados terroristas, volando los puentes, cortando las vías férreas, destruyendo los oleoductos y los gaseoductos, frente al silencio de los que tenían la obligación de proceder. Estaban comprometidos. La historia los juzgará.Seguramente radio Magallanes será acallada y el metal tranquilo de mi voz no llegará a ustedes. No importa, me seguirán oyendo. Siempre estaré junto a ustedes, por lo menos mi recuerdo será el de un hombre digno que fue leal con la patria.

El pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse. El pueblo no debe dejarse arrasar ni acribillar, pero tampoco debe humillarse.

Trabajadores de mi patria, tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo, donde la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor.¡Viva Chile, viva el pueblo, vivan los trabajadores!Estas son mis últimas palabras, teniendo la certeza de que el sacrificio no será en vano. Tengo la certeza de que, por lo menos, habrá una sanción moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición."SALVADOR ALLENDE

Puerto de la Cruz, de nit

Aquest darrer pont, o com deia La Vanguardia, aqüeducte l'he passat a Puerto de la Cruz, a l'illa de Tenerife.

Al blog les fotos que he fet apareixeran en petites diòcesis, com deia Pic i Pont. Avui he posat les de la ciutat a la nit. La foto de portada és d'una plaça que és tan maca de nit com de dia.

Heus ací les fotos

Un meme

M'arriba, des del blog La panxa del bou i també del veí de dalt- aquest nou meme -quin nom, vatua- que corre per la xarxa:

Instruccions: Agafa el llibre més proper. Obre'l per la pàgina 123. Troba la cinquena frase. Escriu l'oració juntament amb aquestes instruccions. No busquis el llibre que més t'agradi, sinó el que tens al costat!

Resultat: En Mateu li va dir que potser el propietarino ho voldria

La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. 11ª Edició, Club Editor, Barcelona, genmer de 1976

Curiositats sobre el llibre: Crec que a hores d'ara no hi ha molt a dir d'aquest llibre perquè crec que estarem d'acord que és la millor novel.la catalana del segle XX.

Perquè dona la casualitat que l'he triada i no he fet trampes? És a dir, com és que aquest llibre és el que tinc a mà? La curiositat doncs no està en l'obra en si car vull suposar que els lletraferits en saben molt més que jo; tanmateix la curiositat del llibre com objecte té la seva raó per ser el que realment jo tinc al meu costat.

Alguns blocaires saben que jo faig cursets variats al Centre Cívic la Casa Golferichs, que té un enllaç recomenat a la dreta. Doncs si us hi entreteniu visitant virtualment la Casa Golferichs veureu que hi ha un curs que es diu INTERPRETACIÓ DAVANT LA CÀMERA que fa el professor Jordi Sànchez. Aquest professor, que ho fa molt bé per cert, ens ha donat tota la llibertat per a triar el text a treballar. Uns han triat lírica, altres èpica, cançó i jo prosa. Concretament el primer paràgraf d'aquesta novel.la perquè aquest paràgraf és per la seva sensillesa de paraules, per la naturalitat amb que parla una treballadora, és per mi el més bell que hi ha en català. I per això m'ha tocat aprendre'l de memòria.