Plaça del Doctor Robert, Camprodon, Vall de Camprodon, Ripollès Catalunya.

 

VOSTÈ JA HO ENTENDRÀ, Claudio Magris

 

Un llibre estrany, sort que només té 60 pàgines, en el que tracta d'un matrimoni en el que ella está en un residència geriàtrica o ja està morta, però ella és la que ho diu tot. Parla per ella i per ell. Com per exemple "però jo tot sol com ho he de fer, volto per la casa buida com si fos d'un altre, d'un foraster, si obro un calaix no és mai el bo, m'escalfo el cafè del dia abans, infecte, i el llit, el llit buit."

Tot plegat un cúmul d'exageracions que són difícil d'empassar. Penso que la idea és bona, però no pot ser una història en la que ella ho domina tot i ell és un inútil.

CONFESIONES DE UNA MÁSCARA, de Yukio Mishima.

 

En molts aspectes cal tenir en compte que aquest llibre es va imprimir per primera vegada al Japó el 1949 i, per tant, hi ha aspectes del llenguatge que confonen, com és del concepte "inversión sexual", de Hirschfeld, correspon el que avui en diem "homosexualitat".

"És important aquest aclariment perquè estem davant un text autobiogràfic i l'autor era un home d'una gran sensibilitat. Un bon exemple d'aquest estil senzill, elegant i sensual el tenim aquí com un dels tants exemples: "Ante mis ojos, la silueta del profesor se iba transformando en la estatua de un Hércules desnudo. Cada vez que él alargaba el brazo para escribir una ecuación con una tiza en la mano derecha y movía el borrador con la izquierda, yo veía los pliegues de los músculos de Hércules tensando el arco en el tejido de la ropa del profesor."

De tota manera aquest invertit es va sentit atret per una noia dos anys més jove. Aquí cal veure  una persona enamorada de la bellesa i de la manera humil de la noia, és a dir, una noia que era bella i molt bona persona. Aquesta atracció no vol dir que estigués enamorat, però l'estimava i aquí entrem en una altra faceta d'aquest personatge i de l'autor perquè al capdavall l'autor és el narrador de la seva vida sentimental, si més no és com ho diríam ara.

LA PISTA DE ARENA, Andrea Camilleri.

 

Abans d'aquest llibre l'únic havia llegit de lladres i serenos alguna cosa d'Arthur Conan Doyle i d'Agatha Christie. No sé que amb Andrea Camilleri m'hagi posat al dia, però a la pràctica serà així.

No cal dir que el gran tema d'aquesta obra considero que ha estat genial   i ha seguit la tradició en el sentit que després del moltes pàgines amb les darreres es resolt el crim. Les víctimes mortes són dues: un desgraciat sense futur (presó i discapacitació cerebral) i un cavall de carreres. 

"El passatge que m'ha cridat l'atenció és la pura sensualitat. Una mena de sensualitat prou original i, que m'ha agradat.: "Se había perdido unos instantes contemplando la boca de Rachele al abrirse, el tenedor que entraba dejando momentáneamente al descubierto la intimidad del paladar rosado como el de una gata, el tenedor que salía vacío entre el brillo de los dientes, la boca que se cerraba, los labios que se movían ligeramente y rítmicamente mientras ella masticaba. Tenía una boca que hechizaba de sólo mirarla." Pàg. 153

PURA VIDA, de José María Mendiluce.

 

Aquesta novel.la és de les que més m'ha agradat. L'autor demostra una gran habilitat per a introduir canvis de ritme i, alhora, una elevada consciència social, com és el casa del que entenem per racisme. En aquest sentit hi ha el doble punt de vista. La protagonista que és una catalana que treballa en una institució vinculada a la ONU que suposa inverteix per a ajudar al poble de Costa Rica a millorar, però "pronto descubrió que su proyecto tenía un objetivo adicional, subtil y perverso ... Todas las mejoras de gestión y productividad, todos los créditos y condonaciones de deudas para el sector cooperativo... sino garantizar a la compañía, que monopolizaba la exportación, el poder continuar con sus precios de compra o incluso ajustarlos más y obtener mejor calidad de producto". n dona natural de Costa Rica diu "¿Huir adónde? El color es una marca imborrable. La negritud delata más que la marca del ganado..."

Aquesta és l'essència de l'obra, però conté les complicades relacions sexuals entre la catalana i l'home del país. Naturalment quan només hi ha sexe la relació es estupenda i l'autor evidencia un gran habilitat en obsequiar al lector una escena en la que no hi manca res, podríem dir que són les pàgines més eròtiques que mai s'han escrit. El que em llegeixi no pensi que aquestes pàgines justifiquen llegir el llibre, però sí l'enriqueixen perquè l'obra és un drama de gran alçada.

EL COR DE LES TENEBRES, de Joseph Conrad.

 

Fa molts anys que se'm deia que aquest llibre era d'imprescindible lectura. L'he llegit i m'ha avorrit.

Clar que potser no hi entès res. Potser sí.

GRAND UNION, de Zadie Smith.

 

Per Sant Jordi em vaig comprar aquest altre de Zadie Smith. Un recull d'articles. Ja se sap. En aquests casos hi ha uns que agraden molt i uns altres que no. Sort!

EL MUNDO DE AYER-MEMORIA DE UN EUROPEO, de Stefan Zweig.

Llibre també comprat per Sant Jordi.

Sóc un admirador de la vida i obra de l'austríac Stefan Zweig. Diria que és el millor historiador-pensador del segle XX. 

Podem dir que en aquest llibre es va al moll de l'os de com va arribar la Primera Guerra Mundial i que va ser causa de la Segona.

LA CAZA DEL CARNERO SALVAJE, Haruki Murakami.

 

El nom de Haruki Murakami em sonava molt i volia llegir-li alguna cosa. La veritat és que no m'ha decepcionat, encara que no sigui un estil que m'atregui. La meva opinió és que la fantasia no és el que més m'atrau. Clar que es pot defensar que la fantasia és part de la creativitat humana.

El que és evident, malgrat el que acabo d'apuntar, és que és una gran novel.la i l'autor combina molt sàviament la part fantàstica amb com som els humans. 

DIENTES BLANCOS, Zadie Smith.

 

És un títol que ja fa uns anys sabia que havia de llegir, però com ens passa a molts no apareixia el moment. Ja ho he fet i no me'n penedeixo.

L'autora, després d'aquest llibre n'ha publicat uns quants més i tots amb gran èxit, però la crítica continua dient que aquést segueix essent el millor.

A parer meu el llibre al cap d'unes quantes pàgines fa una crítica molt ben raonada que una de les pitjors característiques de les societats és la defensa de la tradició.

Evidentment les religions són part de la tradició. Així que els daus ja estan llençats. Qui en dubti, que llegeixi aquest punyent llibre.