Un any que acaba molt malament

Saddam Executat
Tots els dies, totes les setmanes i tots els anys porten males notícies i bones notícies. Tots sabem que les notícies dolentes fan més soroll, per la qual cosa la seva ona arriba a tots els mitjans. Dir quina és la pitjor notícia de l'any és difícil, com també la més bona, però aquest 2006 acaba amb dues notícies de força dolentes.

Una és l'atemptat d'ETA, però la que em fa escriure és l'altra perquè és el resultat del dictat d'una persona que ostenta un càrrrec democràtic, per tant, no hi ha comparació possible.

Aquesta persona, els president dels E.U.A. va enganyar a la humanitat amb allò de les armes de destrucció massiva, després va fer una guerra amb un nombre de morts elevadíssim. La ratio, com es diu ara, de morts entre Saddam Hussein/George W. Bush no m'interessa -i no és cinisme- perquè un home és un home i duu un compte corrent de morts és inmoral.

Tots sabem que Irak és un protectorat d'Irak i, per tant, la justícia d'aquest país està subjecte als desitjos de qui va dir he wanted to kill my dad (ell va voler matar a mon pare), per tant, Bush fill s'ha reconciliat amb son pare, els americans que encara el creuen i, per descomptat, els iraquians que havien patit la dictadura de Saddam Hussein.

No obstant això Saddam Hussein no és el darrer mort a Irak perpetrat pels E.U.A. Aui mateix, mentre uns celebren la seva execució, uns altres han fet protestes que han ocasionat ja dotze morts.

Què diu Europa d'això? L'Unió Europea s'amplia, però els qui creiem que Europa hauria de ser la lluerna de la civilització, crec que tenim motius per creus que el 2006 acaba molt malament.

Francesc Vila Rufas, "CESC". Recordat

La meva resposta a TIME

TIME magazine PERSON OF THE YEAR
Per a veure el video, cal fer clic abaix a la dreta, a sobre de TUBE. Si feu clic al mig, no serveix de res

TIME, la persona de l'any 2006

TIME Person of the Year 2006
Com potser sabeu, la revista nordamericana TIME ha declarat que els usuaris d'internet, més ben dit de Web 2.0 (blogaires i usuaris de YouTube), som la persona de l'any.

I demana una resposta. La meva resposta està en el post següent

Aniversari

NO. No es tracta de l'aniversari a la blogosfera, sinó de casament. Aquest aniversari sempre és, no això de sempre no és veritat. El primer va ser a casa, en un pis més petit i els postres van ser una macedònia. O sigui enlloc de sempre, direm darrerament. Darrerament ho celebrem en un bon restaurant de Barcelona.

Aquesta vegada, ahir per la nit, vam anar a un dels pocs que té una estrella Michelin, Caelis. I tot i que un pot creure que aquesta opció sona a papanatisme, el fet és que el que trobem en aquesta mena de restaurants no es troba arreu perquè un ja no va al restaurant a atipar-se, sinó a descobrir coses noves.

Sobreel fet d'atipar-se em permeto assenyalar que el doctor Valentí Fuster recomana que en el restaurant es mengi la meitat. Si mirem les fotos dels plats, ja es veu que no cal fer la meitat perquè el que posen són petites tapes.

Ho heu encertat, el primer plat no és de pisa, sinó un bloc de gel que deixe un petit espai per posar la menja.

La particularitat del segon plat és que la salsa que es posa a sobre, després de donar gust a i arreplegar gust de la peça que es veu, passar pels forats que es veuen i va a parar en el plat de sopa que hi ha a sota.

Tota la carn menjada és la que es veu al tercer plat, per tant, el doctor Fuster no em renyaria.

Ballet Carles Ibáñez i altres coses

Aquest diumenge he anat al Barcelona Teatre Municipal a veure un programa de ballet de l'Escola de Ballet - Companyia de Dansa Carles Ibáñez i Margarita Abad per a celebrar els seus 25 anys de dansa.

En aquest mateix blog -a l'entrada del dia 1 Març 2006- ja vaig donar notícia del Ballet Carles Ibáñez pel fet d'haver re-inaugurat al ballet clàssic català.

No em puc estar de dir que mentre molts es tiren els plats a sobre a veure qui estima més Catalunya, sigui en la llengua, la cultura i, sobretot, la política, Carles Ibáñez fa un treball callat i en mig del silenci nacional, ell intenta que el ballet clàssic català torni a ser com el va deixar Teresa Boronat el 1937.

El programa d'ahir hi havia de tenir, com era lògic, una mica de tots els nivells perquè aquesta escola de ballet és de barri, així tant és membre de la Coordinadora d'Entitats del Poble Sec com de la Royal Academy of Dance. La qual cosa es concreta en l'actuació d'alumnes i d'aquells que ja són professionals.

L'art de la dansa és un art dur perquè exigeix no solament tenir una sensibilitat especial per a la dansa, com passa a totes les arts, sinó també, calen unes facultats físiques i una gran disciplina perquè és, sobretot, un treball d'equip, una gran tècnica individual i col.lectiva. Això que resulta evident, val la pena dir-ho arran d'uns fets recents a Barcelona.

Tots hem sentit parlar aquests dies del moviment anomenat okupa, que el que fa és prendre el que no és seu i convertir-ho en un dret inalienable perquè com diuen ser artistes estan per sobre del bé i del mal.

Qui tingui curiositat, pot veure el seu estil a La Makabra, però alhora recomano el magnífic article de Pilar Rahola aparegut a El País del dia 16, Full Monty okupa. D'aquest article no cal que hi afegeixi res perquè és perfecte i des d'aqúí la felicito.

Em permeto doncs posar a l'equip de Carles Ibáñez d'exemple de com fan les coses els artistes de veritat. Primer té un local, de lloguer o propietat, per fer classes i assajar i, després, en casos excepcionals com el d'ahir diumenge l'Ajuntament li lloga el Barcelona Teatre Municipal que és pagat amb l'entrada que hem hagut de satisfer els pares d'alumnes, artistes i amics per tal de fer una exhibició de la tasca feta amb la dignitat que li correspon.

I no cal dir que l'esmentat equip fa una gran tasca si tenim em compte la qualitat i quantitat dels dansaires que ahir en va disposar.

"L'escola de Frankfurt", de Margarita Boladeras

Acabo de llegir L'escola de Frankfurt, de Margarita Boladeras, editat per la Universitat Oberta de Catalunya, Col.lecció VULL SABER, Barcelona 2006, 92 pàgines.

És la segona vegada en el bloc que comento un llibret d'aquesta col.lecció, que d'alguna manera recorda aquella col.lecció francesa Que sais-je? La finalitat és la mateix: divulgació.

Així com d'Erich Fromm quasi es pot dir que ho tinc tot llegit perquè quan vaig enllestir tot el que s'havia editat en català aleshores vaig emprendre d'allò que només trobava en anglès, el fet és que dels altres membres de l'Escola de Frankfurt només havia llegit el Herbert Marcuse quan estava de moda, s'ha de dir així, i fins i tot un llibret que va fer J.M. Castellet (Lectura de Marcuse) que va treure la col.lecció L'Escorpí, dintre d'Edicions 62.

Aquest llibre de Boladeras tracta de Max Horkheimer, Theodor W. Adorno, Herbert Marcuse i Jürgen Habermas.

És un llibre de lectura difícil i els esmentats autors no són precisament d'allò que se'n pugui dir assequibles.

Així em permeto fer unes cites per a animar la seva lectura.

Horkheimer escriu La utopia comporta el conveciment que la societat solament pot aconseguir l'objectiu que el dret natural burgès li ha prescrit (que consisteix a satisfer els interessos de tots), si, renunciant al cec mecanisme de la competència entre múltiples voluntats individuals com a base econòmica, planifica el procés de vida d'aquests individus tenint en compte l'interès de tots.

Adorno no solament era filòsof, sinó que era un gran músic i com a tal va escriure: Les diferents estructures harmòniques, contrapuntístiques, atonals, ofereixen possibilitats expressives diverses i creen efectes, atmosferes, emocions i vivències molt contrastades i heterogènies.

Marcuse va escriure que Alguns sectors minoritaris i marginals, seran el motor dels canvis socials dels propers temps, sobretot els grups feministes, tindran un gran paper, com s'està veient als Estat Units.

D'Habermas: La dinàmica econòmica, la burocràtica i la política estan envaint els diversos àmbits del món de la vida (la reproducció cultura, la socialització) i desplacen símbols i valors de força integradora i personalitzadora, sota la pressió del poder dels diners i tota la simbologia associada. Això significa que la complexitat i la riquesa de l'ésser humà estan sent reduïdes a la perspectiva economicista i que el dèficit de sentit i de realització humana que això provoca comportarà greus patologies als inidividus i a la societat.

Icod de los Vinos, Masca i Garachico

El més conegut d'aquest tres pobles és sens dubte Icod de los Vinos, no és que sigui el més bonic, peró té com a patrimoni natural el Drago Milenario, el drago és un arbust, que se'l veu per diferents llocs, tanmateix, el Drago Milanario és el recurs turístic estrella d'Icod de los Vinos perquè com el nom indica té més de 1400 anys, encara que no se sap amb exactitud. De tota manera el que és vergonyós per part de l'Ajuntament d'Icod de los Vinos és que han posat tanques al seu voltan i com no poden posar una paret d'uns quants metres han posat al voltant de la tanca unes banderes a fi i efecte dificultar la fotografia i verure's obligat a pagar entrada per veure'l amb bones condicions. Quan vaig ser-hi, fa ara 32 anys no era així. Val a dir, que la foto està feta des d'una muntanya i està agafat de lluny. Si visiteu l'àlbum vinculat amb aquest post veureu millor el que dic.

Un poble bonic de visitar és Masca que està voltat de natura, entre muntanyes. I mereix una visita amb calma gràcies a la seva situació geogràfica.

Garachico és un petit poble que és, alhora, una petita meravella. Viure a Garachico és senzillament una privilegi.

A l'album adjunt veureu que cito Teno. Teno és no solament el nom d'un poble que no vaig visitar, sinó el nom del que en podríem dir de la comarca que comprèn els pobles esmentats.

A la Punta de Teno hi ha un far, que volia visitar, per la meva mania de xemeneies i fars, però que degut a les males condicions de la carretera, esvallissaments de pedres, el taxista no va voler anar i em vaig haver de conformar amb fotos fetes des d'un punt més proper, però també impressionant.

Heus ací les fotos.

LA OROTAVA

La Orotava és un poble petit, prop de Puerto de la Cruz, cap a l'interior, que es distingeix per la seva elegància, les cases, els carrers perfectes.

La foto que hi ha a la vista és l'Ajuntament, la resta aquí.

Puerto de la Cruz florida

Com ja he dit, les flors i la vegetació salva a Puerto de la Cruz i la que podria ser una ciutat desagradable esdevé una meravella.

Moltes fotos estan fetes en el Jardín Botánico, però altres per la ciutat a on la flor de pasqua és la reina, també coneguda per poinsetia.

Una altra flor que també és força present, però no tant com la poinsetia, és la strelitzia.

Aquí en trobareu més, com nenúfars, orquídees, cafè i plàtan, entre altres.