LAS TROYANAS

d'Eurípides. Director: Mario Gas. Intérprets. Mia Esteve, Glòria Muñoz, Anna Ycobalzeta, Clara Sanchis, Ricardo Moya. Festival de Teatre Clàssic de Mèrida. Teatro Español. Teatre Grec.
.
SINÒPSI
El vencedor no tindrà pietat del vençut. No hi haurà consideració per als infants que sobrevisquin. No hi haurà respecte pels déus caiguts. Las troyanas ens transporta a l’últim dia de Troia, una ciutat ja vençuda, i explica la història de les seves dones, condemnades a caure en els braços dels comandants vencedors. Mario Gas dirigeix aquesta adaptació d’un text on les dones són protagonistes: Andròmaca, vídua d’Hèctor; Hècuba, antiga reina de Troia; Cassandra, sacerdotessa ignorada; Helena, bressol de tota una guerra...
.
Aquesta vegada ha estat un Grec de veritat perquè has estat teatre grec al propi Teatre Grec de Barcelona i això pels barcelonins és un premi doble. Clar que un purista sempre pot dir que el Teatre Grec de Barcelona no és grec de veritat, sinó que és obra de l'arquitecte Ramon Raventós, que el va fer arran de l'Exposició del 1929, tanmateix és un lloc molt agradable i té un marc més bonic que el d'Epidauro.
.
Pel que fa Las Troyanas no hi ha molt a dir perquè és un clàssic de veritat i la sinòpsi ja dona idea de què va, de tota manera la primera versió que he vist d'aquesta obra va ser pel cine, una versió que no oblidaré perquè tenia un repartiment de luxe, en el que el paper d'Hècuba el feia Katharine Hepburn, però a més hi havia Vanessa Redgrave, Geneviéve Bujold, Irene Papas,
Patrick Magee. Durant força temps la vaig tenir en video... I no em puc estar de dir que si la premsa diu que la gran vencedora de la nit va ser Gloria Muñoz fent d'Hécuba a mi, potser perquè tinc massa present a Katharine Hepburn, em va resultat poc potent i vaig trobar millor a Mia Esteve fent d'Andrómaca. De gustibus non est disputandum.
.
Qui no hi hagi anat, acaba aquest dijous i val molt la pena.

Qui aprofiti l'anada al Grec per a sopar a restaurant he d'avertir-li que s'hi presenti d'hora, a les vuit de vespre perquè són molt lents i no gaire ben organitzats. La cuina és discreta, però si considerem l'entorn doncs és un lloc magnífic per sopar.

Avui fa 30 anys a la revista CUADERNOS PARA EL DIÁLOGO

La revista madrilenya CUADERNOS PARA EL DIÁLOGO em va publicar aquest article en el Nº 275 del 22 Juliol 1978, essent director Pedro Altares

SU SEGURO SERVIDOR, ORSON WELLES

de Richard France. Versió i direcció: Esteve Riambau. Intérprets: Josep Maria Pou, Jaume Ulled Escenografia: Ramon Simó Producció: Grec’08 Festival de Barcelona . Teatre Romea.
.

SINÒPSI:

L’endemà del seu darrer aniversari, Orson Welles enregistra anuncis de menjar per a gossos i laxants en un estudi de Los Angeles amb la col·laboració d’un jove tècnic de so. Vell i esgotat físicament, el director de Citizen Kane espera una trucada de Steven Spielberg que li permeti acabar la seva adaptació de Don Quixot en una darrera afirmació del seu talent creatiu. Mentre es debat entre la realitat i aquesta quimera, Welles rememora episodis destacats de la seva intensa activitat en el cinema, el teatre, la ràdio i també la màgia. Una obra de Richard France adaptada i dirigida per l’escriptor cinematogràfic Esteve Riambau

.

Encara que no sigui una novetat es tracta d'una altra anada al teatre que forma part del Grec d'enguany i encara que no sigui en el Grec és en el teatre de l'escena catalana per excel.lència. Malgrat no sigui l'obra en català val a dir que com es tracta bàsicament d'un monòleg de Josep Maria Pou, val a dir que en el Romea també va fer el magnífic monòleg El cazador de leones.

.

Com a dada personal curiosa he de dir que en el perío de servei militar (1966) a la Marina, quan desfilava anava a la segona fila perquè encara que era alt davant meu hi havia tres més que eren més alts que jo i que sempre els tocava fer de caporal gastador, un d'aquests era Josep Maria Pou.

.

Per mi Orson Welles és de les figures més interessants del segle XX de la que, malgrat aquesta sensació, no sé quasi res d'ell, per altra banda, no em sorprèn que l'autor sigui qui fa dècades que l'estudia –The theatre of Orson Welles (1977) i Orson Welles on Shakespeare (1990)– i creia que ja havia acabat quan va escriure el text de l'espectacle sense, però, haver posat el punt final. Arran de l'experiència amb Riambau i Pou, tots tres treballen en un altre projecte.

.

Per altra banda no és de sorprendre que sigui Pou qui fa d'Orson Welles perquè els dos van començar a la ràdio i no cal dir que Welles va ser l'artífex de la històrica retransmissió radiofònica de La guerra dels mons, el programa radiofònic més impactant de la història.

.

I no hi ha dubte que qui sap qui era Welles i qui sap qui és Pou, Pou és indiscutiblement l'actor ideal i així queda demostrat perquè Pou està colossal fent el paper d'aquest gran colós de Hollywood.

SUTRA

Director d'escena: Sidi Larbi Cherkaoui, Antony Gormley, Szymon Brzóska i els monjos del Temple de Shaolin. Producció: Sadler’s Wells Theater, Londres. Teatre Grec.

Sinòpsi

Els sutra són els discursos pronunciats per Buda o per alguns dels seus deixebles. Dins el context budista, la paraula designa també els aforismes i les normes que regulen la vida de cadascú. Sutra és també el nom de l’espectacle amb què Sidi Larbi Cherkaoui torna a Barcelona. El reputat coreògraf, amant de les arts marcials, s’ha proposat desvetllar l’espiritualitat que hi ha al darrere del kung-fu. Després de conviure amb els monjos del temple de Shaolin a Dengfeng, Cherkaoui ha pogut recuperar el context d’aquest art marcial i revelar la filosofia que el va fer néixer. En aquest viatge l’acompanyen el reconegut escultor Antony Gormley, que ha dissenyat i delimitat l’espai on els monjos evolucionen, i també el compositor Szymon Brzóska, que ha creat peces musicals basades en l’ambient que es respira al temple i els seus voltants: el paisatge, l’atmosfera, les converses amb el mestre... El viatge que han fet aquests tres artistes, en companyia dels monjos, no és al passat, sinó a l’interior de l’esperit, on les distàncies entre l’Orient i l’Occident es fan més petites del que pensem.

Una altra vegada estem en el Grec. No hi ha cap dubte que, com ens diuen, són tres artistes de veritat. La posta en escena de l'arquitec és de les millors coses que he vist car és sorprenent que d'una manera tan simple, aparentment senzilla, s'aconsegueixi una sofisticació com la que ens han regalat els qui hem tingut la sort d'anar al Grec.

Per descomptat que la sort de SUTRA no és només gràcies als esmentats creadors, sinó també a l'equip de ball, que en aquest cas són monjos. Uns monjos que deixen petit el millor ballarí del ballet El corsari perquè ens fan una exhibició de totes les maneres possibles de saltar, però com no són gimnastes ni jumpers, tot pensant amb Tom Stoppard, demostren fins al final que realment són monjos.

Si tot l'equip de ball fa una demostració de tècnica i precisió amb la dansa, cal fer esment de l'únic nen que forma part de la companyia, el qual no desmereix gens ni mica respecte els altres, dit digui sense considerar que és nen, sinó un més.

Els qui vulguin fer un tast de l'espectacle, els recomano fer una visita aquí i després anar a YouTube.

ENSAM

d'August Strindberg. Direcció: Teresa Vilardell Producció: Vania Produccions Versió: Pep Paré Il·luminació: Lluís Martí Producció: Grec’08 Intérprets: Pere Arquillué, Tamara Cunill, Ferran Vilajosana. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya

Com a part de la programació del Grec, aquesta vegada ha tocat anar al TNC, per a veure aquest sucós monòleg per part de Pere Arquillué en el que hi mostra una molt bona dicció i una magnífica veu, una veu d'home madur, com correspon al personatge.

Al voltant de Pere Arquillué es mouen dos personatges. Un el de Dona que representa diverses facetes del paper femení i per l'altra un xicot, que és alhora el pianista i representa, d'alguna manera la joventut. Mentre el personatge central va deixant surar el que di dicta la memòria i l'ànima.

Una obra amb un llenguatge ric amb matisos i contingut. Una obra profunda, com no podia ser d'altra manera venint de la mà de Strindberg.

Curs on-line de fotografia digital Nikon

Fa força temps que vaig comprar una càmera digital Nikon que em permetia fer-me del Club Nikonistas, la importància del qual és que et permet fer un curs on-line de fotografia digital. Aquest curs està dirigit professoralment per l'escola de fotografia IDEP de Barcelona.

Aquest curs està compost de quatre nivells i que per passar al segon nivell cal haver aprovat el primer. Així successivament, tanmateix per passar el Nivell IV no hi ha exàment, sinó un projecte en el que hom pot triar, per exemple jo vaig triar paisatge urbà, però podria haver estat paisatge natural, retrat, experimental o reportatge. I dins de la proposta un tema, que jo vaig triar posar la ciutat és moviment.

Malgrat ser conscient que per les característiques del curs om ja pot suposar que no és de gran volada i que també té, inevitablement, un tint comercial no treu que avui per la tarda m'ha fet molta il.lusió rebre l'email en el que he acabat el curs i rebré el corresponent diploma.

Tot i que vaig enviar nou fotos, en poso aquí quatre. La primera té la gràcia que al final de les bicicletes del Bicing, passa pel centre de la plaça Espanya la camioneta del Bicing;

a la segona tenim un cotxe que passa davant d'una casa georgiana de Dublín

a la tercera un noi vola davant del MACBA

i la darrera és la simple sortida del metro.

Com sempre, el professor d'IDEP, comenta les fotos, em permeto assenyalar que arran del senzill tema de la darrera foto em suggereix que doni una ullada a les fotografies d' Alexei Titarenko, doncs ja ho sabeu.

EL REI LEAR

de William Shakespeare. Traducció Joan Sellent. Direcció Oriol Broggi. Intérprets: Joan Anguera, Paula Blanco, Marcia Cisteró, Babou Cham, Oriol Guinart, Pep Jové, Carles Martínez, Òscar Muñoz, Mercè Pons, Xavier Ripoll, Xavier Ruano, Enric Serra, Marc Serra, Xavier Serrano i Ramon Vila. Biblioteca de Catalunya.

Aquesta és la meva segona anada al Grec d'enguany. El lloc és aquest espai de la Biblioteca de Catalunya que té dins de l'Antic Hospital de la Santa Creu i val a dir que la nau gótica en la que es desenvolupa l'obra és perfecte per aquest text.

Com fa poc que he vist aquesta mateixa obra en castellà al TNC pel Centro Dramático Nacional podria semblar una repetició d'espectacle, però aquesta és precisament una de les grans diferències entre el teatre i el cinema. Encara que hi ha excepcions tots sabem que la Sabrina de Sydney Pollack és un remake, una còpia, de la de Billy Wilder, en el teatre, especialment si es tracta d'autors com Shakespeare i encara més si es tracta d'una de les peces més completes d'aquest autor, aleshores podem dir que cada producció del Rei Lear aporta alguna cosa que la fa especial i aquest és el que assoleix Oriol Broggi amb aquest Rei Lear.

Efectivament la tasca del dicrector és d'aplaudir perquè encara que també sigui un mèritque cal compartir amb l'actor val a dir que Joan Anguera en el paper de Rei Lear, Paula Blanco en el de Cordèlia i, pel meu gust, molt especialment el de Oriol Guinart en el de bufó contribueixen, junt amb la resta a regalar-nos un Rei Lear més que digne.

És art l'art per encàrrec?

Tal com deia La Vanguardia d'ahir diumenge deia que la nit blanca de Montjuïc va ser un èxit de públic. Jo també vaig ser-hi i efectivament va ser un veritable èxit. Feia goig veure com una munió de gent baixava per a anar a un espectacle mentre una altra baixava cap a un altre espectacle o un museu.

Va haver per tots els gustos i, com deia la meva filla, per tots els públics. El jardí botànic amb les seves espelmes en petits testos feia goig i veure com entrava la gent al MANAC era insòlit.

Fins aquí tot molt bé i no hi ha cap dubte que Montjuïc és un espai dins de la ciutat que permet perfectament acollir actes d'aquesta mena sense perjudicar el moviment natural de la ciutat.

Tanmateix hi ha un aspecte que em va decebre profundament. Fa més de trenta anys vaig llegir en una revista teatral anglesa que burocracy is death (burocràcia és mort). Evidentment el tema de fons era la creació artística.

Tots sabem els conflictes cultural i polítics que envolten la indústria del cinema o l'activitat teatral.

El cas és que el que em duu a Montjuïc eren els espectacles de Els Comediants i el de La Fura dels Baus. No conec com l'Ajuntament de Barcelona va establir els aspectes tècnics i artístics del que es va fer a l'Estadi Olímpic que va ser pres per la casa Bacardí i, evidentment, Bacardí va aprofitar l'oportunitat per fer el que li va semblar si és que va pagar el lloguer de l'estadi.

El cas és que l'espectacle d'Els Comediants va ser francament fluix i el tema de fons era que s'havia d'anar a caçar el rat penat i que un cop en el seu poder que tragués el foc de les seves entranyes. El rat pena és la marca registrada de Bacardí... I al final de l'espectacle una veu deia mojito, el còctel que es fa suposadament només amb rom Bacardí... Clar que va està ben els focs artificials, però per això no calen Els Comediants.

El de La Fura dels Baus va ser molt més discret, vull dir, pel que fa a la publicitat. Evidentment també va haver alguna referència al rat penat, però cal dir que l'espectacle aeri va ser plàsticament bell. Tenia les tres estrelles, justificava la visita.

Això no treu que sigui lamentable que dos grups artístics d'aquesta categoria es vegin obligats a fer un espectacle en el que el patrocinador imposi d'una manera tan descarada un aspecte del contingut, clar, tot jugant en què el rat penat és un animal nocturn i que la ciutat celebrava una nit d'estiu, plena de calor, foc, màgia i amor.

Fa avui 28 anys a la revista L'HORA

Avui fa 28 anys a la revista TRIUNFO