Ja tocava, no sé com és que he trigat tant anar a veure el seu darrer espectacle. Suposo que m'ha enganyat que l'anterior era un recull de coses ja vistes, i clar, me'l vaig saltar, però ara era a punt de fer un salt massa gran. Així doncs, senyores i senyors ahir per la nit vaig anar al Teatre Victòria, sembla mentida!, al Paral.lel encara en queden de clàssics, i vaig veure SIT, una producció creada, dirigida i interpretada per Joan Gràcia, Carles Sans i Paco Mir. Els tres de sempre. Duren més que La Trinca.
La primera part de l'espectacle aquesta colla de ximplets (dit d'una manera afectuosa) et fan riure amb les seves històries, sobretot la història de la cadira, qui va ser el primer homo sapiens que va posar el cul en una cadira. Tot un treball de camp de recerca antropològica, caldria saber què en pensa de tot plegat el savi en la matèria, el nostre Eudald Carbonell.
Evidentment en aquest espectacle proven que han arribat al màxim de comunicació gestual per a arribar a tots els públics, tant els fidels, que com jo podem recordar la poesia visual en INSÒLIT, com ara que fa un domini de la pantomima absolut. ¿Què puc dir de la segona part? Doncs molt poc, que durant força estona em feien mal les barres de tant riure.
Si a algú de vosaltres us han receptat sessions de riureteràpia, la primera sessió la podeu fer ja al Teatre Victòria. Aneu-hi, agafeu una cadira i ... sit
3 comentaris:
Bon dia Albert! I que ens durin molts anys aquests xiquets. Admirable com transmeten sense paraules, no et sembla? Jo també sóc una fidel al Tricicle. Hauríem de riure més sovint. Petonets.
Eps! jo vaig fer un taller de mímica a "El timbal" quan era a Gràcia i vaig coincidir amb els nois del Tricicle (quin honor, jo no ho sabia, que després es farien famosos) he,he,he... el que passa és que només coincidíem "allà", perquè ells feien la "classe" una hora més tard que jo i només ens veiem en etrar i sortir. La classe era amb l'Anton Font!!
que tiempos (anys 70's)
A veure si animo el meu capità per anar-la a veure...
p.tns
Mira, no había pensat anar.hi, però després de llegir el teu post ja estic decidida, casi ja tinc un somriure als llavis.
Un petonet.
Publica un comentari a l'entrada