EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris socialisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris socialisme. Mostrar tots els missatges

dimarts, de gener 16, 2018

L'exsocialista amb carnet de socialista, Felipe González s'ermbarbussa amb el supremacisme català

Afegeix la llegenda
Si al segle XIX costava veure la diferència entre el partit conservador de Cánovas i el partit liberal de Sagasta, ara a Espanya es troba en una situación semblant perquè cada cop el PSOE és més a prop del PP. Ara ja no és que els dos siguin corresponsables de l'article 155, sinó que el llenguatge insultant de l'antic "compañero Felipe" s'acosta més al del PP.

En una entrevista a la Cadena Ser avui Felipe ha fet unes declaracions sobre el discurs supremacista català que jo diria que s'ha embarbussat perquè, és incoherent. 

Felipe planteja que al món s'han instaurat els discursos supremacistes i que s'han enganxat en el discurs independentista. No diu com s'ha fet aquesta suposada influència. 

Aleshores Felipe diu: “Ellos no lo pueden comprender pero sí”. O sigui, nosaltres pobrets no ho veiem, però Felipe ens diu que sí.  Parla com un vident. Aleshores fa una tombarella retòrica i diu: "no es supremacismo tan explícito como el de Donald Trump” i ha convertit el supremacisme de Trump de manera que ens diu com l'independentisme se l'ha fet seu, que consisteix en què si a nosaltres ens deixen fer a la nostra manera nosaltres seríem millors, de manera que és  una forma de considerar que “la realidad que no coincide con lo que yo describo no me comprende” ... “no me conviene”. Y “esto es supremacismo”. És a dir, engalta el supremacisme als catalans, però no ho demostra, senzillament ho diu Felipe, com podria dir-ho el Papa o Déu.

De fet el seu pretès argument contra l'independentisme no s'adona que es pot aplicar a qualsevol partit que estigui a l'oposición en qualsevol país del món. Siguem seriosos, ¿l'oposició no diu sempre que si governés serien els millors? ¿No diu que si manessin els ciutadans estaríem millor? 

La pretensió de fer-ho millor està tant a Ciutadans com a ERC, cadascú amb el seu discurs. 

No deixa de ser interessant que pel final Felipe diu: Més endavant, Felipe vol fer socialisme i diu: "¿Hay un proyecto ilusionante de España para los españoles y catalanes o España está ausente en sí misma?”. Entenem que está dient que els socialistes ho farien millor. Qui se'l creu avui?

Com podem veure Felipe diu més coses, però jo només he volgut desmuntar aquest fals concepte que circula sobre el supremacisme català quan caldria parlar del supremacisme del nacionalisme espanyol.

Un exemple de com l'arbre del supremacisme espanyol és antic. En plena transició, seria quan faltava poc per les primeres eleccions a Corts després de Franco. Jo militava en el PSC i repartia propaganda. Duia a les mans dues piles, un en castellà i l'altre en català, tenia cura que es veiés bé que eren dues. Quan m'adreçava a una persona o grupet sempre deia "En català o castellà?". La gent em contesta com calia i em donava les gràcies. Una vegada, un home, semblava un treballador manual, amb la cara seriosa i una mirada fixa em va dir: "Español". Això és el supremacisme! Aquest sentir-se superior, està a Catalunya, però l'Estat hi està per sobre i amb l'Estat la seva llengua.


Text complet a LA VANGUARDIA d'avui:



El expresidente del Gobierno, Felipe González, ha avalado que el Gobierno central mantenga la aplicación del artículo 155 de la Constitución en Catalunya si el presidente cesado, Carles Puigdemont, trata de ser investido como nuevo jefe del Ejecutivo catalán a distancia. Según el exdirigente socialista, Rajoy “no tendrá otro remedio” ante el “bucle extraño” que a su juicio se está produciendo en Catalunya, y en la que se trata de sortear la ley, el reglamento de la cámara catalana, el Estatut y la Constitución. Y esta situación perjudica a los ciudadanos, a la normalización política en Catalunya y también a los encausado ante el Tribunal Supremo por los delitos de rebelión, sedición y malversación. En es trasfondo de todo, González ve cierto “supremacismo” en el independentismo catalán.
Ha sido en una entrevista en la Cadena Ser donde el expresidente socialista ha arremetido conta la voluntad de Junts per Catalunya (JxCat) y su líder Carles Puigdemont de ser investido a distancia y ha advertido de los “discursos supremacistas” que se han puesto en auge en buena parte del mundo y en el que ha enclavado también el de discurso independentista. “Ellos no lo pueden comprender pero sí”, ha asegurado. Aunque “no es supremacismo tan explícito como el de Donald Trump”, ha traducido ese supremacismo en la idea que considera instaurada en el independentismo de que “si no nos lo impidieran, seríamos los mejores”, de manera que es una forma de considerar que “la realidad que no coincide con lo que yo describo no me comprende” y “no me conviene”. Y “esto es supremacismo”, ha opinado.
El vicesecretario de Política Social y Sectorial del PP, Javier Maroto, ha respondido a González que no son los "políticos" quienes han decretado prisión preventiva por un delito de rebelión a algunos responsables del proceso soberanista en Catalunya, sino que es una decisión de los jueces. En una entrevista en Antena 3, ha señalado que en España existe separación de poderes entre el poder legislativo y el poder judicial y el PP "siempre" va a "respetar" todas las decisiones de los tribunales. "Desde la política no se le puede decir a un juez 'se han equivocado ustedes aplicando el Código Penal'", ha opinado Maroto.
Pero también ha sido crítico con el resto de españoles que se refieren a los catalanes de forma genérica cuando en realidad están hablando de los independentistas. Así, “hablamos de los catalanes cuando nos referimos sólo a los independentistas y hay catalanes que los están pasando muy mal”, ha lamentado, hasta el punto de ser considerados “no son infieles sino herejes”. En este punto, González ha criticado la respuesta de España hasta el punto de que “es difícil identificar un proyecto de España”.
El expresidente ha reclamado al Gobierno central no escudarse en la reforma constitucional como mantra para no afrontar los problemas de dignificación del trabajo, de las pensiones..., en definitiva, “prioridades, que España las tiene y muchas y muy serias”. Y por eso ha lanzado una pregunta al aire: “¿Hay un proyecto ilusionante de España para los españoles y catalanes o España está ausente en sí misma?”.
Mapa polític d'Espanya del 1854
Junto a esta crítica al discurso independentista, ha censurado la voluntad de llevar a cabo una investidura a distancia, hasta el punto de que se esté “discutiendo lo indiscutible”. Ha pedido respetar la ley, el reglamento de la cámara que tiene rango de ley, así como el Estatut “que ellos mismo se han dado”. Para el expresidente, la cuestión de la investidura “no tiene discusión salvo que se crea que la ley tampoco es respetable y estemos de nuevo en los días 6 y 7 de septiembre”. Por eso ha considerado que no resultaría una señal de seriedad que “se inventen una investidura que no existe en el sistema jurídico español, catalán ni del mundo”. Y en este punto ha tirado de ironía: “¿Podríamos proponer que un elefante fuese presidente? Porque no lo prohíbe el reglamento”.
Además, González ha advertido a JxCat que esta pretensión es especialmente perjudicial para el futuro de los investigados y encarcelados, ya que va en contra de sus propios compañeros de filas y de proyecto sobre los que pesa la instrucción del Tribunal Supremo. Con el plan de la investidura a distancia “se enturbia todavía más” la causa judicial porque se aportan pruebas de que “no respetan la legalidad estatutaria”,y por esta vía “no van a recuperar la institucionalidad”, ha advertido.
Según el expresidente, con esta forma de actuar de los independentistas, “la sociedad va a sufrir mucho”, de manera que considera “vital” que se restaure un cierto nivel de confianza. Pero si se empieza “violentando la legalidad” con esta investidura, se estarán dando “todos los argumentos” para que el juez Llanera vea riesgo de reiteración delictiva e identifique la voluntad de volver a violentar la ley.
En todo caso, el expresidente socialista se ha mostrado en desacuerdo con la prisión preventiva decretada por el alto tribunal, aunque ha reconocido que la instrucción del Supremo está siendo “bastante rigurosa”. Pero a él le gustaría que “las garantías pudieran aplicarse” aunque al magistrado se lo están poniendo “muy difícil”.
Aunque los tribunales se pueden equivocar, González ha puesto por delante la exigible “lealtad institucional”. Y eso que ha admitido que “estaría más cómodo si saliesen de prisión” y, que “lo que han dicho para salir de prisión no hubiera contradicción tan flagrante” con lo que luego se pretende hacer en el Parlament.
Sobre los delitos que pesan sobre los dirigentes encausados, el exdirigente ha dicho tener “dificultad para ver el delito de rebelión”, y ha opinado que en primera instancia habría que haber evitado la instrucción penal mediante la acción política. Una vez descartada esta vía, para González se dan todas las condiciones para identificar el delito de sedición “y es evidente que ha habido malversación”, pero considera que “la rebelión es un delito dificilmente probable”.

divendres, de desembre 13, 2013

Les paraules del govern espanyol

el manual de Soraya


En aquests moments del partit un ja no se sorprèn de res, però malgrat tot, recomano mirar i escoltar com Soraya Sáenz de Santamaría, vicenpresidenta del govern de l'Estat espanyol, respon al poble de Catalunya, perdó, a tots els espanyols sobre l'acord de la majoria parlamentària d'ahir per a convocar un referèndum que faci possible el federalisme asimètric o la independència de Catalunya.

Deixant de banda els continguts trobo interessant fixar-se amb el to de la veu, la forma pausada amb què va deixant sortir les paraules, la manca d'una mínima i natural entonació, es tracta d'una verbalització totalment plana, com la que ofereixen els metges quan expliquen l'estat d'un pacient.

No fa un discurs polític, sinó que llegeix el manual i el manual del govern es resum en un "no a tot". Evidentment no sorprèn, però sí que és una característica d'aquest govern. Tindria la seva gràcia veure com un tsunami entra a l'avinguda de Puerta de Hierro i acaba arribant a La Moncloa perquè, no és que desitgi cap desgràcia, perquè amb la mateixa entonació i parsimònia la Soraya ens estaria dient "las fuerzas y cuerpos de seguridad en coordinación con protección civil han tomado la medidas necesarias para desviar esta masa de agua que está a las puertas de Madrid" i que mentre ho està dient l'aigua ja ha enderrocat la porta del Palau de la Moncloa".

El problema no és ja de sentit democràtic, sinó que és un govern que no té la més petita sensibilitat del que significa governar per una majoria, de forma que no sap fer altra cosa que agafar-se al manual i si a Espanya no ha entra mai un tsunami doncs ara tampoc; si mai Catalunya ha sigut un estat independent, no ho serà ara; si mai s'han pres mesures natalistes encara que Espanya tingui la natalitat més baixa d'Europa, ara no es faran invents per a què millorin les condicions de les famílies, per això es vol evitar que l'avortament sigui barra lliure com ara.

El govern i la constitució no estan per invents i si hi ha uns catalans que es volen independitzar és que tenen un problema, però tots els espanyols estimen Catalunya i, per tant, no es permetrà que se'n separi. Per tal d'evitar-ho el govern disposa d'una bateria de possibles mesures i que, per tant, els espanyols poden estar tranquils que el Tribunal Constitucional tractarà sempre a tots els espanyols per igual.


dissabte, de novembre 23, 2013

Pi i Margall, Pasqual Maragall i Pere Navarro





(Ramón Cotarelo, Catedràtic de Ciències Polítiques, i "nacionalista espanyol" deixa amb la boca oberta als seus tertulians en una televisió de Madrid...no te pèrdua... inverteix uns minuts en aquest vídeo. Sembla extrany pero en gaudiràs)

Com és notícia els socialistes catalans amb col.laboració amb els de la resta d'Espanya volen fer una campanya d'uns cinc actes per tot Catalunya com a resposta de la campanya sobiranista endagada per l'A.N.C. La campanya dels socialistes consistirà a enaltir els valors del federalisme.
El fet, però, és que la història del federalisme en aquest país és plena de desastres per les divisions internes del federalisme català i també per l'escàs resultat del federalisme a la resta d'Espanya. A Espanya el sufragi universal masculí per als majors de vint-i-cinc anys es va decretar el 9 de novembre de 1868 i la primera contesa electoral va ser el desembre del 1868. El resultat a Catalunya va ser 21 federals, 13 monàrquics i 3 carlins, però els que eren majoria a Catalunya, és a dir, els 21 federals es van haver d'integrar a Espanya formant una minoria consistent en 85 republicans, mentre que els altres eren 236 monàrquics i 20 carlins.

Tenim, doncs, un quadre que en el fons no és gaire diferent al d'avui en que mana a Espanya un partit que a Catalunya va quedar en tercer lloc i, per altra banda, els federals catalans es van haver de fondre amb els republicans espanyols perquè el federalisme a la resta d'Espanya no era atractiu. Un podria dir que el català, federalista, socialista i president de la Primera República podria haver fet grans coses, però és que la seva presidència va ser molt curta, com curta va ser la durada d'aquella llunyana república perquè al cap i a la fi les dretes espanyoles no li van deixar, com va passar després a la primera meitat del segle XX, que va acabar amb guerra.
          En essència, amb els noms canviats, hi ha una línia política que separa com es veu Espanya des de Catalunya i la resta d'Espanya que es manté des del 1868 fins als nostres dies, que ja es va manifestar quan a Catalunya es va aprovar l'Estatut de Núria (1931) i l'estatut que en paraules d'Alfons Guerra va ser "cepillado" per a deixar-lo d'acord amb els desitjos de l'extrema dreta que governa Espanya.   
El que evidencia la hipocresia o la feblesa d'idees del socialisme actual, sia el català o l'espanyol, és que, com qui diu fa quatres dies, que uns i altres se n'enfotien -no es pot dir d'altra manera- de la principal maragallada, és a dir, la proposta de Pasqual Maragall d'anar cap un federalisme asimètric.
          Certament, Pasqual Maragall la va encertar, si a la resta d'Espanya no ha interessat mai el federalisme, no hi ha cap necessitat d'entestar-s'hi i, per tant, la millor via és un federalisme exclusiu per a Catalunya.
          Algú que em llegeixi es deu preguntar perquè no faig esment del País Basc i Galícia. La resposta és simple. Que ho estan demanant?
          Té credibilitat Rubalcaba quan diu que proposarà modificar la Constitució per a posar en marxa una Espanya Federal? Potser sí que ell ara s'ho creu, però el tema no és aquest, sinó que és prou evident que el partit en el seu conjunt no hi està d'acord i la prova és que els seus dirigents, com l'actual dirigent del socialisme andalús, ataquen més a Catalunya que no pas defensar el federalisme.
          En conseqüència, aquesta capanya de cinc cents actes hauria de fer-se a nivell d'Espanya, és a dir, que si a Catalunya volen fer 500, caldria fer uns 3000 a tota Espanya a fi i efecte es visualitzi què vol dir una Espanya Federal donat que es pretén modificar la Constitució de tots els espanyols.
Malgrat sigui ademocràtic és un fet que d'acord amb la lletra de la Constitució tots els ciutadans espanyols tenen dret a decidir sobre el futur de la nació catalana.
          Si al principi he recomenat visionar el video que he afegit en aquesta entrada, ara recomano la lectura de l'entrevista amb Antoni Castells. 

dimecres, d’octubre 17, 2007

Els meus HOMENOTS

Entre els Mil Adagis recopilats per Víctor Català tenim el que diu que cada terra fa sa gerra, que és situar un costum a l'espai i em permeto dir que cada moment de la vida té una persona preferida, que és situar-ses en el temps.



ARMAND MATIAS GUIU
Quan anava al Col.legi Catalunya, just davant del Mercat del Clot, el migdia sortia depressa cap a casa per a escoltar a la ràdio Tambor, un programa per a nens, i al costat es pot veure la cara que feia aleshores.


Cadascú tenia el seu personatge preferit, però el meu era l' enanito cascarrabias que quan s'empipava deia cascaritas y demoniajos


Pel blog La Panxa del Bou m'he assabantat que el guionista de Tambor fa uns dies va morir, em refereixo a Armando Matias Guiu, també era l'autor d'uns diàlegs d'humor absurd que es deien Diálogos para besugos que com tants altres títols ha esdevingut una manera de dir quan unes persones parlen i no s'entenen.

Està molt lluny el temps que escoltava Tambor, però la veu de qui feia d'enanito cascarrabias i la del ciempies ressona encara dins meu.

Cascaritas y demoniajos! Matias Guiu ja no hi és.


JOAN MANUEL SERRAT
A l'estiu del 1966 començava el servei militar com marinero forzoso. Com era habitual -pels catalans- vaig ser enviat a Cartagena a fer tres mesos d' instrucció. Després un curs també de tres mesos a San Fernando per ser amanuense i finalment, el gener del 1967, com escrivent era embarcat al llevamines Guadiaro.

No era precisament una vida joiosa, feliç o excitant, sinó pobre, desgracia i avorrida. Després de la jornada en el meu despatxet -car la mida del despatx és proporcional a la del vaixell, sopar i dormir.

A l'esquerra al meu despatx.

El menjador es convertia en dormitori a la nit i prop de la meva llitera hi havia la televisió, no la veia, però la sentia perfectament; em vaig acostumar a dormir a la tele a prop. Una nit, una de les nits més màgiques de la meva vida, vaig sentir la veu de Franz Joham dient que al Palau de la Música...un cantant...havien tingut un gran èxit amb unes cançons en català i vaig començar a sentir Cançó de matinada. Em vaig aixecar del llit i vaig seguir el programa fins el final.

Des d'aleshores Serrat és part de la meva vida i com ell és només dues setmanes més vell que jo em desitjo que pugui anar seguint la seva trajectòria molts anys i per això el el felicito perquè ahir va rebre la medalla de la Legió d'Honor francesa.



ERNESTO CHE GUEVARA

A l'Abril del 1971 arribo a Anglaterra a on hi passaré 26 mesos. Tot i treballant de cambrer vaig beneficiar-me de què era aleshores un país infinitament més lliure que el meu.

A Charing Cross hi havia una llibreria especialitzada en llibres polítics d'esquerres, era evidentment Collets Bookshop, que com podeu veure va tancar el 1993, poc després de fer cent anys. Doncs en aquesta llibreria, en la que un es podia passar hores mirant llibres, papers i cartes de la ITT sobre Allende, vaig comprar un llibre sobre el Che.

És un llibre que ara direm que és utòpic perquè el seu objectiu és assolir l'home socialista i no l'home socialdemòcrata en el que, en el millor dels casos, ens hem de conformar.

I ara que fa quaranta anys que va morir m'ha semblat oportú recordar-lo aquí. Era un homenot contrari a tot el que significa burocràcia.