Invernadero, de Harold Pinter

Versió d'Eduardo Mendoza.

Direcció: Mario Gas

Intérprets: Gonzalo de Castro Roote / Javivi Gil Valle Tubb / Carlos Martos Lamb / Ricardo Moya Loob / Isabelle Stoffel Srta. Cutts / Tristán Ulloa Gibbs / Jorge Usón Lush

Teatre Lliure de Montjuïc

Text del director de l'obra:

Mucho se ha escrito sobre el estilo de Harold Pinter y de las resonancias que percutan sus textos. Mucho y muy reduccionista las más de las veces. Ante el asombro y lo difícil de la clasificación, resulta más elocuente inundar de referencias ya asimiladas los textos que nos inquietan, para así colocarlos en la estantería de autores digeridos. ¡Ah!, si, Pinter…, claro: grandes influencias de tal y cual y al mismo tiempo uno de los autores más influyentes de la segunda mitad del siglo xx.

Está bien, siempre se busca un discurso tranquilizador, que nos permita encuadrar el asunto y así poder empezar a disertar -¿pontificar?- sobre autor, tendencias, enclaves y comprensiones. Eso sí, dejando un margen de profunda comprensión sólo disfrutable por ciertas élites que serán las depositarias del ‘misterio’.

Siempre hay quien sabe cómo y de qué modo se debe interpretar al autor. Y apartarse de ahí, se convierte en peligroso y, consecuentemente, se corre el peligro de no ser pinteriano. ¡La vâche! Pero lo cierto es que su universo teatral ha devenido un lugar personal, único, demoledor, crítico, disolvente e ideológico. No hay un solo Pinter, sino múltiples, unidos por un máximo común denominador: el hombre urbano occidental, su alienación, su disolución, a la par que crece un poder occidental pretendidamente democrático y radicalmente aniquilador.

Decíamos que Pinter alberga muchos Pinter en su dramaturgia y estilo teatral. Hothouse, Invernadero en la extraordinaria versión que firma Eduardo Mendoza, pertenece al Pinter de las farsas negras, muy negras, dislocadas, trepidantes, ácidas y corrosivas, como un río subterráneo vitriólico que deshace y disuelve todo aquello que encuentra a su paso; y donde el Poder, político y estatal en este caso, asoma su hocico maloliente y exterminador.

El invernadero, el establecimiento de reposo al que hace referencia el autor, es todo lo contrario de lo que parece o de lo que su pretensión indica: un lugar balsámico y de rehabilitación. Antes bien, es un espacio en el que se ha instalado el horror y la aniquilación psíquica y total, la negligencia y el desamparo y, cómo no, el asesinato, la desaparición impune, y el mutismo institucional.

Usted, probo ciudadano y seguidor del orden establecido, puede, sin saberlo, cometer algún error y perderá su identidad: se convertirá en un número, su cerebro será lavado eléctrica y brutalmente y no será difícil que desaparezca para siempre...

Y este mecanismo del poder establecido es tan feroz y voraz, que acabará devorándose a sí mismo en ese lugar aséptico, tranquilo, fraternal, y que en el momento de iniciarse la acción celebra la fiesta de la Natividad del Señor. ¡Ojo!. Cuidado… No permita bajo ningún concepto que lo metan ahí.

Mario Gas

Com diu Mario Gas, jo tampoc pontificaré, però indubtablement aquesta obra de Pinter és molt Pinter i com sol ser no buscar tenir satisfeta a la gal.leria, més aviat diríam que ens l'ha enviat algun déu per fer-nos sentir incòmodes. És una obra dura, però, això sí, té unes grans dosis d'humor, un humor que em recorda el millor cine de Buñuel. L'humor, en aquests casos, té la funció que les punyalades de la resta del text siguin més dolces. 

I si en dubteu, té solució. Aneu ràpidament al Teatre Lliure de Montjuïc

VELLS TEMPS, de Harold Pinter

Traducció: Joan Sellent

Direcció: Sergi Belbel
Intérprets: Míriam Alamany (Kate), Sílvia Bel (Anna), Carles Martínez (Deeley)
Sala Beckett

SINOPSI

Una habitació i una parella. El marit és un director de cinema. La dona espera l’arribada d’una vella amiga que fa vint anys que no veu i amb la qual havia compartit pis durant els anys de joventut. Quan finalment aquesta amiga fa acte de presència, però, ben aviat l’alegria pel retrobament dóna pas a la desconfiança. I comença una pugna entre el marit i l’amiga per tal de veure qui té més poder damunt de la dona. Què passa entre aquest home i aquestes dues dones? Quina relació van tenir elles dues? Quins secrets amaguen els tres personatges?

PRESENTACIÓ

La visita d'una vella amiga de la infància d'un matrimoni causa un seguit de sospites, recels i ambigües tensions en la parella. L'obra ha estat qualificada com un "triangle minimalista". Sota una aparent lleugeresa inicial, gairebé més a prop d'una comèdia de bulevard que d'una obra de tesi, Pinter retrata magistralment els estralls del pas del temps, els laberints de la memòria i la fragilitat de les relacions humanes i de parella. De mica en mica, els records evocats comencen a entortolligar-se i tot acaba agafant una densitat gairebé tràgica. "Hi ha coses que recordes encara que pugui ser que no hagin passat mai. Hi ha coses que jo recordo que potser no m’han passat mai, però, quan les recordo, llavors passen de debò," afirma l'Anna, l'enigmàtic personatge que irromp un dia en la vida d'una parella aparentment convencional. Amb una ironia i un sentit de l'humor ben especials, Pinter escriu una mena de trencaclosques de peces que difícilment encaixen, tota una filigrana per a dues grans actrius i un gran actor, una història ambigua que inquieta, sedueix i interroga constantment l'espectador. Sergi Belbel

Anna és precisament el personatge que diu ""Hi ha coses que recordes encara que pugui ser que no hagin passat mai. Hi ha coses que jo recordo que potser no m’han passat mai, però, quan les recordo, llavors passen de debò" i és precisament el personatge més complicat de l'obra, de fet ho són els tres de complicats perquè l'obra és complicada fins al punt que permet a cada espectador interpretar-la d'una manera diferent. Si dic que Anna és el que ho és més potser és només perquè és l'intrús; tanmateix és així? o potser resulta que Anna i Kate són la mateixa persona? o potser Anna va ser assassinada per Kate?

A la meva manera de veure, potser simplista, cal imaginar-se que l'obra consta d'una dotzena o més de quadres en la què cada quadre és una història diferent que com una mena de patchwork s'hi van afegint quadres nous, però que entre ells l'autor hi ha establert un fill conductor que sembli que les diverses Annas siguin la mateixa o que les diverses Kake siguin la mateix i els diferents Deeley siguin el mateix, però que això és una mena de trompe-l'œil i, per tant, l'espectador quedi lliure de fer les relacions perquè, d'això no hi ha cap dubte, sense ser teatre de l'absurd resulta absurda.

TERRA DE NINGÚ, de Harold Pinter

Traducció de Joan Sellent. 

Intèrprets: Lluís Homar, Josep Maria Pou, Ramon Pujol i David Selvas. 
Escenografia: Lluc Castells. Vestuari: María Araujo. Il·luminació: Xavier Albertí i David Bofarull. Ajudant direcció: Albert Arribas.
Direcció: Xavier Albertí. 
Teatre Nacional de Catalunya

Les dues característiques que té aquesta obra són, per una banda que és plena d'influències, especialment de Dante, Virgili i, sobretot, de T.S. Eliot; per l'altra banda, que és una introspecció a la vida.

En el programa de mà hi ha un text de Ronald Knowles que diu "que Pinter rebutja la base de l'escriptura d'Eliot, la recerca de l'espiritualitat en el món modern que troba la màxima expressió als Quatre Quartets". El cas és que Pinter evidencia una preocupació espiritual quan el propi Knowles escriu: "En un moment donat, Spooner (Lluís Omar) diu "No m'han estimat mai... I vostè? L'han estimat mai a vostè?" A la qual cosa Hirst (Josep Maria Pou) replica: "Doncs... no, no ho crec".

Aquest diàleg, que podríem dir que és un diàleg interior del propi Pinter, reflecteix una preocupació espiritual que és la de ser estimat i que és l'element que més preocupa a tota criatura humana. La por a no ser estimat és el veritable drama de la nostra existència. Com cal admetre la influència de T.S. Eliot val a dir que al principi de Four Quartets llegim:
"Go, go, go, said the bird: human kind
Cannot bear very much reality"
També a Murder in the Cathedral Thomas diu més d'una vegada
"Human kind cannot bear very much reality"

No hi ha dubte que no ser estimat és una por que no es pot aguantar i la distància que es prenen els dos principals personatges per no ser estimats amaga la cruesa de l'obra perquè evidentment és plena de picades a l'ullet de l'espectador que no tenen altra finalitat que fer-nos sentir incòmodes a la butaca que ocupem.

Malgrat doncs sigui una introspecció de l'autor, ens porta a què aquesta introspecció la faci l'espectador. En aquest sentit és també alliçonador Knowles quan Spooner diu vàries vegades que "Això ho he viscut abans" i la influència la tenim de nou amb T.S. Eliot a The Love Song of J. Alfred Prufrock:
  "For I have known them all already, know them all-
Have known the evenings, mornings, afternoons,
I have measured out my life with coffee spoons;
I know the voices dying with a dying fall
Beneath the music from a farther room.
   So how should I presume"

Queda clar doncs que Pinter i Eliot "ho han viscut tot, ho saben tot". Aquesta és la realitat, la cruesa de la vida que tots hi hem de fer cara.

Una obra de teatre que és una lliçó de la vida, però de les lliçons d'aquesta mena no tenen solució, per això a molts els agraden més els llibres d'auto-ajuda que el teatre, la novel.la o la literatura en general. 

La posta en escena és d'un gran sobrietat si ens atenem que estem al TNC, a on fins no fa gaire els diners anaven a dojo, per tant, des del meu punt de vista, aquesta sobrietat m'encanta. El que sí també cal aplaudir és el treball dels artistes. Si per una banda hi ha dos monstres de l'escena catalana, Pou i Homar, els altres dos, David Selvas i Ramon Pujol, fan un magnífic paper, tot i reconeguent que tampoc els tenien fàcil.

CELEBRACIÓ

de Harold Pinter.
Direcció Lluís Pasqual
Intèrprets:
Jordi Bosch Marc / Roger Coma Javier / Eduard Farelo Albert / Míriam Iscla Marta / Marta Marco Júlia / Àngels Moll Sònia / Boris Ruiz cambrer / Pep Sais Ricard / Clara Segura Suki

SLEUTH

Quan vaig arribar a Anglaterra per passar-hi uns dos anys no residia a Londres, sinó a Eastbourne, un lloc d'estiueig del sudest, prop de la capital de l'estiueig, Brighton. Quan tenia festa anava a Londres i mirava més que no feia.

No entenia el títol ni em sonava l'artista, tanmateix em vaig adonar que durant molt de temps va estar en cartell SLEUTH interpretat per Marius Goring, sempre en el mateix teatre del West End.

Per altra banda, em vaig aficionar a un actor, Michael Caine. Li vaig veure vàries pel.lícules, una d'espases, una altra que provocava l'orgasme a la seva parella parlant-li per telèfon, una fent un robatori d'or a Itàlia, una de magnífica amb una magnífica Elizabeth Taylor, etc. I al final em vaig assabentar què era allò de Sleuth.

Es tracta d'una obra de teatre que pel cine anava adaptada per Tony Award i l'original és de Anthony Shaffer. Dirigida per Joseph L. Mankiewicz, amb el shakesperià actor Sir Laurence Olivier and Sir Michael Caine. Sleuth és junt amb Citizen Kane l'única obra que m'he pres la molètia de comprar amb DVD, només ho dic per deixar constància que em va agradar molt.

No dic res nou amb allò que les pel.lícules antigues que es tornen a fer, remakes, no tenen bona premsa, un bon exemple és Sabrina.

L'interés especial d'aquesta nova versió és que Michael Caine ocupa el lloc que abans va ocupar Laurence Olivier. Crec que això sol ja és motiu d'interés, però aquí no acaba l'interés d'aquesta nova versió de SLEUTH.

El guió és de Harold Pinter, poca conya, la direccíó del shakesperià Kenneth Branagh i el que fa el paper del jove és Jude Law

Recomano anar a veure aquest remake, però recomano amb la mateixa força passar primer pel video club, veure la que va dirigir Joseph L. Manklevicz el 1972, en la que bona part de les escenes tenen lloc en un laberint -com el d'Horta, i després la d'ara a la gran pantalla, a on les escenes són dins de la casa, una casa totalment tecnificada, a on la sensació de laberint és encara més potent, una potència que la càmera s'encarrega de fer més juganera, però amb el sentit histèric de la paraula.

Es tracta doncs de dues pel.lícules que són un tour de force pels dos actors, diguem que són dues pel.lícules que estan justificades per veure un gran treball d'actors.

Ah! Sí, em refereixo a La Huella (1972) i a La Huella (2007)

"Tornar a casa"

Després dels 40 anys que fa va ser escrita The homecoming, de Harold Pinter, ens ha arribat al TNC en traducció de Joaquim Mallofré, possiblement el millor traductor de l'anglès al català viu. I dic viu perquè no vull fer un lleig a Jordi Arbonès, qui va ser també un gran traductor de l'anglès, però com tants altres va morir a Argentina fa uns pocs anys.

.

Direcció: Ferran Madico. Amb:
Francesc Lucchetti (Max), Daniel Klamburg (Lenny), Santi Pons (Sam), Jacob Torres (Joey), Albert Triola (Teddy), Àurea Márquez (Ruth).

.

Es tracta d'un boníssim espectacle teatral que cal veure en un aspecte simbòlic i també del temps que ha passat. En aquest sentit cal entendre que és d'una misogínia màxima, a on queda especialment palesada en una escena en la qual els homes s'estan fumant un magnífic cigar i ella, comme il faut, els serveix el te.

.

Tots fan un bon treball, però posats a dir, Franesc Luchetti fa un grandiós treball i alhora el més patètic que segurament ha fet i farà mai.

.

A qui pugui interessar: Dimarts 27 de març a les 19:00 h Coffee Corner, Amigó 83 tindrà lloc la presentació de l'obra pel British Council i intervindran Ferran Madico i Joaquim Mallafré